37

Havent dinat el sol va inundar el menjador dels Camps amb una llum tèbia que rossolava pels cantells dels mobles i els respatllers de les cadires i lluïa al braser de coure, ara apagat. L’Anna seia a la butaca del menjador, pensarosa, els ulls clavats a la porta per on havia sortit en Quel tot just una hora abans. No estava gens convençuda de la decisió que havia pres el seu germà d’enfrontar-se personalment amb en Juli Termes, però no podia fer res per impedir-ho.

Tard o d’hora s’han d’encarar, el meu germà no confia que les proves que tenim convencin la Guàrdia Civil. No m’agrada gens que faci d’esquer, però és massa tossut, no m’ha volgut escoltar… S’ha obsessionat a resoldre ell mateix aquest assumpte i s’exposa més del compte. No està en igualtat de condicions, qui sap què es pot trobar a can Prats, en Termes és capaç de reaccionar amb violència… I si s’ha d’enfrontar a en Malvie?

Aquell sol pensament la va sobresaltar. A hores d’ara tenia clar que aquell home astut era imprevisible i no es deixaria enxampar així com així. Durant uns instants, mentre donava voltes al comportament que havia tingut en Gide Malvie el darrer dia que es van veure, va especular sobre la possibilitat que paressin una trampa al seu germà. Recordava perfectament la conversa que havien mantingut al despatx, aquella cambra d’alquimista de quatre xavos. Quin lloc tan abominable, em va fer la impressió que era una cambra dels horrors.

Totes les explicacions d’aquell milhomes sagaç, les raons amb què justificava els seus experiments, ni que fossin legals, li semblaven igual de detestables, i encara més la seva insistència a negar que sabés res sobre la Sarah. En Malvie s’havia fet l’innocent: sento que hagi decidit condemnar-me abans de cap judici.

Estic segura que sap on és, igual que coneix la relació entre la Sarah i el meu germà i la meva complicitat en aquest assumpte; és llest i roí, i té una mena de bogeria dolenta.

El cor va començar a bategar-li amb força. Per què no puc deixar de pensar en ell sense trasbalsar-me? Vull treure’m del cap els seus ulls escrutadors i no puc.

Gairebé a l’instant, li va revenir la imatge poderosa d’aquell impostor, les espatlles corpulentes, la panxa voluminosa, la generositat peluda de les patilles i aquells ulls estirats que recordaven els d’un oriental. Havia contingut un sospir conscient mentre desenganxava la mirada de la porta i, en un girar d’ulls, la va fixar en l’estoig del violí que descansava sobre el reposapeus. Fa tres dies que ni me’l miro, el tinc mig abandonat; si no vull perdre agilitat l’hauria de tocar cada dia.

En aquell precís instant va sentir un dring sonor a la cuina. La Marieta devia endreçar els plats a l’armari; era un nervi, aquella dona, treballava amb més empenta que la seva jove.

La ven de la Marieta va sortir de la cuina, com si sabés que estava pensant en ella.

—Vol que li prepari cafè? —un to alt i enrogallat, de tenora vella.

—Sí, gràcies.

Una estona més tard, la dona va entrar amb una safata de cànem que contenia un ansat amb cafè i una tassa de terracota. Anava de dol, com sempre, la cara mústia i arrugada, el mocador lligat a la nuca i un drap de cuina penjant del davantal.

—L’hi serveixo? —Va fer un gest que volia ser sol·lícit.

—No cal, deixi-ho sobre la taula. —Va pensar: és molt més forta que la Mont i encara no ha paït la mort del seu Josep; ha de ser ben trist, perdre un fill.

La dona va deixar la safata i es va quedar palplantada mirant-la.

—La meua jove diu que no saben pa re de la senyora Prats ni del seu fill… Tant com s’avenien amb el meu nét… Vostè la coneix pla bé… —Els llavis se li van torçar en una ganyota.

—Fa molts dies que no l’he vista.

—Em pensava que eren molt amics, vostè i el seu germà… —Als ulls apagats de la Marieta va espurnejar una guspira sedassera.

Ella es va limitar a inclinar el cap sense respondre, i la dona ja no va insistir més. La va veure recular cap a la cuina i, en passar davant de l’armari on guardaven els records familiars, interrompre el pas i resseguir amb un dit un angle de vidre per comprovar si hi havia pols.

