III

El col·legi de la Immaculada està instal·lat en un edifici enorme, té un aspecte modern, però està construït sobre parets antigues.

D’entrada, pujats els esglaons i passat el rebedor, que tenia les parets adornades amb composicions fotogràfiques d’alumnes i de germans, es trobava una gran sala freda i desmantellada a la qual donaven les portes d’una sèrie d’aules i la capella. Aquesta sala servia per a fer-hi vetllades i repartiments de premis, i al fons hi solia haver un escenari transportable per a fer-hi comèdies morals i castes. La capella i la sala estaven separades per unes grans portes de fusta que podien treure’s fàcilment, cosa que permetia doblar les dimensions de la capella i donar, en dies assenyalats, a les solemnitats del culte, l’esplendor màxima.

Si es prenia a l’esquerra es veia al fons una gran finestra que donava al pati; es trobava l’escala per a anar als dormitoris i a les classes del primer pis i es passava per davant de la porta del despatx del director, que era al costat d’un local que tenia una finestreta en la qual es podien comprar llibretes, plomes i quaderns i que feia aquella olor especial que fan els llapis. Al capdavall d’aquest corredor hi havia l’escala exterior per a baixar al pati.

El pati era molt petit, amb tres o quatre arbres que hi agonitzaven, tenia una forma triangular i al fons un cobert que aixoplugava uns mingitoris negroides i infames. A les hores de recreu hi havia tantes criatures que no s’hi podia donar un pas. Aquest triangle era tancat a nord-est per una paret alta i lúgubre que separava l’edifici d’una casa que donava al carrer de l’Escola Pia habitada per un home piadós i maniàtic que anomenàvem En Pilotes; a nord-oest hi havia la planta del col·legi, que feia uns arcs sota dels quals ens redossàvem els dies de mal temps. Darrere dels arcs, unes grans portes de vidres cobertes de tela metàl·lica donaven als menjadors dels interns i dels germans, que eren separats per un envà. Al fons hi havia les cuines de la casa.

Aquest pati era molt miserable i tot el que contenia —terra, arbres i parets— era com esmolat i rosegat pel fregadís de les criatures. Tenia, però, un cantó obert a migdia sobre el qual corria una reixa aguantada amb pilars que deixava veure un paisatge de meravella, d’una qualitat extraordinària. Com que vaig passar tantes hores de la meva adolescència amb el front sobre aquells ferros, embadalit, mirant-me’l, el recordo amb agraïment i tendresa.

A sota del pati, en contrabaix, hi havia l’hort de can Miralles i després s’estenia tota la ciutat de Girona —un paisatge de teulats d’una pintoresca vivacitat— i més enllà les terres del Gironès fins als contraforts de la Selva, de les Guilleries, de la Salut, de Rocacorba. Sobre aquest massís muntanyós, s’hi feia una concentració intensa en el cingle del Far, que semblava tallat per una destral sobre el cel i tenia un punt de duresa metàl·lica.

L’hort d’en Miralles quedava penjat a plom a una vintena de metres sota el pati. Era molt abandonat i els dies de pluja o de cel baix exhalava una alenada d’herbes podrides i de terra molla. En el recer hi havia uns tarongers groguencs, unes feixes ermes, set o vuit fruiters malalts. A primers d’estiu, s’hi sentia la flauta d’un gripau. Més enllà de l’hort, s’estenia, en semicercle, una gran extensió de teulats.

Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general d’ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisos platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, els petits tous d’arbres dels jardins reclosos, les acusades, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases. Mirant els teulats amb atenció, era rar no descobrir-hi, en un o altre, algun home o dona que hi feinejava o hi badava, simplement, amb una gran tranquil·litat. Hi ha persones —sembla— que s’evadeixen de si mateixes sortint per la porta del carrer i altres pujant al terrat a badar. Les descobríem, de vegades, molt lluny, a l’altre extrem de la ciutat, i semblaven petites taques negres que es bellugaven, com insectes de paret a punt de volar.

Més enllà dels teulats, començava el paisatge. A l’esquerra, mirant a migdia, corrien les ondulacions fines i llargues dels pujols de la Selva, d’un color de rosa esbalaït i esponjat. El brancatge pompós i ordenat dels grans plàtans de la carretera de Barcelona es perdia de vista, projectat sobre el sud, fent una ratlla de separació entre les terres de la Selva i les del Gironès, més fortes, d’un terròs més aspre. A l’hivern, del pati estant, seguíem les metamorfosis d’aquest paisatge; l’aparició de les puntes de diamant de la glaçada matinal sota els borralls de boira; el verd glauc del blat menut tremoladís de vent sota el sol tebi i encisat; la gran calma, dins de l’aire de cristall, de les hores de llum rutilant, l’ombra fugissera d’un núvol sobre un goret roig, sobre la groga exaltació d’un camp de naps i raves; el colltorçament de la llum de la tarda sobre la blancor d’una masia; l’esmorteïment lent de les coses en l’aire vitri i moradenc; l’aparició del baf de la boira i la dispersió de tot en el crepuscle somort i opac…

Aquest paisatge amable i ordenat tenia per fons un gran cercle de muntanyes. Les de la Selva eren tan allunyades que semblaven baixes, feien un suau arabesc insinuant i anaven pujant fins a la cresta esforçada de la Guilleria que es trencava davant del Far. Aquest cingle iniciava un altre perfil més aspre i solitari que tancava el cercle, fins a Rocacorba, del cantó de ponent, amb una imponent majestat. L’arabesc de les muntanyes de la Selva s’immergia en una resplendor rosa i verd clar, pueril; la Guilleria tenia un to més blau i misteriós; sobre Rocacorba hi havia, de vegades, una llum d’un violaci dramàtic i escanyat.

En aquest vast panorama ens suggestionava, sobretot, la contemplació del Far. En la nostra imaginació poètica, aquest cingle fred i metàl·lic, tallat en angle recte, d’una precisa perfecció lineal, era com una imatge de força i de superioritat. El vèiem lluir al sol com una temptativa geomètrica d’esdevenir un brillant, esquinçar la boira en parracs, mantenir-se fort i visible darrere els ruixats i les nevades, cremar, sobre els crepuscles incendiats, com una joia antiga, tenir un esclat enlluernador en la morositat làctia de les primeres llums de l’alba… El Far era una cosa sola, potent, dibuixada, deseixida, separada de la confusió del món còsmic. Ens produïa una suggestió tan fascinadora que sovint deixàvem els jocs de pilota amb els companys i amb les dues galtes a les reixes del pati miràvem el cingle llarga estona, embadalits i absents de l’agitació dels voltants.

El menjador, situat al fons de la galeria coberta del pati, era un rectangle de parets nues, de sostre més aviat baix, amb unes taules posades en formació paral·lela davant d’una tarima. Sobre aquesta tarima hi havia una tauleta en la qual prenia els repassos, disposant d’una visió panoràmica del local, el germà vigilant.

El menjador era tètric i fred, il·luminat d’una manera anèmica, i amb les parets gris plom tenia un aire hospicià molt acusat.

Les taules eren per a deu alumnes i tenien un color entre negroide i rogenc; la llum s’esmorteïa a les fustes a través d’una greixositat que de tan antiga i sòlida semblava natural; un rivet de ferro resseguia les arestes de les taules, per evitar la devastació escolar. Cada alumne hi disposava d’un calaix per a guardar-hi el cobert i l’argolla del tovalló, marcada amb les inicials. Era rar el calaix que no contingués alguna crosta o rosegó de pa. Hom servia sense estovalles, directament sobre la taula.

