46

Els tentacles de la primavera van arrapar-ho tot i ells no eren cap excepció. Van haver d’afrontar una nova situació de vida, i per Pasqua ja havien pres una decisió ferma sobre la fàbrica. Aquella circumstància va coincidir amb la revolució de la naturalesa, sempre urgent i inexcusable. La força del sol i de la pluja havia fet reverdir la balca i els joncs i va contribuir a la resurrecció dels arbres de l’estany i a despertar l’instint d’aparellament dels animals que niaven a les aigües tenyides d’algues primaverals. El paisatge lacustre formava ara una composició exuberant que sobrepassava qualsevol proporció justa; un color verd viu ho dominava tot, des del reflex de l’aigua renovada per les aigües subterrànies fins a la faixa de prats on pasturaven els ramats d’ovelles i de vaques.

En Quel va acabar acceptant que era millor pactar amb l’Eulàlia. Havia tornat a Barcelona per confiar els tràmits de la separació de béns a un advocat i resoldre l’assumpte al més aviat possible. Al final, es va traspassar la farmàcia i, poc després, com un mal inevitable, va cedir a la pretensió de l’Eulàlia, que es va quedar la casa de Sant Gervasi a canvi d’una quantitat fixada com a rescabalament.

Era una manera de fer-la callar o de comprar el seu silenci, segons com es mirés. Preferia no tenir-la en contra, que s’avingués a tot i no hi posés pegues; d’aquesta manera tancava el tema definitivament.

La Sarah era la imatge contrària de l’Eulàlia. Li posava la vida fàcil, el comprenia amb una mirada i exercia en ell un efecte balsàmic que anava guanyant importància a mesura que passaven els dies. La desitjava a tota hora, però quan va haver calmat una mica l’ànsia d’home va començar a valorar la seva companyia i es considerava satisfet tenint-la a prop, encara que no acabessin rebolcant-se al llit. Per primera vegada en molts anys va sentir que podia refer la vida al costat d’ella.

S’havia comprat una càmera de fotografiar a Barcelona, i durant setmanes va admirar repetidament aquella capsa d’angles niquelats folrada amb pell fosca que mirava el món a través d’una lent. Li semblava impossible que pogués disparar cent fotos sense l’ajuda de cap trípode ni d’un focus de llum i s’entretenia com un nen a fer girar la petita clau cada vegada que captava una imatge que quedaria impresa a la pel·lícula sensitiva. Des del primer dia va portar la màquina penjada a l’espatlla, vigilant, com si fos una bossa de medicaments. I va iniciar el que havia de ser un àlbum familiar. Fotografies de la Sarah i el René al menjador, a la sala del piano, a l’entrada del mas, vora el llimoner de l’era, davant la fàbrica.

També es va proposar d’obtenir una petita representació d’espècies vives i d’escenes quotidianes. Havia captat imatges d’ànecs collverds, fotges, merles de bec ataronjat, picots i un martinet menut. Al mateix temps va fotografiar, una mica a l’atzar i segons com s’esqueia, una família que ensofrava una vinya que havia sobreviscut al mal de la fil·loxera, uns pagesos que femaven l’horta abans de plantar els enciams i les patates i arrencaven els alls boixats, una parella de guàrdies civils, un sabater, el carter, dues dones que teixien a peu de carrer, les criatures que jugaven a la plaça dels Estudis, un traginer que transportava llenya, la diligència i casa seva, de biaix, en ple carrer. Totes aquelles captures visuals l’apassionaven. Pensava que li permetrien deixar constància de la relació de l’home amb el paisatge i amb un temps concret.

Vols dir que no exageres? No, dona, les imatges tenen molta més exactitud que les notes que jo pugui prendre al quadern.

En poques setmanes havia gastat dos rodets de cent fotos que pensava revelar quan arribés a París. Malgrat tot, aquella nova afició només li ocupava una mínima part del dia a dia.

Passava moltes hores al despatx de la fabrica per ajudar la Sarah i, encara que desconeixia els assumptes de la blanqueria, va afrontar el repte de dirigir l’empresa temporalment. Havia posat a prova les seves facultats d’organització i la pràctica administrativa per resoldre els problemes més urgents. El capatàs li va fer costat des d’un primer moment.

—No sóc cap empresari, Xico, però sé treure conclusions dels quaderns de comptabilitat; hem de trobar la manera d’incrementar els beneficis per salvar la fàbrica o no podrem pagar els deutes… I una de dues: o electrifiquem la nau i prescindim d’uns quants treballadors o haurem de vendre el negoci.

