2

En Miquel era molt a prop. Feia estona que caminava tranquil, tot vorejant l’estany, i ni s’imaginava que, a partir d’aquella tarda, començaria a repensar-s’ho tot.

Havia sortit de casa en companyia del gos a fer la passejada habitual fins a la mota de pedra que marca el domini urbà; un cop allà, resseguint el perímetre del llac, iniciava un segon recorregut que solia acabar als embarcadors de cànem.

Coneixia bé el terreny d’aquella conca lacustre que es dibuixa com un gran vuit de vida aquàtica, un vuit irregular, decantat al nord-est, com qui li pesa més el cap que la resta de cos, amb una cintura ampla que es tanca en una corba, fins als peus de l’estany.

Aquella caminada llarga el distreia i l’allunyava de tots els problemes haguts i per haver.

Als trenta-nou anys ja sabia que la frontera entre el cel i l’infern és una ratlla prima traçada pel desig. Comparada amb la Barcelona natal, la ciutat de l’estany li semblava un bon lloc per curar-se de tots els refotuts mals.

Acabava d’arribar al punt precís. Un mussol d’ulls grocs, totpoderosos i incisius com dards, l’observava des d’un buc de campanar, immòbil, les potes cobertes de plomes i amb un posat d’indiferència total.

M’ha vist i ni s’ha bellugat. Igual que ahir. El va observar amb la ullera de llarga vista, mentre calculava quina proporció tenien els ulls del rapaç en relació amb el cos. M’agradaria sentir-lo udolar, però és massa d’hora. Va recordar el crit planyívol. Iu, iu, com si es queixés.

Havia baixat el marge del turó molt lentament, per no espantar la babeca. Volia tenir millor perspectiva de tot: aquell rapaç vigilant el campanar de l’església de Santa Maria de Porqueres, la rectoria pètria, el petit cementiri de tombes blanques i les restes del castell que amb el pas del temps s’havia convertit en un mas.

En moments així, fins i tot un home de fe dubtosa però apassionat com ell era capaç de deixar fabular la imaginació i de creure que aquella església tenia una rèplica exacta submergida dins l’estany i que els carreranys blanquinosos del fons, visibles els dies que l’aigua era molt transparent, eren camins que conduïen a una vila enfonsada. I totes aquelles falòrnies que explicava la gent.

Va remirar el mussol amb fascinació. Com hi veu tan bé, de nit? Havia llegit un estudi científic sobre els animals nocturns que confirmava la precisió visual dels rapaços. Sorprenent, increïble. Igual que tota la varietat de la naturalesa i les lleis que la regeixen.

Tots aquells pensaments concentrats havien aconseguit allunyar-lo durant una estona de la insatisfacció que sentia des de feia temps.

A principis de setembre, encara tenia tos. Aquella maleïda pneumònia no s’acabava de curar mai. Passaria la tardor, tres mesos a tot estirar, a la casa d’estiueig fent cura de salut, acompanyat de la seva germana. S’entenia millor amb ella que amb la seva dona. Aquest era el tracte: ell i l’Anna a la rereguarda, i l’Eulàlia a Barcelona. Com si fos mestressa i senyora de la farmàcia. La teva dona controlarà la farmàcia millor que tu. Paraules de l’Anna. Això segur.

Ell pertanyia a la tercera generació d’una nissaga de farmacèutics i seguia la tradició familiar sense gaire vocació. En el fons, se sentia un naturalista contrariat i preferia estar al laboratori de la farmàcia que despatxar al taulell, de cara als clients.

En aquell moment va pensar: I si trec el quadern i acabo el dibuix que vaig començar ahir? Al final ho va fer.

A peu dret, va traçar els últims retocs d’un cap de mussol. En acabar, el va comparar amb l’animal del campanar. S’assemblen força. Potser n’he exagerat els ulls, però no.

