Madrid, 18 de juny: el sistema

No sé pas si sempre ha estat així, però ara s’ha posat de moda l’efusió, i quan dues senyores es troben fan amb la gola uns sorolls estranys i aguts, molt semblants als que fan els ocells de luxe de les gàbies de jardí, i quan dos amics es creuen al carrer es fan unes aparatoses abraçades a través de les quals s’estrenyen, s’espremen, s’incrusten, es fonen, i mentrestant es donen uns copets repicats nerviosament a l’esquena que fan posar pell de gallina. Madrid és la capital de l’efusió, i una persona que sàpiga administrar amb discreció el seu tedi pot contemplar aquests edificants espectacles a qualsevol hora del dia i de la nit.

N’hi ha tanta, de cordialitat i d’afecció, que s’hi produeix barrejat un element de misteri que ve donat per aquest senyor que trobeu al carrer —preferible que sigui al carrer d’Alcalà o pujant o baixant una escala—, que us saluda amb la més gran afectuositat, fins i tot cerimoniosament, us pregunta per la vostra família, us assegura que feu més bona cara… i que vós no coneixeu, no recordeu haver vist enlloc, no sabeu absolutament qui és. No passa dia que no trobeu, passejant per Madrid, un jove o un senyor d’aquests.

Quedeu absolutament desorientat quan, darrera d’una mà amical, us compareix una cara enriolada que us diu:

—Pero, don José… ¡cuánto gusto de verle! Su família bien, claro, perfectamente…

Tracteu de barbotejar alguna paraula per demanar excusa, per fer entendre que us acaben de confondre.

—Hacía una barbaridad de años que no se le veía a usted por ninguna parte. Y yo me preguntaba: ¿qué se habrá hecho, ¡caramba!, don José? ¿Por dónde andarà don José?…

Us feu enrera amb una rialleta forçada, us cordeu l’americana, us ve un mal pensament al cap, que heu de rebutjar de seguida perquè el senyor que teniu davant no fa pas cara de voler-vos enredar.

—¡Y qué buen aspecto tiene usted, don José!… brillante… inmejorable… envidiable… ¡Vaya, vaya…! Su familia bien, claro, perfectamente…

No cal pas que feu esforços. No reconeixereu aquest senyor per més que cerqueu. Però no en dubteu pas: hi heu estat presentat alguna vegada, en algun lloc que no podreu mai més fixar, per algú que no se us acudirà mai. El que ha passat només és que vós heu oblidat aquest senyor de seguida, i ell es recorda de vós com el primer dia, té presents a la memòria totes aquelles coses que li contàreu en aquell moment d’expansió natural que segueix gairebé sempre les presentacions que es fan habitualment. Aquest senyor es recorda del nom de la vostra senyora, dels fills que teniu, del que feu, del que són els vostres pares…

La importància que té en la vostra vida de Madrid aquest tipus de senyor és diversa segons la vostra situació. Si sou tan sols un petit personatge o esteu lligat amb algun home cèlebre per lligams de parentiu o d’amistat, si coneixeu tan solament algun parent llunyà de la dida de l’home del dia, és segur: hi haurà cinquanta o seixanta senyors d’aquests que cada vegada que us trobaran a Madrid us faran unes demostracions d’amistat considerables —i vosaltres fatalment no sabreu mai per quin dimoni de raó aquell senyor us aprecia tant. Això és degut al fet que els madrilenys tenen, de vegades, una memòria visual prodigiosa, que els ve gairebé d’herència. Una persona, en efecte, que estableix la seva vida sobre un intercanvi de favors, que viu de l’esperança de l’intercanvi de favors, està obligada a cultivar d’una manera excepcional les seves amistats i les amistats més remotes de les seves amistats. Ha de portar a la memòria una vasta galeria de retrats i fer compliments a tothom que es pugui trobar a dins del sector del favor. Ha d’anar, en un mot, amb un dimoni a cada ull i un compliment penjat a flor de llavi.