Asseguts que érem tots al menjador, a un senyal provinent de la tarima, ens tornàvem a alçar per a la benedicció del repàs. Acabada l’oració de tràmit, s’obria la porta de la cuina i apareixia Delfí, un criat de la casa, un ésser braquicèfal i escardalenc, natural de Salt, amb una sopera a la mà. La sopa era el primer plat de diari, a dinar i a sopar. Només per les festes religioses molt assenyalades apareixien uns macarrons sobre un fons roig o un arròs molt tocat de safrà amb uns musclos de clova descomunal. La sopa tenia com a característica una enorme vaguetat: consistia en un líquid tèrbol i molt clar dins del qual nedaven objectes rars, encara que variats: de vegades eren unes crostes de pa; altres vegades alguna grana amb algun fideu ondulat; rarament, algun esquerdís de carn. Com a fórmula de sopa uniforme era molt ben trobada: sempre tenia el mateix gust, fossin quins fossin els elements que en formaven part, de primer de gener fins per Nadal.

Aquestes invariables humitats anaven seguides, a dinar, d’alguna forma de cucurbitàcia —carbassons o albergínies— farcida amb elements diversos, encara que indiscernibles, o d’algun tomàquet que havia estat sotmès a un acompanyament semblant. Quan desapareixien del mercat, a tardor avançada, aquestes substàncies vegetals, hom les substituïa per la indefectible rodella de lluç venerable. En aquest segon moment, a sopar, apareixien la verdura a l’estiu i les seques a l’hivern: cigrons, llenties o mongetes blanques. La característica d’aquests elements era veure’ls presentats sempre una mica massa crus o fets una pasta. Mentre vaig ésser al col·legi tinguérem diversos cuiners, perquè és provat que l’ofici crea temperaments voleiadissos i poc arrelats. Cosa curiosa: ni una sola vegada no fou presentada la verdura en el punt just i equilibrat de cocció d’aquestes substàncies. Ni per atzar.

Després, venia el gran plat: el bistec amb patates. Era el plat de reforç i no fallava ni un dia en tot l’any. Apareixia amb la precisió i la ineluctabilitat dels moviments dels astres. La característica més palesa d’aquest bistec era que, de set dies de la setmana, quatre no semblava carn adequada a l’alimentació de l’espècie humana. Era un cuiro de sola de sabata d’un virtuosisme, dins de la duresa, tan accentuat, que arribava a impressionar. Érem joves, teníem la dent esmolada i un estómac predisposat a les adversitats; atacàvem el bistec concentrant totes les reserves de l’energia en els maxil·lars i, després d’una lluita aferrissada, el vencíem… de vegades. Quan aquest fet es produïa, nosaltres mateixos érem els primers estranyats.

Després, el repàs s’acabava amb un altre element ineluctable: amb la invariable poma de les postres. Era corrent de dir que un company de Sant Miquel de Cladells, fill d’un il·lustrat propietari de pomeres, pagava el seu internat —era alumne de comerç— amb la tramesa, al col·legi, de grans quantitats de pomes de la collita particular. Potser no era ben bé així; el cert és, però, que en la nostra adolescència menjàrem una quantitat tan considerable de pomes, que de llavors ençà tenim entès haver fet, amb aquesta fruita, absolutament la pau. No n’hem, per delicadesa, menjada cap més, i si Déu ens dóna vida i salut no pensem menjar-ne mai més cap.

El dinar i el sopar es completaven amb un vaset de vi, que era d’acceptació voluntària i que generalment hom bevia molt de tard en tard. Era vi comprat per bo i treballat amb les pólvores que manipulen, amb honradesa i diligència, els comerciants del ram. Hom presentava el líquid embotellat en les ampolles de la famosa aigua de calç per a reforçar i fer venir gana que ha inventat i donat al mercat l’orde religiós sota del qual estava aixoplugat —car els germans maristes fan una aigua excel·lent per a fer venir gana. Davant d’aquelles ampolles era portat a comparar de vegades els repassos que fèiem amb la capacitat aperitiva que l’orde havia demostrat, i la comparació em feia entrar en una suor freda, per no dir glacial.

L’adolescència és molt sensible a les contradiccions de la vida; després tot sembla més natural. De tota manera, aquelles ampolles de color de tabac tenien un aspecte massa d’específic per a millorar el vi que hom servia a l’internat.

No hi havia pas, en aquell col·legi, el costum de fer llegir trossos de literatura edificant a l’hora de menjar. Em sembla, en tot cas, que aquestes lectures haurien estat desplaçades: els plaers d’aquella taula no eren pas prou acusats perquè fos necessari corregir-los amb lectures i exhortacions morals. Per aquest cantó els repassos tenien una normalitat potser excessiva i transcorrien molt lluny de la gola i de tot esperit de pecat. Així, al menjador, es parlava. En el començament de les refeccions, parlava tothom molt baix. A mesura que anaven avançant el to anava pujant i al final tothom parlava com els comensals dels banquets polítics: més aviat alt. No hi ha com menjar poc i malament per a caure en la verbositat. És demostrat per als banquets polítics i els internats. De tant en tant, el germà de la tarima feia dringar una copa amb el seu cobert. Es produïa una encalmada que durava poc —un instant.

L’autor material d’aquells repassos era el cuiner titular —un home sempre diferent—, que solia portar un casquet blanc al cap i una americana d’una blancor incerta. Era ajudat, en els misteris del seu art, per dos fàmuls esmolats que a les hores vagatives estudiaven la carrera de capellà. El cambrer era Delfí, fill del vell Delfí i pare del noi Delfí, tots fills de Salt. El vell Delfí era un home sec, petit, eixut, malcarat, de poques paraules, amb un bigoti gros sota el nas, que havia servit tota la vida al col·legi i finalment s’havia retirat. El seu fill servia en el meu temps i ensinistrava el seu noi per al dia de demà. Aquest Delfí era un home d’uns quaranta anys, alt i sec, el nas de ganxo, amb una nou del coll que produïa uns moviments sobtats i estranys que contrastaven amb la immobilitat amb què el cap se li aguantava, una mica caigut i entregirat, a l’esquerra, sobre les espatlles una mica carregades. Aquest punt de torçament de coll li donava un aire de patir torticoli tot l’any. Per altra part, la silueta era tan acusada que semblava que només tenia perfil, d’ésser un home d’una sola cara.

Aquests àpats s’acabaven alçant-se tothom dret i resant una acció de gràcies. Després, fèiem un sospir i sortíem a fer quatre salts.

El dormitori era a l’últim pis del col·legi de la Immaculada.

Era un enorme dau rectangular, enrajolat amb mosaic, les parets enlluïdes amb una tonalitat plom clar, completament nues, amb tres columnes de ferro al passadís central, que aguantaven un embigat metàl·lic. El dormitori, cegat a migdia i ponent, s’obria sobre el pati per tres enormes finestrals de punt rodó, sense finestrons, la llum dels vidres esmorteïda per una reixa de filferro clara. Al matí, la claror hi era obsessionant; a la tarda, més suau. El local tenia la fredor d’un magatzem, semblava un estand per a posar-hi màquines.

Quaranta-cinc llits, en files paral·leles, s’arrengleraven d’esquena als finestrals. En els angles extrems de la sala hi havia una cel·la feta amb draps blancs que quadraven el racó. Eren les cel·les dels vigilants. Dels llits que ocupaven, en sortien uns ferrots verticals, lligats per dalt amb uns altres penjats a la paret. Aquesta espina de ferro formava com un tabernacle cobert amb unes teles blanques. A la nit, a les cel·les, hi havia sempre llum —una bombeta recoberta amb un paper rogenc—, i si el germà feinejava darrere de la tela es veia projectada una ombra enorme i estrafolària que de vegades arribava fins al sostre. De dies, veure sortir el germà, tot vestit de negre, del tabernacle blanc, era un cop d’una sorprenent teatralitat.

