Places i carrers
No hi ha com viure en un ambient desordenat i atrotinat per a sentir néixer, en el pensament i en la sensibilitat, la passió de l’ordre i de la calma —la passió de les coses ordenades i de la calma confortable. A Barcelona, quan la gent no té res a fer, parla de la plaça de Catalunya. Com que això fa molts anys que dura, imagineu-vos si n’he sentit parlar! En aquella època, remota, la plaça es trobava en un estat informe i hi havia moltes palmeres. La palmera és el tribut que Catalunya ha hagut de pagar a l’obertura del comerç amb Amèrica i a l’aparició de l’americano. El tribut ha estat potser massa car, perquè l’arbre s’ha aclimatat poc i ha tingut una vida precària. Hi havia, doncs, moltes palmeres i la gent deia que a l’estiu hi transitaven caravanes de camells que anaven de la camiseria del senyor Comas al bar Canaletes. Si s’hi hagués vist passar algun camell, no hauria pas estat un fenomen singular.
Després, l’Ajuntament de l’Exposició decidí d’urbanitzar la plaça, i el senyor Nebot dirigí aquesta urbanització. Les palmeres foren arrencades, s’hi plantaren altres arbres i s’hi elevaren estàtues (generalment horribles), sortidors i tota classe de balustrades. Res! La plaça quedà tan desgavellada com en els meus temps d’estudiant, tot i que el cultiu del detallet donà a les persones fàcilment impressionables la sensació que la plaça havia quedat arreglada. El cultiu del detallet ha estat sempre un expedient per a donar gat per llebre amb facilitat. Més endavant, la plaça s’ha convertit en un paratge bancari i l’indret elaborat pel senyor Nebot ha estat voltat d’edificis aparatosos i vulgars, dedicats al negoci de banca.
En un moment determinat, i a conseqüència de sentir parlar tant de la plaça de Catalunya, vaig voler saber la idea que d’una plaça s’havia fet la gent d’Europa, i com que a la Biblioteca de la Universitat no vaig trobar documentació gràfica, perquè la Biblioteca de la Universitat és plenament arcaica, em vaig fer soci de l’Ateneu Barcelonès, on vaig trobar tot el material desitjable.
Llavors vaig veure que una plaça, el que s’entén a Europa per una bona plaça, és simplement l’espai d’aire col·locat davant d’un edifici important. Davant del palau Pitti, a Florència, hi ha simplement un espai d’aire que no conté absolutament res —un espai obert davant de la façana del palau. És la plaça Pitti, que és una de les millors que hi ha. És el palau el que fa la plaça. A París, davant dels dos edificis de l’arquitecte Gabriel, separats per la Rue Royale (el ministeri de la Marina i l’hotel Crillon), hi ha un espai d’aire anomenat no menys que plaça de la Concòrdia. Al centre de la plaça hi ha un obelisc, certament, però la grandiositat del paratge seria, sense l’obelisc, igualment perceptible. A part d’això, en realitat, a la plaça de la Concòrdia no hi ha res. Perdó: hi ha els dos edificis de Gabriel a què al·ludia fa un moment, que són potser els més proporcionats i equilibrats de la vila de Paris. L’anomenada plaça Roja, de Moscou, és un rectangle que té en els seus cantells llargs a la dreta, mirant a migdia, les muralles del Kremlin, que com a murades són gairebé tan vulgars com les d’Àvila; a la part dreta hi ha un basar monumental i vulgar berlinès, construït en el final de segle seguint el gust occidental, l’únic interès del qual és haver servit de marc a algunes escenes dels contes de Txékhov. Aquests dos elements no constituirien cap plaça, com tampoc no la constituiria la Capella Ibèrica, que ocupa el cantell curt septentrional del rectangle. La plaça ve formada per la presència en la part sud, sobre el riu, del rectangle, de l’església de Basili el Venerable, que és una de les construccions més extraordinàries, més divertides, més animades, més picants, del bizantí eslau. Hi ha algunes coses de l’arquitectura tocades del sentit de l’amenitat; com aquesta església de Basili el Venerable, cap. A part d’això, a la plaça Roja de Moscou no hi ha res més, perquè el mausoleu de Lenin, adossat a la muralla del Kremlin, no afegeix res a la plaça. En realitat, no es veu, perquè els ulls queden imantats pel joc de cúpules, de peres penjades, de penjarelles de metall daurat de l’església del Venerable. La plaça no és més que un espai perquè la vista quedi suggestionada per aquest fons d’arquitectura delirant. 11 què podríem dir de la plaça del Popolo, a Roma, que potser és la plaça més acabada del continent? Com a la Concòrdia de París, aquesta plaça romana té un obelisc autèntic en el seu punt central, però aquest obelisc és secundari, perquè el que constitueix l’essència de la plaça són les quatre petites esglésies, posades simètricament, dibuixades i construïdes per Miquel Àngel.