Abans de tancar el quadern, el va fullejar. Tot eren esbossos d’espècies animals intercalats amb dibuixos vegetals. Rossinyols, bosquetes, picots, merles. Una guilla d’ulls encesos, un teixó, una serp d’aigua, un exemplar de llúdriga que havia vist nedar al rec de la Figuera d’en Xo. Plantes aquàtiques, tiges de jonc, balca, cànem, siluetes d’arbres de ribera, un vern, un salze, un freixe. Al marge dels dibuixos prenia nota de les característiques del terreny; si era argilós, de terra fangosa, o presentava gruixos de torba i de pedra de travertí.

Va consultar l’hora al rellotge de cadena, i el tic-tac que havia sentit durant tota l’estona a frec de pit se li va fer més agut, més àgil. De sobte, va ser conscient del pas del temps i va tenir pressa, com si s’hagués encomanat d’aquell tic-tac precís.

Havia deixat el mussol esperant l’hora de sortir a caçar i va reprendre cl camí de tornada, a tocar d’un petit estany, vora els reixorts d’aigua de la font del Rector. L’aire tebi transportava una olor intensa de bosc i va inspirar a voluntat uns quants glops d’aquella flaire, tal com li havia prescrit el metge: t’anirà bé per als bronquis, Miquel.

Es notava una petita millora; ja no s’ofegava tant a la matinada, dormia sense el coixí gros, se sentia els pulmons més destapats i no esbufegava en caminar, però encara tenia algun atac de tos violenta.

Va respirar mentre resseguia amb la mirada l’horitzó muntanyós, les rouredes i els alzinars de sotabosc pelat que els carboners i els pagesos desbrossaven constantment per tenir llenya i carbonet durant l’any. Entre ells i les colles de jornalers que pelaven l’escorça de les alzines i la venien a les blanqueries, que n’extreien taní per adobar pells, el bosc era net com una patena.

Als masos del voltant se sentien lladrucs de gossos. Es va recordar del Duc. On deu haver anat? El va cridar xiulant per no gastar la veu; estava massa rogallós.

No fa ni cas, el mala bèstia. Ja tornarà, apareixerà en qualsevol moment, deu perseguir ocells… Tornarà bavejant, amb ulls tristois.

De seguida va prosseguir la caminada fins a arribar a una font amb algues fosques, voltada d’alzines esponeroses; allà hi creixien unes falgueres singulars, d’una mena diferent, les Thelypteris palustris, que l’enciclopèdia de botànica classificava com a exemplars curiosos, difícils de trobar.

Es va fixar en el rastre de fang que els senglars havien deixat als troncs de les alzines. Vénen a beure, es rebolquen a terra per desparasitar-se i es refreguen a l’escorça… Baixen assedegats de la muntanya, aixafen els sembrats i causen més perjudicis que els llops.

Els llops tenien mala fama, però gairebé s’havien extingit per les caceres contínues de pagesos i ramaders.

Volia rentar-se les mans a la font i va encavalcar les lloses del reguerol per no enfangar-se les sabates. Des d’allà veia bé la volta blava del firmament emmirallant-se a l’aigua, amb el sol fent les últimes ganyotes abans d’anar a la posta.

Quanta placidesa. Sembla impossible que l’estany canviï tant. Més d’un cop havia vist l’aigua xarbotada pels bufets d’alguna ventada forta, trencant la superfície llisa en onades que esquitxaven les vores de la gran bassa.

Mentre s’espolsava les mans molles en l’aire, va constatar que feia temps de setembre, ni fred ni calor, i que l’aire era humit. Va reaccionar cordant-se el botó del coll de la jaqueta, pensant a no recaure, sobretot perquè el doctor no li acabés receptant, com a pitjor remei, la prohibició de fer passejades. L’última cosa que faria és tancar-me a casa, no m’he quedat aquí per a això. S’està fent tard; hauré de tornar a cridar el Duc.

Però abans que tingués temps d’insistir, va sentir una remor entre els arbres. Se li va fer clara una crepitació molt lleu, seguida d’un trepig gairebé imperceptible i un fregadís de fulles seques.

Estava en mal lloc per poder veure què era allò que produïa aquell soroll a l’altra banda dels salzes. L’envoltaven tofes de branques espesses que encara no havien perdut les fulles i li impedien distingir bé la vora de l’estany, més enllà del perímetre marcat pels troncs vegetals.

