Nit d’estiu

Els exàmens, a la Universitat, començaven el 20 de maig. El 23 o 24 eren acabats. Tornàvem a casa. Començaven unes vacances llarguíssimes, que duraven fins al primer d’octubre. Per als pares (que pagaven) eren una vergonya. Per als estudiants eren una cucanya, més o menys bucòlica, més o menys marinera —que a la llarga esdevenia enervant. Quan el primer d’octubre reprenien els cursos, després de quatre mesos de pèrdua seca, de pura inòpia, passats badant, us sentíeu més ase que en el moment d’entrar-hi el primer any. Però aquest era el sistema, i el sistema no es podia tocar. Un any vaig passar uns dies del cor de l’estiu a Barcelona i em vaig trobar amb una ciutat desconeguda, insospitada, estranya. Vaig comprendre que el meu coneixement de Barcelona era incomplet. Vaig tenir una nit de llibertat i em vaig perdre per la part baixa de la ciutat.

Feia realment calor. En certs moments de la nit i del dia, en l’interior de les habitacions sobretot, la calor era asfixiant. Els diaris portaven temperatures extremes. Així com a l’hivern la fred penetra en les habitacions i s’hi manté rígida, sòlida i enravenada, la calor ara s’hi havia ficat i s’hi mantenia esponjada, però estàtica, absolutament consolidada. Tot feia una olor, fins les habitacions més airejades, de cosa covada. La temperatura semblava tornar a la vostra memòria el record olfactiu, superposat, de la gent que anteriorment hi havia passat. Els carrers de la ciutat vella estaven imponents. La Rambla bullia de gent. En els bancs de la plaça Reial, dels espais incerts de l’àrea del port, en les cadires de la Rambla, la ciutadania prenia la fresca. Molts ciutadans s’havien assegut, amb els pantalons doblegats fins gairebé al genoll. Les dones, amb les faldilles odiosament llargues, feien una impressió d’engavanyament insuportable. Una gran part de la roba els sobrava inútilment, però no tenien més remei que aguantar-se. Vaig comprendre fins a quin punt, en determinats moments, és fàcil, de despullar-se. La llum dels arcs voltaics trencava el color de la carn suada de la gent, accentuava el color blanc malaltís de les cames dels homes, irisava l’aire saturat d’emanacions humanes. Aquestes emanacions, barrejades amb les bafarades intermitents que exhalaven alguns embornals, causaven a la pituïtària una sensació de presència de la raça llatina a una escala fenomenal. Era la xafogor estival absoluta, la desfibració somnambúlica, l’estovament dispersat —aquella forma d’aclaparament passiu i trist quan la vida consisteix a suar. En el fons de la Rambla, més avall de Santa Madrona, uns músics del país exhalaven tangos i musiquetes canallesques més o menys tropicals —probablement més tropicals que el que portava la solfa. L’aire s’ho portava, era un aire de cotó ondulat. Grups d’espectadors asseguts o dempeus davant de la música semblaven endormiscats en la procacitat irreal. Amb això, una criatura de pocs anys que acompanyava els seus pares en el volt de la Barcelona nocturna, cridà, xisclant.

Però no es veien pas síndries pels voltants. El que es veia era una xurreria voltada d’un baf groguenc d’oli insidiós i formiguejant que avançava en la lluminositat incerta de la Rambla com una taca en el paper assecant. Una taca ofensiva, d’una olor dolça, d’una dolçor barata i acre. En un banc veig un home que desgrana cacauets com si passés el rosari. De la caserna de les Drassanes, en ve una calor humana de dormitori vast i fermentat. Quan a les Drassanes es construïren bastiments, quina olor de fusta i de mar devien fer aquestes pedres!

