Madrid: la simpatia

Pel que vaig veient, en la vida social i política de Madrid la simpatia juga sempre un paper important —en molta més escala que en altres ciutats que capitalegen un Estat. De portes enfora, Madrid sembla una ciutat tancada, difícil de conèixer, inextricable, complexa. Tot això és literalment exacte si no es disposa de la clau que obre totes les portes d’aquest país: aquesta clau és la simpatia.

Si es disposa de simpatia es pot fer, ací, molt de camí. En canvi, s’ha d’ésser molt fort si, no disposant d’aquesta curiosa qualitat, hom pretén projectar-hi algun intent de domini. Perquè un home aparentment antipàtic com Cambó, per exemple, hi hagi arribat a tenir la posició que hi té es necessita ésser fortíssim. Generalment parlant, els catalans, a Madrid, tenim fama d’antipàtics. Som el que en diuen, ací, desaboríos. Precisem un moment: de vegades ens troben sense suc ni bruc, de vegades massa fatxendes. No és pas que els castellans no en siguin, de fatxendes. Sovint en són fins a la temeritat. Ara: el català presenta una forma de fatxenderia d’envelat, d’una superfície de gra gros, vociferant, gesticulant i entresuada, que no va bé en el país. De vegades, doncs, hi ha un tipus productor d’ensopiment, pesat, saberut, estadístic i aclaparador, del qual la gent fuig com el dimoni de la creu. I altres vegades hi ha l’hortera, vestit físicament i socialment d’una manera llampant, extravagant i matussera.‘Ni el nyeu-nyeu ni el massa mudat no van bé per a Madrid.

Ara: quan un català surt, però, del gust d’aquest país, l’èxit és fulminant, definitiu. Hi ha hagut catalans que a Madrid hi han fet el que han volgut. Anys enrera, tingueren aquesta característica dos personatges polítics: Sol i Ortega i Vallès i Ribot. No he conegut l’un ni l’altre més que de referència. Tinc la impressió que contribuí molt a la seva simpatia la seva verborrea pintoresca, que coincidí amb el gust de l’època. Pi i Margall, en canvi, s’hagué d’imposar per la seva força perquè era trobat, generalment, antipàtic.

He conegut, en canvi, els simpàtics d’ara, entre els quals poso Santiago Rusiñol, Emili Junoy, Joaquim (Quimet) Salvatella i Lluís Bagaria. Si la simpatia és l’art de saber-se a cada moment situar, no d’una manera passiva, sinó activa, operativa i pràcticament escandalosa, el cas de Rusiñol està fixat. Rusiñol ha estat l’home més simpàtic del seu temps i ho ha estat en tots els ambients i en tots els països pels quals ha passat. És un home simpàtic pel mer fet de respirar, i fins i tot fa l’efecte que va vestit d’home simpàtic. Ho és a les persones que el coneixen i a les que no l’han tractat mai, les quals, en trobar-lo pel carrer, s’han irresistiblement de girar. Un cas de simpatia universal.

El senador Junoy és un gitano curt, gras i negre, vestit amb un barret fort i un clavell al trau, de mirada faraònica i lànguida. De vegades, a les quatre de la matinada encara té, a la dentadura d’or, més aviat atropellada, que transporta, un granet d’arròs de la paella que ha menjat per sopar. En la seva simpatia, hi intervé la seva llegenda de bohemi i la seva inestroncable generositat.

Lluís Bagaria —un dels millors caricaturistes d’avui— és un tabalot frenètic i agitat, també molt agitanat, de mirada groc negra, que no para ni calla mai. No em puc figurar a què pot treure cap la seva infatigable activitat, el remolí que es produeix al seu voltant. Probablement és una agitació inútil, la conseqüència d’una nerviositat de temperament irrefrenable. Per fer la portada de la revista «España» el tanquen en una habitació. Quan el dibuix és fet, el passa per sota de la porta i pel mateix procediment li’n fan arribar l’import. Després obren la porta i desapareix, fins la setmana entrant. Sospito que la simpatia li ha produït moments de fatiga aclaparadora, i de vegades queda rebentat com una cigala.

Salvatella, de cara, sembla un macaco elegant. Té una calba lluent, brunyida —una calba sobre la qual la llum del hall del Palace s’ha entretingut vint-i-cinc anys. Porta un bastonet de canya i és un xerraire agut i d’una gran amenitat. Simpatia natural.

Tots aquests senyors, per fer-se entendre parlant en castellà, parlen andalús. En canvi, els gallecs, per obtenir el mateix objectiu, parlen generalment en castellà.