VII
Un any abans, només, de la meva arribada havia estat oberta al culte la capella del col·legi. Fins llavors els interns, en massa, havien anat a missa a la catedral. No havia pas estat un espectacle gaire edificant. Quan el senyor canonge, que deia la missa en un altar lateral, a la qual s’acollia el col·legi, veia arribar aquella allau, es tornava pàl·lid. Dins del silenci fosc de la Seu, les sabates ferrades feien un fresseig bàrbar. Les sabates tenien unes punteres de llauna. Quan els nois s’agenollaven i la llauna tocava les enormes pedres era com si mil gats, amb les urpes dures, gratessin una superfície metàl·lica. Feia posar pell de gallina. De vegades el senyor canonge interrompia la missa per demanar silenci i una mica de calma. Aquella fressa metàl·lica el neguitejava.
A alguns condeixebles dels cursos anteriors, aquestes escenes els havien fet perdre una mica el respecte de la catedral. Tinc la impressió que encara que m’hagués tocat de veure-la a través d’aquestes sensacions mediocres i habituals res no hauria enterbolit ni desdibuixat la imatge enorme, aclaparadora, sensacional, que des del primer dia que la vaig veure tinc de la catedral. Si l’hàbit i el tracte de les coses tendeix a mediocritzar-les, una de les poques coses de la vida que en el meu pensament no se m’ha mediocritzat és aquest bloc de pedra sagrada.
La primera impressió que va produir-me fou de domini, de força, d’imperi franc i deliberat. En el curs d’innombrables i successives visites, aquesta impressió no ha fet més que acusar-se’m. Iniciada en els anys inconscients però sensibles de l’adolescència, he sentit el pes de les seves pedres en totes les fibres de la meva vida, fins i tot de la vida inconscient. En aquells anys de col·legi hi havia dies que la projecció envaïdora de la pedra sobre el meu esperit era tan abassegadora, que em sentia com tancat dins d’un laberint de pedra. Sentia l’opressió d’una geometria, certament arbitrària i capriciosa, però d’una força tremenda. El color, la qualitat de l’estructura geomètrica, tenia el mateix color, la mateixa qualitat, de la pedra de la catedral. Aquell color clar, blanc blavós, àrid lleugerament tocat de venes blaves, rosades, de la pedra de la Seu. Dins d’aquest laberint el meu esperit hi projectava la més gran part de la Girona monumental: els angles verticals i duríssims dels carrers, els campanars en la perspectiva dels carrerons, els empedrats dels carrers afluents a la catedral, fets de palets de riera posats admirablement drets un al costat de l’altre, amb una mica d’herba en els intersticis, admirablement lligats per l’estructura dels esglaons i de les voravies. La simple contemplació d’aquests empedrats em donava una sensació de força i de duresa, d’un ordre certament administratiu, però per això mateix en absolut contrast amb el desgavell de l’època que em tocava de viure. Encara que hagués estat una obra merament edilícia, ¿com explicar aquest mosaic impressionant de palets de riera, sense la presència immediata de la catedral i del seu terrible imperi? La sensació de sentir-me tancat dins d’un laberint indiferent i basardós de pedres era tan aclaparadora que de vegades, a la nit, en aquell dormitori, pressionat i asfixiat per la presència d’altres quaranta llits, somniava angoixadament la incapacitat d’evadir-me d’aquella presència. En el somni, les seves formes eren diferents de les que la realitat oferia, però el color de les pedres, els seus angles, la seva geometria, eren sorprenentment semblants als de les pedres de la catedral. Després, en el curs de la vida, no he pas estat gaire donat a somniar, però sempre que la vida inconscient ha aparegut en la meva memòria m’he sentit tancat dins d’un laberint de pedra.
La impressió de domini que em féu la catedral el primer dia que la vaig veure, impressió que després no ha fet més que acusar-se’m en l’esperit, és d’un entrellat molt complex. Hi intervenen les seves proporcions, enormes, la seva alçada alterosa, desafiadora, procaçment vertical i massissa, però hi intervé potser també, multiplicant aquests fets, una situació geogràfica que implica, deliberadament, una voluntat de domini i de potència. Està situada en el punt més alt de la ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat. El pastor agafa unes proporcions gegantines davant de la irrisorietat del ramat que porta. Aquesta ruptura de proporcions constitueix el centre mateix de l’efecte que em feia la catedral.
Venint del col·legi, m’acostava a la catedral per la porta dels Apòstols, que és a l’ala de sol ixent de la Seu. No he tingut mai propensió a entrar-hi per la porta de la façana pròpiament dita. Aquesta façana em deixa fred. La mateixa esglaonada monumental no m’ha produït mai més que una impressió d’aparatositat superficial. El meu coneixement dels estils és indescriptiblement primari, però davant del barroc no he pogut superar mai la seva aparatosa, sobrera, gratuïta superficialitat. Així, quan, en el camí de la porta dels Apòstols, veia, sortint de la plaça dels Lledoners, el mur de la Seu, sentia que tot em queia a sobre i quedava com esbalaït. Era un enlluernament produït no per la llum, sinó per la massa. Quan arribava a la plaça que hi ha davant de la porta i mirava la pedra amb la vista enlaire, la massa pètria em queia més a sobre i em produïa una sensació de petitesa miserable. Llavors jo era jove i la inconsciència em portava a la pedantesca reticència de l’edat. Per això era tan curiosa la inversió que es produïa. Jo era més jove, evidentment, que el venerable monument, però es produïa una transmutació total: la joventut de la pedra em semblava tan turgent i viva, el nervi intern tan tibant, la força de l’aresta tan sonora, que se’m produïa com un esfondrament intern, com un retorn del repapieig de l’infantilisme més senecte, incoherent i vegetal. Era la projecció d’una prepotència que m’aclaparava.
La pedra, de part de fora de la catedral, és molt clara, blanquinosa, lleugerament blava. Tocada de ple a ple per la llum, la seva superfície fa com un formigueig de pastositat. Els dies d’atmosfera grassa i baixa, la llum hi queda lleugerament empastifada; sota la pluja, la pedra es torna lívida i queda com coberta d’una calitja tènue i vaga. En dies clars i secs els carreus es transfiguren i la seva superfície sembla portar miríades de puntes de mica que lluen entre les seves venes blavoses, vagament rosades.
