El fred
En la meva època d’estudiant a Barcelona vaig passar molt fred. En els pisos que successivament vaig habitar —al carrer de Mallorca (entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia), a la Rambla de Catalunya (entre la plaça i la Gran Via), al carrer de Pelayo, a la Gran Via, hi vaig passar uns hiverns lamentables. La Universitat era glacial. Les cases de dispeses eren una nevera. La calefacció, fins en els pisos habitats per famílies riques, era molt rara. Una vegada vaig ésser invitat a dinar en una casa de senyors del Passeig de Gràcia. Al fons del menjador —que era aparatós— hi havia una xemeneia monumental. Al sòl de la xemeneia, hi vaig veure uns troncs d’alzina i a sota una petita bombeta elèctrica de color vermell per produir la il·lusió que els troncs cremaven. Era un foc fictici, una xemeneia falsa. El senyor de la casa menjà amb l’abric i el barret posats. La gent de mitja vida es defensaven probablement millor amb la tauleta i el braseret. Parlant en general, la gent que viu millor en el nostre país, a l’hivern, són els pagesos, perquè viuen a la cuina, on sempre hi ha un foc o altre.
Jo, llavors, era jove i en principi no hauria d’haver estat tan sensible al fred; però, com que sempre he estat hipotens, les baixes temperatures m’han perseguit des de la més tendra infància.
Barcelona té una tardor llarga, però de seguida que s’ha passat el temps de les castanyes i l’il·lusori estiuet de Sant Martí la ciutat queda enravenada. La tardor és insidiosa i enganyadora en el sentit que produeix una lenta penetració del fred en les habitacions, un fred que es va tornant cada dia més destil-lat, agut i solidificat. Les fulles dels plàtans van caient i el fred va entrant a les cases. De la presència de l’hi-vern, us n’adoneu primer en l’interior dels pisos que al carrer, cosa vertaderament singular. Així arriba l’hivern i aquesta aparició produeix entre els barcelonins un curiosíssim espectacle: produeix una sorpresa general. El barceloní no concep que a Barcelona hi pugui fer fred, i aquesta incapacitat deu ésser molt vella i heretada, donada la naturalíssima sorpresa de la generalitat. Aquesta sorpresa es va trametent de generació en generació, com en les famílies es va trametent el dibuix del pàmpol de l’orella o la forma del nas. Cada any és igual.
A mesura que les cases es van refredant i la gelor —la gelor dels mosaics i dels rajols— va penetrant, com si es filtrés en les habitacions més mudades, en els racons més guardats, els carrers, a les hores de sol, tenen una temperatura suau i benigna. Aquest contrast és una consolació modesta, una compensació fictícia i il·lusòria, ben poca cosa, però el cert és que quan arriba l’hivern es produeix a la ciutat una mena de pruïja d’anar a prendre el sol, un desig d’absorbir el sol per tots els procediments de què disposa la naturalesa humana. És un ideal majoritari, tot i que, és clar, no tothom està en condicions de portar-lo a la pràctica. De fet, el sol el pren molt poca gent, i, el del Passeig de Gràcia, només el prenen —paraula deliciosa que també s’aplica a prendre una tassa de brou— la gent molt important. Al Passeig de Gràcia, a l’hivern, en aquella època, de quarts d’una a quarts de dues del migdia, s’hi podien veure les cares més conegudes de la ciutat: els millors advocats, els financers, els polítics, l’aristocràcia, els fabricants, les autoritats. El sol creava unes cares radiants —cosa que donava a entendre, per contrast, que tots aquells senyors acabaven de sortir de locals freds, desagradables. La irradiació de l’escalforeta feia que aquells senyors es fessin unes grans barretades, que es miressin les senyores amb una gran avidesa, que saludessin els passants allunyats alçant les mans. S’hi formava com un ambient de familiaritat. Les dides donaven mamar a les criatures assegudes als bancs dels fanals de l’arquitecte Falqués. Les minyones n’arrossegaven d’altres en uns cotxets alts, de capota alçada, que semblaven una rèplica microscòpica dels automòbils de sostre alterós adequats a les superstructures que es portaven al cap. Passaven unes senyores arrogants amb el boà penjant, les mitges de seda negra i les sabates de doré. Els joves portaven uns vestits cenyits i ridiculets, es començava d’utilitzar la brillantina per als cabells i quan es treien el barret el sol feia sobre la brillantina un esclat de sorpresa, una taca lumínica insospitada. Encara hi havia molts senyors que portaven bastó i joies i anells als dits de les mans. Tothom prenia el sol i tractava de compensar els interiors glacials. «Passi-ho bé, passi-ho bé… molts records… adéu, adéu… ja ens veurem… fins demà». Aquests prenien el sol a peu. N’hi havia d’altres que el prenien a cavall, passant en cotxe descobert per l’avinguda central.