Va tornar a sentir una fressa somorta; un cruixir de fulles continuat, la fuetada d’alguna branca, apartada per obrir-se pas. Aquella remor no podia ser provocada per cap animal petit; calia tenir un mínim de força per separar el brancatge.

Entrellucant per entre el tou de fulles amb esforç, va arribar a percebre un retall de vora que formava una petita platgeta, però la panoràmica quedava limitada a la seva visió i es perdia completament a tocar l’aigua, on s’aixecava un serrell atapeït de mates de jonc a tall de barrera.

Allà es mou alguna cosa… S’havia desplaçat un pas endavant, procurant no fer brogit, buscant un angle diferent que li permetés abastar la part que encara no arribava a veure. A l’instant, va descartar avançar un sol centímetre més donant per fet que, si es bellugava, espantaria allò que hi havia a l’altre costat. Sigui el que sigui em sentirà i fugirà de seguida. I es va immobilitzar, com si observés un ocell per dibuixar-lo al quadern. Va ser llavors que el va sorprendre el silenci que s’acabava de produir. Com pot ser, això? Havia afinat l’orella per desmentir-se, però hi havia tanta quietud que semblava retrunyir en el cel. Deu ser que sordejo? A veure si aquell silenci era només dins el seu cap; ja li havia passat algun cop, que no sentia res per culpa del refredat. Vinga, senyor farmacèutic, no siguis hipocondríac.

Estava immers en aquells pensaments quan va advertir el moviment d’una ombra que s’aixecava per damunt de la frontera dels joncs molt lentament, com si sortís de les aigües. Va tornar a fixar-hi la mirada com podia per entre la cortina vegetal. Ben aviat, l’ombra es va anar perfilant, deixant endevinar primer la forma d’un cap i, poc després, d’unes espatlles de dona que es van anar redreçant fins a fer-se completament perceptibles.

La va veure d’esquena; la cabellera rinxolada d’un ros cendra, el contorn suau i mesurat dels muscles, coberts per un xal negre. Li va seguir l’oscil·lació, expectant, sabent que ella no el podia descobrir, i aquesta certesa li va provocar alhora l’impuls de continuar mirant-la i un sentiment de consciència de transgressió que li deia que espiar una dona era una conducta impròpia d’ell. Però aquella desconeguda havia aparegut casualment i ell només es limitava a observar. Es aquest un comportament reprovable? Tots els homes sentim plaer mirant una dona d’amagat. Encara més si no la coneixem. No és natural que sigui així?

Continuava allà, dret com un estaquirot, intrigat per saber qui era aquella dona i què estava fent. S’havia començat a fer preguntes, impulsat per la curiositat. Tot plegat tenia el mateix interès que procedir a una anàlisi química com les que feia al laboratori de la farmàcia. O potser, i ell mateix s’enganyava pensant que no, hi havia alguna cosa més que l’acostava al desig i que, en aquell moment, no hauria admès. Un desig que no sentia per l’Eulàlia.

Només observo, quin mal hi ha? Igual que inspecciono els colors dels elements químics o oloro les herbes medicinals abans de picar-les al morter i fer el preparat. Em limito a endevinar-ne la qualitat i la mesura justa requerida. Tantes unces d’òxid, de talc, de carbonats, de sal, de cinabri, de magnèsia. Tant d’això i d’allò abans de comprovar la fórmula magistral.

No li treia l’ull de sobre. I mentre la mirava creixia dins seu l’interès per descobrir com era la resta d’aquell cos femení; se’l podia imaginar perfecte, si responia al patró de les espatlles.

Mentre ho calculava, la desconeguda es va tornar a moure deixant al descobert bona part del tors. Efectivament, no s’havia equivocat de gaire, ja que tant les espatlles com la cintura estreta responien a la mateixa mesura àuria. En pocs segons, va dibuixar amb el pensament les corbes dels malucs i de les natges i el suau promontori amagat… Com evitar-ho? I en aquell precís moment va sentir un murmuri de paraules inintel·ligibles. La dona havia començat a parlar, en veu baixa.

