Enterrament important
En aquella època confusa situada entre les darreries de l’adolescència i la primera joventut, que és l’època de la sensualitat frenètica, vaig tenir la sort d’estar dominat intermitentment per la idea de la mort —cosa que probablement fou un bé, perquè m’estalvià possibles mortals excessos. L’obsessió de la mort se’m presentava sense atenuacions, d’una manera primària i violenta, i arribava a fer-me sentir curiositat pels objectes relacionats amb el protocol dels enterraments. A Palafrugell m’havia mirat moltes vegades el cotxe mortuori que utilitzaven els serveis administratius de la població, que era un cotxe simplement discret. Res de l’altre món, ben entès, perquè tampoc no ens hauria correspost: un cotxe corrent.
Un dia, però, succeí una desgràcia: es calà foc a la quadra-garatge on el vehicle era guardat i ens quedàrem sense el preciós instrument del servei municipal. Durant llargs mesos ens calgué utilitzar, deixat amb una certa reticència, un esgavellat i misèrrim carruatge d’una petita població dels voltants. Res: un cotxet prim com una orella de gat i d’un negre de pobre tan esborronador, que feia posar pell de gallina. Es produí un descontentament notori entre la ciutadania. L’Ajuntament hagué de plantejar-se seriosament la qüestió, calgué vèncer una sèrie de dificultats, perquè a l’època de la primera guerra les coses pujaren de preu, però a la fi disposàrem d’un cotxe nou d’un notori bon efecte. El veïnat es donà per satisfet.
—Això ja és una altra cosa! —vaig sentir que deien als cafès.
Pocs dies després d’haver estat estrenat, vaig tenir ocasió de veure’l de prop, a la porta de la quadra que provisionalment ocupava. El cotxer —vell amic meu—, amb un plomer en una mà i una badana a l’altra, li treia la pols en un estat de candorós interès. Semblava un artista en curs de donar els últims tocs a la seva obra. Me’n féu els honors… Vaig donar la volta al carruatge, amb calma, mirant-lo detingudament, accentuant aquell punt d’afectació que s’ha de posar en l’anàlisi dels serveis administratius.
—És bonic… —vaig dir finalment, i per resumir.
—Que si és bonic? —contestà el cotxer, com si parlés per ell, sense mirar-me, amb un somriure de suficiència a la cara, sense deixar de passar la punta del plomer per les cortinetes—. Que si és bonic, diu…?
Tractà de fer un elogi del cotxe, però se li agombolaren a les cordes vocals tantes coses a la vegada que no li sortí res. Només articulà un soroll desconegut, imprecís. El seu fracàs oratori el deixà davant meu amb una cara de fracassat, amb el plomer en una mà i la badana a l’altra.
—A vostè, quin li agradava més? —vaig dir per sortir del pas.
Es revingué de seguida. Tenia força de recuperació. Digué:
—No es poden pas comparar. Són diferents. Les corbes del cotxe que es cremà eren, si vostè vol, més rodones, més plenes. El cortinatge que posseïa —que aquest no té— era molt vistós. En canvi, vegi aquests vidres, les formes més verticals del present, la modernitat del carruatge. És un cotxe més del dia, no sé com dir-li-ho…
Volia dir que el cotxe antic era una reminiscència del barroc i que el nou era més funcional, amb menys superfluïtats, més rígidament instrumental.
Totes aquestes coses arriben, de seguida que se’n parla, a un punt sinistre. Però és un sinistre tan habitual, tan manyac, que es confon amb el superflu.
Essent estudiant a la Universitat de Barcelona —que era aproximadament per la mateixa època— solia fer llargues caminades a primeres hores de la tarda, sense cap objecte precís, pels carrers de les quadrícules. A l’hivern, l’artèria central d’aquests desplaçaments era al carrer d’Aribau, que fins al carrer d’Aragó era picant i divertit i contenia unes noies que havien iniciat la seva carrera en el servei domèstic i que es trobaven en el tercer acte de la seva activitat sentimental, neguitejades per estudiants de Lleida. Quan arribava la primavera, desplaçava les meves deambulacions sobre la dreta del Passeig de Gràcia, devers els carrers de Claris i Llúria, que eren més burgesos, més perfumats i excitaven les ficcions de la imaginació d’una manera més viva.