Produïa la impressió d’una societat que es passava la vida entre les cares rialleres dels amics, dels coneguts, dels saludats, dels coneguts de vista i d’un nombre més gran o més petit de familiars. Era una societat —almenys virtualment— en companyia, una simfonia de presències amables que durava tot l’any: a l’estiu, abans de marxar a fora, perquè l’ombra dels plàtans era fresca; a l’hivern, perquè el Passeig de Gràcia era assolellat. El sol de l’hivern semblava el comú denominador de la societat. Aquest sol de l’hivern semblava posar les relacions humanes sobre l’amor al proïsme i sobre la tendresa ciutadana. Ara, com que una societat així hauria estat, a la llarga, molt ensopida, la gent matisava els seus sentiments amb dosis fortes de maledicència i amb aquelles formes de l’enveja atàvica que ja han estat llargament documentades.
Per a prendre el sol, Barcelona és una ciutat magnífica. Té, a l’hivern, dues classes de matins: un matí morós i enganxós, opac, amb un plafó de vapors espessos i grisencs sobre els teulats, en el qual es barregen, amb els elements atmosfèrics, tota classe d’evaporacions industrials i humanes, i un matí radiant, pur i clar que apareix quan bufen els vents del Montseny, secs, tònics, voleiadors i brillants. Els matins clars semblen fets expressos per alçar-se aviat, per córrer darrera de les pessetes, per aconseguir que les transferències de moneda afavoreixin la pròpia cartera. Els plafons grisos i àtons conviden a alçar-se tard. Però fins aquest darrer matí, quan el sol arriba al zenit, s’esclareix, la massa atmosfèrica enganxosa es desprèn de teulats i parets i és llavors que, sobre l’opacitat de terra d’escudelles de la ciutat, apareix algun color —no gaires. Sempre, si de cas, a l’hora de l’aperitiu. A l’hora de prendre el sol, Barcelona és una ciutat clara. És la confirmació d’una observació segons la qual les ciutats acarades a llevant, com Barcelona, tenen, fins en el pitjor dels casos, un moment matinal deseixit i esvelt, mentre que les encarades a ponent, com Roma, tenen matins esmorteïts i tardes grans i triomfals.
Barcelona té així mateix dues classes de tardes: les tardes d’aire immòbil, en què el pas del temps camina lentament, com si madurés una fruita que a l’últim apareix en forma de posta de sol sobre el Tibidabo —postes que de vegades són minses, rosades i esblaimades i altres vegades tenen un dramatisme lumínic de gran i malenconiosa espectacularitat. Hi ha també, més sovint, les tardes de vent del sud, tètric i llòbrec, persistent fins al tedi, que carreguen la ciutat amb els crepuscles lívids, humits, reumàtics i plens de migranya.
Posats en aquest ambient, no em costà pas gaire de comprendre la importància que el sol tenia a l’hivern a Barcelona. Però arribava un moment que el sol s’acabava i que l’aire del carrer tenia una presència humida i glacial. Havíem de tornar a la dispesa, tancar-nos a la cambra fredíssima i estudiar. D’estudiar, se’n deia, llavors, empollar. La Universitat científica i literària s’havia obert per l’octubre. Ens trobàvem a primers de desembre. Durant totes aquelles setmanes havíem tingut, com gairebé tots els altres estudiants, una gran sorpresa: la de veure els esforços que feia l’establiment per mantenir-se obert. Com que dubtàvem de l’existència de l’establiment —no pas de l’edifici, s’entén—, teníem la impressió que s’hauria pogut tancar d’un moment a l’altre sense que passés res de particular. La majoria dels catedràtics feien els possibles per arribar a aquest resultat, i els estudiants hi col·laboraven amb aldarulls, trompades, pedregades i vagues. La instrucció pública era una exemplaritat. Ara, malgrat els esforços innombrables que es feien per aconseguir la clausura, d’una manera definitiva no s’aconseguí mai. En la base d’aquests fets hi havia una cosa estranya, probablement un miracle.