Amb qui parla? Va esperar sentir la veu d’algú que li respongués, però res. Parla sola, per a ella mateixa. Es estrany que no vagi acompanyada. Cap dona que no vulgui ser criticada vindria sola a un lloc solitari com aquest, més en una ciutat petita; li podria sortir al pas qualsevol homenot…

Durant uns instants va seguir observant-la, absort. Aquest cop, dues mans inquietes, petites i fines, d’ungles nacrades, es van desenganxar del cos per gesticular a pocs centímetres de la cintura, movent-se en l’aire com cardines. Li va semblar que tota ella era subjugadora, enigmàtica i distant com devien ser, si haguessin existit, les goges, aquelles dones d’aigua que la gent imaginava amagades rere teranyines de fil, anant de nit a emmirallar-se a l’estany.

Estava impressionat i no va fer cas de la veu conscient que li deia abandona, Quel, surt de l’amagatall i deixa’t veure; alto, ja n’hi ha prou, has de mantenir el cap fred, com si estiguessis al laboratori. Fred? Si surto l’espifiaré. Encara no.

No podia deixar d’espiar. I, de sobte, va sentir el desig imperiós de veure-li la cara mentre especulava com devia tenir els ulls i el nas, en triangle amb la boca.

Va ser en aquell moment que la desconeguda es va acostar arran d’aigua i, sense més ni més, va xisclar com un animalet ferit. Un xiscle d’esglai, com si hagués vist alguna cosa terrorífica.

Havia retrocedit girant-se bruscament, reculant i apartant-se de l’aigua. Llavors la va poder veure bé: la cara tensa d’espant, una pell de tel de ceba, les galtes suaus, el mentó petit i ben marcat, la boca prima i els ulls grossos, clars. No en podia distingir el color. Potser blaus, verds o groguencs, del to de la trementina, la resina melosa que segreguen els pins.

Mentre valorava aquella bellesa singular, gairebé perfecta, es va adonar que tenia una tara, un no sabia què d’inquietud profunda. És la tensió del rostre, potser, que m’ho fa pensar? Va intentar copsar la tibantor que traspuava tota ella i que, a la seva mirada, la convertia en una dona estranyament atractiva.

Estava intrigat per saber què estava fent i no li treia l’ull de sobre. Ara semblava haver-se calmat; acabava de mirar a l’entorn com si fos conscient que algú la podia haver vist, i es va estirar els becs del xal per fer-los tornar a lloc.

Encara està alterada, li ho veig al rostre. Va seguir-li el moviment, obsedit per la finesa d’aquelles mans que s’acabaven de separar del cos amb un gest delicat però ferm, com si volguessin expulsar tota l’angoixa per la punta dels dits menuts.

Va ser llavors que va tornar a sentir remor de fulles a la banda de la platgeta i va calibrar què havia de fer. Ella havia reaccionat ajupint-se a agafar una branca trencada i, en un reflex ràpid, la va brandar en l’aire com una arma.

En aquell instant, d’entremig d’unes mates de joncs, va aparèixer el Duc. La mare que el va parir. Havia sortit tranquil·lament, bellugant la cua en l’aire, i quan ella el va veure va desempomar el simulacre d’arma deixant-lo caure a terra.

—Però si ets un gos pacífic! Vine aquí… —s’hi havia acostat, destensant-se—. On és el teu amo?

Va veure com acariciava el gos mentre ell dubtava si sortir o no de l’amagatall. I lo podia haver fet, però aleshores es va sentir un pessic raspós al coll Ja sabia què vindria tot seguit: se li desencadenaria aquella tos empipadora i compulsiva, i els xiulets consegüents que li retrunyien al pit. Va provar d’ofegar la pessigada al fons de la gola, però picava, i al final va començar a estossegar.

Només de sentir-lo, el gos havia sortit disparat cap a ell. La dona no va tardar gaire a adonar-se’n i, alertada, es va escapolir entre el brancatge.

Ell no la va perseguir, donant per fet que si la cridava o intentava anar-li al darrere hauria estat molt pitjor.

—Quiet aquí —va renyar el gos amb un gest.