Vist des de la plaça de la porta dels Apòstols, el mur de la catedral es pot dir que s’insereix, en certa manera, en angle recte, amb el Palau Episcopal. La primera vegada que vaig veure aquest palau, em semblà, amb la gran porta forana i la teoria d’arquets posats sota teulada, la casa de pagès més senyorial de totes les que havia vist fins a la data. Una casa de pagès tan bona, de tanta qualitat, que no podia ésser més que somniada. Després, a mesura que el vaig anar veient, aquesta primera visió, inicialment rústica, de la casa, hagué de deixar pas a una concepció més exacta. La construcció em semblà llavors absolutament inseparable de la catedral, i la seva personalitat vaig veure que venia donada, essencialment, no per l’estil o la barreja d’estils que a través dels segles l’han formada, sinó per la força de la seva pedra en funció de la catedral. Ho és tant, de pedra, aquest palau, que de vegades m’ha fet la impressió —però això és una apreciació intuïtiva i personalíssima— que a dins no hi ha espais buits, sinó que és un conjunt de pedra massissa, plena, total, amb una superfície exterior que simula una fatxada. A dins de la meva mitologia de Girona —d’ús estrictament particular— el Palau és un element lligat amb el laberint de pedra i amb la catedral amb el vincle de la voluntat de domini i de potència deliberada.
Entrava, doncs, a la catedral per la porta dels Apòstols, porta inacabada. Llavors, en els seus nínxols, hi havia més apòstols, em sembla, que ara. Una vegada traspassat el gran cancell, el xoc era instantani. Tantes vegades com he entrat després a la catedral —innombrables vegades— el xoc fou sempre instantani. Quan la vista, que arriba enlluernada per la blancor i la massa de pedra exterior, s’adapta a la foscor interna, l’esperit es posa en contacte amb una força d’una potència que fa esborronar. Seria pueril de discutir, ara, si aquesta primera impressió és agradable o desagradable. El que importa és la realitat. No us trobeu pas dins d’una catedral que contingui coses que les altres catedrals no contenen. La catedral més aviat és fosca, com solen ésser les nostres catedrals. Si les pedres de l’exterior són blanquinoses, les de part de dins semblen afumades i en alguns panys de parets les taques obscures són molt accentuades. Sembla fins i tot que la virior de les pedres exteriors ofereix un punt de contrast amb el corcat que semblen aparentar les de part de dins. Dins de la penombra, sobre les parets, hi ha el bricà-brac dels altars laterals, de diverses èpoques i estils, com a totes les altres catedrals. Al mig de l’enorme nau hi ha el cor, que llavors era de guix i d’estil abarrocat i ara és de fusta i sembla una caixa de panses. Com a tantes catedrals… Tot això, diríem, forma part del contacte habitual que hom pot tenir amb les nostres catedrals. El que no forma part d’aquests reflexos sensorials és la cosa poderosa, la projecció de domini que planteja aquest espai d’aire fosc, tancat dins d’aquests enormes murs de pedra aparentment afumats.
Aquesta impressió inicial és tan forta, que en el meu cas concret n’exclogué totes les altres. Fascinat —potser seria més just dir: aclaparat— per la impressió del conjunt, m’ha estat impossible d’entrar en qualsevol detall per més interès —diríem— monogràfic que hagi tingut. Jo sé, com tothom sap, que la volta de la catedral de Girona és la més vasta que el gòtic ha creat a Europa, que és un prodigi d’atreviment arquitectònic, un fenomen d’una audàcia sensacional. Fins i tot em sembla haver llegit els apassionants papers relacionats amb la seva història. També em sembla haver llegit alguns catàlegs o inventaris del que la catedral conté: el tresor de la Seu, els sepulcres —el sepulcre de sobre la porta de la sagristia, on reposa don Ramon Berenguer, Cap d’Estopa—, les pintures, els ferros. Tot això, ho he llegit, ho he vist, ho he sentit com els altres. Però res no ha pogut desviar el sentiment d’una impressió global, feta de força, de domini i d’imperi espiritual i temporal. Hi ha el dogma, la vida, els sentiments, la sensibilitat…, però a la catedral de Girona hi ha, a més a més, l’aparell de potència per a imposar-ho.
Per això, sens dubte, el primer contacte amb la catedral produeix, en la gent més frívola, una necessitat d’abaixar la veu, per no dir una necessitat de callar. La catedral fa basarda. A molts, els fa por. Hom sent la impressió de trobar-se davant d’un món inhabitual, situat al marge de tot convencionalisme social, absolutament important. Hi ha catedrals que regalimen llum i sensibilitat, les pedres de les quals semblen absorbir la nyonya i la misèria de la vida humana; altres podrien ésser una llotja important. Aquesta Seu de Girona sembla tenir un altre destí, d’una transcendència social —terrenal— molt més acusada. És un destí que accentua allò que la llei té de més basardós i espectacular.
Quan els ulls se us han habituat a la foscor, més que dolça, militant, de la catedral, hi descobriu dues parts complementàries. Des de la porta principal fins passada la sagristia, consta d’una sola nau —la nau més ampla que el gòtic ha creat a Europa: una mica més de vint-i-tres metres d’amplada. Aquesta nau remata sobre el fons, sobre l’absis, amb tres esveltes ogives en forma bellíssima i original. L’ogiva central és més alta que les laterals. Cada una d’elles porta un rosetó a sobre, proporcionat. Vistes des de l’entrada de l’església, aquestes tres naus semblen la façana d’un altre temple, com si només el presbiteri fos el veritable santuari i hom proposés la gran nau a una altra destinació. Potser és aquesta duplicitat complementària la que explica l’efecte màxim que fa la catedral: el temple pròpiament dit coronat per la cúpula mantinguda pels pilars iniciats, en corba, per les dues ogives laterals i l’enorme vestíbul, militant, poderós, fortalesa del dogma i de l’imperi terrenal. La llum del presbiteri és crepuscular, escassa, tètrica. La del vestíbul és una llum distinta, greu, meditativa, tenaç. Des de l’entrada de la porta dels Apòstols és perfectament visible aquesta separació; però el punt més adequat per a veure-la és situat a la primera capella que toca a la sagristia.
Des d’aquest punt immers en l’obscuritat és possible de veure tota la magnificència de la immensa nau, inundada, a les hores de sol, per les gases de llum que baixen dels vitralls. Aquests llums —grisos, ors, ocres, blaus, vermells—, tot i ésser la cosa més amable de la catedral, no acaben de trencar les plomades tètriques i els angles crispats. Sobre els altars laterals, en la llum somorta de les parets afumades, corre una teoria d’arquets minúsculs a tot el llarg dels murs laterals. Aquests arquets acaben de donar un aspecte de fortalesa a l’immens espai d’aire. La sensació de força és permanent, irresistible, obsessionant.