Havíem, doncs, d’empollar. Empollar volia dir asseure’s davant d’una tauleta, posar els peus sobre una estora prima com una orella de gat i restar davant d’un llibre una determinada quantitat de temps discrecional. El llibre que hom es posava davant formava part de la decoració de la taula. Era un llibre de text, una assignatura. Completaven la decoració dos elements col·locats simètricament a dreta i esquerra de l’estudiant. A la dreta hi havia una tassa de cafè; a l’esquerra un paquet cilíndric de cigarrets de cinquanta cèntims, un llibret Bambú o Pay-Pay i una capsa de cerilles del monopoli nacional.
La cambra era petita. Hi havia un llit, un armari, un penja-robes, dues cadires i un lavabo de palangana. Del centre del sostre en penjava un fil elèctric que s’acabava en una bombeta posada sota la protecció d’un pàmpol ondulat. La contemplació d’aquella irrisòria penjarella feia molta gràcia. Com que l’habitació era interior era acostada al celobert i per tant es projectaven sobre d’ella tot el que les cuines dels pisos exhalaven: les bullides de bròquil tardorals i hivernals i les cançons de les criades. L’ambient no era pas gaire adequat per a fer-se càrrec de l’emfiteusi o del retracte.
Així hom estudiava —vull dir que empollava. Empollar és un castellanisme de l’argot universitari, d’una significació molt exacta. La lloca empolla els ous de la posta cobrint-los, mantenint-los amb el seu escalf a una temperatura determinada, tenaçment, fins que la incubació s’ha acabat. L’estudiant sotmetia la seva memòria a una incubació semblant a base de restar davant d’un llibre de text, tenaçment, hores i hores, assegut davant d’una taula. De vegades, per fer més activa l’empollació, per no distreure’s, per eliminar les vel·leïtats frívoles del pensament, hom s’agafava el cap amb totes dues mans, els colzes sobre la taula. Era l’actitud típica de l’empollar. Així, empollar —estudiar— volia dir aprendre’s la literalitat d’un text de memòria eliminant amb tota cura de l’operació els problemes plantejats per la comprensió del text. Preocupar-se de la comprensió del text ja no hauria estat empollar. Hauria estat pensar, reflexionar, escollir, discutir, però això no era pas un problema universitari. L’únic que seriosament s’exigia era recitar un text de memòria, és a dir, reportar l’efecte, de l’empollació realitzada. La resta era secundària. Parlo, és clar, en general. Hi havia alguns, poquissims, professors interessats més en la comprensió que en la recitació dels textos, com hi havia estudiants que espontàniament anaven al gra.
Ara: tres o quatre minuts després de tenir la vista fixa en l’assignatura sentíeu els primers efectes de la temperatura imperant. Tractàveu d’eludir-la bevent primer cafè, després posant-vos el barret; al cap d’una estona, l’abric i, una mica més tard, la bufanda. Eren remeis que duraven un instant. Del terra emmosaicat us pujava cames amunt una gelor aspra que us enduria les sabates, us penetrava a la carn i us enravenava la corporeïtat. L’estoreta que teníeu als peus es tornava tan irrisòriament precària que us produïa una llàstima entendrida. El cos se us encongia i quedava retorçat i arronsat. No era pas la sensació de trobar-vos a dins d’un corrent d’aire; era la permanència en un corrent d’aire estabilitzat, en el fred pur, objectiu i declarat.
Com que el cos tenia poques reserves, perquè en aquella època de la formació els aliments a què hom accedia eren més aviat poc formats, la temperatura ens vencia amb una gran facilitat. Ens envaïa una tristesa sorda i irreparable, la tristesa que el fred produeix sobre els organismes poc defensats. Per altra part, les esperances eren escasses, perquè quan pensàvem en el pròxim repàs se’ns apareixien una corrua d’ous ferrats i de bistecs amb patates interminable —aquella corrua que havia començat l’any 1908 al col·legi de Girona i que el 1917 a Barcelona encara durava. Sobre aquesta aclaparadora i diabòlica monotonia, el fred s’hi arrapava com una llagasta. Aixi, empollar es feia impossible. L’única solució era sortir al carrer i anar d’una banda a l’altra, caminar sense objectiu, a l’atzar. Mai a la meva vida no he viscut tant el carrer com aquella temporada. Per això de Barcelona l’única cosa que conec són els carrers d’alguns barris. Els interiors em feien una mica de basarda, i encara avui hi entro amb una certa dificultat. Amb una mica de foc, els meus estudis haurien estat més aprofitats.