El punt dolç

Catalunya, que té una tardor llarga, un hivern dilatat i desagradable i un estiu desballestat, és un país sense primavera. A la part nord del país, a la Catalunya Vella, el trànsit de la primavera a l’estiu es produeix d’una manera brusca. No vull pas dir que en el curs del mes d’abril aquest desplaçament no sigui visible: les petites pluges del mes d’abril, fresques i intermitents, donen una brillantor saborosa a les herbes, una virior a les plantes, un perfum embriagant a la terra. Però aquesta és una falsa impressió primaveral. En el curs del mes d’abril els pisos encara són freds i les cantonades són desagradables. Hi ha molts de dies de cel baix, de vaguetat blavissa en les llunyanies, de freda humitat. Però un bon dia es produeix, sobre el cel clar, una explosió de llum i, amb una puja sobtada del termòmetre, l’aparició del groc en el paisatge. Aquesta aparició sol produir-se a Barcelona cap allà al vint de maig. És una meravella, una impressionant meravella. Després, a primers de juny, comença l’estiu franc: aquella desfibració dolça, tan humida, el bany maria en el qual hom queda immers fins a la Mercè, o sia fins a l’equinocci de tardor. És a les puntes d’aquests dos mesos —últims de maig primers de juny— que es produeix, al meu entendre, el punt dolç de la ciutat de Barcelona.

El trànsit és molt visible, perquè produeix, al carrer, en la gent, un enorme canvi de roba. Hi ha, és clar, en aquest punt de la roba, els impacients i els tocatardans. Però el cas és que un bon dia, baixant per la Rambla de Catalunya o pel Passeig de Gràcia o pel carrer de Muntaner, us adoneu que gairebé tothom porta una altra roba. Els guetos s’alleugereixen de roba, els pares de família, els presidents de l’adoració nocturna, les senyores grasses i una mica toves. I, és clar, les noies. Aquest fet és importantíssim. És com un acostament a la realitat —encara que l’acostament sigui fictici. És el descobriment del món. És l’aparició del plaer —vull dir del plaer físic. La vida palpitant sota les robes lleugeres. Sobre aquest punt, els vells grecs tractaren de dir alguna cosa. Jo he de confessar que en la meva època d’estudiant el canvi de roba d’una ciutat d’un milió d’habitants em féu un considerable efecte.

Com que els arbres han brotat i ja treuen fulla, l’Eixample queda bastant ben dissimulat per la pompa vegetal. Els ferros dels balcons, tan inútils, tan horribles, els ferros que sembla que se’m claven a l’estómac, queden molt amagats. Les tribunes, les impertinents tribunes de la fatxenderia burgesa, a penes s’entreveuen. El deliri monòton de l’arquitectura queda darrera del teló botànic. Aquelles llargues perspectives dels carrers drets, tirats a cordill, tenen, finalment, uns límits. A les ciutats, la impressió del límit és importantíssima i la sensació del recolliment inefable. A l’hivern, jo tenia la impressió, quan estudiava, de no saber on anaven molts carrers, de trobar-me en un món desorbitat i solitari. A l’estiu, els arbres em produïen una sensació més acompanyada. L’arbre que a Barcelona fa aquest miracle és el plàtan —sense que això vulgui dir que no hi hagi algun altre arbre corroborant, com els til·lers de la Rambla de Catalunya. El plàtan, en el nostre país, té mala premsa. És considerat un arbre administratiu, de les O. P., i molt municipal. Rusiñol, en el seu temps, el menyspreà. El devem a França. Els països volen ésser originals, i els enginyers francesos de les carreteres —no gens mediocres— el plantaren al Migdia del seu país, amb un èxit considerable. És un arbre que es dóna bé en aquesta part afectada per la meteorologia del golf del Lleó. L’Estat espanyol, que fa segles i segles que no fa més que copiar les lleis franceses, adoptà, naturalment, el plàtan. Si no fou possible crear una ciutadania semblant, tinguérem una botànica similar. Els arbres, quan són grossos, amb una gran copa, com més gran millor, tots són bonics —àdhuc els plàtans. Quan són magres, escanyolits, assedegats i malaltissos, els arbres més nobles resulten lamentables. Així Barcelona es troba, quan ve l’estiu, sota la llum i les ombres dels plàtans que de vegades són importants per la pompa que tenen i altres vegades no ho són tant.