Mitja hora més tard va sentir-li dir adéu i tancar la porta principal. Els nervis començaven a menjar-se-la. Dubtava: Què he de fer? M’espero una estona, com m’ha demanat en Quel? Si no ha tornat d’aquí a una hora, avisaré el doctor Isern i aniré a can Prats; si passés alguna cosa greu no m’ho perdonaria.

Es va encomanar a la confiança que tenia dipositada en el seu germà i per distreure’s dels seus pensaments va desenfundar el violí. Reprenent el ritual après, el va acaronar amb el drap de seda; tot seguit, abans de tensar les cordes de l’arquet, les va untar amb resina. En acabar havia arrencat unes primeres notes per comprovar que, efectivament, estava més desafinat que de costum.

Els dits li tremolaven una mica quan va iniciar la melodia. Tocava d’oïda una sonata de Bach, concentrada, deixant lliscar l’arquet en l’adagio, enfilant-se en arribar a la fuga, més alegre, i atacant les notes de la siciliana i el presto final. Aquí es va equivocar i va perdre ímpetu. La manca d’hores d’assaig li passava factura; el violí exigia una dedicació exclusiva que ella no havia satisfet durant dies.

Ja no tenia ganes d’interpretar res més; va desar l’instrument i es va deixar caure a la butaca mentre els seus ulls repassaven l’interior de l’armari familiar que ocupava bona part de la paret, davant seu. Va resseguir amb la vista els daguerreotips, el rellotge de butxaca de l’avi, les lents d’augment, les balances. Es va aturar en l’espasa d’argent, un obrecartes que no li agradava especialment, però que li recordava el seu pare. D’improvís, va tenir la sensació que l’havia vist en algun altre lloc. M’ho estic imaginant? Pot ser que ho hagi somiat? Estic segura que em recorda una altra espasa… Involuntàriament, li va venir al cap la imatge d’aquell quadre del Bosch que penjava a l’entrada del despatx d’en Gide Malvie. Enmig de la profusió d’imatges que representaven l’infern hi havia un llac. Quin comentari havia fet, en Malvie? Va parlar del monstre del llac i el va comparar amb el drac de l’estany i després va dir… Què va dir? Durant uns segons va rastrejar en la memòria buscant les paraules exactes o aproximades que havia pronunciat aquell impostor. Sí, ja ho sé! Va dir que sant Mer no va vèncer el drac amb l’espasa sinó amb la seva sola presència. L’espasa. Era això el que recordava, no pas una imatge en concret sinó una paraula. En Malvie havia estat molt enigmàtic: pot buscar on vulgui, senyoreta, però l’enemic és a dins, el que perseguim sempre és molt més a prop del que ens podem imaginar. Què volia dir amb allò? La solució a la seva recerca era tan propera que els havia passat per alt? Durant uns segons va perseguir enfebradament el significat d’aquella frase, mot a mot. Va repetir aquelles paraules en veu baixa buscant la clau que li permetés comprendre-les. El que perseguim és a dins, molt a prop. A dins.

Tot d’una, va tenir una intuïció. Figurava que la Sarah era lluny, si no a París qui sap on. I ells havien estat donant voltes a l’entorn d’una suposició falsa que els separava del punt de partida. L’haurien cercat inútilment fins que se’ls florissin les sabates. Redéu. Com no ho havia sospitat abans? Potser m’equivoco, però i si no? Va rumiar sobre la idea que l’acabava d’assaltar, dubtant. Aquella expressió del Malvie es referia a l’amagatall? Havia d’esbrinar-ho com fos.

S’havia aixecat d’una revolada, presa per la urgència que l’acabava d’envair. Va baixar les escales de dos en dos i en arribar al rebedor va despenjar la capa d’abric d’un cop de mà i se la va posar apressadament sense cordar-se-la. El gos l’esperava davant la porta, impacient, i no va parar de batre la cua ni un segon, ansiós per sortir al carrer. Devia trobar a faltar en Quel i reclamava el dret a fer la passejada a què el tenia acostumat. El gos la va mirar suplicant i ella no va tenir cor per deixar-lo tancat, i el va empènyer amb la cama com dient no puc estar per tu, però surt. Au, vinga.