Cada intern tenia el seu llit, la seva tauleta de nit i una estora d’espart, sobre el mosaic. Els llits eren de ferro i tenien la corresponent capçalera, que feia un arabesc simètric i metàl·lic al voltant d’una estampeta de colors industrials, enganxada amb cola al centre del capçal. Eren coberts d’una vànova blanca, les coixineres eren blanques i la barana del peu dels llits era utilitzada per a estendre-hi la tovallola blanca. Hom utilitzava el matalàs per a planxar els pantalons i per a donar-los una absoluta verticalitat. La tauleta de nit era una caixa baixa, pesada i anacrònica, pintada de color de xocolata, amb un calaix per a les coses d’ús personal i un departament inferior, que es tancava amb una porteta, per a les sabates, el llustre, els raspalls, les provisions particulars de boca, els retrats de la família i els petits secrets personals. El reglament bandejava l’orinal singular. Les maletes dels alumnes, amb la roba d’ús corrent, dormien sota els llits, de vegades mig tancades, com si fessin un badall, amb aquella capa de pols que sempre tenen les maletes quan estan parades.

Tot plegat era senzill, d’una fredor glacial, ventilat, però gelat, d’una simplicitat desgavellada sota un ordre aparent. Si no hagués estat pel somiqueig dels somiers, que convidava a estendre-s’hi a qualsevol hora, el dormitori hauria semblat un establiment casernari, modern i racional.

Havent sopat, a dos quarts de nou del vespre, sortíem del menjador, entràvem un moment a la capella a cantar una salve —que solia sortir esquàlida de greus i esquerdada d’aguts—, i després, en fila índia, sense dir res, arrossegant els peus, pujàvem l’escala del dormitori. Era l’època gloriosa de les camises de dormir, llargues fins als peus, rivetejades del coll i de davant amb un filet vermell o blau. Enfilàvem les camises i quedàvem tots ensotanats de blanc. Després, un darrere l’altre, anàvem desapareixent sota els llençols. Hi havia un moment en què els quaranta-cinc somiers grinyolaven simultanis i semblava que un mecanisme estrany es posava en moviment. Però després —el germà anava apagant els llums un darrere l’altre mentre la llum roja de la bombeta de la cel·la s’anava accentuant— el soroll minvava d’una manera lenta fins que la immensa sala quedava en pau. Sobre aquest primer pla de silenci queien llavors, plenes d’imponent majestat, greus i espaiades, les nou campanades de la catedral. Però de sobte, mentre les campanades difonien en l’aire com un color de bronze flotant, ens arribaven de la caserna les notes de la retreta, deliri de cornetins, trompetes i timbals. Totes les innombrables campanes de Girona s’afegien llavors al guirigall militar i durant tres o quatre minuts en l’aire flotava una tempesta de sonoritat. Després, tornava el silenci pregon i llarg.

Mentrestant, el germà vigilant, amb uns rosaris a la mà que feien un sorollet d’avellanes buides, començava a passejar amunt i avall de la sala, amb un pas lent i assossegat. Aquests passos monòtons ens feien l’efecte d’un sedant. Del llit estant, en la semiobscuritat, vèiem passar una ombra negra que en acostar-se a la cel·la s’enrogia vagament, per a tornar-se a fondre, de tornada, en la foscor incerta de les parets blanques. El moment era delicat. Hi havia alumne que, a penes ajagut al llit, quedava adormit com un soc. Era corrent sentir, llavors, de sobte, que un o altre es posés a somniar en veu alta, de vegades cridant. Enmig del gran silenci del dormitori, aquests monòlegs extravagants, incoherents, barrejats de vegades amb panteixos d’angoixa i de basarda, amb exclamacions d’eufòrica deslliurança tenien una ressonància que sovint ens feia por i ens glaçava. Gairebé totes les plagasitats que es produïen en el col·legi eren proclamades per algun còmplice en els seus somnis nocturns. No hi havia res segur i tots els misteris de la casa sortien a la superfície per aquest camí tèrbol del subconscient indiscret i agitat.

Hi havia nits en què la son ens prenia sense esforç; altres vegades —dies de mal temps, de forçosa immobilitat— l’insomni ens neguitejava. El nostre estat natural estava immers en un enyorament somort. En l’insomni, qualsevol record ens exaltava la imaginació, ens donava al cor una violenta taquicàrdia. Comptàvem, llavors, els dies, les setmanes, els mesos que faltaven per a tornar a casa. De vegades, amb el cap sota la gira, ens acostàvem el rellotge a l’orella i comptàvem els minuts, els segons, de l’hora que passava. Sota la roba, el petit soroll de la maquineta prenia unes proporcions desorbitades. Sovint, en una clariana de la composició imaginativa que ens mantenia absents de la realitat immediata, notàvem una buidor a l’estómac i sentíem que teníem gana. Recordàvem el sopar tan magre que havíem ingerit. Ens pujava el mal gust de vi a la boca, el de la carn, dura i coriàcia, que nedava en el suc clar ple de volves flotants… Si no hagués estat pel pa, què hauríem menjat… ¿Quin sentit tenia el que ens voltava, la vida d’internat, aquells germans tan estranys, l’institut llòbrec i buit com un pou, la ciutat desconeguda i vaga? ¿Què volien dir els llibres que llegíem, el binomi de Newton, els sil·logismes en celarent, les criptògames i les fanerògames? ¿I aquell noi que roncava tres llits més avall, que roncava sense parar, qui era?, ¿per què roncava tant? Amb quina facilitat ho haguérem tirat tot a rodar… Ens giràvem, tombàvem el coixí, donàvem una volta cilíndrica al llit, ens tornàvem a girar… En el curs d’aquestes voltes, darrere l’arabesc metàl·lic del capçal, més enllà de la reixa del finestral, se’ns apareixia una estrella que cremava indiferent i llunyana, o la lluna flotant en un llac de llum groga, dolça i clara, i quedàvem encantats mirant-la…

La vida, a l’internat, començava a dos quarts de sis del matí. En aquesta hora se sentien uns tocs violents de campana, el germà encarregat del dormitori sortia de la seva cel·la blanca i mentre —a l’hivern— girava ràpidament les claus dels interruptors es posava a picar de mans.

El deixondiment era sobtat i espectacular, i cadascú reaccionava d’una manera personal sobre el soroll de molles que feien quaranta-cinc somiers bruscament sacsejats. Els matiners eren rars, però existia el xicot que a la primera palmellada saltava del llit, s’alliberava, d’una revolada, de la camisa de dormir i començava a vestir-se com si tingués pressa, d’esma, com un autòmat estrany. La majoria érem més tocatardans. N’hi havia que davant del xoc contundent quedaven mecànicament asseguts sobre el matalàs i començaven a parpellejar. Altres romanien una estona amb els ulls rodons oberts mirant, com si hi veiessin visions, el sostre o les parets de la sala. Altres obrien primer un ull, després l’altre, es passaven, després, l’angle del colze sobre els ulls per desensonyar-se i la primera cosa que feien en contemplar el món exterior era un enorme badall silenciós —la disciplina no en tolerava d’altres—, badall que solia acabar amb una ganyota de penjat que els agafava tota la cara. Els més recalcitrants arribaven a estirar els braços, feien sortir un peu per sota la roba, lliurats a les dilatacions de la mandra, amb una enorme recança de deixar els llençols pintada en el mal humor de la mirada. Com que, de tocatardà, se’n ve de mena i el vigilant coneixia els alumnes que tenien el llit fàcil, tenia tendència a acostar-s’hi i moltes vegades n’hi havia prou amb la mirada per a imprimir-los un moviment; si això no era prou, el vigilant es revestia de valor, estirava violentament la roba del llit, queien a terra llençol, vànova i flassades d’una revolada i hom quedava descobert i parat sobre el matalàs com l’àliga de l’escut austríac. Era desagradable i càustic.

Tot això passava en el més gran silenci, perquè era prohibit en aquella hora parlar o fer plagasitats. Només se sentia el nyigo-nyigo dels somiers pressionats o alliberats del pes de les criatures, el feinejar del vestir-se i els sorolls que fèiem en posar-nos les sabates.