¿Com era la façana de la catedral de Santa Maria abans que hi hagués estat afegit el pegat aberrant del campanar, abans que el constructor vigatà posés sobre la façana el desproporcionat, desgraciat barroc, l’adefesi del frontis actual, abans que fos construïda l’enorme i freda esglaonada? Jo no ho sé pas. A mi em sembla, només, que davant de la porta hi havia una petita esplanació que queia aplomada en un terraplè vertical. El que m’ho fa pensar és veure que totes les construccions immediates a aquesta façana són posades sobre un pla molt més baix. Si les coses haguessin estat d’aquesta manera, la catedral devia fer així, llavors, un efecte de molt més poder, de molta més força que la que fa avui, desvirtuada, encara que superficialment, per l’esglaonada convencional, el frontis de teatre i el campanar aberrant. La força de Girona, l’últim reducte, l’imperi espiritual i terrenal, era la catedral.
Jo venia del país, del fons del país; en coneixia alguns paisatges, alguns pobles, una determinada quantitat de gent. Portava a la nina dels ulls, impresa, una determinada noció de la terra sobre la qual havia transcorregut, fins llavors, la meva vida. En realitat, no coneixia res més. Jo venia del fons del país.
Si digués que en tenia una idea pejorativa, diria una mentida. Si digués que en tenia una idea grandiosa, espectacular, encara mentiria més. La falta d’un punt real de referència, de comparació, no contribuïa pas, certament, a aclarir-me les perspectives. Les coses, però, no són solament el que són en realitat, sinó que en la seva valoració intervé el temperament del qui les contempla. I jo, en virtut del que el meu temperament té de més primigeni i de més instintiu, m’he malfiat sempre de les gratuïtes exageracions com de les apassionades reticències. No he estat mai ni premiós ni reiteratiu. No sé pas si he arribat a l’equanimitat en algun aspecte de la vida. Tampoc no em sembla que hagi intentat deliberadament de fer el ridícul. Això no vol pas dir que no l’hagi fet, de vegades.
Així, la idea que tenia del país era més aviat modesta. Fins a la meva arribada a Girona, la meva existència havia transcorregut en les terres baixes, marineres, de les comarques gironines. No sabia pas el que era una vida brillant, no sospitava ni en què podia consistir; però tampoc no havia conegut la misèria. Un entremig, una vida passablement corrent, tirant, decisivament, cap a la modèstia. Un passament ni massa ample ni massa estret, ni gros ni petit —una cosa de mitja vida.
La gent que havia tractat era aproximadament de la mateixa manera. En aquell ambient l’existència d’una família fabulosament rica hauria estat impossible. El nombre de famílies de les quals es deia que tenien unes certes possibilitats era tan escàs i encara la seva importància econòmica estava tan lligada amb factors personals concrets, que una vegada esgotats aquests factors gairebé totes se n’han anat al cel. Vist el paisatge, però, i les coses creades per guanyar diners, qualsevol altre resultat hauria estat impossible.
El paisatge em semblava absolutament normal, més donat a la bellesa gratuïta que a la producció de grosses rendes. Un paisatge —per dir-ho amb la frase vulgar— per fer-voshi més savi que ric. Una terra generalment de secà que donava el que s’hi posava i poca cosa més. Hi havia, és clar, qui afirmava que estàvem endarrerits i que tot podria donar molt més. És possible. Fins i tot és probable. Però entrar en la discussió d’aquestes possibilitats ens portaria massa lluny i no resoldria res. Teníem el que teníem i no res més.
Així i tot, el país d’on jo venia, tot i ésser com l’acabo d’al·ludir, tot i estar tan endarrerit com deien, formava la part més rica del bisbat, objectivament la més rica. Una superficial comparació em portava a imaginar com eren les altres terres, les de muntanya sobretot. Les veia considerablement més esquàlides, més pobres, de comparació impossible amb les de les planes de l’Empordà, que té fondals i rodals d’una qualitat magnífica.
El paisatge adequava la gent que hi vivia, com la gent, en certa manera, creava el paisatge que m’havia envoltat des d’aquell moment. Entre una cosa i l’altra hi veia una permanent correspondència. Veia sobretot la normalitat del paisatge a través del temperament de la gent —un temperament que si s’hagués de qualificar d’alguna manera exigiria paraules enraonades, d’escassa inflor, senzilles: una gent de temperament pacífic, sense pretensions, més donada a les petites joies d’aquest món que a les enlluernadores i buides fantasies, bona gent limitada, posada sobre la terra, equilibrada, amb un determinat, escàs nombre de fatxendes, per confirmar la regla.
Ara, suposar que tot aquest ambient no m’havia informat d’una manera decisiva seria totalment gratuït. Em trobava, però, en aquella edat en què es digereix tot, en què tot sembla natural, en què no es tenen manies, en aquella edat en què la il·lusió de l’aventura ho fa tot comprensible, en què el que costa més de pair és la mediocritat i la monotonia. L’adolescència és l’edat de la vida en què es disposa d’una sensibilitat més acusada, més receptiva, per a tot el que és desproporcionat, fascinador, excepcional, desorbitat. Venia, doncs, d’un ambient que m’havia francament decantat cap a una determinada concepció plàcida i normal de la vida, però em trobava en aquella edat de l’existència en què les coses extremades produeixen un impacte.
Recordo tot això per explicar-me l’efecte que em produí la catedral i de quina qualitat fou aquest efecte.
Malgrat trobar-me en aquella edat en què la sensibilitat és més propícia a l’exaltació i a la intensitat, en què els sentits semblen complaure’s en tot el que és excepcional, en què tot és absorbit amb l’avidesa de l’ànsia, ara que han passat tants anys del primer contacte constato que la catedral queda encara fora del meu abast, que la seva grandiositat m’abalteix que el seu imperi m’esporugueix, que la seva força m’aclapara.
Per altra part, l’ambient en què m’havia format, el país d’on venia, aquella dolça i plàcida mediocritat que la terra havia projectat sobre les meves formes mentals, em portaven fatalment a valorar el sentit de la catedral. Des del primer moment vaig veure el contrast terrible entre la puixança de la catedral i la terra amable sobre la qual està construïda. Encara avui, aquesta fonamental disparitat em sembla un dels més grans misteris de la història i de l’essència del meu país, la gran ombra dels temps passats. En aquesta contradicció en certa manera dialèctica, com en totes les contradiccions d’aquesta amplada, hi sento palpitar una força impressionant.
A nosaltres, la gent d’aquest bisbat, nascuts en aquest bisbat, formats en la visió del seu paisatge, la catedral fa un immens, corprenedor efecte, perquè hi sentim un esperit i una força que no ens és habitual —una força distinta, separada, i superior, del naturalisme quotidià, de la mediocritat de la vida, de les plàcides, dolces ondulacions del paisatge. Hi sentim una voluntat de potència, una deliberació d’imperi, un impuls de presència i d’intervenció que ens aclapara. Aquest sentit transcendeix de la pedra concreta, de l’estil, dels prodigis de la construcció, dels innombrables, fascinadors detalls i fins i tot de les proporcions, immenses, del volum desorbitat. Tot això és important, però és sobretot important en tant que contribueix a la formació d’un patetisme de domini, d’un batec de força gairebé crispat.
