Febrer: Madrid. Una senyora ambientada

Arribats a Madrid, el meu company em digué que hi tenia una tia molt llunyana, de compromís, però, i que li volia anar a fer una visita. Plovia, no era hora d’anar enlloc i els establiments encara no tenien el cafè torrat. Vaig insinuar a Crexells que em faria molt de plaer de conèixer la seva tia. Ell agraí l’atenció i hi anàrem plegats.

La senyora vivia prop de l’estació de Barcelona i era mestressa nacional. Era una persona molt agradable, de moltes paraules i d’una gran vitalitat, corpulenta, però rígidament encotillada.

Durant tota l’estona que estiguérem amb ella, no va callar mai. En veure el seu nebot estigué molt contenta, i jo, que vaig ésser presentat com un amic del seu nebot, vaig participar de la cordialitat. Sortirem a parlar de pedagogia i resultà que la senyora era una capacitat fent labors, calats, brodats i delicadeses escolars. Ens obrí diversos calaixos i capses plens de treballs pràctics que ella qualificà de monades, i, com que l’habitació era una mica petita, quedàrem aviat literalment assetjats dins d’una blanca onada de puntes, de tuls i de brodats. Em semblà comprendre que l’ideal pedagògic d’aquella senyora era arribar a aconseguir que les escoles nacionals poguessin fer la competència a les monges en el camp de les labors i dels calats.

Esgotada la matèria pedagògica, la conversa derivà cap allò que constituïa la flaca d’aquella senyora: la casa reial. La mestressa resultà d’un monarquisme delirant, integral. Confesso que vaig quedar parat. Fins a la data havia viscut sempre a Catalunya i sis mesos a França. Havia tingut ocasió de tractar algun rar monàrquic. Els monàrquics que havia tractat m’havien fet l’efecte —generalment parlant— de persones iròniques, pel que a la monarquia es refereix, s’entén, sempre que no hi hagués una qüestió d’interès o d’ambició a rematar. I heus aquí que ara em trobava davant d’una senyora carn i ossos que professava els ideals monàrquics d’una manera normal, o sia d’una manera màgica. És per això que deia que vaig quedar parat. Més tard em va anar passant l’espant. I a la llarga vaig veure que al centre d’Espanya només hi ha una forma política activa que és la monarquia i la casa reial. Els republicans que vaig tractar, més tard, a Madrid, em feren l’efecte d’uns monàrquics desenganyats però enyoradissos, que s’havien fet republicans perquè el rei no els havia somrigut en passar o perquè alguna persona de la família havia perdut les oposicions de la carrera de cavalleria o de sobrestant. Hi havia potser una excepció: els republicans que havien viscut fora d’Espanya. Aquests eren més coriacis.

Les formes de monarquisme d’aquella senyora no eren pas, aparentment, res de l’altre món, eren unes formes d’adhesió i d’entusiasme amb els mateixos símptomes que caracteritzen qualsevol forma de proselitisme familiar. Per això eren importants. El seu amor a les institucions era tan natural que es considerava molt acostada a la família reial. Així, en la conversa, tractava de tu, amb una esborronadora facilitat, diverses persones de la família: a la infanta Isabel, li deia la Chaia, i a la reina mare, Cristina, tot curt, com si fos la veïna del costat. Sabia una infinitat d’anècdotes i d’historietes de la família regnant, de la cort i de l’aristocràcia, seguia la vida d’aquesta gent amb un detallisme ple de puerilitat i fins em semblà que en el seu interior havia dividit tot aquell món en dues parts: la dels bons, que era la majoria, i la dels malvats, certament escadussers i rars.

—Aquest home no m’hi agrada, a la cort… —deia parlant d’un duc el nom del qual no havia sentit mai—. Ens donarà un disgust i a l’hora d’arranjar-ho serà tard…

Les anècdotes que us contava no tenien res de particular, eren insignificants. Eren coses de tercera o quarta mà que havien arribat fins a ella a través d’un teixit espès de xafarderia subalterna però màgica. Sorprenia només l’abundància de documentació minúscula de què aquella senyora podia disposar i la manera de reportar les coses, sempre amb un punt d’oficiositat i de tendresa, de sentimentalisme i de llàstima maternal. Vaig llegir una vegada al «Daily Express», de Londres, que la filla dels ducs de York —una criatura de dos o tres mesos tirant alt— era l’infant més intel·ligent de l’imperi Britànic. Una mentalitat semblant feia dir a ella, parlant d’un mal de queixal que tenia llavors un príncep de primer grau:

—Pobre xicot…! No s’ho mereix pas. Pateix com ningú al món no ha patit mai… Sort que la seva mare, que és una mare com ben poques n’hi ha, no el deixa mai…

Vaig considerar de molta sort haver arribat a Madrid i haver-hi conegut tan aviat una persona tan curiosa i particular. És difícil d’arribar en una ciutat i poder anar tan de pressa al gra. Madrid és una cort. Una cort es compon de dues coses: hi ha primer els de dalt i després el públic que bada, al voltant. Aquest públic és el que va a veure els enterraments seriosos i els funerals importants, el que contempla encisat les comitives i les festes de l’Estat; el que dóna escalf i rodeja d’un ambient de xafarderia vital la parada daurada i perpètua de les altes personalitats. A tot arreu on hi ha cort hi ha un públic d’herois obscurs, capaços de fer el sacrifici d’aguantar a peu dret tres o quatre hores per veure passar una cavalcada brillant. Entre aquest públic, les senyores més felices són les que es poden arribar a fer pentinar per la pentinadora suplent de la marquesa Tal o Tal… I, entre els senyors, els que han pogut arribar a comprendre un cert ideal —un ideal que peremptòriament es podria definir dient que és un ideal cívico-militar de base burocràtica. En el món de la societat, depèn de l’existència d’aquesta massa heroica que es pugui dir si una ciutat és fina, senyora i lleial.

—Barcelona! —ens deia la senyora amb un menyspreu mal dissimulat—, quina ciutat més grollera, més ensopida, més extravagant!… No hi podria pas viure. Només hi ha comerciants…

No vaig pas gosar demanar d’on era aquella senyora. Però per l’accent andalús que tenia el seu castellà —accent que usa tot català que parla bé el castellà— vaig deduir que si no era de Mataró almenys havia passat moltes temporades a Premià de Dalt.