En pantalons i samarreta, els elàstics penjant, la tovallola, el sabó i el dentifrici a la mà, anàvem, tot seguit, a rentarnos. El lavabo era una dependència del dormitori mateix, una peça quadrada que tenia a les parets una pica circular, imitació marbre, sobre la qual hi havia una vintena d’aixetes d’aigua corrent. El lavabo era un altre lloc de curioses observacions. Hi havia el noi que es rentava només les puntes dels dits i es passava una mica d’aigua als ulls i a la punta del nas, amb una timidesa invencible, com si l’aigua li fes horror o tingués por de refredar-se. Aquesta manera d’ésser contrastava amb la voluptuositat que altres sentien de submergir-se en l’aigua glaçada. Tot això, encara, era natural, perquè n’hi havia que miraven els plaers de la higiene tan a contrapèl que s’haurien posat una casulla fins a les orelles per evitar tot contacte de l’aigua. El vigilant, plantat com un pal a la porta del lavabo, observava les ablucions i a la sortida examinava els replecs de les orelles dels més reacis; si notava algun paratge equívoc els feia insistir en llurs ablucions fracassades.

Totes aquestes operacions duraven mitja hora i en aquest espai de temps venia compresa l’estona de fer el llit, cosa important! Hi ha persones que neixen amb una predisposició innata per a saber-se fer el llit, que coneixen com s’ha de posar la roba perquè el jaç quedi lligat i amable, que fan aquestes manipulacions amb la cura voluptuosa que hom posa en les coses de les quals s’espera un plaer indubtable. Altres, d’aparença hedonística més reflexiva, de disposició sensual més clara, no saben com sortir-se’n, es fan uns embulls amb la roba que no prometen res de confortable. L’hedonisme en l’infant és un instint molt més profund i permanent que la memòria i la intel·ligència, però això no vol pas dir que vagi lligat amb una inevitable habilitat manual. Per això la capacitat de saber-se o no saber-se fer el llit es troba en els éssers més impensats —malgrat ésser el llit un dels pocs elements de repòs i de plaer que han estat donats a l’home en aquesta vall de llàgrimes—. En aquesta predisposició, no hi intervé per res la classe, ni la riquesa, ni l’educació, ni l’ascendència, ni el grau d’ignorància.

Quan a la catedral tocaven les sis campanades ja havíem sortit, en fila índia, del dormitori i érem instal·lats a l’aula de l’estudi matinal. Aquest local tenia una gran finestra que donava sobre Girona, la Devesa, els plans del Gironès i les muntanyes. Solia coincidir la nostra instal·lació a l’aula amb el pas, per la ciutat adormida, del primer exprés de França. El vèiem passar, il·luminat i fantàstic, velocíssim, de la finestra estant. En el desmunt de la Devesa feia un xiulet nerviós i vibràtil que feia tremolar un moment la boira adormida en els arbres tocats per la claror làctia de l’alba.

En aquella hora, els treballs escolars es feien en comú, barrejats estudiants de comerç i de batxillerat —és a dir, tot l’internat— i solien començar amb una oració que recitàvem d’una manera automàtica. Aquests treballs consistien, simplement, a asseure’s davant del propi pupitre i realitzar allò que en llenguatge estudiantesc se’n diu empollar.

Per a cometre aquesta acció, els interns disposàvem d’una aula especial —que era, però, mica més mica menys, com totes les altres—. S’hi veia al fons, entrant-hi, la tarima, el pupitre i la poltrona del vigilant. A sobre, presidint, hi havia un tríptic de litografia de sants i de persones molt bones, perquè la Immaculada era acompanyada, a la dreta, pel retrat del Papa i a l’esquerra pel venerable Josep Benet Marcel·lí Champagnat, fundador de l’orde dels maristes. Aquest home important aparentava estar molt flac i encorbat, tenia una mirada penetrant i fina i unes faccions tan dolces i enraonades que feia pensar en un Fénelon una mica més flac i ossat. Era representat amb una sotana, roquet i solideu i de la seva figura en pervenia una simpatia bonària i delicada. A banda i banda del tríptic, sobre la paret, hi havia dues grans pissarres d’un negre emboirat de guix. Dels altres murs del local, en penjaven els mapes habituals dels continents, acolorits, i en un mapa a part hi havia la Península Ibèrica, amb dos quadrats en els racons, en els quals eren tancades, com en un corralet, les illes Canàries i les Balears.

Empollar és una operació que consisteix a passar-se un espai de temps més o menys llarg davant d’un qualsevol llibre de text obert de bat a bat, amb la intenció, aparent o real, d’aprendre de memòria una lliçó determinada. Resulta, però, que hi ha nois que semblen empollar i no empollen i d’altres que sembla que no empollen i empollen de veritat. N’hi ha que hi tenen molta traça. Els més dramàtics se solen agafar el cap amb totes dues mans i fan uns moviments de llavi i un sorollet amb la llengua com si resessin o com si degustessin, físicament, els plaers espirituals i morals continguts en el llibre de text que tenen davant. Altres prenen una posició més espectacular: la del jove estudiós que sol sortir retratat als diaris: s’aguanten una galta amb la mà, adopten un posat profundament pensatiu i miren el llibre fixament, sense parpellejar, com si sotmetessin la lletra a una absorció hipnòtica. La posició és tan fictícia, d’una irrisorietat tan còmica, que arriba a fer llàstima per la seva mateixa petulància. Altres empollen mirant el sostre o seguint amb la vista el vol d’un borinot o d’una mosca, donant, intermitentment, una ullada escadussera al llibre obert sobre la taula. Altres, finalment, tracten de donar una impressió barrejada d’interès i de frivolitat, alcen i abaixen a caprici el cap per tal de demostrar que s’acaren amb les sublimitats de les lletres i de les ciències amb una desimboltura natural; aquests solen tenir una novel·la d’aventures perfectament dissimulada sobre el llibre de text, la devoren sense fer cap soroll, a la quieta, amb una febre de curiositat feta imperceptible per la comèdia que fan. És inconcebible que la lectura d’un llibre qualsevol, el més insignificant, pugui arribar a la intensitat que provoquen aquestes lectures prohibides, realitzades sota la vista mateixa del vigilant. En el meu temps havien passat ja de moda les obres dels deixebles de l’admirable Juli Verne i encara no s’havia arribat a l’època apassionant dels policies i els gàngsters. Hom llegia llavors el subproducte italo-americà, sobretot Salgari, don Emili Salgari, famós autor d’El caçador de cabelleres i d’Els bandits del Sàhara, que després, amb tanta solta literària però no pas amb tant d’enginy, copià Pierre Benoît.

Hi havia alumnes, finalment, que tenien tan poca afició als llibres i els era tan difícil de simular una curiositat qualsevol, que ni de les novel·les d’aventures feien cabal. Es passaven les hores de repàs amb el dit al nas, o gratant-se la panxa, fent un clucull i tornant-se a despertar, somniant o no somniant coses més o menys vagues —esperant, en tot cas, l’hora de canviar de local i anar passant, així, la diada. L’ingent esforç que fan, a l’època de l’educació, determinades, nombroses criatures, per no sortir de l’analfabetisme pur és un fet que fa una gran impressió. És un fet que ha estat poc remarcat per educadors i pedagogs. Aquesta contundent voluntat d’analfabetisme, conscient i lúcida, crea de vegades persones d’un sentit comú acusadíssim, d’unes condicions de força i d’audàcia per a la vida infinitament superiors a les de la immensa majoria, mediocre i il·lustrada.

L’operació d’empollar es feia monòtona. Des de l’alçada que li donava la tarima, el vigilant, un llibre obert sobre la taula, tenia una visió panoràmica de la població internada, escampada a peu pla. Sense fer gaire fressa, s’alçava de vegades del seient i donava una volta a l’aula. Romania una estona dret, a l’últim banc, mirant les esquenes encorbades dels estudiants. Era el moment més perillós i, per tant, el més deliciós per als qui llegien les novel·les nefandes. Calia fer-les desaparèixer amb una cura delicadíssima sota el Bosquejo de psicología o els Rudimentos de agricultura y técnica agrícola. De tant en tant, algun inexpert era descobert in fraganti. El càstig era sabut: confiscació del text prohibit i mitja hora de rodillas davant de la pissarra. A l’hivern el mosaic era gelat i semblava que, en els genolls, hi tinguéssiu espines desagradables.