Dins del meu migrat curriculum vitae, la catedral de Girona representa només això: la primera obra humana radicalment antivulgar que la presència en la vida em destinava. No m’agrada pas de parlar de coses estrictament personals. Per altra part, aquest llibre tan frívol no pretén pas ésser la història d’una sensibilitat. Només diré que el xoc fou tan profund i les seves repercussions tan vastes, que tots els dies de la meva existència en quedaren afectats. Davant d’aquestes pedres orgulloses, dures, fosques, imperatives, vaig comprendre que per sobre dels meus personals, insignificants interessos, hi ha una permanent, continuada, indestructible, apel·lació a lligams genèrics però concrets, més importants. La catedral em sembla el primer element de força de la meva col·lectivitat.
La visió de conjunt de la basílica, que es confon amb el seu sentit profund, m’ha esborrat tota altra consideració marginal. No se m’ha ocorregut mai de lligar-la amb una qualsevol titil·lació estètica; no m’he preguntat mai si la catedral és bella o és menys bella, si és més o menys elegant, més o menys tècnicament impressionant. Tot el que m’ha semblat que em desviava de la seva consideració fonamental, ho he negligit instintivament. La catedral, per a mi, és un esperit, una voluntat de presència, una enorme realitat espiritual, sí, però alhora una voluntat terrenal.
La catedral explica tota la Girona monumental: l’agombolament de pedra, d’esforç, de diner, de tenacitat, de continuïtat, que Santa Maria de Girona ha produït, organitzat i geometritzat. En aquest sentit la seva virtualitat ha estat sensacional. Les terres del bisbat, aquest bisbat, tan dolç, tan fi, tan recollit, tan enraonat, ho han donat tot. Davant d’aquesta inapel·lable, febrosa puixança, tothom ha abaixat el cap.
Hom visita Santa Maria de Girona seguint el camí possible, que és el de sentit contrari al que s’hauria d’utilitzar per a visitar-la. Seria més fructífer, potser, més comprensiu, seguir-la a través de l’ordre cronològic i començar pel claustre romànic. Ara el claustre romànic forma el cul-del-sac de la catedral.
La catedral de Girona és una superposició d’història i, per tant, d’estils successius. La catedral gòtica devora, en certa manera, la romànica. De la catedral primitiva, en queden els claustres, pràcticament intactes. En queda també el campanar romànic, que és el que vulgarment s’anomena la torre de Carlemany. Col·loqueu-vos en les obertures de llum dels arcs de l’ala nord del claustre i tindreu una sensació gairebé física de la devoració de la basílica romànica per la immensa baluerna gòtica. Aquesta darrera fou construïda literalment sobre l’altra i degué semblar que aquesta darrera quedava engolida dins de la boca, de volta vastíssima, de l’altra. Des de tots els punts de vista, hauria estat preferible, és segur, estalviar-nos aquest espectacle. A judicar pel campanar, l’obra romànica degué ésser considerable. Seria realment una meravella que les poguéssim veure avui una al costat de l’altra. És clar! Pensant sobre aquest fet, m’he preguntat moltes vegades si les coses, però, poden ésser vistes amb el nostre criteri purament racional. El gòtic a Girona s’inicià a una temperatura de passió i de follia tan desorbitada amb una audàcia i un orgull tan visibles, amb una voluntat de potència tan frenètica, que fatalment havia de passar per sobre de tot el que tenia davant. Es tracta d’una mera impressió personal, basada en el coneixement purament intuïtiu, en la interpretació del sentit de la catedral.
Al fons de l’ala nord del claustre, a l’esquerra, hi ha una porta vella, amb un aparatós forrellat. Al seu costat, formant gairebé angle, n’hi ha una altra de molt baixa, amb una pedra a sobre que porta aquesta inscripció: Domus Canonicarum. Era la porta d’entrada a les habitacions dels canonges, quan hi vivien en comunitat. Els canonges ocupaven tot el que és el primer pis del claustre. Ara, obriu, si us és possible, la primera porta. A mi, m’agradava de fer-ho en aquells anys de col·legial. Sovint ho aconseguia. La porta dóna sobre el còrrec del Galligants. Deliciós, inoblidable paisatge! Des de l’obertura, es veuen un conjunt de casotes llòbregues, el monestir i els claustres de Sant Pere de Galligants, les muralles —intactes, encara, ací— de la ciutat. El daurat de la pedra de Sant Pere és fascinador. A l’altra banda del rierot, puja la paquidèrmica muntanya estèril, exhausta, de Montjuïc, amb les runes del castell i les fortificacions militars. A l’esquerra, afuant-se, com una evasió, en la llunyania, es veu el paisatge fluvial del Ter davant Pedret, la pompa dels arbres, les aigües mortes, d’una fangositat opalina, de la presa, la perspectiva llunyana. La visió d’aquest paisatge, entre arqueològic i tendre —més tendre que arqueològic—, em produïa com una distensió, com un alliberament del pes de la pedra monumental.
I bé: la visita a la catedral de Girona s’hauria potser de començar entrant per aquesta porta. Ja sé que és impossible. Més enllà de l’obertura, tot sembla cegat. Però és igual. Seguint aquest camí es podria tenir una idea de la successió dels estils superposats, molt més completa i eficient que la que es té ara. És el món al revés; començar en el romànic i acabar en el barroc seria més natural.
El sòl del claustre és ple de lloses sepulcrals de canonges, preveres i clergues del capítol. N’hi ha moltes amb escuts nobiliaris. Altres són llises, mig esborrades. Totes són iguals. Hi ha, a les parets, algun notable sepulcre. El pas del temps ha deixat en la quietud del lloc la vaga vibració d’una corda llunyana. El jardinet del centre és una mica esquàlid i abandonat. La pressió de l’alçada de la catedral adjacent, que devorà l’antiga, dóna al claustre una humilitat i una compunció arraulida i taujana.
En els seus capitells —que m’encantaven— hi ha moltes representacions iconogràfiques en l’estil meravellós del romànic. El pilar de l’angle sud-oest comença amb la creació d’Adam i Eva i s’acaba amb la construcció de l’Arca. En el pilar sud-est hi ha altres escenes de la història sagrada: la història d’Abraham i de Jacob. Entre pilar i pilar hi ha escenes de la nativitat i de la vida de Jesús, la seva davallada als inferns i la història del ric i de Llàtzer. En la galeria de sol ixent hi ha la història de Samsó, i en la de ponent, escenes de treball de picapedrer i la benedicció de les obres del temple i representacions de la vida de Noè. La galeria nord no presenta, en canvi, cap escena dels llibres antics. Hi ha composicions amb animals reals i fantàstics i moltes filigranes fetes amb la flora romànica, a base sobretot de l’iris, que es presta a ésser entrellaçat. No podia passar davant d’aquestes escultures plenes de vida, de gran caràcter, que tenen mil anys, sense quedar-hi embadalit llarga estona.