Així, doncs, els trossos de carrer que tenen la sort de tenir arbres corpulents es tornen molt agradables. Les quadrícules, tan repetides, tristes, moroses i faltades de gràcia, perden la monotonia, i els carrers es tornen benevolents i amables. Les ombres hi tenen, amb la mica de vent, una mobilitat viva, i l’aire hi és molt suau, passa sobre la pell deliciosament fresc i emmelat. Llavors no hi havia pas el trànsit d’ara. De vegades es veia un gos adormit sobre el marxapeu, en el sol i ombra de la llum dels arbres. Hi havia encara el costum d’anar amb els càntirs de terrissa blanquinosa a les fonts urbanes —aquelles fonts de l’aigua de Montcada que l’inoblidable doctor Ramon Turró, llavors director del Laboratori Municipal, féu tancar amb motiu de la terrible epidèmia de febre tifoide de 1914 i que fou la mort del costum d’anar amb el càntir a buscar aigua —i, en aquelles fonts, s’hi produïa un guirigall de minyones i de mainada. A l’ombra dels plàtans, les tavernes, els petits cafès, esbatanats sobre el carrer, es tornaven acollidors i perdien la nyonya de l’hivern, tan llarga. L’aigua queia a la pica del mostrador —un fil d’aigua que li agradava de caure. De vegades, per aquells carrers, circulaven uns tramvies irrisoris, de via estreta, amb unes cortines a les finestres que es pujaven i baixaven, unes cortines que voleiaven quan el tramvia emprenia la baixada amb el soroll de la ferralla. Quan el tramvia havia passat i tornava la calma, arribaven fins al carrer, del balcó entreobert d’un entresòl, les notes d’un piano fatigat. A l’hora baixa, s’hi sentia el rascar una mica agre dels gramòfons de trompa, que llavors començaren de popularitzar-se. L’ambient era tan dolç, que la gent arribava a ésser sensible als sorolls d’una motocicleta de la qual ningú no hauria fet cas a la plaça de Catalunya i que en aquella pau feia fer a la gent una cara de prunes agres. Sí. Era el millor moment de Barcelona. Quan s’encenien els llums, la semipenombra dels arbres semblava esmorteir el soroll sord de la ciutat i en la profunditat dels pisos semblava flotar el pessigolleig del silenci i de la pau. Les nits de maig de Barcelona en aquella època de l’adolescència assedegada! Quina manera de poblar d’odalisques els pisos de les quadrícules! Allò de posar un pis a una senyora —o a una senyoreta— deu haver quedat com una reminiscència d’aquella mitologia de l’època dels gramòfons de trompa i del bacallà a la llauna.

¿Com hauria quedat Barcelona amb un altre arbrat? Vull dir sense plàtans. A priori m’agraden més altres arbres. Ara: la qüestió no és pas senzilla. Tant de saber quins han d’ésser els arbres, es tracta que s’hi facin. El til·ler és un arbre del nord bonic, com ho és el castanyer bord o castanyer d’Índies, tan esplendorós i elegant a l’Illa de França. Els til·lers, però, no han pas estat gaire agraïts. No han pas crescut amb la força i l’abundància (vegeu els de la Rambla de Catalunya) que en altres llocs tenen. La corpulència dels arbres del Parc no és pas exagerada: més aviat és tímida i de poca volada. ¿I si s’hagués implantat l’ornament vegetal meridional, el de Roma, per exemple, els arbres de fulla perenne, el pi, el roure, l’alzina? Aquests arbres donen a la ciutat de Roma una gravetat monumental superba. Em puc perfectament imaginar l’embranzida urbana de la Diagonal esquitxada pels nobles, vells, alts pins del Pin-cio, com em puc imaginar altres indrets de Barcelona tocats per l’ombra daurada de les alzines de Monte Mario. Ara, aquests arbres, a Barcelona, s’hi donen poc, sobretot en els llocs de fregadís humà, i s’hi mantenen en una migradesa irreparable. És clar que si hagués hagut de triar entre aquests arbres i les palmeres de l’època dels americanos hauria triat aquests arbres. Pensar que, en el millor dels casos, les palmeres de la Diagonal es tornaran com les de la plaça Reial o les del Passeig de Colom ofereix un avenir fatídic, sense esperança. Encara que ens ho asseguressin, tindríem dret a dubtar si són palmeres de veritat, si no són, en realitat, palmeres de montepío i d’assegurança social. Quina decadència irreparable! Ara, en les ciutats vives, convé que no decaigui res, absolutament res, ni els arbres. És per això que, ben mirat, els plàtans han estat un mal menor i amb la seva corpulència variable han servit per a tapar la monotonia adotzenada d’un urbanisme desproveït de gràcia. Això no em desfà pas cap convicció. Defenso el xiprer sobre la terra rústica i crua i la botànica meridional en les ciutats. El plàtan és un arbre polsós, grollerot, grandassàs, com aquells adolescents que creixen massa i tota la vida es ressenten de la crescuda desorbitada.