Passava pels carrers, probablement amb les mans a les butxaques, el pèl moixí a la barba, sense anar concretament enlloc, només pel gust —o la ràbia— de veure cases, la gent que anava i venia, els arbres municipals i el cel, que a les tardes de primavera, a Barcelona, és molt bonic. Però el cel era l’única cosa espiritual i indiferent: fora d’això tot tenia una gravitació terrenal torbadora i pesadíssima. La larva de la joventut és una cosa tan tova i vaga, que hom ha pogut àdhuc badar pels carrers de l’Eixample, on la monotonia és llarga, inacabable i de penetració impossible. A Barcelona, la primavera és fisiològicament profunda sobre un aire finíssim, vellutat i tebi —lleugerament humitejat pel vent de garbí. La terra i els arbres fan una olor gairebé sòlida. Les reaccions de la pell eren vivíssimes. I bé: en el curs d’aquelles llargues caminades, no recordo que em succeís mai res. No crec que arribés a trobar mai cap conegut ni que em fes cap nova coneixença. Si veia de lluny algun condeixeble, feia marxa enrera i agafava la primera cantonada. Les quadrícules són adequades per a aquests moviments. Només recordo la profusió d’enterraments amb què vaig topar-me, alguns dels quals, els de luxe, m’han deixat un record molt fixat i precís. Molts d’ells deixaren sobre la meva constitució larvada, sobre la meva intrínseca badoqueria, una tal atracció, que vaig arribar a formar part del seu nombrós acompanyament —exactament de les darreries més últimes de l’acompanyament.
Els carrers de l’Eixample, projectant-se, en pla inclinat, de la muntanya fins a la Barcelona vella, són excel·lents perquè hom es faci càrrec de la solemnitat d’un acte d’aquesta naturalesa, sobretot si la marxa de l’enterrament es produeix en sentit descendent i hom té la precaució de quedar-se darrera, per tal de veure les coses en perspectiva i de dalt a baix. Molt lluny, en darrer terme, es veia l’ondulació del superb raig de plomes que els cavalls portaven al cap, sumptuosament decorats per a la fúnebre cerimònia. Enmig del tronc de cavalls, entre els sortidors de plomes, es balancejava l’espatlla i el barret de copa del cotxer, assegut a la part més alta de l’esdeveniment. Era un balanceig molt suau, perquè el cotxe tenia molt bones molles i caminava amb una solemnitat lenta, fins al punt que els alts i baixos de l’empedrat del carrer eren tot just perceptibles. A mesura que l’enterrament caminava carrer avall, entre el borrissol dels arbres de les voreres, sortien als balcons els habitants dels pisos, senyores i senyors, amb els seus nens i nenes —i si els amos aquella tarda eren fora, les criades del servei. Els barcelonins són tan caritatius que no poden resistir la temptació de sortir als balcons a veure passar els enterraments; si viuen en una casa amb tribuna l’obren de bat a bat; els malalts de la grip es fan portar davant dels vidres de les obertures, que pressionen amb el nas i el front per ésser presents al pas d’aquestes luctuoses comitives. Hi estan tan acostumats, que disposen d’una cara feta expressa per a sortir als balcons quan passen els enterraments —una cara de gravetat però al mateix temps de curiositat intensa. Moltes persones que formaven part de l’acompanyament tenien la vista fixada en els balcons i de tant en tant saludaven amb la mà, fent un gest ample i jovial a les persones situades en un lloc determinat de la façana d’una casa, sens dubte per donar a entendre a les persones saludades que elles també eren a l’enterrament, a part de la pretensió de manifestar d’una manera explícita que entre el qui saludava i el saludat, o saludada, o saludats, existia un gran corrent de simpatia, encara que de vegades l’existència d’aquests sentiments no resultés tan clara com semblava a primera vista. Les persones dels balcons, si s’arribaven a adonar que alguna persona els saludava —cosa que no es produïa pas sempre—, retornaven la salutació d’una manera generalment discreta i evasiva, com si volguessin donar entenent que si no haguessin estat objecte d’aquelles manifestacions no les haurien pas trobades a faltar excessivament. De tota manera, l’experiència que tinc d’aquestes comitives em demostra que hi ha sempre una determinada quantitat de persones xiroies i vàcues interessades a posar de manifest la seva important superfície.