És quan se surt del claustre i, passant per davant de la porta de l’Aula Capitular, es penetra en la catedral, que se sent el xoc de la seva grandesa i de la seva puixança. És llavors que es comprèn el drama d’aquell homenic que es digué Guillem Bofill, en el moment de llançar l’arc d’una sola nau —l’arc més vast del gòtic europeu— amb una ardidesa impressionant. El temple gòtic s’inicià en 1316. La construcció de l’absis de tres naus estava pràcticament acabada. Llavors Bofill, que dirigia les obres, proposà d’aixecar l’arc primer d’una sola nau. La proposta de Bofill fou trobada desorbitada. Hom dubtà de la solidesa de l’obra i els treballs quedaren paralitzats. Un congrés d’arquitectes del país i de les terres del Llenguadoc es reuniren al peu de l’obra per decidir la qüestió. El criteri de Bofill s’imposà, perquè el bisbe Dalmau de Mur féu prevaler la solució de la nau única. Les obres foren continuades i la genial, apassionada solució de Bofill —l’esperit de la catedral—, s’ha demostrat, a través dels segles, d’una solidesa i d’una estabilitat admirables.
És seguint aquest camí que jo proposo que es pot veure amb tota claredat la significació i el sentit de la basílica. És per comparació que es pot comprendre la seva intensitat i la seva grandesa —la temperatura religiosa militant que tingué el gòtic a Girona. Aquesta comprensió no s’aconsegueix ni entrant per la porta dels Apòstols ni per la porta principal —que són les dues portes accessibles. S’aconsegueix més —crec modestament— partint dels claustres romànics i portant ja, en l’esperit, el contacte de la pedra, el pes enorme de la pedra.
El darrer acte del meu itinerari —de l’itinerari hipotètic de la meva època de col·legial—, una vegada evocada la figura de l’home més audaç que han produït aquestes terres, Guillem Bofill, consisteix a sortir simplement per la porta principal i baixar lentament la monumental escala. Sospito que l’escala us farà el mateix efecte que em fa a mi: el d’una superposició tardana, d’una pompositat refredada, acadèmica. Aquesta escala és un esforç per trivialitzar la catedral, per banalitzar-la, per donar-li un aspecte de cosa oficialesca. Afirmar que és una cosa vulgar no tindria sentit; suposar que ha afectat per res la catedral encara en tindria menys. És un pegat en un banc; res més.
Tot baixant l’escala, arribarà un moment en què girareu la vista enrere. Veureu llavors el frontis barroc, del segle XVIII, i el campanar, una mica bufat, de pedra blanca. Us convencereu que això és el darrer que s’ha de veure, perquè és el que té una repercussió més minsa. Tornareu a emprendre el camí i sentireu l’obsessió permanent: l’obsessió de la força de la catedral sobre l’escampadissa de teulats, sobre el paisatge que s’obre als seus peus, sobre les muntanyes flotants en l’aire blavís de la llunyania.
De vegades m’imaginava la significació que té el fet que no es pugui donar la volta a la catedral caminant normalment. Es pot seguir una part del perímetre de la basílica —la façana, la part lateral de la porta dels Apòstols i una part de l’absis—. I encara la façana, abans d’ésser construïda l’escala del seu davant, devia tenir un accés molt petit. Del cantó oposat —si s’exceptua la part no devorada de l’obra romànica—, el sentit de la catedral considerada com a força adquireix la seva significació més plena.
Per un arc obert a sota del Palau Episcopal, i que porta, a través d’un carreró, al portal de Sant Cristòfol, es pot tenir una imatge de l’absis de la basílica. És una obra d’anatomia constructiva impressionant, un lúcid sistema de forces. Els arcbotants semblen subratllar la voluntat de potència. Al peu de l’absis hi ha el carner negre, que en altres èpoques serví per a l’enterrament de clergues. Adossats a l’obra, hi ha també alguns sarcòfags gòtics del segle XIII i del XIV. En aquesta enfebrada geometria de pedra, les gàrgoles hi posen la nota monstruosa i grotesca.
El sentit que té la catedral, servit per una situació geogràfica que la fa en gran part inassequible, dóna a tot l’urbanisme que la volta un aire únic, específic.
A diferència de moltes altres catedrals encerclades d’una vida humana formiguejant i densa, la de Girona és alta, incontaminada i voltada d’un cercle de severitat i de silenci. En els meus anys de col·legial, per aquell barri, hi transitava molt poca gent. Era, com ha estat sempre, l’orgull dels gironins i en general de tot el bisbat enter, però la familiaritat era escassa, com sol succeir amb les coses que es respecten. Els gironins hi pujaven a sentir els sermons de Setmana Santa o per algun gran pontifical; en general els voltants de la catedral eren solitaris i deserts. Era un barri exclusivament lligat amb la cúria i amb el servei de la catedral. Tota persona que hi pujava estranya a aquest món específic agafava de seguida un aire de turista —tot i tractar-se àdhuc de la gent de Girona—, se li accentuava la forasteria d’una manera visible i total. Hom hi agafava una presència de badoc, d’element no absorbit pel conjunt monumental. En moments de més esplendor eclesiàstica, quan gairebé totes les portes estaven lligades amb el servei diocesà, abans només de les lleis de desamortització, que afectaren tot l’immens convent de dominicans —el convent de Sant Domènec, avui edifici militar—, tan pròxim a la catedral, el conjunt eclesiàstic de Girona degué ésser literalment impressionant. Si encara avui ho és, en grandíssima manera, no costa pas gaire de comprendre el volum que tingué en èpoques passades.
I el que sorprèn més, de tot plegat, és la separació que s’hi estableix amb tot el que té al voltant. Les catedrals situades, diríem, a peu pla, a les quals es pot donar la volta perquè semblen suscitar un torrent de familiaritat humana, solen ésser voltades d’un petit món dens i comercial que viu en les llums crepusculars de la seva ombra amb una intensitat miniaturada. Hi trobareu tot allò que al voltant de les catedrals franceses —per exemple— en diuen el comerç de la bondieuserie: petites tendes de ciris i candeles, confiteries eclesiàstiques, botigues d’estampetes, llibreries religioses, cases d’imatges, antiquaris per a bones persones, artesans de la fàbrica, cadiraires i moblistes, sastres del clergat, pensions de família, barretaires especialitzats…, tot aquell món extremadament amable, humil, beat, que viu a l’ombra de les catedrals, que s’ocupa certament de les coses temporals, però que sens dubte serveix i facilita el compliment de vocacions més altes. Tot aquest món crea, en moltes importants ciutats d’Europa, un barri inconfusible, personalíssim, directament afectat per la catedral o el temple immediat, però susceptible de donar als seus voltants un gran caràcter.