A Espanya no hi ha lleis ni reglaments. Hi ha amics, hi ha favors. Una persona que té amics és un home de valor. Poder dir d’una persona que té amics a tot arreu vol dir que té entrada a tot arreu. Saber col·locar un favor estratègicament és una prova de gran intel·ligència. Saber tornar un favor en el moment just encara ho és més.

Aquest sistema funciona perfectament —potser és la cosa que funciona millor del país. Aquest sistema, jo no el critico. És un sistema com un altre, res més. És clar que potser seria millor posar a la base de les coses de la raó la legalitat i l’interès general. Però no és aixi. La base de les coses és l’arbitrarietat corregida per l’intercanvi de favors. Si hom no parteix d’aquests fets, la vida pública i una gran part de la vida privada és inintel·ligible.

El sistema, si més no, és eficient. Hom viu a dins del sistema amb la més absoluta naturalitat. No van mai curts de reverències ni pequen mai per carta de menys. Estan disposats a saludar efusivament tota la vostra parentela per més dilatada i nombrosa que sigui. Si alguna vegada teniu ocasió d’ésser-los útils, és segur que tota la vostra família participarà de l’agraïment.

Si un home, discretament observador, no sabés què fer a Madrid, podria passar un parell d’hores cada matí estudiant pràcticament aquest mecanisme. A la tarda podria anar al cafè i, per distreure’s, podria contemplar l’espectacle de veure un poble que no s’ensopeix parlant de coses ensopidíssimes. Us sorprèn, per exemple, l’entusiasme que hom posa, a Madrid, parlant de coses que no li interessen gens, parlant, per exemple, de política. No és que la política, per a la generalitat de Madrid, sigui quelcom més nou, més picant, més directe que a Barcelona. En realitat, la política real es troba tan allunyada de Barcelona com de Madrid. No hi fa res, però. En aquesta població tothom ha de parlar la seva horeta diària de Maura o de Romanones. Si no ho fessin, els semblaria que han perdut el dia, ho veurien tot negre i buit, tindrien la sensació que els falta alguna cosa. Madrid és una ciutat de sensibilitat política. Barcelona, molt menys. A Barcelona la gent té més feina. A Barcelona, la sensibilitat és més aviat econòmica. A Madrid, de vegades, la verbositat política arriba al frenesí.

Tan ensopit com parlar de política és parlar de toros, de dones, de còmics, de l’escalafó. En realitat les converses sobre això són sempre les mateixes. A la gent que les mantenen, els sembla que les que tenen a l’estiu són diferents de les de l’hivern. Els ho sembla perquè a l’estiu porten un vestit d’alpaca i un barret de palla i a l’hivern un vestit gruixut i un barret tou. De tota manera, a còpia de parlar d’aquestes coses hom ha arribat a treure’ls una mica de punta, i aixi, sense sortir mai del pur xafardeig, ben entès, sabvn donar un to lleuger i una mica amarg de comèdia burgesa a aquestes converses. Aquesta és l’explicació de per què el teatre de Benavente i dels seus deixebles té encara tant d’èxit. A nosaltres, tot això ens encurioseix, perquè cal no oblidar que dins la nostra mentalitat un delegat d’Hisenda és, encara, purament i simplement, un misteri.

Camba escrivia fa anys un article que fa molta gràcia. Explicà que un dia tingué amb els seus amics de Madrid una gran discussió sobre les pantorrilles d’una actriu. Aquell mateix dia Camba marxà a l’estranger i estigué sis anys sense tornar. En retornar a Madrid, finalment, trobà els amics a la mateixa taula del cafè de la Puerta del Sol parlant encara de les mateixes pantorrilles. El madrileny passa anys enters discutint la mateixa còmica, la mateixa estocada, el mateix paràgraf del discurs polític.

El pintor Humbert em contà que un dia vingué a Madrid per veure el museu i caigué a la penya dels artistes d’avantguarda. Es trobà que a la reunió hi havia començada una discussió terrible, plena de foc i de passió, sobre si Velázquez era millor pintor que el Tizià o el Tizià millor pintor que Velázquez. A l’Humbert li semblà que el traslladaven de cop i volta quatre segles enrera. Li féu un efecte singularíssim.