De tota manera, hi ha una ciutadania més prudent. Passar l’estiu a la Rambla, sotmès el cos no solament a la calor natural, sinó a la que produeix la llum que sobre el carrer es vessa i a la que exhala l’espessor de la concentració humana, és un error probablement. En aquests topants, no hi fa ni un alè d’aire; però a Barcelona hi deu haver llocs més clements. Enfilo el Passeig de Colom pensant en el ventet nocturn. Sobre la vasta obscuritat del passeig es veuen les taques de llum dels arcs voltaics, intermitents. De vegades la llum esquitxa una palmera. Hi deu haver —penso— alguns llocs més acollidors; sense anar més lluny, els interiors de les cases. L’avinguda és solitària i incerta i sobre la seva borrosa vaguetat de vegades passa, saltironejant, d’una grogor desballestada, un tramvia. Sobre la voravia hi ha molts despatxos, amb la corresponent cal·ligrafia comercial, que en aquesta hora semblen dormir. En el frontó obscur del passeig, hi viuen, encara, però, moltes famílies. Els balcons dels pisos són oberts. Es veuen les taques rectangulars de llum dels balcons esbatanats. A través d’una d’aquestes taques, en un pis baix, veig una família asseguda a taula, sota la claror difusa del llum. Són les dotze de la nit i la família encara seu a taula. El pis deu ésser petit… Veig un senyor gras, en pijama clar, ratllat, d’un aspecte opulent i animat, a pesar de la xafogor pesada. Aquest senyor manté una animada conversa amb un altre home que dóna l’esquena al rectangle del balcó. La seva gesticulació és molt viva. Una senyora, també voluminosa, que sembla presidir la taula, es dóna aire amb un ventall, lentament, maquinalment. L’escena és plàcida i perfectament resguardada de l’aire bo’ví que la xafogor projecta en els llocs concorreguts de la ciutat. Potser tenen un ventilador. Sobre la gent grassa, de faccions amples, l’aire dels ventiladors sembla tenir una força de rejoveniment. Aquesta gent passa l’estiu plàcidament.

En un altre balcó veig un senyor i una senyora gronxant-se, lleument, en sengles balancins de l’època de les havaneres. Els balancins han desaparegut del nostre mobiliari. De vegades els bergantells cremen una desferra de balancí el dia del foc de Sant Joan. El balancí, però, és un moble estival magnífic. El seu moviment pendular produeix a l’estiu el mateix efecte que donar-se aire amb un ventall —amb un ventall, però, que ventés tot el cos. El balancí és un moble del tròpic i fa pensar en Cuba i Puerto Rico. En l’època de l’esclavitud, les persones riques d’aquelles llunyanes illes es feien donar aire pels pobres esclaus negres. A l’època de les pluges, si les senyoretes de les bones famílies tenien fred, posaven els peus entre l’adipositat voluminosa dels pits d’una negra. S’arribaven a inventar mecanismes que, accionats pel peu d’un esclau, ventaven l’aire d’aquelles famílies. Quan l’esclavitud fou abolida i calgué pagar algun jornal —poca cosa— als negres, resultà massa car tenir aire corrent. Llavors fou inventat el balancí per proporcionar-se aire un mateix a través dels moviments del moble. El balancí és una època — una època una mica cursi, de cromo llepat, de cortesia apegalosa molt bonica. L’aplicació industrial de l’electricitat a la producció d’aire corrent —la invenció del ventilador, en una paraula— féu passar de moda, en el tròpic, els balancins. El moviment arribà fins aquí, perquè quan una cosa passa de moda hi passa a tot arreu. I així ens hem quedat sense balancins i sense ventiladors, perquè aquests darrers objectes no han passat encara dels establiments públics i dels despatxos. Els ventiladors no formen part de la nostra vida de família. En vista de la qual cosa passem l’estiu, amb un pam de nas, asseguts en mobles rígids o en poltrones enormes i toves que a l’estiu són caloroses i desagradabilíssimes. La pèrdua del balancí com a moble estival fresc, simpàtic i utilíssim —aquelles velles migdiades en els balancins de reixeta, en el menjador obscur i silenciós i el brunzinar llunyà de mosques en la taca de sol del fons del passadís!—, hem de posar-la en el passiu de les coses que s’han esvaït. Ara que les mosques van de baixa gairebé a tot arreu —menys en els pobles pagesos rics—, el balancí encara seria més eficaç que en altres temps. Seria molt més fresc i implicaria la resurrecció d’un moble que jo sospito lligat amb l’esperit barceloní, amb el melrosat i el bany maria.

Pel Passeig de Colom no passava ni un alè d’aire. El ventet de la terra tardava a venir. La xafogor tendia a solidificar-se sense perdre l’esponjament humit. Les taques de llum dels balcons del passeig s’anaven apagant, successivament. Hi ha matinades d’estiu, a Barcelona, més pesades que les primeres hores de la nit. A les tres, la Rambla encara bullia. Hi havia gent adormida plàcidament a les cadires. L’olor de la xurreria arribava gairebé al Teatre Principal. Es començava de barrejar amb els perfums de les dones de la vida. Baixaven Rambla avall els primers obrers amb el portaviandes i la gorreta sobre l’orella. A llevant l’alba rompia sobre un cel d’una densitat làctia, d’una vaporositat espessa.