L’Escorial, 7 d’abril
Una de les coses que sorprèn més de Castella és no poder-hi trobar les marques, l’herència més o menys ben conservada, de l’època imperial. Castella ha governat mig món. Recordeu la frase —que ara usen els anglesos que diu que sobre els dominis de Castella el sol no es colgava mai. El passat és enorme. I bé: hom cerca allò que ha quedat, sobre aquest país, d’aquella dilatada i fantàstica dominació.
Generalment, la resultant d’un període històric dominat pel moviment d’impuls d’un poble és una ciutat. Una ciutat és la cristal·lització d’un procés imperial. París, Viena, Constantinoble, Londres, són estilitzacions arquitectòniques nacionals d’un esforç històric —passat o en curs de realització— excepcional. Roma encara té el ressò de l’imperi antic, del pillatge terrible, del dret, de la pau. A Espanya mateix, els infidels mahometans han deixat a Andalusia meravelloses mostres del seu poder passat. Foragitats, aquells infidels han deixat a Andalusia l’aire que té aquella terra de país colonial. No pas de colònia espanyola, sinó de colònia de l’expulsat. A Castella, ni Toledo ni Madrid no són ciutats proporcionades a la magnitud de l’esforç que a través del temps i de l’espai han capitanejat. ¿Què s’ha fet aquell vigor, aquella riquesa, la concentració d’universalitat que aquest país ha aguantat? On ha anat a parar?
Si no fos que és veritat, us arribaríeu a pensar que allò que s’anomena l’imperi espanyol és un somni imprecís i llunyà. I això se sent sobretot a l’Escorial.
L’Escorial és una prometença de Felip II, el penediment d’haver donat una batalla el dia de Sant Llorenç. Encara que això no se sabés, es veuria clar. El monestir és un Leviatan de granit posat a l’Escorial per un simple caprici personal. Traslladat a mil quilòmetres més al sud o més al nord, faria un efecte semblant. L’edifici no té cap arrel, no té cap lligam social, no té cap relació amb la vida humana dels voltants. És com un gran vaixell naufragat per l’atzar de les forces còsmiques en el lloc on ha naufragat. El vent, en els angles de granit, hi passa tallant i inhòspit, com per la proa d’un vaixell mig enfonsat.
D’aspecte exterior sembla una caserna sublim, una caserna de l’altre món. Una paret lateral és això: un pa enorme de pedra amb ratlles paral·leles de finestres mecàniques, insignificants. D’un cantó, a ponent, l’edifici té terra a peu pla; de l’altra banda, el monestir queda penjat sobre un fondal ample i dilatat, molt castellà, aspre, estèril, amb roquissers escenogràfics a flor de terra. Davant la paret hi ha una gran terrassa amb lloses de pedra i boixos retallats. Aquesta terrassa és voltada d’una paret baixa sobre la qual hi ha posades de tant en tant unes boles de granit d’una esfericitat glacial. El granit és granulat, groguenc, sense arribar a l’or, i us esmola la mà, si la hi passeu per damunt, com si fos paper de vidre. A dalt de l’edifici hi ha una gran cúpula de romanitat.
Entrem a dins. Travessem un gran pati enllosat amb una mica d’herba a les juntures dels llocs poc transitats. Al fons del pati hi ha la porta de l’església. En aquest pati passa un aire fred, un aire passat per l’ombra, d’una humitat glacial. Comencen la visita. La biblioteca és plena de tresors. La sagristia conté peces de pintura úniques, magistrals: Grecos, sobretot, que semblen aquí acabats de pintar. Hi ha dos o tres Boscos, aquest pintor que feia monstres horribles amb un aire contemplatiu i moderat. L’església és nua i freda, insignificant; rodejada de pedres com és, sembla una tomba pesant. Contrasten enmig d’aquestes terribles severitats —que, vulgueu o no vulgueu, us posen la mort davant, una mort en estat sòlid, esquelètic i blanc, una mort massissa i de durada—, contrasten aquestes terribles severitats amb els sostres de l’Escorial. Pintats la majoria per Giordano amb una fuga delirant, en grisos i en blau, són, sobretot els de la gran escala principal, alegres, lluminosos, clars… Quin home aquest Giordano! ¿Quants centenars de metres quadrats de paret arribà a emplenar amb la seva empenta joiosa i elegant?
Sota l’altar major de l’església hi ha allò que s’anomena el pudridero, o sia el panteó reial. És un soterrani de forma octogonal, recobert de marbres i de pòrfirs, amb uns forats oberts a les parets per als morts que vindran. En aquesta tomba obscura, a la qual els marbres de les parets donen un aspecte regalimant, sentiu una preocupació constant, i és de sortir-ne com més aviat millor. Quan, després de travessar l’església i el vent impregnat d’ombra del pati, arribeu als boixos retallats de la terrassa i mireu el cel blau, us sembla que acabeu de sortir d’una malaltia mortal. Us agafa un neguit estrany, unes ganes actives de no sentir aquell granit al davant. Ja procureu de distreu-re-us. Assegut en un banc, veig la cara de pomes agres que fan els visitants en travessar el pati, i el petit somriure de joia que surt a tothom en arribar a l’aire lliure… Penso que a l’Escorial hi ha avui instal·lada una universitat que dóna titols de bona conducta, infal·libles per a fer un bon casament, títols de governador civil, títols per a entrar a la bona societat… Penso en el destí una mica ridícul que tenen les meravelles del món en aquesta època ingrata.
No hi fa res, però. Arriba un moment en què hom no pot més. Tot cau al damunt. Decideixo de marxar, de pressa, de seguida, a l’instant. Arribo a Madrid tres hores abans de l’horari que m’havia proposat.