De tant en tant un noi s’alçava del seient, alçava un braç i un dit a l’aire tot mirant fixament el vigilant. Era el senyal convingut per a demanar permís per a sortir a fer una necessitat. Si el favor era concedit —i això depenia, és clar, d’un entrellat de precedents i enrevessades circumstàncies— el vèiem sortir amb recança.

Mentrestant s’anava fent de dia, la llum s’anava destriant i enfortint fins a esblaimar la grogor malaltissa de l’electricitat provincial. Aquest trànsit anava acompanyat dels sorolls paral·lels. A les sis la ciutat era com morta. Només les campanes donaven senyals de vida. Les de la catedral escampaven la seva sonoritat prodigiosa i vasta, que era seguida del guirigall d’innombrables esglésies i convents —campanes velles o joves, esquerdades o greus, tristes o xiroies, grosses o menudes, al gust de monges, capellans i frares. En acabar-se el brogit es feia un silenci més profund encara, que era travessat, de tard en tard, pel xiulet d’una màquina de tren llunyana o per alguna campaneta escadussera i tímida que tocava a missa matinal. Després, a mesura que s’anava fent clar, pujava de la ciutat baixa un soroll que primer anava com perdut —com un borinot invisible que tantost venia, tantost s’allunyava— i després anava prenent cos, fins a convertir-se en una bonior sorda i flotant. La ciutat es deixondia i iniciava la vida quotidiana.

Fins a dos quarts de vuit no sortíem de l’aula. A so de campana —era l’ordre de concentració a la capella per oir missa de tot el personal de la casa— tancàvem els llibres amb un soroll sec i alegre. Formàvem la fila —de dos en dos— i a una palmellada del vigilant iniciàvem, en silenci, la marxa. Baixàvem l’escala, i la fila era engolida pel forat de la porta de la capella col·legial.

Els maristes no diuen pas missa. El capellà de la casa era mossèn Campol, un senyor seriós, alt, de galta inflada i pàllida, els ulls petits, recollit, d’una pietat una mica ombrívola, molt acurat en el vestir, que era catedràtic del Seminari. La capella era modesta, gairebé pobra. A l’entrada hi havia una mica de claror perquè la llum hi entrava per una finestra desproveïda de noses. Però al fons, cap a l’altar, la llum s’espesseïa: venia d’una lluerna molt baixa a dos metres de la qual s’alçava la paret altíssima d’una altra casa. Com si portés la ratlla al mig, la capella era partida per un corredor central, amb bancs a banda i banda. El sostre era de volta de canó, vella i baixa, que donava al lloc una certa, obscura espiritualitat. En els bancs de primer terme, hi sèiem la població escolar i darrere, la comunitat.

Mossèn Campol no era pas un oficiant cançoner. Les seves maneres eren més aviat expeditives i ràpides. En aquells bancs, s’hi estava bé. El silenci de la capella era agradable i calmant. Però tothom, qui més qui menys, començava de tenir gana. I era comprensible: la comunitat feinejava des de quarts de cinc del matí; nosaltres, de dos quarts de sis; el reverend devia haver preparat les seves tesis i lliçons una estona molt llarga. Les pretensions de l’estómac són materials i vulgars, però ¿com s’hauria pogut evitar la transacció? En la naturalesa només hi ha transaccions generalment poc durables.

A missa dita, sempre en fila, baixàvem al menjador. L’esmorzar era d’un clericalisme acabat; consistia en una xicra de xocolata a l’espanyola, un vas de cafè amb llet, una llesca de pa i un vas d’aigua. La xocolata era molt provincial, hi alternaven les marques de Banyoles amb les de la Trapa, era considerablement terrosa, d’un espesseïment desmesurat, d’un color rogenc ocre esblaimat. El cafè amb llet contenia una mica de cafè de marro i la llet corresponent, amb aquella quantitat d’aigua que a Girona era permesa de posar a la llet en la segona desena de la centúria que anem passant —però no pas més que la tolerada. Amb les crostes i la molla del pa ens dedicàvem a sucar una estona, a sucar, a sucar, a sucar fins que el líquid desapareixia i tot s’havia acabat.

Davant de les escasses i sempre repetides perspectives que presentava l’esmorzar, hi havia sempre algun intern insaciable que sense fer gaires compliments —estava prohibit tenir provisions de boca personals, però hom feia els ulls grossos— improvisava un petit piscolabis suplementari. Hom veia sortir llavors a la superfície algun tros de fuet o de botifarra blanca. Sempre hi havia qui guardava al fons del bagul, dissimulades en les mànigues del vestit de mudar, un parell d’esveltes llonganisses. Al·legant un precedent medical i mitjançant el pagament d’una quantitat, hom podia fer-se servir un parell d’ous ferrats. Això, però, era rar. Els del fuet i de la llonganissa solien ésser xicots de l’interior, de muntanya. Els de marina, malgrat tenir un aspecte menys robust, resistíem amb més estoïcisme les fiblades del candiment i resistíem, sobretot, millor l’empedreïment de la xocolata.

Havent esmorzat, hi havia un quartet de recreació, per entrar en calor, al pati. Solíem jugar a pilota amb els peus o amb les mans. Llavors, l’obsessió infantil era el futbol, que començava de popularitzar-se. Mentrestant, amb la bossa darrere l’esquena, anaven arribant els alumnes externs, i tots plegats, a recreació acabada, pujàvem a les respectives classes, on ens esperava el germà encarregat del curs que estudiàvem. Era el moment de marxar a l’institut. S’organitzava una llarga fila. La fila es posava en marxa, enfilàvem els vells carrers fent, en el silenci de la ciutat morta —de vegades érem un centenar de criatures—, un soroll endimoniat. En aquella hora, en aquell barri, només es veien taques negres —capellans i beates— que pujaven o baixaven escales.

El primer director del col·legi que coneguérem fou el germà Hilarió, que era un excel·lent matemàtic.

Aquell director era un francès obès, enorme, d’un moviment de sacsons a tot el cos tan permanent i agitat que sota la sotana destenyida i baldera que portava semblava que hi havia gent a dins. S’ofegava, caminava amb dificultat, bufava, esbufegava, gemegava i, quan es deixava caure al seu seient per reposar, tota la carn se li desplaçava del cantó a què es decantava. Semblava estar format de matèria plàstica. Tres considerables sotabarbes li penjaven del cap en forma de pera i li tapaven gairebé el pitet blanc. Per contrast amb la seva imponent, diluïda humanitat, el cap se li feia petit i les faccions, menudes, se li dibuixaven. El director tenia una cara intel·ligent i fina, i darrere d’unes petites ulleres d’or els ulls tenien una insondable, humana, ironia bonària. Era ros, d’un groc rosat, desproveït de cabells, i parlava amb un accent francès molt accentuat.

Davant de la tenidoria, el director tenia fama de tenir poc coratge, d’ésser un home una mica abandonat i de portar l’administració d’una manera poc precisa, sense passió ni avidesa. Corria la notícia —que probablement era certa— que el col·legi estava endeutat amb els proveïdors de queviures de Girona i amb els magatzems de vitualles. Per totes aquestes raons, sens dubte, a l’època de la seva direcció es menjà amb una mica més d’abundància i qualitat que en les altres.