Per calmar la raspera de canyó tan molesta que li havia deixat l’atac de tos, va mastegar una mica de regalèssia que duia enfonyada a la butxaca dels pantalons, mentre el gos, desobedient, li feia festes, i ell calculava la seva ignorància en qüestió de comportament femení. Encara no entenia les reaccions de les dones. Com es podia canviar d’humor tan ràpidament? Va especular sobre la proporció de bellesa i desequilibri que havia vist en aquella desconeguda. Era aquella contradicció que la feia tan atractiva?

Pren paciència, germanet, li havia dit l’Anna, les dones som complicades, tenim l’ànim variable, però si arribem a dominar-lo no hi ha home que ens guanyi… Prou que ho sabia i estava segur que no arribaria a entendre-les mai del tot. La vida tampoc li ho havia posat fàcil.

Quan es disposava a tornar a casa, li va semblar sentir soroll de passos. Deu ser el vent. Però al primer cop d’ull va veure que els joncs i les fulles dels arbres estaven quiets. I no es movia cap bri d’aire.

Va caminar en direcció a l’estanyol del Vilar, que es nodreix d’aigües subterrànies; allà, dos ànecs collverds encara nedaven incansables. Les fotges xipollejaven entre la balca i no es veia cap ni una de les orenetes que durant el dia sobrevolaven les aigües, com si prenguessin vistes de la ruta que havien de repetir.

Entre els contraforts de les muntanyes puntejava el capvespre amb un tel de seda violaci i durant uns instants es va entretenir a contemplar l’estany a la llum vaporosa dels núvols i el perfil de la lluna que emergia al cel, per l’orient. Cada vespre, l’ala grisa del cel tremolava a llevant, desplegant-se sobre la serralada llunyana dels Pirineus i el cim punxegut de la Mare de Déu del Mont. D’aquí a poc s’estendrà per les serres properes, el puig de les Gitanes i el puig Clarà, i saltarà a ponent per la muntanya de Rocacorba, fins a perdre altura i acabar planant sobre l’estany, gairebé a trenc de nit.

Just aquell moment, esclataria un concert eixordador de raucs als marges llefiscosos de l’aigua, milers i milers de granotes i de gripaus desafinant sorollosament.

Dues barques descarregaven feixos de cànem a l’embarcador del nord de l’estany; al fons de tot, a la vora meridional, resplendien els reflexos groguencs dels fanals. Poc després, va travessar un pontet estès sobre un dels cinc recs que drenen l’estany i va prosseguir pel camí que es desviava en direcció al passeig il·luminat del balneari i les hortes del rec de Guèmol.

Ja no hi havia cap pagès dels que treballaven l’hort durant el dia, els esclops enfonsats a la terra fangosa, plantant enciams i cols i sembrant els alls que granarien al maig, si tiraven endavant i no queia cap pedregada. Des que estiuejava a la ciutat de l’estany, cada any veia plantar més vessanes d’aquelles plantes liliàcies que havien anat substituint el cultiu del cànem. Un cop secs i enforcats, si no emmalaltien i es boixaven per dins, molts d’aquells alls es vendrien als mercats de la rodalia i farien camí vers el migdia francès o cap a Amèrica des del port de Barcelona.

Al fons, les cases resplendien tènuement als reflexos groguencs dels fanals. La ciutat, amb restes de l’antiga muralla a la banda sud, brandava en l’aire els campanars de l’església de Santa Maria i del monestir de Sant Esteve, tota en calma.

Va caminar abstret, amb el record d’aquella dona al cap, fins a arribar al centre de la població. Els carrers estaven il·luminats per la llum titil·lant dels fanals, que creava un ambient irreal, amb jocs d’ombres i de guspires. En una cantonada, va trobar un dels quatre serenos numeraris que vigilaven la població. Seguien un reglament estricte que els obligava a comprovar que les portes de les cases quedessin ben tancades i acabar el servei nocturn fins al toc de l’oració del matí, a l’església de Santa Maria dels Turers. Es van dir un bona nit breu i el sereno el va saludar amb un cop de fusell.

