Madrid, 23 de juny: la gran artèria

El panorama que s’albira al sud de Madrid —del mirador del Retiro estant, per exemple— és pobre i pelat i —diríem— postagrari. En canvi, les panoràmiques projectades sobre el nord, que es poden veure magníficament des d’alguns llocs del Passeig de Rosales, són esplèndides. Sobre el fons d’aquestes panoràmiques hi ha precisament els últims termes que Velázquez posà en alguns del seus quadres —les muntanyes del Guadarrama. El prestigi d’aquestes pinzellades és tan vast i general que la gent veu en el paisatge físic el que la pintura li ha donat a entendre. És el fenomen, ja notat per Wilde, segons el qual la ficció —o si es vol la imitació— pot ésser tan colpidora per a arribar a fer semblar que la naturalesa s’hi emmotlla perfectament. Aquest paisatge del nord de Madrid no és pas el que en podríem dir un paisatge ric. Els paisatges rics són sempre els de més bellesa. Ara, a causa de Velázquez, que n’idealitzà la geologia amb els blaus-verds de la seva paleta, el fons del Guadarrama és bonic. Té una cosa entre seca i aèria que correspon al clima del país.

Si teniu ocasió de mirar un mapa de Madrid, veureu que la ciutat actual està construïda urbanísticament a base d’una creu una mica torçada, formada per dues grans artèries: la del carrer d’Alcalà, que va, molt grosso modo, d’oest a est, i la que, a través de diferents noms, travessa la ciutat de sud a nord, des de l’estació d’Atocha fins a l’Hipòdrom. El carrer d’Alcalà és un bon carrer. Ara, al meu entendre, l’artèria sud-nord és un gran carrer, l’artèria que dóna a Madrid el to de la gran ciutat, l’element que han de tenir les grans aglomeracions urbanes per a constatar la seva personal existència. Aquesta llarga avinguda, que té més de quatre quilòmetres —en el present moment—, és agradable per a passejar-hi, perquè és reposant i construïda a base d’idees urbanístiques plausibles.

Arrenca, com he dit, de l’estació del Migdia i la seva primera extensió s’anomena el Passeig del Prado. En el seu inici, a la dreta, hi ha potser l’únic adefesi de tota la llarga avinguda: el pretensiós i bufat Ministeri de Foment. En un espai lliure del costat del Ministeri, hi ha l’estàtua del senyor Moyano, autor d’un pla de batxillerat, perquè cal advertir que l’antic Ministeri de Foment comprengué no solament l’agricultura, el comerç, la indústria, les obres públiques i les mines, sinó també la instrucció pública del país. És de preveure que aquest Ministeri serà una lloca que farà molts pollets administratius. Darrera del senyor Moyano hi ha les reixes del Jardí Botànic, sobre la projecció meridional de les quals hi ha un mercat de llibres vells. El Jardí Botànic, una de les institucions més curioses de Madrid, obra de Carles III, tinguda tradicionalment per una bona institució científica, pel que a la botànica es refereix, és considerat avui un jardí romàntic, a causa del fet que no hi deixen entrar ningú, perquè en el jardí s’hi produïen actes deshonestos. Que jo sàpiga, els jardins sempre han servit per a desfogar les passions de l’amor, sobretot si tenen una certa categoria. Però, en fi: el Jardí Botànic és tancat, és romàntic i només es pot veure de reixes enfora, a conseqüència de la qual cosa s’idealitza, perquè a Madrid, de seguida que es produeix una concentració botànica, tot s’idealitza.

Després del Botànic, sempre pujant a la dreta, hi ha el Museu de Pintures —el Museu del Prado—, que conté d’entrada dos monuments: el de Velázquez i el de Murillo, si l’un vulgar, l’altre encara més. La façana de l’edifici, obra de Carles III, acabada per Ferran VII i convertida la fàbrica en museu per Josep Bonaparte, fa un gran efecte, un efecte senyorial i autèntic. Els arbres que rodegen l’edifici són esplèndids; el seu assentament sobre la terra, perfecte. Crec que aquest és un dels edificis més ben posats de Madrid, d’una naturalitat més explícita. Sobre el Prado, com a museu, no en podria pas dir res més. Com a museu monogràfic de pintura, és el millor del món, em sembla. No es pot dir que sigui un museu complet. Si al costat del Prado hi hagués les sales del Museu d’Atenes, es podria parlar potser d’un museu complet. Ara: l’art té això de bo: per a constatar-ne la realitat s’ha de tenir un esperit supranacional —s’ha d’agafar el tren.

La projecció del Museu de Pintures, sempre caminant cap al nord, s’acaba pràcticament en l’emplaçament de la font de Neptú, al voltant de la qual hi ha l’Hotel Ritz, l’Hotel Palace, la Borsa malenconiosa de Madrid i el palau Esquilache, que abans de l’última guerra fou Banc Alemany Transatlàntic. Aquest encreuament té un gran to i dintre del seu gran espai hi ha com a centre la font de Neptú, que representa aquest personatge de la mitologia sobre un carro en forma de curculla, sortint de l’aigua arrossegat per uns cavalls de pedra i amb un trident a la mà. És un treball mediocre, però decoratiu i urbanístic.