La distància recorreguda fins a arribar al domicili de Joaquim Isern se li va fer molt llarga i el resultat del seu esforç no es va veure compensat, perquè el metge no era a casa seva. Va donar les gràcies a l’esposa de l’Isern i va deixar una nota per al metge demanant-li que avisés la Guàrdia Civil, que la situació s’havia complicat, i que fessin via a presentar-se a can Prats.

Havia desistit d’anar ella mateixa al quarter. Era al carrer de Girona, i li hauria calgut travessar unes quantes illes de cases. Es probable que em facin perdre un temps preciós, perquè saps quan entres però no saps mai quan en sortiràs, i només de franquejar el llindar amb la inscripció verd fosc de Todo por la patria que presideix la casa de la benemèrita vénen ganes de recular. Sempre fan esperar un munt. Això deia en Quel.

Ja s’ho va imaginar: la convidarien a entrar a la saleta ombrívola que feia tuf d’humitat, amb l’única visió d’un taulell llardós on seia el guàrdia subordinat de torn. Hauria d’esperar que la rebés el tinent amb cara de mala lluna, fent honor al cos militar de llebrers oficials que havia creat el marquès de Penaflorida per mantenir l’ordre i fer passar per l’arrasador qualsevol guspira rebel.

Potser no em faria ni cas; el tinent és un home recelós i engallat i té fama de faldiller. A més, no em coneix gens; per pur instint, desconfiaria de les meves explicacions.

Havia decidit actuar, anar pel dret. No li quedava cap altra alternativa, i es va dirigir a can Prats amb l’ànsia de trobar el seu germà al més aviat possible.

Ja al mas, va trobar la reixa del portal oberta de bat a bat. Al pati no hi havia ningú, i de fora estant la casa pairal semblava en calma. El cos empedrat de la masia tenia l’aire familiar de sempre. El sol esmorteït assenyalava amb una ratlla d’ombra les sis de la tarda al rellotge solar de la façana; els porticons de les finestres de la cuina i de les dependències del primer pis estaven ajustats.

Després de picar al porticó de la porta principal, va esperar uns instants, però no li va respondre ningú. Tot seguit, va fer una ullada al pati. El porxo dels carruatges estava tancat, igual que l’estable i la caseta dels antics masovers. Vora el mur, la figuera esfullada contrastava amb la tofa verda del llimoner, carregat de fruits que començaven a verolar seguint el dictat generós de la naturalesa. Més enllà d’aquell detall, no hi havia res que cridés l’atenció, exceptuant aquell silenci. No se sentia cap soroll dels que habitualment ressonaven al pati de la fàbrica i es feien audibles per sobre el mur. Que estrany.

El Duc no la deixava de petja. S’havia aturat enmig de l’era; es va girar de cara a la paret, arrufant el morro, aspirant l’aire i, al moment, va arrencar a córrer en direcció al carrer. On va? Deu haver sentit el rastre d’en Quel? El cor li va començar a bategar a la desesperada i va sortir de pressa, seguint el gos.

A l’exterior de la fàbrica no hi havia ni una ànima. Va trobar estrany que els obrers ja haguessin plegat. Els estenedors colgats de pell desprenien una bravada forta i ofensiva, i a banda i banda del pati s’amuntegaven grans esteses de llana i piles d’escorça d’alzina. Va entrar a la nau, decidida, passant per alt la bravada que empudegava l’aire, i mentre caminava per l’interior va buscar el gos amb la mirada, sense èxit.

La urgència de trobar el seu germà l’empenyia amb força. En poca estona, va deixar enrere els safarejos i les diferents seccions de la blanqueria i les parets entatxonades d’eines. De tant en tant, ensopegava amb algun estri que havia d’esquivar: cavallets, cubells, cabassos, semals, cistelles de vímet.

Quan era a la meitat de la nau va sentir lladrucs. Era el Duc, que era a tocar de la paret nord. Havia començat a bordar embogit, al peu d’una escala de ferro que s’alzinava fins a una garita de rajols vermells.