En aquest moment o punt dolç de Barcelona, la Rambla ofereix la màxima fascinació i és molt possible que l’afecció que el barceloní i en general el català té per la Rambla provingui de records de passades nits de maig i de primers de juny lligades amb la Rambla. Jo he conegut aquest carrer ple de vida, sobretot ple de la vida de la nit, saturat de persones que s’hi trobaven només pel pur goig de passejar-s’hi —«que es passejaven per la Rambla». He conegut la Rambla dels Estudis molt abans de l’incendi que destruí els magatzems del «Siglo». La meravellosa paret de l’església de Betlem, el Palau de Comillas i aquest basar formaven un conjunt d’elements diversos, però absolutament ciutadà, perquè en les ciutats el que ha d’imperar és la diversitat. Els llargs anys que el solar del vell basar ha romàs sense edificar ha fet la impressió com si a la Rambla li faltés una dent important. Aquesta Rambla dels Estudis i la de les Flors tenen els plàtans millors de Barcelona, i és per això que en aquest temps hi fa tant de bo de passejar-hi, tant si aneu sol com si aneu acompanyat. Aquests trossos de Rambla són extremament favorables al diàleg i a l’amistat. En la meva època d’estudiant hi vaig aprendre, parlant amb la gent, gairebé tantes coses com a la Universitat.

Després, més avall, entre el Pla de la Boqueria i l’antic Teatre Principal, la Rambla es convertia, en les nits de maig, en un lloc d’elements humans més estàtics, més embadocats, més fascinats per l’aventura amorosa fugaç. En aquest tros de Rambla, l’abundància vegetal hi fa un joc de llums i de colors, de clars i obscurs molt favorable a l’amor errabund, a l’engany pacificador i momentani. Els sentits, certament, ens enganyen, ens enganyen constantment, però gairebé tot el que la vida no té d’automatisme està posat sobre aquestes il·lusions fugisseres i vagues. En un país com el nostre, en què els instints de l’amor són tan cerebrals, l’ambient, els elements de l’environnement, són un incitant eficacíssim. En aquest sentit, el lloc té una malícia estranya, completa, fascinant. Hi he vist tants de naufragis, en la llum artificial, sota aquests arbres! Els navegants tenen un instint estrany davant de les ciutats. Quan arriben en aquest lloc es paren com un perdiguer davant de la peça. És aquest xoc el que ha donat el prestigi que té Barcelona entre els navegants. El que té entre nosaltres, qui el podria descriure? La gent d’aquest país és nominalista només en política. En totes les altres coses, obeeix al realisme més febricitant, més pueril, més immediat.

La Rambla de Santa Mònica és un terreny obscur i indeterminat, sobre el fons del qual hi ha el monument a Colom —que és horrible—, els vagons de càrrega, que no deixen veure el mar, i l’aigua rogenca i corrompuda del port, que és un dels més tristos del Mediterrani, fins i tot en els moments del punt dolç de Barcelona, en les nits de maig.