Després dels cavalls i del cotxer venia el cotxe pròpiament dit, que sempre era aclaparadorament sumptuós i important i d’estil renaixement espanyol acabat de fer. Si el cotxe era dels anomenats d’estufa, bona fusta i pesades incrustacions i feia bon sol, la llum treia, de vegades, dels cristalls, un esclat enlluernador, un esclat que sempre era més fort que el que feien els barrets de copa i les sabates de xarol de les Persones que feien els dols. Com que parlo d’enterraments importants, o sigui de persones que en un moment determinat de la seva vida havien sentit necessitat de tenir director espiritual, era sempre l’eclesiàstic que havia tingut aquesta direcció qui presidia el dol. Ho feia amb un posat hieràtic i sever i amb cara de pomes agres. Les persones que feien els dols creaven, enmig de la primavera, una taca negra i compacta; aquesta cara anava baixant carrer avall, transportada —en certa manera— per les persones verticals, rígides, una mica carregades d’espatlles, lleugerament crispades, de vegades estòlides, que anaven a la presidència. La gent del carrer es descobria. Els qui tenien pocs cabells es treien només mitja gorra del cap, amb un aire inquiet, procurant de no ser vistos. Els balcons eren plens de gent. Les orenetes xisclaven en les cornises. Se sentia el soroll de ferralla dels tramvies. Pel cel navegaven els núvols de la primavera, blancs i tendres.
Després venia una gran multitud de persones conegudes que formaven l’acompanyament. I ara he de dir que, si bé recordo molts detalls d’aquestes solemnes efemèrides, foren potser aquests acompanyaments el que m’ha deixat un record més viu. Quan la comitiva es posava en marxa, solien ésser les quatre de la tarda. Aquells senyors acabaven de dinar —perquè en aquella època ja s’havia trencat l’horari europeu. Hom considerava que dinar i sopar tard feia senyor —i no els podien treure d’ací. I bé: quan la comitiva es posava en marxa, una bona part de les persones que anaven a l’acompanyament es treien de la butxaca superior de l’americana el millor cigar de l’Havana de què disposaven, rompien o no rompien l’anella, però fos com fos l’encenien. Era l’inici de la distensió. L’enterrament oferia la possibilitat a aquells senyors —tots ells aclaparats de feina— de fer quatre passes fumant un cigar sense exposar-se que la gent digués que anaven a passeig. Els cigars eren excel·lents: Corones, Upmans, Partagàs, Romeu i Julieta. L’aire es perfumava deliciosament i ni en els clubs més tancats que més tard vaig conèixer no em fou possible d’olorar un perfum de tabac més delicat que en aquells enterraments. I és que la pedra de toc del tabac és l’aire lliure: l’aire lliure millora el tabac bo i empitjora el dolent. Les blavisses volutes dels cigars s’enfilaven per l’aire lentament i entre el borrissol dels arbres de les voreres i els barrets de l’acompanyament quedava un plafó de fum tènue i voleiadís que es debolia amb una mandra voluptuosa —de primavera. Jo anava darrera, em trobava a la cua, en aquella regió incerta situada entre les últimes evaporades persones del seguici i els cotxes de punt, landós i faetons llogats per anar al cementiri. Arribava fins a la meva pituïtària l’aroma deliciosa del tabac de l’Havana que es desprenia de l’acompanyament. En la claredat del cel de la tarda, en la llum daurada de la primavera, en l’aire mòrbid, suau, d’una tebior humida, que flotava sobre Barcelona, aquell perfum era embriagador —per dir-ho com els poetes— i se m’ha quedat clavat en el record amb la força que de vegades tenen les coses inconsútils i sense pes. Jo pensava: que bé que es fuma, Déu meu, en aquests enterraments!
El dol se solia acomiadar a la Gran Via o a la plaça d’Urquinaona, i l’esdeveniment es dispersava. El fum dels cigars quedava debolit. A la nit, llegia de vegades les descripcions mecàniques que el Ciero feia del sepeli i em tornava al nas —i a la imaginació— el perfum de la tarda, l’aroma de l’enterrament.