Ara, seria absolutament impossible de cercar, pels voltants de la catedral de Girona, el més petit testimoni lligat de lluny o de prop amb una situació semblant. Sembla rebutjar tot terrenal contacte amb qualsevol forma d’activitat profana. És impossible de descobrir-hi el menor rastre. Hi ha la cúria, els convents, els col·legis religiosos, els seminaristes, els pobres de La Caritat, que mengen la sopa en l’edifici que fou de l’Ardiaca de l’Empordà. Així, doncs, l’entrada en aquest món pràcticament desproveït de vida superficial, sense el rastre més lleu d’activitat comercial, de qualsevol forma d’activitat profana, sense botigues, ni aparadors, ni tendes, ni despatxos, format generalment per enormes edificis alliberats de densitat humana, de sentors, de colors, de formes habituals a la densitat humana, produeix un efecte sensacional. És el retorn a l’obsessió del laberint de pedra. És l’evasió a un món antivulgar, separat, humà, certament, però diferent, més alt, incontaminat. Un món sever, silenciós, posat, no al ritme febrós dels dies, sinó al més lent i pausat dels anys —creat per la força, la projecció de domini, la voluntat de potència de la catedral.
A Santa Maria de Girona, no se li pot donar la volta a peu pla, no es troba pels seus voltants el que sol trobar-se (tan amable) en altres llocs semblants: el seu impuls de separació és tan visible perquè el sentit de la catedral, l’essència del seu esperit, el batec feudal de les seves pedres, és aquest i no altre.
Sant Feliu és molt diferent.
En els meus anys d’estudiant, Sant Feliu ja no era una col·legiata. Era, simplement, una parròquia de Girona. Els diumenges, la missa de tres quarts de dotze a Sant Feliu, com la de les dotze al Carme, emulsionava les persones importants de la ciutat i tenia anomenada. S’hi produïen moltes barretades.
El temple s’aixeca en el lloc on hi hagué el primitiu cementiri cristià de Girona, a extramurs de la ciutat romana. Temple antiquíssim, el seu conjunt forma una superposició d’història, o sia una superposició d’estils. Aquesta juxtaposició, d’una gran ancianitat, crea un entrellat molt complex. El valor arqueològic, però, de Sant Feliu, ni tots els seus altres valors, no impedeixen pas que el temple, a diferència de l’alta catedral, visqui immers en la vida humana. Sant Feliu viu a dins de la vida humana, la seva carcassa ha estat envaïda, és com un suport de les formes humanes. Literalment assaltat per les cases, té, llevat del campanar, poca visualitat. No és un temple separat, com Santa Maria, intocat; és un temple encerclat, lligat amb la ciutat, barrejat.
Les primeres exploracions foren les més sensibles a l’impacte, les d’una més permanent durada. Quan, sortits del col·legi, baixàvem els carrers de la Girona monumental amb l’opressió creixent del laberint de pedres, sentíem, en traspassar el portal de Sobreportes, l’alliberació de suposar que la pedra s’acabava. Era una suposició gratuïta. Llavors, per torna, apareixien els cilindres de l’absis de Sant Feliu, que vèiem rodar paral·lels a les massisses torres del portal i la llunyana torre d’angle dels claustres de la catedral: la torre Cornèlia. Ens sentíem com oprimits en el moviment de rotació d’aquests cilindres petris —aquests cilindres que creen el lloc més aparatós de la Girona monumental.
A Sant Feliu, no hi entràrem mai per la porta principal. La porta principal d’aquesta església, no l’he vista mai oberta. Dóna al carrer de la Barca, que és la continuació del de Calderers. Aquesta façana és aberrant a l’esperit del temple: és una façana neoclàssica del segle XVII amb una escalinata d’esglaons baixos davant de la gran portalada. És una cosa dura i enravenada, imbuïda dins del temple, i consta de dos cossos, amb quatre columnes cada un i algunes buides fornícules; a sobre es bada un gran rosetó i s’acaba amb tres finestrals coronats per un ampit. Porta tancada.
A l’església, s’hi entra habitualment per dues portes laterals, que són gòtiques. Hi ha una porta a la qual s’arriba per la pujada i placeta de Sant Feliu i que s’obre a tocar la rectoria. Aquesta porta té una baluerna de fusta a sobre que fa una angúnia accentuada. Hi ha una altra porta sobre el carrer del Llop o pujada del Rei Don Martí. Per la primera accedeixen al temple els gironins; per la segona, els feligresos del barri de Sant Pere de Galligants.
L’església té tres naus. La central és molt alta, gairebé la meitat més que les laterals. Aquestes naus laterals tenen molta amplada i són fosques; estan separades de la central per espessos murs sobre els quals es dibuixen enormes arcs semicirculars desproveïts de motllures i d’ornamentació. La pedra viva és malauradament emblanquinada. L’església produeix la impressió d’ésser molt plena. La baluerna del cor l’asfixia. Malgrat tot, fa una impressió de cosa adusta, dura, quasi diria bàrbara. Les maneres humils, modestes, tendres, de la parva Gerunda es crispen en aquestes foscors petrificades, com les dolces, enraonades, ondulants terres del bisbat es dramatitzen en el feix delirant de la catedral.
La planta, bàsicament, forma una creu llatina —una creu llatina que el pas dels segles ha convertit en un dibuix molt particular—. L’estil general és gòtic, però un gòtic que no té res a veure amb la «tristesa deliciosa» de què parla Pau Piferrer, sinó més aviat amb una crispació neguitosa i aspra, d’una inapel·lable severitat. Incrustades en el to general del temple, hi ha coses arcaiques i coses més modernes. A ambdues bandes del retaule gòtic de l’altar major hi ha els sepulcres romans i cristians, obres admirables. En el lloc que ocupa la capella de Sant Narcís, hi hagué antigament el claustre. Les cinquanta columnes que el formaven foren venudes al comte d’Urgell. Sobre la base del claustre debolit, la capella del sant, consagrada l’any 1792, obre una perspectiva sobre sentiments amb perruca i casaca, explícitament elegants. Els murs de la capella estan revestits de jaspis policromats. Quatre pilastres d’ordre compost sostenen la volta circular, pintada al fresc per Francesc Tremulles i posteriorment restaurada. El sepulcre del sant, marmori, amb coberta de plata, té la fredor característica dels barrocs en repensar el Renaixement. Aquesta capella, elegant, incrustada en la duresa de les pedres gironines, és una reminiscència molt llunyana, tardana, del món del Bernini i de determinades morbideses romanes.