Sigui com sigui, veiérem arribar molt sovint, en el seu temps, i de la manera més impensada, un germà que li deien el procurador —el procurador de l’orde— i totes les seves vingudes coincidiren amb la producció de crisis culinàries: la qualitat desapareixia, les racions s’escurçaven. El procurador era un home envellit prematurament, un francès vell, tibat i nasal, desproveït d’amenitat, eixut de paraules, de mirada dura, flac, amb un pèl molt fort a la pell blanca i un ull groguenc sota una cella espessa i prominent. Durant les seves estades se’l veia passar pels corredors sempre enravenat, amb un paquet de papers sota el braç. Si ens hi creuàvem, feia una lleugera inclinació amb el cap i una petita rialleta irònica li aflorava als llavis. Sense tenir cap notícia concreta, ens acostumàrem a pensar que el procurador era l’enemic de la casa.

Totes aquestes coses, però, formaven part de les relacions entre el director i el seu orde. Hauríem pogut perfectament deixar-ho estar. Era impossible. Teníem més simpatia pel director que per l’altre. La diafanitat administrativa de l’estiracordetes era probablement indiscutible. Però donàvem raó a la suposada víctima de les seves hipotètiques maquinacions. Com tots els homes molt grassos hauria hagut de fer un esforç massa gros per a prendre un posat irascible, per a encoleritzar-se. De fora estant conservava la calma; de fet, però, estava aclaparat. Quan el procurador arribava, desapareixia de la nostra vista i només el vèiem a l’hora de la missa. Ens feia llàstima.

L’esforç que feia per mantenir el bon humor ens el feia doblement agradable. Una vegada, en plena crisi administrativa, s’acarà amb un noi ja gran, que tenia una mena d’impossibilitat física per a comprendre els trencats.

—Els trencats? —li digué amb una estentòria rialla rabelaisiana—. Són això; escolta un moment: imagina’t que tu ets un ase i que jo et pujo a cavall. Tu peses cinquanta quilos i jo cent trenta… Això és un trencat. El qui va a sobre és el numerador i l’ase de sota el denominador… «As-tu bien compris?».

Els grans moments del director eren els que passava presidint la proclamació dominical de notes, cerimònia important que tenia lloc, després de l’ofici, a la sala d’actes del collegi. El director pujava a una estrada i s’asseia davant d’una taula coberta per un drap de vellut rogenc esmolat pel fregadís, sota una litografia de la Immaculada. Al seu voltant, formant una corba presidencial solemne, s’asseien els professors de la casa. Hom començava pel primer curs. El professor de torn llegia primer els sobresalientes. Els alumnes afectats per aquesta qualificació s’alçaven amb un aire una mica petulant, empolainats, riallers i xirois, i pujaven a l’estrada. El director, voltat d’una aura d’optimisme, enriolat, els lliurava un cartonet en el qual constava la nota obtinguda per a satisfacció personal i de la família. Els qui tenien notables es presentaven amb un aire de grisor i de mediocritat que no excloïa pas la suposada tenacitat. Els simples aprobados presentaven un aspecte pansit i insegur, miraven de cua d’ull la concurrència i semblaven sorpresos d’haver arribat a tant.

El director tenia, per a cada categoria i per a cada alumne, una paraula d’esperit i d’encoratjament, precisa i ajustada.

Quan cridaven els noms dels suspensos els costava molt d’alçar-se del banc. Es veia l’esquena d’un noi que pujava lentament sobre el panorama de caps. Després, moixos, encorbats, aclaparats, anaven cap a la presidència. En veure’ls arribar, els professors feien una dissimulada rialleta de conill, notòriament satisfeta, plena de curiositat. Els havien fet patir tant, durant tota la setmana, que bé podien permetre’s la llibertat de riure per sota el nas, una mica, en aquell instant! El director contemplava la seva arribada amb una cara situada entre la severitat irònica i una bonhomia que a penes dissimulava.

—Ja tenim aquí —deia el director en veu alta— la colla de Sant Crispí!…

Tothom feia una sorollosa rialla i l’espatlla dels suspensos accentuava el seu aclaparament. El director reaccionava a l’acte, la tallava en sec amb un gest violent, feia marxa enrere i tothom callava. Després, en un to sever però planer, els feia un sermonet sense fel, ple d’estímul i tocant l’amor propi. Aquests sermons solien donar resultat. A l’època d’aquest director, que fou la més activa des del punt de vista de l’ensenyament, la qualitat de la cuina pujà i el nombre dels suspensos anà de baixa. A la dels seus successors passà el contrari: l’ensenyament s’afluixà, hi hagué més suspensos i la cuina fou més administrada.

Aviat perdérem aquell voluminós i bonari director. En el professorat de la casa hi havia un senyor que li dèiem el Famós, perquè a propòsit de qualsevol cosa utilitzava l’adjectiu famoso. «El famoso químico Gay Lussac» o «Eso es una famosa tontería…», deia pronunciant famoso arrossegant la essa, com si la paraula portés cua. Aquest senyor, que també era francès i aparentava tenir una cinquantena d’anys, tenia un aspecte elegant i vestia d’una manera acurada. Era alt i ple, rosat de pell, els cabells, rars, platejats, de faccions correctes, el front elevat i actiu, de gascó important. Solia portar-se a la boca una boquilla de mentol molt fina, per desacostumar-se, sens dubte, de fumar.

El Famós aprofitava totes les ocasions i tots els defectes o les anomalies que observava, vingués o no vingués a tomb, per a deixar caure aquesta frase estranya: «¡Ah, si yo fuega diguectog!…».

Pronunciava les erres a la francesa, amb un toc de violoncel greu.

Un any, en tornar de les vacances d’estiu, ens el trobàrem instal·lat a la direcció, amb uns aires de superioritat, molt tocat i posat. El nomenament degué, però, ésser provisional, perquè molt aviat fou substituït per un altre: pel germà Hilari-Josep.

Aquest senyor era un vellet actiu i esperitat, de parlar atropellat i confús, que no estava mai quiet. Era molt blanc de pell i de cabells, però els ulls enfonsats i la concentració de les celles espesses i les arrugues del front li posaven una ratlla fosca a la cara. Era sec i musculat i amb aquesta figura corria sense parar per sales, cel·les i corredors com si anés a apagar foc. Les revirades brusques i els seus moviments sobtats li feien voleiar les borles dels cordons i la campana de la capa. Era un remolí d’activitat.

Resultà, positivament, un bon administrador. No veiérem mai arribar, durant l’etapa del seu comandament, la inquisitorial figura del procurador, amb els papers de la comptabilitat sota el braç. Vull dir que el decandiment es produí, ara, sense necessitat d’ordres superiors. El nou director portà les coses amb molta perfecció. La composició de la sopa es tornà tan incerta com l’existència del moviment continu. Les granes prengueren un aspecte envidriat, cru i eixarreït, durant trimestres i trimestres seguits. Menjar la carn esdevingué un afer tan seriós i difícil com perpetrar un acte d’heroisme sublim. El cafè amb llet matinal es convertí en un líquid d’emboirada ingravidesa. Les pomes de Sant Miquel de Cladells foren comprades a l’engròs i en el moment de la collita i servides amb una parsimònia estricta. El col·legi, com a entitat comercial, reprengué el lloc que mereixia en el sistema de la solidesa creditícia gironina. Hom tapà el forat disposant de la resistència dels nostres estómacs soferts. En els annals oficials de la casa, l’època d’aquest director serà sempre tinguda per una de les més pròsperes i brillants. El món és així.

Dintre del nou ordre, la proclamació dominical de notes perdé importància ràpidament. Es convertí en una cerimònia de simple tràmit, sense interès. Les qüestions de l’ensenyament foren negligides i hom concentrà l’atenció en les de comportament. El nombre de suspensos esdevingué irrisori i el de sobresalientes assolí una gran esplendor. Hom donà tota mena de facilitats. Quan hom veié, en els afers de conducta, que una explicació qualsevol, mentre fos una mica aparatosa i tingués una punta de misteri, podia convertir una falta greu en una simple plagasitat, hom veié el cel obert. La disciplina es relaxà per sota i es conservà exteriorment. Però això era inevitable, perquè és molt difícil de mantenir una disciplina seriosa en un conjunt d’estómacs displicents i agitats.