Una vida així no està pas caracteritzada, com tothom ho pot veure, per una abundància de compromisos immediats. Més aviat és una vida reposada, lenta, sense grans novetats, amb una mica de monotonia. Això no vol pas dir, però, que quan un hom menys hi pensa no salti a Madrid un estirabot extravagant absolutament impensat. D’això realment, de dir coses estranyes, hi ha unes quantes persones a Madrid admirablement ensinistrades. De Valle-Inclán, per exemple, tothom us diu que és un home que té una «cultura molt rara», i Què serà això de tenir —em demano— una «cultura molt rara»? Maeztu, després de la guerra de Cuba, deia que tot es podria arreglar amb un massacre general de señoritos. Feia el Père Duchesne. Ara diu que les coses podrien anar molt millor que no van si hom es decidia a fer les criatures amb curcharón. ¿I quin periodista de Madrid no ha escrit almenys una vintena d’articles, per exemple, sobre la «magnífica i única situació d’Espanya»?

Madrid és potser la ciutat del món on se senten dir les coses més extravagants. L’extravagància agrada. En contrast amb el to una mica démodé i una mica llunyà de la vida de la generalitat, aquestes fugides de to us fan obrir la mateixa boca que obriríeu si veiéssiu de cop i volta un ase volar. Però tot això potser són les darreres reminiscències d’un passat que fuig. Tot haurà de seguir fatalment un altre camí —el camí general del continent.

Primera volada
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
Section0001.xhtml
Section0002.xhtml
Section0003.xhtml
Section0004.xhtml
Section0005.xhtml
Section0006.xhtml
Section0007.xhtml
Section0008.xhtml
Section0009.xhtml
Section0010.xhtml
Section0011.xhtml
Section0012.xhtml
Section0013.xhtml
Section0014.xhtml
Section0015.xhtml
Section0016.xhtml
Section0017.xhtml
Section0018.xhtml
Section0019.xhtml
Section0020.xhtml
Section0021.xhtml
Section0022.xhtml
Section0023.xhtml
Section0024.xhtml
Section0025.xhtml
Section0026.xhtml
Section0027.xhtml
Section0028.xhtml
Section0029.xhtml
Section0030.xhtml
Section0031.xhtml
Section0032.xhtml
Section0033.xhtml
Section0034.xhtml
Section0035.xhtml
Section0036.xhtml
Section0037.xhtml
Section0038.xhtml
Section0039.xhtml
Section0040.xhtml
Section0041.xhtml
Section0042.xhtml
Section0043.xhtml
Section0044.xhtml
Section0045.xhtml
Section0046.xhtml
Section0047.xhtml
Section0048.xhtml
Section0049.xhtml
Section0050.xhtml
Section0051.xhtml
Section0052.xhtml
Section0053.xhtml
Section0054.xhtml
Section0055.xhtml
Section0056.xhtml
Section0057.xhtml
Section0058.xhtml
Section0059.xhtml
Section0060.xhtml
Section0061.xhtml
Section0062.xhtml
Section0063.xhtml
Section0064.xhtml
Section0065.xhtml
Section0066.xhtml
Section0067.xhtml
Section0068.xhtml
Section0069.xhtml
Section0070.xhtml
Section0071.xhtml
Section0072.xhtml
Section0073.xhtml
Section0074.xhtml
Section0075.xhtml
Section0076.xhtml
Section0077.xhtml
Section0078.xhtml
Section0079.xhtml
Section0080.xhtml
Section0081.xhtml
Section0082.xhtml
Section0083.xhtml
Section0084.xhtml
Section0085.xhtml
Section0086.xhtml
Section0087.xhtml
Section0088.xhtml
Section0089.xhtml
Section0090.xhtml
Section0091.xhtml
Section0092.xhtml
Section0093.xhtml
Section0094.xhtml
Section0095.xhtml
Section0096.xhtml
Section0097.xhtml
Section0098.xhtml
Section0099.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
autor.xhtml