En Xico el va mirar de cua d’ull; la mà li va anar de la boina a la faixa dels pantalons.

—Ja vam mirar quant costaria aprofitar el salt d’aigua —va emfasitzar, evitant dir el nom d’en Juli Termes—, però amb una instal·lació senzilla només tindríem electricitat per il·luminar la nau.

—Segur?

—Sí senyor, no en faríem prou per fer funcionar cap màquina, caldria una inversió molt més gran i no sé…

Aquell vespre en va parlar amb la Sarah i van decidir invertir en una primera fase d’electrificació. Els calia, si volien afrontar els deutes pendents.

Durant una setmana, uns quants treballadors van construir una caseta senzilla de rajols al salt d’aigua del rec; hi van instal·lar una dinamo nova que havia arribat de l’estació de tren de Girona amb un carro de tir i poc després van aixecar una línia de pals elèctrics que conduirien el corrent continu fins a la fàbrica.

Ell mateix va supervisar les obres. Ja havia visitat en Coromina, que volia instal·lar una farinera que funcionés amb cilindres i compressors moguts per energia elèctrica. Havia observat i calculat la força del corrent i les possibilitats d’aconseguir un bon resultat a la fàbrica. Cada dia de bon matí era al peu del salt per controlar la feina.

Feta la instal·lació, la nau va quedar il·luminada per unes quantes bombetes que permetien allargar la jornada.

Continuarem treballant sense vacil·lació. Hem de portar un control rigorós de despeses i d’ingressos, Sarah, ens donarem una mica de temps per decidir si hem d’encarregar un estudi i afrontar una segona inversió més ambiciosa.

Li va caldre un mes per fer balanç de tot.

—Estem perdent diners, Sarah —la va temptejar—, crec que ens arriscarem massa si n’hi invertim més.

—No vull que et preocupis tant ni que facis una feina que no és la teva… M’hauria agradat salvar can Prats, però el meu pare ja hauria pres una decisió.

—Quina?

—Podríem vendre la fabrica i quedar-nos el mas.

Els homes no suportem la soledat, aquests mesos me n’he adonat més que mai, va pensar. No renunciaria a tu per res del món i no em penedeixo de res; totes les compensacions que podia tenir quan regentava la farmàcia em semblen una càrrega, i encara que la separació de béns m’hagi perjudicat, em queda una renda suficient per recomençar de nou on sigui.

Ho havia deixat anar d’una tirada. Els ulls de la Sarah el van mirar pensatius. Recomençar on? Aquí?

—No ho sé, de moment he trobat dos empresaris interessats a comprar la fàbrica, què et sembla? Són propietaris d’una indústria de teixits de cotó i necessiten una nau; ja n’hem parlat i estarien disposats a fer una inversió forta. Ens ofereixen un preu raonable… Han de venir un dia d’aquests, i si arribem a un acord tancarem el tracte.

L’endemà d’aquella conversa la Sarah va rebre una visita inesperada. A mitja tarda havia aparegut la filla petita de la Mont, vestida de dol, secallona i amb unes mitges negres que li feien arrugues als turmells. De feia dies vigilava el petit René, que s’havia quedat sense en Cristòfol i necessitava mainadera.

Poc després va arribar l’Anna. Des que ella i en Quel s’havien reconciliat, els anava a veure amb freqüència. Actuava discretament, procurant no envair l’espai que ocupaven ells dos. Li ho posava tot fàcil, i ella s’hi va tornar a confiar des d’un primer moment. El primer dia s’havia presentat al mas caminant a poc a poc, elegant i senzilla, amb aquell posat digne, gens distant, i ella la va rebre com si no hagués passat res. Era la cosa més natural del món, que tornés. L’Anna no va dir res que la pogués intimidar, es va limitar a repassar-la amb la mirada, amb tota naturalitat, com si li llegís als ulls fins a quin punt havia canviat: Estàs esplèndida, i tens un altre to de veu, més madur. S’havien abraçat amb franquesa; la pressió del pit, el batec rítmic del cor a través de les bruses de punta.

Aquest cop la va invitar a passar al saló.

—Arribes a l’hora adequada, la Mont ha preparat berenar.

Van seure a tocar el piano. Els cabells negres de l’Anna brillaven al reflex del sol que entrava per la finestra.

—Què m’expliques de nou? —La mirava amb la boca una mica entreoberta, plena de satisfacció.

