Paisatge de convalescència

A l’època de les vagaroses evasions a la muntanya de Montjuïc i de la mort del meu pobre amic Ramon dels cavallets —aquell amic que no em puc figurar sense que aparegui davant de la meva vista un marge polsós amb unes mates de farigola i una atzavara—, vaig estat malalt en una casa de Barcelona, exactament situada a la part esquerra de la ciutat nova. Anys després, vaig tractar de situar la casa amb precisió —sempre m’ha agradat de tornar a veure els llocs on he viscut, perquè aquesta constatació del pas del temps em produeix sensacions de tristesa mòrbida i deliciosa— però no ho vaig aconseguir mai.

Un dia —un dia qualsevol— vaig llegir a «Las Noticias» un anunci oferint una habitació en un lloc que em semblà molt remot, totalment desconegut. Vaig presentar-me a la casa.

Recordo que vaig baixar del tramvia a Muntaner-Aragó i que vaig enfilar aquest darrer carrer en direcció —diríem— de Sants. Passat Casanova, vaig observar que pràcticament s’acabaven les cases. Una mica més enllà l’encaixonat que a dins del carrer fa el ferrocarril es desvia i fa una esbiaixada. A partir d’aquest punt, el carrer no era ni urbanitzat. Era a penes assenyalat. Vaig enfilar un corriol —el primer símptoma de carrer d’Aragó que existí en aquests topants. Després de caminar cinc o sis minuts, el corriol m’aconduí a una casa nova, de sis o set pisos, que presentava, en plena naturalesa, enmig dels camps, tota la seva petulància, tota la seva agra i vertical procacitat.

A l’entresòl esquerre, obrí la porta una senyora de parlar dolç, de maneres amables i cabells blancs.

—El meu fill —digué— és vigilant nocturn. De dies, dorm. A la nit té la seva feina… No cregui que ningú l’amoïni, si lloga la cambra.

—Senyora, a mi em passa el mateix. De dies dormo. A la nit, vaig al llit tard. Potser la casa és una mica massa lluny del tramvia, però em sembla que ens entendrem a l’instant.

M’ensenyà l’habitació, que s’obria a la façana i era encarada a ponent. Era molt neta, terriblement ordenada, dintre del gust de glacialitat una mica funerària que té el primer graó de la nostra petita burgesia. Tot portava els senyals de l’esforç que hom feia per conservar aquells mobles —aquells mobles que havien costat tant. Vaig demanar a la senyora si tindria l’amabilitat de traslladar a un indret més íntim uns retrats de família que penjaven de les parets de la cambra. També vaig pregar-li d’emportar-se unes llaçades de color morat que adornaven les cadires de respecte i un gerro amb flors artificials que hi havia sobre una taula. La senyora em mirà amb un petit somriure irònic que volia dir: «Cada u per allà on l’enfila». Després, no es presentà cap dificultat. L’habitació valia tres duros el mes. Vaig deixar set pessetes de paga i senyal.

Totes les profecies de la senyora es veieren confirmades. No he viscut enlloc on hi hagués tant de silenci, tant d’ordre i tanta netedat com en aquella casa. A les cinc o a les sis del matí hi arribava. De vegades feia la darrera part del trajecte amb el vigilant. Era un home alt, ros, pàl·lid, silenciós i callat. Encara tinc a l’orella el record del soroll que feia el manyoc de claus que portava. Quan arribàvem al corredor, el vigilant deia amb un aire maquinal:

—Bon dia tingui… Descansar!

Jo li vaig respondre sempre:

—Bona nit tingui, vigilant!

A part d’aquesta petita diferència, sempre tinguérem una relació freda, però amistosa i gairebé cordial.

Les primeres setmanes de viure en aquella casa no vaig pas fer-me un càrrec gaire precís de l’indret que habitava. Hi arribava a la matinada i en marxava a l’hora baixa… Però pel mes de novembre vaig posar-me malalt. A la malaltia seguí una convalescència llarga. Les convalescències són molt agradables. La que vaig passar en aquella casa tan solitària m’ha deixat un record molt viu.