Sant Feliu em semblava un món pleníssim de formes i de sentiments, aixopluc de coses sublims i d’altres que no m’ho semblaven tant. Dins de la foscor del temple tot aquell agombolament de passions tan diverses, tan deslligades, tan mútuament extemporànies, tenien una presència refredada. La temperatura, la palpitació, era més en el conjunt de les pedres que en la confusió i el galimaties dels detalls. Semblava que la vida humana, en tot allò que pot tenir de més estrenu i de més elevat, havia fet irrupció en el temple i s’hi havia redossat per salvar-se de l’oblit i de la destrucció fatal. Sant Feliu em feia l’efecte d’un temple entranyablement humà, lligat amb els moments més càlids de la història, però conservant sempre un racó cordial per a la gent del barri, una receptivitat consoladora de les minúscules tragèdies quotidianes. Semblava que el temple era mantingut en una foscor deliberada per esmussar-li la seva intrínseca duresa, la seva severitat implacable, la cosa críptica i misteriosa que té en la seva base.
Veia Sant Feliu com un complement de la catedral.
Tot allò que, per sentit profund, per incontaminada voluntat de domini, no havia pogut ésser absorbit per la catedral havia estat recollit a Sant Feliu amb un sentit de comprensió de la versatilitat humana.
L’excol·legiata té un campanar gòtic tardà, flamboyant. Vuit agulles filigranades junyeixen l’agulla altíssima del mig en una cúspide que té una presència tan persistent que jo no em podria imaginar Girona sense l’obsessió d’aquest campanar. En el conjunt del panorama ciutadà, el bufat, galtainflat campanar de la catedral, és naturalment el punt més alt. Però el campanar gironí per definició, el campanar de la ciutat, és el de Sant Feliu. La seva agulla es porta impresa al cor, la seva forma aguda es conserva en la memòria amb una vivacitat que res no pot esborrar. Pau Piferrer s’adonà de la transcendència ciutadana del campanar. «Bell, airós, atrevit —escriu—, es destaca per damunt de tota la ciutat i no hi ha carrer des del qual hom no vegi la seva cúspide, ni pendent, per profund que sigui, on no penetri —per dir-ho així— el seu esguard; com un rei vetlla per la ciutat a la qual domina i debades hom intentaria evitar la seva presència».
Sotmès a la disciplina col·legial, és natural que les exploracions de Girona es produïssin no segons la pròpia voluntat, sinó la dels altres. Passàvem per davant del monestir de Sant Pere quan la direcció dels passeigs en comú es produïa sobre el castell, en runes, de Montjuïc o sobre la dolça vall de Sant Daniel. Una visita específica a Sant Pere de Galligants, no la férem mai —potser perquè el barri era considerat nefand—. El cas és que, del meravellós monestir, en vaig començar de tenir una idea precisa al final de la meva vida de col·legial. Abans la visió fou d’una absoluta superficialitat.
En l’exploració de la Girona monumental, passa el mateix que en la de la catedral. Tot es fa a l’inrevés, invertint els termes. L’establiment d’un pla coherent i eficaç per a visitar Girona obligaria a anar primer al monestir romànic de Sant Pere; després, a la catedral, i començar pel claustre romànic; tot seguit, a l’excol·legiata de Sant Feliu; després, al convent de Sant Domènec, i finalment a l’església de Sant Martí, antiga església dels jesuïtes, avui del Seminari.
Ara se segueix l’ordre de baixar de dalt a baix: primer es visita la catedral, després Sant Feliu i finalment Sant Pere de Galligants, probablement perquè aquest itinerari fa baixada.
En aquella època, Sant Pere feia realment angúnia. Hi arribàvem per la baixada del Rei Don Martí, a l’acabament de la qual hi ha un petit pont sobre el Galligants. Tiràvem riu amunt, per guanyar la porta de la muralla. Primer trobàvem, a l’esquerra, la capella de Sant Nicolau. Era irrecognoscible. Hi havia instal·lada en la capella una fàbrica de serrar fusta. Sovint, considerables embalums de socs eren estintolats sobre les parets, sobre les meravelloses pedres millenàries. Se sentia el soroll insidiós de les màquines de serrar. Hi passàrem per davant una infinitat de vegades i no poguérem mai veure les proporcions delicioses de la menuda capella, ni la seva gràcia. Tot era ofegat sota els socs estintolats sobre els seus flancs, sobre l’absis, sota el soroll de la maquinària. Aquesta maquinària fins i tot era una mica enervant, perquè era el primer soroll de màquines que sentíem en baixar dels silencis aeris de la vella Girona monumental, a la qual arribava només un sol vehicle: el cotxe de mules del senyor bisbe.
Fou molt més tard que sabérem que sota dels socs, dins el soroll de les serres, hi havia una capella romànica que havia depès del vell monestir i que estava situada dins del que havia estat el seu fossar. L’única cosa que era permès de veure era una petita torre llanterna que corona el creuer, poc elevada, quadrada al començament i vuitavada al cim. L’estat d’aquella capella em donà una idea molt clara de com anàvem guarnits en el punt concret de les antiguitats més fines i venerables. En el moment de la venda dels béns de la mà morta, la capella de Sant Nicolau fou venuda a un honrat comerciant de cuiros que aprofità la nau per als seus negocis. Més tard s’hi instal·là la fàbrica de serrar. No podria pas fer cap retret a aquests comerciants. Els qui vengueren la capella, en canvi, mereixen el menyspreu dels bàrbars.
El monestir de Sant Pere, com un tot, estava en una situació, si no semblant, molt similar.
El monestir es trobava en un estat de desvirtuació i d’oprobi total. De les tres parts essencials de què es componia, l’església, gairebé irrecognoscible, encara era oberta al públic: el claustre havia estat donat pel bisbat a la Comissió de Monuments, que l’havia ultratjat; el monestir havia estat desamortitzat i en aquella època hi havia instal·lada la comandància de la Guàrdia Civil, després d’haver fet unes obres d’ampliació que feien posar pell de gallina a la persona més comprensiva i més equànime.
La façana d’aquesta comandància està encastada, formant angle obtús, sobre la de l’església del monestir, de la qual es menja gairebé la meitat. L’espectacle fa plorar. La façana de Sant Pere existeix; el que hi ha és que és invisible en una bona part. Aquesta profanadora arbitrarietat produeix una depressió estranya.