Li va dir com anaven de bé les coses entre ella i en Quel, sense entrar en segons quins detalls. Li tenia confiança, però d’això a explicar-li que feien sant ús del sexe cada dia hi havia un abisme. Tampoc va comentar que en Quel l’anava a trobar en hores intempestives i no hi havia migdia que no acabessin al llit, i encara menys que ella ho trobava la mar de bé. Per primera vegada a la vida, s’havia tret la cotilla i, escombrat el sentiment de culpa, ensenyava els pits i la flor sense pudor a l’home que estimava, a plena llum.

—Que bé, Sarah, no saps com me n’alegro.

Li va servir més xocolata pensant està contenta perquè vol que el seu germà sigui feliç i és prou intel·ligent per no ficar-se en la nostra relació.

Havien seguit parlant una bona estona i, en un moment precís, l’Anna la va mirar fixament.

—Si mai faig res que et molesti, vull que m’ho diguis.

—Em molesta tot de tu, Anna, ets massa perfecta —va fer en un to seriós, expressament—. Toques el violí extraordinàriament bé, saps com fer quadrar els homes i podries tenir una conversa amb el president de la República francesa sense saber una paraula de francès.

—Calla, exagerada. —L’Anna va riure mentre deixava de remenar amb la cullereta—. Ja veig que et trobes bé de debò.

Sí, tenia la certesa d’haver-se mig curat. La malaltia estava quieta, en un punt mort. Era feliç, malgrat els pensaments que, de tant en tant, li despertaven emocions desagradables. Reapareixien puntualment, d’improvís, igual que un convidat incòmode que has fet fora de casa i insisteix a tornar. Intentava expulsar els mals records però continuava lluitant contra aquell monstre interior que li plantejava dubtes. I si mai torna en Malvie? El perseguia la justícia, només caldria que ella el denunciés. No li havia assegurat mai que fos pare d’en René i, si ell ho sospitava, tampoc li’n va dir mai res, perquè no li interessava enfrontar-se amb en Juli.

—En Quel m’ha ajudat molt —va admetre mentre acabava d’escurar la tassa de xocolata, amb la sensació d’haver fet net. Havia escollit estar amb ell, passés el que passés.

—S’ha fet tard, hauria de marxar. —L’Anna va fer el gest d’aixecar-se de la banqueta.

Al cap de poc es van dir adéu i la va acompanyar a la porta. En tornar, va passar pel saló gran. En René jugava sobre l’estora de llana, observat per la filla de la Mont, tota ella uns ulls sortits i nerviosos que contrastaven amb la serietat del dol imposat. La noieta aguantava el nen, que es volia posar dret tant sí com no i li rebutjava la mà.

—Deixa’l fer, Mercè, si cau ja s’aixecarà —va somriure mirant el seu fill—. Està bé que sigui curiós i investigui pel seu compte.

Realment era un tros de nano i tenia caràcter; havia perdut la cara rodanxona de bebè i era menys galtaplè i més àgil.

Es va quedar una estona amb ells mirant com en René caminava, els braços tentinejants igual que un colom a punt d’aixecar el vol, i se n’anava de dret a tocar el piano. Al final, el va agafar als braços. Para, murri.

Poc després van tustar a la porta principal. Qui deu ser?

Va sentir que la Mont obria la porta i pujava l’escala compassadament.

—Un tal senyor Molas demana per vostè, diu que é comptable del senyor Darder i porta un encàrrec de part de… —la dona va dubtar, dreta al llindar, les mans al davantal—, ja em perdonarà però no sé com dir-li-ho… de qui va ser marit seu…

Involuntàriament, es va irritar. No tenia ganes de sentir-lo ni anomenar, en Juli. Va fer un gest sec i va respondre nerviosa: Digue-li que no rebo visites.

—Ha vingut expressament de Barcelona.

—I què?

—M’ha donat això. —La dona li va atansar una capsa repussada d’estany—. Diu que és de vostè.

Quan la va obrir es va quedar sense paraules. Els seus ulls van recórrer les perles d’un collaret, els gravats d’uns braçalets d’argent i l’esfera ovalada i petita d’un rellotge d’or amb brillants i dues inicials que va reconèixer de seguida. Com pot ser…? Les va mirar amb deteniment. Sí, no hi ha cap dubte; són joies de la mamà. No hi són totes, falten totes les arracades i…

La Mont va demanar: Què li dic? Fes-lo pujar.