Estar una mica malalt a Barcelona —saber que no serà res— en aquests dies de transició de la tardor, amb els estirabots de les virades de temps inesperades, és gairebé una gràcia de Déu.

A la ciutat no hi ha pitjors dies que aquests de pas d’una estació a l’altra. A fora, al camp, es produeix un canvi en la forma i en el color del paisatge. Aquí, la transformació no és tan aparent, però és més profunda. La vida canvia en els seus més petits detalls, i fins els homes semblen mudar d’idees i de preferències. El salt és sobtat, ens agafa desprevinguts i tot esdevé una mica empipador. Les olors hivernals de pis que ara s’inicien són desagradables: la reclusió, l’aire viciat, el braseret, el tufet col-i-flor menestral. El carrer, amb els tirabuixons de pols, els núvols de vinagre, la llum opaca i agra, és antipàtic.

Estar una mica malalt aquests dies i veure el forçament tardoral, la nova corba, la inestabilitat exterior, des de darrera del balcó, amb el nas xafat sobre els vidres, és com estar a sopluig de l’hivern, esperar-lo amb comoditat.

És clar que hi ha dies i barris més o menys tardors i, per tant, més o menys apropiats per a passar nna convalescència. El diumenge és un dia de tradició tardoral. I pel que fa als barris, direm que a dins d’una illa de cases completament tancada o a dins d’una cambra interior només es pot passar una convalescència de tercera. Però si es té la sort de viure en una cambra encarada a ponent —per fer coincidir la febreta amb l’hora de la posta— amb unes muntanyes per fons i un camp d’userda a primer terme, la convalescència pren un aire de cosa incomparable.

No he pas sabut els encants que té el meu barri fins ara. Em creia que aquesta zona en què visc, mig urbana, mig despoblada, que comença en desfer-se l’estructura de l’esquerra de l’Eixample i arriba fins a Sarrià, era un paratge desequilibrat i desmanegat, ple de camps d’escombraries tancats amb llaunes de petroli i d’esquelets nus de cases de cinc o sis pisos, en construcció.

Ara que he donat una ullada al barri he vist que en el paisatge de davant de casa hi ha un camp d’userda, un tristíssim parc d’atraccions de suburbi i una pedrera en què treballen quatre o cinc obrers que s’omplen de pols i de lluny semblen clowns.

Els dies de vent, el camp d’userda té una gran varietat. El vent tomba l’herba en corbes capricioses i naixen en el verd clars i obscurs instantanis. Al final del camp, a l’esquerra, hi ha uns eucaliptus alts i despentinats i des de casa se sent el repiqueig fervorós i las de les fulles. Entre els eucaliptus hi ha una corda de roba posada a assecar i, quan ve el cop de vent, la roba molla fa un soroll d’esquinç, com si s’encengués un llumí. A segon terme, hi ha una xemeneia molt alta i amb el vent el fum surt ras del forat com si el tallessin amb una navalla, s’enrosca al cos de la xemeneia amb un aire desesperat de dibuix anarquista. Al final, es veu Sant Pere Màrtir; a mitja muntanya hi ha un erm rogenc que sempre crema, hi ha una escampadissa de cases blanques que semblen embolicades amb paper de plata i per la línia del llom de la muntanya volen uns pins escanyolits.

La pedrera, amb els picapedrers empolsats, és en aquest meu paisatge de convalescència, no sé per què, el cantó de la cultura pura.