Va pensar fins a quin punt resultava un xic còmic aquell home, a la llum de la llanterna que duia a la mà i que li petava a la cara estriada d’arrugues i el feia brillar entre els clarobscurs del carrer, com un saltamartí vestit amb guerrera i pantalons blaus.

Seguint el laberint del barri antic va passar per la plaça Vella. Finalment arribava al seu carrer. Casa seva era allà, entre cases d’obertures quadrangulars i portes amb arcs de pedra que delataven l’origen senyorial d’alguns propietaris, notaris i escrivents de la vila, allà mateix on s’havia hostatjat el general carlista Savall.

Va deixar el Duc a l’entrada de casa i li va deslligar el collar de cuiro marró, amb la inicial D gravada amb foc al revers. Au, jeu. L’havia amanyagat, resseguint-li la trena de pèl que se li feia a l’esquena, i el gos li va llepar la mà, satisfet.

Mentre tancava la porta del rebedor de vitralls emplomats i començava a travessar el corredor, va tenir el convenciment d’haver viscut un interludi somiós i estrany. Encara no m’he acostumat a la nova situació, a més, la llum del capvespre engrandeix la percepció que els humans tenim de les coses més petites… Es va fer aquests raonaments, però dins seu anava prenent força una sensació de reconeixement que li deia que la topada amb aquella dona no era un fet fortuït.

Quan va pujar al pis de dalt, l’Anna ni el va sentir; devia haver enfundat el violí i descansava. Va trobar l’habitació perfectament endreçada i una camisa ben planxada que la Marieta, la dona de fer feines, li havia deixat als peus del llit.

Durant una estona va estar analitzant el que havia vist, aclofat a la butaca, mentre es cargolava els mostatxos amb les puntes dels dits. Estava segur dels seus raonaments però no rebutjava les intuïcions, que més d’una vegada s’havien acomplert. Li hauria anat millor, potser, si n’hagués fet cas quan es va casar amb l’Eulàlia. Llavors ja va pressentir que no ho tindrien gens fàcil. En poques setmanes la predicció es va confirmar; no s’avenien prou per conviure. L’Eulàlia mai no es conformava amb res, veia defectes en tot i només es fixava en detalls que ell trobava absurds. Era una dona intempestiva. Podia despertar-lo de matinada perquè l’estufa de llenya no cremava bé o llençar-li les pantufles al foc si les trobava desendreçades. Ell no donava importància a res de tot allò; sempre havia pensat que la vida tenia com a objectiu final comprendre com són les coses d’aquest món, i per això calia tenir paciència. Al final, l’única cosa demostrable després de la vida era la realitat de la mort, encara que ell mateix no negués res d’allò que desconeixia. Només per això s’aferrava al dia a dia i hauria volgut viure d’una manera diferent; la resta són només jocs trivials, futilitats, punyetes. Els sentiments m’incomoden; són difícils d’explicar.

Va recordar, amb el vigor d’una impressió agradable, el rostre d’aquella desconeguda, convençut que no sentia tan sols l’interès que un home experimenta davant la bellesa femenina, per més especial que sigui. També l’encarava a alguna cosa intangible.

Va descartar la possibilitat que aquell fet casual tingués alguna cosa a veure amb la seva vida, però dins seu ja havia començat a niar una mena de necessitat i de desig de saber més coses d’aquella dona.

El més probable és que no la torni a veure. Què hi he vist, en ella? Potser el reflex de l’ambigüitat, l’espontaneïtat de les seves mans infantils… O només m’atreu la seva sensualitat?

No hauria estat capaç de dir fins a quin punt tenia la necessitat de satisfer la gana que despertava en ell tanta voluptuositat, o també el desig de trobar la dosi d’innocència i de noblesa que valorava en les dones. Alguna cosa del que havia vist li feia pensar que aquella desconeguda era apassionada i capaç d’una tendresa autèntica. I aquesta impressió la situava als antípodes del tarannà de la seva dona, dur i resistent com el d’un martell que copeja el ferro.

Tot d’una, es va fer conscient de la distància que s’interposava entre ell i l’Eulàlia.