El nou director resultà un celante. A l’època del seu antecessor, el col·legi tingué un esperit liberal i tolerant, molt més obert que el de l’ambient de clericalisme d’estampeta, puntós i minúscul, que imperava a Girona en la segona desena del segle. Potser algunes famílies —les dels estudiants notòriament destinats, a la llarga, a altres quefers— trobaren, llavors, que els nois creixien una mica collfreds i es queixaren a la superioritat. El cert és que hom observà un canvi radical de tendència.

Les pràctiques religioses prengueren més volum i més relleu i una desorbitada importància. Els nois perderen espontaneïtat i augmentà la vida clandestina. Només comptaren les aparences. Per ésser tingudes en bon concepte, les criatures, quan, els dies de passeig, descobrien un capellà lluny, feien una cursa folla per veure qui li arribaria a besar la mà primer. «He estat jo!», deia cridant un galifardeu: «Mentida, he arribat jo el primer!», contestava, bufant, un altre galifardeu. El sacerdot quedava tot confós i sorprès i no sabia com treure’s de sobre aquell estol de criatures dominades pel frenesí polèmic. Llavors arribava el germà, el qual es desfeia en elogis dels seus propis alumnes. «Son tan buenos cristianos —deia—, tan buenos…». El capellà, que cada vegada hi entenia menys, deia: «Sí, sí…», i es posava a caminar més de pressa.

Deixar d’anar a combregar un diumenge es convertí en una cosa molt mal vista. Un dia que un intern deixà d’anarhi per una raó plausible, el director es presentà a l’hora del desdejuni al menjador i l’escometé iracund i colèric:

—Usted es un ateo, un impío, un infiel… —digué amb el seu parlar mig francès, embarbussat i tumultuós—. Vaya usted a comulgar…

El xàfec sorprengué el noi mentre amb una crosta de pa sucava el fons del líquid de la xicra de xocolata. Quedà astorat, veient visions. Agafant-lo pel braç, el director insistí:

—Usted es un luterano, un calvinista, un «athée»…

El vigilant tingué grans treballs per a donar-li una explicació. Per altra part, amb el desdejuni mig engolit, era impossible que l’ordre del director es complís. A la fi, afluixà un xic i sortí del menjador, donant, però, mirades furibundes, la capa i les borles dels cordons fetes una voleiadissa. L’agitació que dominava aquell home ens impressionà durant molt de temps.

Però el que contribuí més, potser, a fer-lo esdevenir antipàtic als interns fou la tendència, implantada en el seu temps, de fer-nos aprendre cançons amb acompanyament d’harmònium en les estones que abans eren considerades de lleure i que es passaven al pati. Un any passàrem una bona part d’aquestes hores del primer trimestre escolar assajant aquest villancico:

—Què vol dir aquesta cançó? —preguntà un dia, avorrit, un intern.

—És com totes les cançons… No vol dir res! —contestà un altre company, encara més avorrit.

La vida de reclusió de l’internat —les anades matinals a l’institut eren un aspecte potser encara més desagradable de la mateixa vida— ens portava a considerar el pati del col·legi com el camp de les nostres evasions, com la finestra oberta sobre el món divers i lliure.

El pati era modest, per no dir misèrrim. Era en gran part voltat de parets altes i inassequibles. La reixa, oberta a migdia, ens portava, certament, la ciutat a tret, la terra i les muntanyes davant de la vista…, però hi havia la reixa! Així i tot, estimàvem aquell triangle estrany; aquell centenar de metres quadrats d’espai lliure, els estimàvem entranyablement i tot el que d’allà estant hi veiérem ha passat a formar part dels records d’aquells dies.

El veí més acostat del col·legi era un home que anomenàvem En Pilotes. No sabérem mai com realment es deia. L’anomenàvem així perquè s’esdevenia que en jugar a pilota totes anaven a parar, un dia o altre, al seu hort estretíssim. Calia, així, anar-les a cercar, i això ens desplaïa, perquè aquell home ens feia més por que goig. La seva casa donava al carrer de l’Escola Pia. En el moment d’arribar davant la porta i agafar el picaportes per trucar ens envaïa com una temença. A la fi trucàvem tímidament. El carrer era tan estret i tan buit, que els cops hi retrunyien d’una manera estranya, que el temor ens feia judicar enorme. De vegades passava una llarga estona… No hauríem pas gosat insistir. A la fi, s’obria una lluerna —un porticó sense vidre— i apareixia, entre les pedres, sobre la negror de dins, el cap d’un ésser humà que remugava, amb la boca closa, malhumorat i displicent:

—Pilotes…, sempre pilotes! —deia mirant-nos amb duresa, tot obrint la porta de mala manera.

La casa era estreta i altíssima i s’hi sentia una olor d’humitat i de florit. Travessàvem un menjadoret minúscul que tenia les parets plenes de litografies religioses i de calendaris amb estampetes místiques i sortíem després a l’hort, que tenia al costat mateix de la porta una parra molt vella, de raïms negres. Aquest hort, que estava separat del nostre pati per la paret que ens servia de frontó, tenia un aspecte de total abandó i a la primavera s’hi feia una herba de tres pams, humida i gerda. Quan havíem trobat la pilota fèiem el camí a la inversa confosos i estamordits. Ell ens acompanyava fins a la porta, que tancava amb un despit visible.

Era un home més aviat petit, secardí, amb el cap esquilat i estret, un nas considerable, rossenc, ulls blaus destenyits, una mica corbat i d’aspecte fugitiu, i, com que feia tants anys que el sol no el tocava, la pell, que li queia dels ossos, se li havia tornat d’una pal·lidesa de ventre de batraci, fofa i blanquíssima. Portava una brusa de roba de matalàs, d’hospicià, fins als genolls, calces de vellut sorollós, espardenyes de drap negre plenes de gotes de cera, mitjons i un barret del mateix color, un petit barret tinyós, deformat i trist.

Vivia sol, i era home de missa primera. A l’hivern, encara era fosc que ja sortia. Travessava amb un passet viu els carrerons glacials i solitaris, tot fregant-se les mans nerviosament, mirant sempre a terra. A la catedral, encenia els llums d’un altar lateral i ajudava una missa. Era un escolà de tota confiança, i els canonges i beneficiats el volien. A la sortida, s’aturava una estona a la porta dels Apòstols a parlar una mica amb els pobres que s’hi redossen a certes hores del dia. Quan notava la presència d’algun pobre nou i desconegut no deia res, perquè era molt discret; en demanava antecedents i notícies de baix en baix, perquè era una mica xafarder; amb els pobres tradicionals, hi tenia llargues converses i era molt respectat de tots ells. Mentre feia la xerrada entraven o sortien per la porta els canonges, les personalitats eclesiàstiques, els servidors de la Seu. L’avinentesa d’ésser present en aquest moviment li permetia fer discretes barretades amb l’emoció de l’home entusiasta i adherit.

Als pobres, els explicava les coses que havia vist o sentit dir; per què les casulles han d’ésser un dia morades i un altre dia vermelles o les raons que hi havia per a haver augmentat l’almoina de certes misses. Els donava, també, les últimes notícies: que el senyor degà era a Barcelona, que el senyor penitenciari, que era a Roma, havia escrit dient que tot anava molt bé; que el senyor xantre es trobava, gràcies a Déu, molt milloradet del reumatisme, que el senyor bisbe havia rebut, de la Creueta, dos parells de pollastres magnífics… La conversa solia acabar-se amb el comentari d’una dona pobra, estrafeta i cínica que deia coses retorçades amb un aire extàtic i místic.

—Ai, Déu els faci bons a tots, que nosaltres estem ben f… —deia la vella.

—Això sí que no l’hi tolero, ja l’hi vaig dir l’altre dia!… —feia el bon home en veu baixa, però notòriament indignat i nerviós.