És allà dalt, al despatx. A través del finestral no es veia ni una ombra en moviment, i es va alertar pensant el pitjor; va tenir por del que podia haver passat i que estava a punt de descobrir. Una sufocació angoixosa es va afegir al martelleig que li colpejava el pit feia estona, com a resultat del combat que el seu temor lliurava amb l’esperança. Va fer el cor fort intentant mantenir el control, mentre pujava l’escala a gambades, arreplegant-se les faldilles, sense fer cas de la inestabilitat de la barana.

Dalt de tot, va esbatanar la porta entreoberta i el va veure. El seu germà era a terra, inconscient, el cap penjant cap a un costat. Tenia les parpelles mig closes i un fil de sang li regalimava cara avall.

Va ofegar un crit i, durant un instant, l’ensurt va estar a punt de paralitzar-la, i ho hauria aconseguit si ella no hagués reaccionat amb fermesa, empassant-se l’angúnia que sentia i serrant les dents.

Es va ajupir a tocar-lo. Digue’m alguna cosa, Quel. Tota ella era un feix de nervis. Va auscultar-lo, l’orella al pit. El cor encara li batega. Es viu, gràcies a Déu.

Tenia por de bellugar-li el cap per no ocasionar-li encara més mal i es va aixecar de pressa. He de buscar un metge urgentment… El doctor Isern, on deu ser, el doctor Isern? Si no el trobo, aniré a l’hospital.

S’havia abalançat sobre la porta i va baixar pels esglaons amb rapidesa, sense pensar que si relliscava es podia trencar el cap. El gos era a peu d’escala, lladrant, i no la va seguir.

Havia travessat la nau i el pati apressadament i en sortir al carrer va sentir veus que provenien del mas i va córrer per arribar al reixat del portal, menystenint el risc que podia comportar trobar-se cara a cara amb en Juli o en Malvie.

Quan va ser a l’era del mas, tots aquells dubtes es van esvair. Davant l’antiga caseta dels masovers, el doctor Isern, corpulent i d’esquena al portal, parlava amb el tinent de la Guàrdia Civil, vestit amb l’uniforme de rigor, un galó de dues estrelles a la bocamàniga, un sabre al cinyell i el fusell a l’espatlla. A uns metres d’ells hi havia un tercer guàrdia que vigilava una dona. La va reconèixer de seguida: aquells ulls freds, el pentinat capriciós amb fileres de cargols abundants penjant a cada galta, les mans fines atrapades als grillons. En Malvie la hi havia presentat com a cosina seva. La meva cosina Marguerite. És la seva amant de debò? No em vaig equivocar gaire, també hi està implicada; ja m’ho imaginava.

El tinent es va posar la mà al tricorni, mentre aixecava el cap per mirar-la. I en aquell moment, l’Isern es va girar.

Ella va dir atabalada: En Quel està inconscient, està perdent sang!

L’Isern no s’ho va fer repetir i va seguir-la ràpid, com si l’empenyessin.

Mitja hora més tard, en Quel havia tornat en si. No tenia esma per parlar, però recordava com havia anat tot. Tenia clar que aquell cabró havia fugit i ell la podia haver dinyat.

L’Isern va seguir reanimant-lo: hem aconseguit que la ferida del front s’estronqui, que és el més important, has perdut el coneixement i t’has fet un trenc; no és profund però t’he hagut de cosir.

L’Anna li va estrènyer la mà: Només t’has fet una ferida, no serà res. Però per dins pensava que el podien haver mort.

Passats els primers moments d’aquella benvinguda a la consciència, en Quel va preguntar per la Sarah. Encara no controlava del tot l’articulació de les paraules i la llengua se li encastava al paladar.

—Està bé, la tenien reclosa en un soterrani de pocs metres, a la cort de la caseta dels masovers.

Hi havia un to greu en la veu mesurada del metge que no el va deixar tranquil del tot. Va continuar fent preguntes: En René és amb ella? I aquells criminals?

—Ella i el nen són al mas; aquells dos s’han escapat amb la berlina…

L’Abdon els havia vist marxar. Per desgràcia havien fugit, però la Guàrdia Civil els estava buscant, i ja havien alertat la policia de la frontera.

Les explicacions de l’Isern no van convèncer en Quel, que insistia a posar-se dret tant sí com no, que vull veure la Sarah.

—Espera’t una mica.

Instintivament, l’Anna li va retenir la mà, nerviosa, mirant-lo amatent, però ell no feia cas de res.