Aranjuez, març

George Borrow, el gran escriptor anglès, autor de The Bible in Spain, ens ha deixat una meravellosa descripció d’Aranjuez. Borrow hi passà diferents vegades anant a Madrid o venint-ne. «Aranjuez —diu— és un lloc de molta amenitat, encara que abandonat. Allà, el Tajo flueix per una vall deliciosa, potser la més fèrtil d’Espanya, i allà sorgí en dies millors per a aquest país una petita ciutat, amb un palau modest, però molt bonic, ombrejat per uns arbres enormes, on els reis anaven a distreure’s oblidant les preocupacions del tron. Allà passà els seus últims dies Ferran VII rodejat de senyores boniques i de toreros andalusos; però, com diu Schiller en una de les seves tragèdies: els vells dies d’Aranjuez ja s’han acabat». Quan el sensual Ferran, segons Borrow, rendí el seu últim concepte a Déu, la reialesa fugi d’Aranjuez, i el lloc decaigué molt aviat. Ja no s’acumulen a palau els cortesans intrigants; la seva vasta arena on antigament els toros de la Manxa bramulaven furiosos en la lluita, és tancada; i ja no s’escolta el lleu punteig de les guitarres en les arbredes i els jardins.

La història d’Aranjuez, des de 1838, època en la qual Borrow hi passà amb les seves bíblies, fins ara, pot ésser completada fàcilment. En realitat, tot queda en santa calma, llevat dels anys que anaren a Aranjuez Isabel II, el seu marit Francesc de Paula i la cort. Hi anà probablement també aquell militar mataroní anomenat Puig, que tingué tan bona entrada a Palau en aquella època. Isabel fou una reina molt rica d’anècdotes, però els anys que visqué foren massa terribles per a arribar a animar una vila. Ara, llevat dels dos o tres dies de primavera que s’hi fan curses de cavalls, Aranjuez és tot l’any una ciutat adormida a l’ombra d’uns arbres molt alts sobre el soroll llunyà que fa el Tajo passant lentament per un jaç de rotllons i de pedruscall.

He anat a Aranjuez. Un guia m’ha ensenyat amb un aire de desdeny sublim el palau deshabitat. A dins tot és francès de segona mà, bagatel·les insignificants, i produeix una vaga melangia. He passat per les avingudes solitàries del parc. Les merles negres i burletes corrien i xiulaven pel jardí decrèpit. Hi ha arbres morts que han caigut sobre els altres i es van podrint i corcant. La llum, sota les fulles menudes dels arbres altíssims, era blava i de color groc tórtora. Sota aquesta llum, les estàtues del jardí tenien una blancor de calç. Al fons del jardí hi ha una paret baixa, feta amb palets de riera, que el tanca pel cantó del nord. Més enllà de la paret hi ha el riu. El Tajo baixava de color grisenc i feia remolins suaus. A l’altra riba, molt baixa, al sol, tres o quatre pescadors de canya tenien una immobilitat mineral.

Cansat d’estar pels jardins, he anat a donar una volta pel poble. Aranjuez són dues línies paral·leles de cases, trencades al mig i en angle recte per dues altres línies paral·leles de cases. Els nuclis vitals del poble són el quarter de cavalleria, el cafè de camareras i la casa del poble. La caserna és una simple expressió militar; la casa del poble, una simple expressió dramàtica; el cafè de camareras, una simple expressió sensual. Al cafè de camareras hi ha uns reservats a l’espanyola de color de sang de bou amb uns bancs a les parets d’una nuesa tràgica. De vegades hi passa algun cec que canta i fa unes vocals de tres metres de llarg. En aquests reservats, assegudes sobre unes cadires de boga, el colze posat sobre una freda taula de marbre, hi sol haver unes velles senyoretes d’ulls cansats, d’una galanteria del temps de la portera de Narváez.

Són senyoretes que aspiren a tenir un galliner amb animals domèstics, que aspiren a morir en pau i tranquil·litat. El clima pecaminós que produeixen arriba a penes a suscitar algun sospir de tant en tant.

Pels carrers hi ha molta pols i les fonts públiques —malgrat que el riu és a quatre passes— treuen un filet d’aigua insuficient. Tot té un aspecte de cosa assedegada, resseca i exhausta. La uniformitat dels carrers augmenta encara aquesta impressió de secada. Sentiu a la llengua un gust de sorra fina i blanca.

—Aquí uno se achicharra —m’ha dit una vella amb una cara de conill, la qual davant d’una església passava el rosari.

Com que encara feia sol i l’hora del tren no acabava d’arribar mai, he tornat als jardins. A la placeta que hi ha davant les reixes de l’entrada jugaven les col·legiales d’un pensionat de monges. N’hi havia dues o tres, les més grans, que feien ganyotes amables i signes cabalístics amb les mans a un oficial que passava amb un aire de tedi de l’altra banda de la plaça. L’oficial s’ha adonat de les col·legiales. S’ha aturat, ha mig tancat els ulls i ha mogut el cap amb l’aire de l’home que torna de les coses amargat. Després ha continuat el seu camí solitari, ha tret uns guants de color de mantega i se’ls ha posats.

A Aranjuez, en el seu temps, hi ha molts espàrrecs. És molt possible que el gust francès suscitat pels primers Borbons hagués tingut una projecció més vasta si en aquestes terres l’aigua fos més barata. El gust francès és intransportable si no es pot crear una botànica abundant, i l’aigua no és abundant. Aranjuez és una mostra del que s’hauria pogut fer si aquestes coses no haguessin fallat.