La dona no deia res. Es limitava a posar els ulls en blanc i a prendre un posat com si mirés el cel. Això encara el sulfurava més; però, com que no hi havia res a fer, després d’un moment de dubte, durant el qual els llavis li tremolaven una mica i els ulls se li endurien, optava per girar en rodó, sense acomiadar-se. Amb els seus passets menuts i vius, enfilava els carrerons llòbrecs i humits. Feia llavors el comentari habitual que els contactes amb el món fatalment li suggerien.

—Si Déu no ens ajuda, això està a les acaballes…, valga’m Déu! —deia, en veu molt baixa però amb una gran energia.

La recalcitrant solitud d’aquell home es trencava, de tard en tard, per l’aparició, a la casa, d’unes barbes de frare llec o d’una monja nasal i recollida. Li portaven grans farcells de roba per a manipular, apedaçar o cosir. Tenia tot l’aire, aquell home, en efecte, d’ésser un sastrinyoli eclesiàstic de menor quantia, i d’això sembla que vivia.

Les grans festivitats el feien fruir. Per Corpus, posava, a l’ampit de les dues finestres que tenia, dos cobrellits grocs que semblaven, en aquell carreró de pedra viva i de vida morta, detonacions colorístiques. El dia del Dogma de la Immaculada posava un llum de gas penjat a la porta, que cremava, fins a quarts de deu del vespre, dins la foscor del carrer, d’una manera trista.

El senyor Roquet també vivia al carrer de l’Escola Pia i del seu pis es podia anar, passant per la muralla que el carrer, per un forat, travessa, a una torre rodona, molt arrecerada, que s’alça en un dels angles de la muralla mateixa. Aquesta torre dominava el pati del col·legi pel cantó de llevant i estava tan ben situada que de la seva barana estant es podia veure un panorama magnífic.

Els matins d’hivern, cap allà a les onze, quan sobre el perfil alterós i superb de Girona es formen en el cel, d’una blavor puríssima, unes enormes nuvolades blanques, flonges, de contorns mòbils i gràcils, que naveguen empeses lentament per una mica d’aire fi i les sargantanes treuen el cap triangular pels forats de les velles pedres i lluen, molles, les herbes de paret, el senyor Roquet sortia a prendre el sol a la seva torre, fumant un cigarret.

El senyor Roquet era un senyor panxut, petitó, amb una calba brillant, molt ben tinguda, perfectament vestit, que en aquell ambient levític semblava l’encarnació de les formes més enraonades i plàcides de l’hedonisme. Arribat a la torre, feia quatre passes lentament, amb els ulls mig clucs, aspirant l’aire benigne, la cara plena de sol i una mica de fum de tabac que li pujava per la galta i l’orella.

Per l’aspecte, semblava un petit rendista. Cloïa uns cigarrets minúsculs, d’aquells que s’emmotllen perfectament als dits i que fan els fumadors que es conserven; llegia el diari amb una atenció profunda, l’aguantava, amb totes dues mans, obert de bat a bat davant de la vista, però en aquella posició mirava passar el tren —que d’allà dalt semblava una joguina— i quan el tren havia passat encara mirava el mateix punt, com si somniés; xiulava, de baix en baix, el darrer cuplet i de vegades el vèiem que quedava absort mirant a terra: potser, sense voler, havia escapçat la cua d’una sargantana i s’entretenia amb els saltirons frenètics i agònics que la cua feia. Després, alçava el cap, donava una pipada amb goluderia i el fum es destriava en l’aire blau en petites desfiles que el sol tocava de color de rosa. Mentrestant, les nuvolades es feien i es desfeien amb una mandra voluptuosa, se sentia, llunyà, el soroll sord de la ciutat, el ventet menut feia moure la roba estesa als terrats, inflava una camisa i de vegades l’ombra fugissera d’un colom es posava un moment —un instant— per sobre la clepsa assolellada del senyor Roquet.

Els dies de mal temps passava les hores mortes en una petita cambra que tenia una finestra que donava al pati, per sobre del carrer. El vèiem caminar a dins, amb la seva habitual lentitud, les mans a les butxaques. De tant en tant, s’acostava als vidres i donava una ullada a l’exterior. Amb la seva proximitat, els vidres quedaven una mica entelats i del pati estant vèiem les seves faccions lleugerament imprecises, com un croquis al pastell. Es passava la mà pel crani esmorteït, amb la poma del dit gros es resseguia les galtes, lleugerament bufades, i els sotabarbes endolcits. A fora, sota el cel baix, plovia lentament, dels teulats queien al carrer els degoters i les pedres velles agafaven aquell to obscur llampat de ferruginós que quan plou tenen.

Uns altres veïns del col·legi eren els senyors Miralles, la família Miralles, propietària de la casa i de l’hort davant del qual s’eleva, com un espadat, l’edifici i el pati del col·legi. Els senyors Miralles estaven tots molt bons i formaven una família de gent grassoneta. La senyora, que era vídua, portava bata; la filla era rodona i pàl·lida; els dos nois eren de l’espècie plena saltirona: caminaven fent uns petits saltets i portaven unes cadenes amb penjolls que sempre els saltironejaven per sobre els plecs de la corba de l’armilla. La família tenia un color blanc olivaci, que a Girona sovinteja. A l’hivern eren molt cars de veure: algun diumenge, molt rarament, se’ns feien visibles, tots molt ben vestits, amb anells, bastons, barrets, el boà, de les senyores, quan anaven o venien del cinema. A la primavera esdevenien més assequibles a la nostra vista: algun dia de bon sol, a la tarda, baixaven l’escala de l’hort en fila: primer la senyora, després la senyoreta i els fills darrere. Donaven el tomb del propietari. S’aturaven davant dels tarongers lluents, es posaven sota els fruiters que es neulien, arrencaven una herba, xafaven una marieta, dues o tres formigues. Un dia, un senyor desconegut els agrupà artísticament i els tirà una fotografia. Després, pujaren altra vegada l’escala, en fila.

A les tardes d’hivern teníem l’hora de recreació a les cinc. En aquella hora fosquejava. De vegades plovia. Sovint el temps era rúfol i trist. El paisatge que es veia del pati estant quedava molt reduït. El cel era molt baix. Les muntanyes llunyanes es fonien en un tel de boira. Del riu, dels plàtans despullats i negrencs de la Devesa, en pujava un polsim lleument rosat i malva, d’una tonalitat delicadíssima. Del cantó de l’estació es veia el vapor de les màquines, suspès a l’aire immòbil, blanc i dens. Els teulats, d’una grisor obscura, semblaven arraulir-se. De les xemeneies sortien petites fumeroles verticals i lentes, amb una resignació trista. Començaven a encendre’s les llums provincials, amb aquella punta de grogor i de malenconia.

En aquella hora solien sortir a un terrat d’una de les cases més pròximes al pati —d’un terrat d’una casa que potser era del carrer de les Sabateries Velles— les noies d’un taller de modista. Sortien, probablement, a esbargir-se. El terrat no era pas a prop. En realitat, era llunyíssim. Sobre el cel somort, el perfil de les noies es dibuixava amb una minuciositat lineal, i les robes clares que vestien, en les dues llums de l’aire, tenien un picant subtil. Evadides del taller encongit, feien un xivarri tocat de xisclets. Les petites gotes d’aigua gebrada, l’aire fred i fi, les feia córrer i xisclejar i es veia volar una trena o una faldilla. Davant de l’espectacle, la població escolar s’agombolava a les reixes del pati i tothom quedava una mica trasbalsat. Semblava que faltava l’aire al pit. Els de més audàcia feien signes estranys amb els braços i emetien crits estranys. Les noies contestaven amb rialles que ens semblaven plenes de malícia i d’interès i que quedaven flotants amb una suggestió indefinible. El vigilant havia d’intervenir i tot s’acabava havent d’estar tres o quatre nois una hora o dues de rodillas. Així, de joves, ens ensenyaren que el desordre de les passions implica un rescat onerós i coent. Més tard, la vida ens demostrà copiosament que això era, probablement, cert.