Madrid: La Bombilla. 22 d’abril

La Bombilla —o la Bombi, per parlar amb propietat— es compon d’un seguit de barraques posades per llarg entre el Manzanares i una carretera polsosa i vibrant. Aquestes barraques, separades l’una de l’altra, de vegades amb llaunes de petroli, tenen, a l’estiu, un pati mig ombrejat i amb quatre taules de marbre. Aquestes barraques no tenen res de particular, llevat, potser, d’una mena d’impossibilitat que hom sent davant d’elles per a entrar-hi. S’ha de tenir, però, paciència i agafar les coses amb naturalitat. A la Bombilla, després de tot, hi ha un espectacle curiós que consisteix a veure ballar el xotis amb la música d’un piano de maneta que, més que tocar puntejat, toca perpuntejat. He vist ballar el xotis a un jove molt ben presentat —esquena ben deixada, gorra de baranda, sabata amb canya, bru, ossat—, i he dit quan s’ha acabat:

—Vet ací un jove seriós. Té condicions que li sobren per a ésser empleat…

Cada vegada que veig ballar el xotis em passa el mateix: tinc una necessitat de proclamar que les persones que el ballen són d’una excessiva seriositat, sento el deure d’assegurar-los que els tinc per persones absolutament formals. Els balladors de xotis no es proposen res més que això: demostrar als qui els contemplen que la vida és molt trista, que de tota manera van a empentes i rodolons, tirant, i que a ells els sobra gravetat.

—Esperin un moment —fa l’efecte que diu el ballador abans de començar, tot cordant-se l’ameri-cana—: ara els demostraré fins on arriba la meva cultura, el meu crèdit, la meva seriositat…

A mi em sembla que el xotis és més aviat un ball trist, d’una obsessió massa concentrada. La seva música, tan ritmada, és d’una monotonia sacerdotal. Sembla una música de marxa fúnebre feta expressa per demostrar el dolor que poden sentir les poblacions de l’Àfrica equatorial davant la mort d’un cap de tribu important. L’acabament del xotis, en forma contundent i vertical, té poca gràcia. La música és tan extravagant, que precipita les persones que se’n serveixen per a les seves necessitats en un món concret, mecànic, invariable. El ballador de xotis balla gairebé sempre sense enraonar. Que no ens faci perdre el temps la vana fraseologia! —sembla pensar el ballador, preocupat. De tant en tant dóna al seu voltant una mirada aparentment de gran profunditat, una d’aquelles mirades que solen donar els homes que tenen el destí de cercar tres peus al gat. I, aixi, el ballador va entrant a dins la musiqueta, es va voltant de la seva mateixa salsa, mut, concentrat i formal, arriba un moment en què l’esforç de formalitat que fa el ballador és tan fort que, aturat, balla un quart seguit, sense moure’s, sobre una rajola d’un pam quadrat. Acabada la performance doneu una ullada als espectadors, us sentiu membre d’un tribunal d’oposicions i la mateixa idea se us ocorre a tots. Sentiu necessitat de dir:

—¡Aprobado! Puede usted retirar se…

La Bombilla ha perdut molt i va perdent cada dia. De fet, és avui el lloc preferit de les criades i dels soldats. Els diumenges és un vertader guirigall. Hi ha aquest petit soldat d’infanteria, sobri, com tothom sap, que dóna uns pessics terribles a les raspes —vull dir aquells pessics de Cuenca tan cargolats que les criades assaboreixen amb la més gruixuda felicitat. Hi ha tota mena de soldats, i si comencéssim a parlar-ne seria un no acabar mai. Hi ha parades de xurros, de cacauets i d’avellanes, de caramels en forma de bastó per a anar a passeig, de taronges i de melons, segons el temps, de novel·les per entregas sentimentals i humanitàries. S’hi troben també els últims venedors de agua, azucarillos y aguardiente, que van amb el càntir i el cistell —aquests venedors típics que van desapareixent dels carrers de Madrid i que foren objecte de l’atenció de molts poetes, sense oblidar Valle-Inclán:

Enmig d’aquest anar i venir, es formen, pels racons, grups regionals que canten i ballen, es tiren guitzes i es donen pessics tot rodejant algun trofeu típic i local. Tota aquesta calderada està tapada, diríem, pel teixir i desteixir de les músiques dels pianos de maneta innombrables. Aquestes músiques se us acosten i se us allunyen intermitentment, i això correspon a les alces i baixes del bull popular. És com si el mateix vapor de la bullida mantingués més o menys oberta la tapadora popular. I hi ha pols —Mare de Déu!— i, al mig de la pols, aquestes cares d’angoixa sense causa —potser— que poblen les escenes de bullícia de la gent.