Aquesta rotonda dóna origen al Saló del Prado, ample i majestuós, però una mica crepuscular, en el sentit de passat de moda. Sempre mirant a la dreta, s’hi troba el Ministeri de Marina, i a l’acabament, tocant a la Cibeles, o sia a l’encreuament amb el carrer d’Alcalà, hi ha dos grans edificis: el Banc d’Espanya, a l’esquerra, i la baluerna de Comunicacions o Correus a la dreta. Molts madrilenys estan enamorats d’aquest edifici de Correus, que, ben mirat, sembla un paraigüer sense la més lleu transcendència. Aquest és un dels encreuaments bàsics de Madrid. El carrer d’Alcalà, a l’esquerra, condueix al centre del Madrid vell; a la dreta, porta a la plaça de la Independència, amb l’arc de Carles III, una de les peces millors de la ciutat, des de la qual surt, a l’esquerra, tirat a cordill, el carrer de Serrano, artèria central del barri de Salamanca, que és l’ampliació de Madrid. Abans de la construcció de l’edifici de Correus, els jardins del Retiro arribaven fins en aquest encreuament i els arbres hi devien fer goig, en contrast amb els de la banda diametralment oposada, vull dir amb els del Palau de Buenavista, actual Ministeri de la Guerra.

L’espai està centralitzat per la font de la Cibeles, que és una de les estàtues que agraden més als madrilenys i que forma la plaça de la Cibeles. La Cibeles és una figura mitològica, deessa de la Terra, representada ací per una plàcida matrona, més aviat reposada, que seu damunt d’un carro de pedra que té dos lleons més aviat ferotges i peluts que l’empenyen. La Cibeles és, en aquesta ciutat, un símbol —un símbol no se sap ben bé de què i, per tant, un símbol màxim. És un document de finals del XVIII, ultrafrancès, i deu ésser per això que és tan madrileny —coses de la història i de la vida.

A Cibeles comença Recoletos, i la gran avinguda guanya, si és possible, en qualitat a partir d’aquest moment. Durant tota la seva llargada, l’avinguda és ampla, majestuosa, plena. Disposa de tota l’abundància botànica que es pugui imaginar en els espais lliures de la ciutat. Té —i aquest és el secret, al meu modest entendre, de la seva bellesa— un flanquejament d’edificis apaïsats que es confonen amb la fronda dels arbres i que donen un repòs a la mirada agradabilíssim. Tota la llargada de la magnífica avinguda té característica residencial, senyorial i alhora discreta, desproveïda de pretensions, antipedantesca. Aquesta és la part inoblidable de Madrid —el que té Madrid de gran ciutat. Mentre els flancs d’aquesta avinguda es mantinguin en els termes dels seus límits actuals, mentre els palaus s’hi vegin una mica allunyats i fins a cert punt incerts, el seu urbanisme tindrà una qualitat incomparable, perquè la seva importància ve donada per l’eliminació de verticals innecessàries i sobreres. Es fa, en definitiva, difícil de comprendre que un país de tanta petulància hagi arribat a construir una avinguda d’una bellesa tan secreta i tan discreta. El fet que en tota la seva extensió, des del seu inici fins al seu terme, es presenti com un pla inclinat molt lleuger, en certs moments més perceptibles que en altres, li acaba de madurar l’elegància.

A banda i banda de Recoletos hi ha molt bones cases. Aquesta part de l’avinguda és plenament residencial i s’hi inicia el barri de les ambaixades i representacions diplomàtiques. Ara, a principis d’estiu, sembla entrar en el seu moment més delicat. La fronda dels arbres té un verd elegant, la llum és més luxosa i més fina que mai, les avingudes conviden a caminar. Els capvespres, les primeres hores de la nit, són, a Recoletos, una divinitat: l’aire hi és sec i sembla tenir una frescor mentolada, barrejada amb la dolçor de la flor de les acàcies. Sobre les llums urbanes, la flor dibuixada d’aquest arbre té una cal·ligrafia precisa i detallada. Recoletos s’acaba a la plaça de Colom —monument insignificant. Flanquejant aquests espais hi ha a la dreta dos edificis: la Biblioteca Nacional, instal·lada en una fàbrica grandiosa, i la Fàbrica de Moneda i Timbre, que ja toca a la plaça de Colom.

En aquesta plaça, la gran avinguda s’inflexiona una mica a l’esquerra i comença la Castellana, que produeix, primer, la plaça de Castelar (monument ridícul) i més endavant la plaça del Marquès del Duero (monument desgraciat). La Castellana és susceptible d’ésser prolongada ad libitum, i tot permet de fer la hipòtesi que ací naixerà el barri més modern de Madrid. Fins a Chamartín hi ha una zona despoblada, alta i lluminosa, que pot ésser susceptible d’una urbanització de gran categoria. Si més no, la Castellana es manté en el mateix to de les successives avingudes anteriors, tant en l’amplitud com en la qualitat. En fi: aquesta artèria central de Madrid dóna a la ciutat una evident, indiscutible categoria. És una artèria important que per a passejar no ofereix, en el seu transcurs, ni un sol element de molèstia.