Va rebre el visitant amb una certa expectació. Quina relació tenia el comptable del senyor Darder amb en Juli? D’on havia tret les joies?

L’home que s’havia presentat com a senyor Molas anava ben afaitat i pulcre; la va mirar per sota les celles peludes, que contrastaven amb els cabells tenyits de ros, i la va saludar educadament. Vostè dirà.

De seguida es va excusar d’haver arribat a una hora intempestiva.

—Sé que s’estranya de veure’m, però m’he sentit obligat a venir… El seu marit…

—No el considero el meu espòs. Ens falta l’anul·lació matrimonial, però com si la tinguéssim —secament. Havia creuat les mans sota el pit, com un escut.

—Bé, disculpi, ell m’ha demanat que li portés aquestes joies.

—Com les ha aconseguides?

—Jo mateix li vaig comprar el rellotge fa temps, me’l va oferir i no sabia que era de vostè, en fi… Les altres joies són d’una casa de penyores, les he pogut recuperar.

—Per què ho ha fet?

—Es un favor personal… —Les galtes solcades de venetes li van envermellir—. Vaig treballar durant anys al despatx del seu pare, érem molt amics i em vaig fer càrrec d’ensenyar la feina al fill…

Durant uns instants la va mirar amb uns ulls apagats, potser de tant fixar la vista en els llibres de comptabilitat.

—Ho he fet per l’amistat que tenia amb el seu pare… En Juli està molt malalt…

Ell, malalt? No era ell qui li havia dit: Amb duros, tinc les dones que vull? Sí, pots tenir el seu cos, però no el seu amor. I encara menys el meu. T’ho has jugat tot en timbes i només vols els meus diners.

—Té la sífilis, l’ha atacat molt fort en pocs mesos.

—No vull saber res més.

—Es que s’està morint i vol demanar-li per favor que li deixi veure el fill de vostès. —El senyor Molas va afluixar la veu, cohibit.

—Això no és possible, ho sento.

Per dins dubtava. Sóc massa cruel? No menteixo; no és possible que vegi el seu fill, perquè no en té cap, de fill.

—Senyora, si s’ho vol pensar millor, puc esperar uns dies; comprenc com se sent, però ell té poc temps.

El comptable la va mirar amb insistència.

—Vostè no ho pot comprendre —amb un pessic d’irritació a la veu—, li estalviaré les explicacions de com s’ha portat amb mi i el fill que…

Calla, Sarah. Mossega’t la llengua.

—Així, ho té clar?

—Pot dir-li que, a pesar de tot, no li desitjo que pateixi i que el nen està bé, això és tot.

El senyor Molas va assentir en silenci. Per un moment va pensar si s’havia equivocat anant-hi a parlar, almenys ho havia intentat, per lleialtat al pare d’en Juli. Potser no l’havia encertat amb l’estratègia de comprar les joies a la casa de penyores. Allò havia estat idea seva, només seva, en Juli no en sabia res.

La Sarah el va acomiadar amb un adéu sec.

Poc després es va aclofar a la butaca, contrista. Ha estat un mal home i ara té el seu càstig; morirà sense estar en pau amb ell mateix… Tota la ràbia que podia sentir pel que m’ha fet no serveix per a res, només em fa mal a mi mateixa… S’ha comportat com un criminal però, en certa manera, no és víctima de la seva inconsciència, també? S’ha deixat arrossegar pels diners, per la beguda i el joc, és un desgraciat.

Va tombar el cap enrere, sorpresa per una emoció inesperada. En el tons del seu cor es removia un pòsit de compassió. El passat, passat està. Si vull tenir una mica de pau m’he d’alliberar de la ràbia que guardo contra ell, perquè ocupa una part de mi. La punxa del ressentiment és una espina enverinada que m’he d’arrencar del cor; necessito estar calmada i serena.

Al cap de poc va sortir de la sala per anar a veure en René. El nen s’havia enfilat al tamboret del piano i ella mateixa li va obrir la tapa i li va deixar tocar les tecles. En pocs moments, un garbuix de sons deslligats va inundar el saló. Ella reia. Reia perquè se sentia lliure.

L’endemà va rebre un telegrama de París. El seu advocat li comunicava que el gerent de la fabrica, l’home de confiança que el seu pare havia designat per dirigir l’empresa, acabava de morir. Esperaven que ella tornés al més aviat possible, perquè calia trobar un substitut que assumís el càrrec.