L’església és de tres naus. En el frontis, encarat a ponent, hi ha la porta d’entrada, formada per arcs en degradació recolzats sobre els capitells de les columnes i decorats com els capitells esmentats. Sobre la porta hi ha una gran rosa dividida en vuit compartiments per altres tantes columnes sobre les quals recolzen arcs semicirculars. La rosa dóna llum a la nau central. Una finestreta per banda —de les quals només n’hi ha una de perceptible— indica les naus laterals. En la part superior, forana, de les parets laterals i dels absis, corre una serreta i en les primeres, formant sèrie, arcuacions semicirculars cegades. Els quatre absis, units a la murada de Girona, formen un conjunt ferreny, aferrissat. El seu campanar, torrat, vell, una mica fatigat pels mil anys que porta a sobre, és vuitavat, amb obertures en semicercle. La seva silueta és una de les més típiques de Girona. Recollit en el còrrec del Galligants, sota de les masses imponents de la catedral i de Sant Feliu, enquadrat en la verticalitat dels vells xifrers, conserva una acusada, formidable personalitat. La gravitació pètria que cau sobre Sant Pere és tan considerable, que sembla que hauria de quedar esborrat; però no és pas això el que s’esdevé; al contrari: l’aire taujà, humil, delicat, desproveït de petulància, de la vella forma romànica produeix una fascinació molt particular: la fascinació del recolliment i de la intimitat. És un esperit que amb una insídia deliciosa us penetra cor endins, que us complau, que us domina, que us domina molt més que tota altra forma aparatosa o arravatada.
Ja dins de l’església, us adoneu de l’esforç que hom hi ha fet perquè no semblés romànica. A sota del rosetó, hi penjaren un cor que sembla un galliner alterós. L’estil dels altars és totalment intranscendent, és clar, però és aberrant. Les parets són emblanquinades. El conjunt responia potser a una concepció de la pietat suburbial, popular, però feia una mica d’angúnia tot plegat. En aquella església, però, s’hi estava tan bé, tan divinament bé, que la curiositat hi quedava ràpidament suscitada. A sota dels entriquells daurats i de la calç, hi sentíeu les pedres mil·lenàries. Vèieu les tres naus de pedra viva sota de les voltes baixes, rústiques, humanes. La central, de volta semicircular, està sostinguda per arcs recolzats sobre quatre pilastres, cada una de les quals té adossada una mitja columna amb capitell decorat. Les naus laterals són de volta de quart de cercle. El creuer, per la banda esquerra, mirant a l’altar, s’acaba amb un absis semicircular; per la banda dreta, amb una paret en la qual hi ha la porta de la sagristia. En el centre del creuer hi ha un cimbori octogonal, i en l’extrem, a tramuntana, la torre campanar, també octogonal, amb cossos superposats i finestres partides per columnetes. Aquest campanar sembla, a simple vista, molt alterat i restaurat, en la seva part alta, d’una manera lamentable.
Així era Sant Pere de Galligants en els meus anys de collegial. En el curs dels primers contactes, us queia l’ànima als peus. Us impressionava l’esforç que hom havia fet, a través dels anys, per profanar i desvirtuar el monument mil·lenari. Però, a mesura que us habituàveu a la seva visió, sentíeu el seu esperit tan viu, el seu sabor tan directe, el seu perfum tan delicat, que us adonàveu que tots els esforços per desvirtuar-los havien fallat. Ah, quin record m’ha deixat Sant Pere de Galligants! El meu amor creixent al romànic, a la intimitat, a la tendresa, al recolliment del romànic, que m’ha portat a valorar les coses petites, humils, aparentment insignificants, de la vida i a comprendre la posició de l’home sobre la terra, noble perquè és tan feble i esquifida, és a Sant Pere de Galligants on el vaig sentir per primera vegada. En tot cas, Girona ha tingut dos moments estel·lars; aquestes pedres daurades de Sant Pere, que semblen del color de les bresques de mel, i el moment grandiós, enorme, de la catedral. De la mateixa manera que la sensibilitat religiosa de Girona ha suscitat dos homes impressionants: el frare franciscà Francesc Eiximenis, home tendre, de curiositat universal, escriptor simple i clar, i Nicolau Eimeric, dominicà, home de combat, duríssim, inquisidor general, autor del Directorium inquisitorum, que és un manual per a projectar damunt dels heretges la inquisició militant.
Per la nau lateral de migjorn l’església es comunicava amb el claustre. L’entrada en aquest claustre significava la penetració en un organisme anomenat la Junta Provincial de Monuments, organisme provincial i venerable, dedicat a presidir, des de feia anys, la successiva i implacable ruïna de la monumentalitat provincial. En els claustres, la Junta hi tenia instal·lat un considerable magatzem, un bric-à-brac d’objectes diversos, alguns de positiu valor, anomenat Museo Provincial.
Com que els claustres estaven molt arruïnats pels aiguats i les guerres, quan es tractà de restaurar-los per instal·lar-hi el museu provincial, hom construí sobre el claustre un pis de rajols, amb una insensatesa literalment impressionant. És perfectament explicable i correcte que els indoctes sentin el més absolut menyspreu per les obres d’art. Ara: que els doctes construeixin pisos de totxos sobre els claustres romànics no sol pas ésser gaire habitual. A Sant Pere de Galligants s’ha produït aquest cas, que és digne d’ésser recordat i perpètuament refrescat.
En aquests claustres, doncs, hom ha de fer l’esforç d’abstreure’n tota la part que els volta per dalt. És una mica difícil, certament; de tota manera, facilita la feina el fet que els rajols es veuen a simple vista i no estan lligats amb la pedra per cap solució de continuïtat.
Si hom aconsegueix abstreure’n la baluerna superior, els claustres són una pura delícia espiritual. Són de base rectangular, petits, inefables, amb galeries tot voltant. La volta de la galeria de migjorn, que cau sobre el Galligants, és de mig cercle i totes recolzen en quatre matxons o pilastres d’angle i en una sèrie d’arcades (sis en les galeries majors i quatre en les menors) distribuïdes de tres en tres i de dues en dues respectivament a cada costat d’un grup de cinc columnes posat al centre en substitució dels massissos de sosteniment que hi ha en altres claustres. Això dóna al claustre de Sant Pere una lleugeresa i una elegància inoblidables. Els capitells són decorats amb fullatges, llaceries i escenes historiades. Com a decoració interior, porten sobre les arcades una sèrie d’arcuacions sortints recolzades sobre mènsules decorades generalment amb caps d’animals.
Confesso que en aquella època no se m’ocorregué mai de visitar el Museu Provincial. Posat al claustre, el temps em passava volant. Hi havia un punt d’humitat i de verdet que m’agradava. Veia el llorer de tres branques que hi creix i l’heura esponerosa i brillant sobre les pedres daurades. Assegut a una pedra o altra, fumava un cigarret d’amagat.