Retorn. Sigüenza

En el viatge de retorn he baixat a l’estació de Sigüenza amb l’intent de veure la tomba cèlebre del Doncel. A Sigüenza hi ha bisbe, una enorme catedral, molts convents, dues o tres famílies nobles, que viuen a Madrid, i una pobretalla sense esperança que va tirant de l’aire del cel i de l’aigua clara. Els homes han resolt el problema de tenir l’estómac calent voltant-se el ventre amb una gran faixa.

La població està engrescada. Hi ha anunciat, per al mateix vespre, a la ciutat, un espectacle de ballarines: la Jerezana i la Riojana. A la fonda, tothom en parla. Sembla que són ballarines de Madrid completament insignificants. Al menjador, un senyor que fa cara de jutge de primera instància parla amb un altre senyor que té tota l’aparença d’un registrador de la propietat.

—Yo creo que las matarán, don Servando… —diu el jutge.

—Verá usted… —diu l’altre—. Se estan haciendo gestiones para que no bailen la rumba… Todo podria arreglarse…

A la tarda, cap al tard, sorprenc, ert un carrer solitari, el diàleg següent. És una dona vella que ha tancat el seu marit dins de casa.

—¡Abre!… —diu el marit, de dins estant.

—¡No te abro!… —contesta la dona amb una arruga de tossuderia a la cara.

—¡Abre, mujer!… —fa l’home donant una puntada de peu a la porta.

—¡Que no te abro! —replica la dona, tirant-se cap enrera el negre mocador del cap.

L’home tancat llença una imprecació que fa tremolar l’aire.

—¡Nada!… —diu la dona, baixant carrer avall—, que hay bailarinas y no te abro…

Al vespre, vaig a l’espectacle. És un local que sembla una pallissa, mal il·luminat, amb un empostissat. El públic espera l’espectacle, per dir-ho en castellà, berreando. A les primeres files hi ha una dona grassa, amb uns sacsons tornejats i salomònics, els cabells lluents, la boca molla, una d’aquelles dones que a Madrid en diuen fondonas. De cop i volta, abans de començar, es veu, a prop de la dona, una llum de flama, alguna cosa que es rebenta i una fumerola estranya. És una caliquenya que acaba d’explotar. Sensació a la sala. Aquesta sensació esdevé un vertader terror quan se sap que el fumador desgraciat té la cara cremada. No és res. És un socarrimat aparatós que fa, però, a la concurrència una impressió extraordinària. Tothom acompanya el ferit a la farmàcia. La sala queda buida. L’espectacle queda suspès d’una manera automàtica. La gent es dispersa parlant de l’Arrendatària.

Surten les ballarines amb una senyora que les acompanya i una cara molt llarga. Van a prendre un café con media. La concepció del món que en aquest moment deuen tenir aquestes senyores —penso— deu ésser més aviat tràgica… A les deu, pels carrers de Sigüenza no hi ha ni una ànima. Les campanes de les esglésies i els convents toquen les hores d’una manera fatigada.

Sembla que ara, a Espanya, exploten moltes caliquenyes. No és pas la primera explosió d’aquest ordre que he presenciat. També sol passar que la pica-dura de l’estanc fa una mena de focs follets, i així, de vegades, a la punta del cigarret que fumeu, se us apareix com una cuca de llum de cementiri d’un aire de balada tardoral. No se sap pas la causa d’aquestes explosions ni d’aquestes llums estranyes. Els diaris n’han parlat sense que es pugui dir que n’han tret l’entrellat.

—¡Te digo que nos quieren matar…! —se sent dir pels vagons de tercera.

—¡Su madre! —respon l’altre.

L’explosió de la caliquenya projectà en la buidor l’espectacle de Sigüenza, que prometia ésser típic i salat. Hom fa tots els possibles per documentar-se i després la sort no es dóna com s’hauria de donar.