Madrid, aire d’abril

Jo també passo. Passar, passejar, passar —o veure passar— amb un cigarret als llavis…

A la tarda vaig sovint pels parcs de Madrid, que són molt bonics. Al Retiro, al Parc de l’Oest, hi ha criatures molt ben vestides i senyores que baden assegudes als bancs. Al Retiro —que és un parc deliciós— no arribo mai al capdavall, més enllà de l’Ángel Caído, per estalviar-me la visió dels voltants de la ciutat, que del cantó del Migdia són més aviat agres. Quan al fons del Retiro apareix el mirador sobre la Manxa penso en aquelles paraules de don Juan Valera: «Lo que me fastidia, aquí (en Madrid), y más que todo cuando me veo sin dinero, es la aridez y tristísimo aspecto de estos campos que no dan sino desconsuelo al corazón».

El parc que m’agrada més, però, és el de la Moncloa, sobretot quan hom ha deixat els boixos retallats i ha entrat en les pinedes netes i sonores. A la Moncloa hi ha una gent molt senyorial i molt seriosa, vestida gairebé sempre de negre, com si portés dol o tingués algun gran disgust o algun plet d’aquests que duren cent anys. Aquests senyors endolats tenen per a mi una tristesa comunicativa, i em costa poc de posar-me en el lloc de compartir els sentiments d’aquest marquès aclaparat perquè la seva filla s’ha dedicat a la mala vida i el fill a la cràpula i al vici. També, a la Moncloa, veig passar algun senyor cec. Aquests cecs rics, que caminen amb un pas mecànic, portats pel braç d’un acompanyant, el barret tirat una mica endarrera, la cara pàl·lida, completament morta i allunyada de tot el d’aquest món, aquests cecs rics fan tanta impressió com els cecs pobres.

De vegades entro al Museu d’Artilleria. És molt notable. Hi ha una mena de canons antics, madurs i de formes mòrbides, grassons, amb repussats a l’exterior, posats sobre unes fustes baixes que semblen unes anques curtes, que s’haurien d’anomenar canons Rubens. Fa l’efecte que el dia que el món s’arregli començaran a sortir de la boca d’aquests canons llonguets de deu cèntims i talls de formatge, i que n’hi haurà per a tothom a cor què vols.

Antigament, a Madrid hi havia molta vida de nits. Demanàveu un rendez-vous d’afers a un senyor, i passàveu pel perill que us respongués:

—Si pot venir de tres a quatre de la matinada al cafè de Puerto Rico em farà un gran favor… abans sóc invisible.

Els estrangers patien molt —a Madrid, es dina i sopa a hores absurdes, inversemblants. Ara, estan millor: el noctambulisme sembla que va una mica de baixa.

Els mateixos intel·lectuals, que sempre han estat noctàmbuls, retiren d’hora. La tertúlia més important, la del Regina, es fa a l’hora de l’aperitiu vespertí. La del «Cocodrilo» ja és una mica més provocativa; es reuneix d’una a tres de la matinada i hi va el director del Museu, de Beruete i Bagaria. A la cerveseria «La Escocesa» n’hi ha una altra que dura tota la nit. Hi ha pòquer.

«Los Gabrieles» és un establiment curiós. Són uns soterranis cèntrics que semblen fets expressos perquè la gent que té necessitat de desfogar-se sense ésser massa vista s’hi desfogui. Hi ha les saetas, vocals quilomètriques i punteigs de guitarres. S’hi troba aquella gent capaç de fer una juerga de mançanilla i de jamón serrano d’un mes seguit. Aquesta gent desesperada i tràgica a l’últim explota, se’ls trenquen les venes i solen morir als bancs de «Los Gabrieles». M’agrada d’entrar-hi, passar pels corredors, donar un cop d’ull als reservats plens o buits —veure en els reservats buits els microbis més coneguts de l’època asseguts en un racó vestits de negre fent solitaris.

Un bon lloc d’observació és «El Henar», un establiment que hi ha al carrer d’Alcalà baixant cap al Banc d’Espanya, a la dreta. De la terrassa estant, sota una llum que sembla de luxe de Madrid, es veu, al fons del carrer, la Puerta de Alcalà, i a l’esquerra el verd tendre i primaveral dels arbres del Palau Godoy, o sia del Ministeri de la Guerra. El jardí d’aquest palau ens ha fet pensar moltes vegades en els jardins tancats que hi ha davant de certes cases senyorials de París —jardins que ara en aquest temps fan una olor de muguet, de lilàs i de flor d’acàcia.

De darrera els vidres es veu passar Madrid.

deia el poeta.

També es veu com s’eleven aquestes nuvolades blanques i roses, inofensives, de Castella. S’eleven verticalment i pugen dretes, i això ajuda a comprendre aquella vella observació que s’ha fet sobre el cel d’aquest país, això és, que el cel baixa a cercar la terra, que allarga el braç i l’hi passa per sota la cintura. En altres contrades, la terra s’alça en un impuls cap al cel. El color i la forma d’aquests núvols i de la llum de Madrid és una mica de postal il·luminada: estilitzada, d’una finor delicadíssima, una mica artificial, escenogràfica, filtrada, neta, precisa. Aquesta llum, aquest cel, aquests núvols, són el luxe de Madrid, la seva cosa més fina. L’aire hi és pur, aire de muntanya, sec, tònic, d’una cristal·linitat diamantina.