De cop i volta, veieu una colla d’homes enfeinats que es mouen sense motiu. Si pareu atenció, noteu primer que surt de la pedrera un soroll espès, com si piquessin sobre el guix. Després, escolteu que, de sobre aquesta base, se’n dibuixa un ritme, una mica esborrat i matusser al principi, límpid i lineal després. Llavors els martells sembla que cauen d’una manera igual i harmònica, una mica monòtona, i el cant és primitiu, simple i igual. De vegades el ritme sovinteja més, surten sons puntejats, ràpids i vius, i la línia és una cosa feliç i paradisíaca, graciosa, admirablement ben trobada.

Com que teniu el cap flac, el soroll de la pedrera us comença per serpentejar davant dels ulls i després fins a emplenar-ho tot i acaba per emportar-se, amb una braçada, els sentits, l’ànima i la tarda i tot… Passeu mitja tarda surant, sobre una onada de vaguetat, amb una mica d’opressió als polsos, dolça com la mel. Després ve el capvespre, els obrers pleguen, torneu a terra com si baixéssiu d’una ascensió, l’estómac se us omple d’àcids i el record del punteig dels picapedrers el sentiu llunyà, com si s’hagués desplaçat a les estrelles.

Moltes vegades, llegint en els «Petits poèmes en prose», «… il est de certaines sensations délicieuses dont la vague n’exclut pas l’intensité», m’he recordat de la pedrera del barri.

El parc està format per unes barques destenyides i suades que grinyolen asprament en brandar; per una barraca de tir al blanc servit per una família de petites persones tan flaques i desfigurades que sembla que esperen l’hora de l’enterrament carregant escopetes de saló; per un brollador en el qual ballen els diumenges unes cloves d’ou groguenques d’alguna gallina malalta d’icterícia, i per un carrousel tan irrisori que sembla una desferra o una espina de carrousel. Aquest aparell, en tombar, fa sonar un orgue de trompetes de cartó col·locades a la mà d’unes ballarines que fan posats amanerats i cursis imitats de les senyoretes delicades. Els cavalls i bèsties del carrousel tenen un aire ferotge i desbocat, endolcit, però, per l’ensopiment que els produeix el so de nasalitat fangosa de les trompetes de l’orgue esgavellat i asmàtic.

He notat que, pel parc d’atraccions, s’hi passeja d’una manera molt formal un gos d’aigües, vell i pelat i que segueix constantment un home macilent que de vegades em sembla que camina a les palpentes com si no hi veiés gaire.

No sé per què em sembla que aquesta tarda de diumenge de novembre ha estat la més sumptuosa de totes. Deu ésser la febre.

Des dels vidres, la tarda semblava dolcíssima, encantada a dins de la claredat. L’aire, de tan fi, era com de vidre. Els plàtans urbans es despintaven al lluny, de verd polsós, tenien penjolls grocs i pigallats a les branques. Es veia passar la gent endiumenjada. Se sentia el sabateig arrossegat dels peus per la vorera. Aquesta gent del diumenge, a tot arreu, sembla una processó de convalescents passejant-se per les avingudes del seu hospital.

De bona hora començaren a sonar les trompetes del parc d’atraccions. Arribaven una mica embolicades; semblaven bufes que es desinflaven. Se sentí, després, un soroll vague de gent, i les notes d’un manubri donaren color al remoreig opac. De vegades es produïren depressions de silenci en el fresseig humà que venia del parc i llavors se sentia el botar d’algun cotxe a l’empedrat o la ventada del pas del tramvia per algun carrer pròxim. Molt de tard en tard, arribava el xiulet d’un tren.

Veia la gent. Un soldat anava empenyent una noia cap al camp d’userda. Ella menjava cacauets. Una casada ha comprat dotze taronges i se les ha menjades senceres, sense pelar, gairebé. Un xicot, amb unes sabates lluents i estretes, no podia caminar, feia el poca-solta amb la dentadura closa. Quan reia una raspa, d’aquestes altes, desmenjades, de color vermell, era com si se sentís un tro llunyà i tota la tarda s’enfosquia com si hagués de ploure. Al voltant del manubri, sobre el capvespre lívid, inhòspit, desemparat, la gent encara ballava…