Examinant i comparant documents gràfics, vaig arribar a la conclusió que la plaça de Catalunya no era una plaça en el sentit que aquesta paraula té a Europa —i que no seria una plaça fins que contingués l’edifici important que justifiqués el seu espai d’aire. En aquest sentit, hi ha molts poblets a casa nostra que posseint un edifici —una església, per exemple— presentable tenen davant una plaça incomparablement superior a la plaça de Catalunya. En aquestes places, no hi passen tramvies ni hi ha trànsit rodat, però ningú no podria assegurar que una plaça és bona pel fet de passar-hi una densitat de carros. A la plaça de Siena no hi ha literalment cap trànsit, i és una plaça literalment sensacional. Així, doncs, hi ha ben poques coses a fer a la plaça de Catalunya, i tot el que sigui despendre-hi diners serà d’una absurda i irrisòria vanitat. Si es vol convertir el seu espai d’aire en una plaça, s’hi ha de posar un edifici d’una certa qualitat i d’una certa majestat. Sense aquest edifici, ja hi poden anar posant estàtues, jardinets, aigües que salten o aigües estàtiques, plans de gespa o caminets radials, balustrades, fontetes i perspectives adorables. No fareu res. Els diners seran esmerçats en va. Sense un edifici, la plaça de Catalunya, amb estàtues o sense estàtues, amb palmeres o amb alzines, amb aigües o sense aigües, no serà més que un entrecreuament de carrers creat per l’atzar, d’una comoditat més o menys plausible i acceptable. Jo em puc imaginar, a la plaça de Catalunya, un espai completament nu, sense res al sòl de terra —a condició només d’existir-hi un edifici important.
En aquelles hores que vaig passar a l’Ateneu Barcelonès regirant documents gràfics —aquelles hores que em produïren amistats tan insospitades, tan decisives per al curs posterior de la meva vida— vaig comprendre que per a arreglar una ciutat s’ha de tenir una certa idea del que és una plaça i un carrer si és que la finalitat de la vida ha de consistir a molestar el menys possible el veïnatge o la ciutadania.
He de confessar que els carrers de Barcelona m’enervaven. Eren un element d’anarquia que se sucava al desordre i al desgavellament de l’ambient a través del qual la meva vida transitava. Entre els fer-r°s dels balcons, el trencat de les cornises dels carrers i els exabruptes arquitectònics posats sobre els volants de les cases, arribava un moment que els carrers costaven de mirar. No eren agradables. La gent p passava, és clar, perquè no hi tenia més remei. Però hi passava sense mirar-los. Tot aquell xarbotament arquitectònic petrificat produïa un moviment de repulsió, una incomoditat. Quan hom és jove i es roba a l’edat de la formació, tot el que hom té al voltant hi contribueix d’una manera igual, orgànica, lligada. És difícil d’esforçar-se a mantenir una disciplina mental, de fer un esforç coherent, enmig d’una arquitectura manicomial. Una cosa exclou l’altra —com una cosa porta l’altra. Creure que hom es pot isolar del món en què hom viu, prescindir-ne, donar-lo per inexistent, és una pura il·lusió de l’esperit. Hom hi està lligat i hom hi està emmotllat. Com més gran és l’esforç per fugir-ne, més decisius són els efectes del seu pes. L’arquitectura de l’Eixample de Barcelona ha contribuït poderosament a fer que en el país no maduressin com hauria calgut intel·ligències que en un «ambient» format haurien pogut arribar a una plenitud humana. En el nostre país, arribar a una certa plenitud d’intel·ligència és molt difícil, perquè l’environament, si s’exceptua el paisatge que cada any construeixen els pagesos, és pertorbador, desordenat, desagradable. Fer un país vol dir satisfer una sensibilitat, aspirar que la gent s’hi trobi bé. Llavors es torna defensable —només llavors es torna defensable. Una ciutat és alguna cosa més que els exabruptes d’una classe.
L’Eixample de Barcelona s’inicià en el moment màxim del triomf a Europa de la burgesia —havent potser la burgesia iniciat la declinació—, és a dir, en el moment en què la sensibilitat artística i urbanística en el continent ha estat més baixa. Per altra part, no es pot negar que Cerdà fou un urbanista l’obra del qual hauria pogut ésser més valorada si no hagués estat desvirtuada i pràcticament traïda. L’ampliació fou concebuda sobre un ordre de base, perquè Cerdà fou un home mentalment ordenat —fins i tot potser massa. Ara, sobre aquest ordre bàsic, s’hi projectaren tots els capricis i exabruptes d’una classe que havia perdut ja la coherència interna, que havia iniciat la decadència, que creia que ésser burgès era equivalent a tenir una patent de fatxenderia. Compareu el gust de la burgesia de l’època de Lluís Felip amb el dels últims decennis del segle. En el nostre país, on la personalitat de la gent és tan forta, la concepció burgesa de les coses imposà la idea que la plenitud vol dir ser individualment diferenciat, aberrant, diferent. Si una casa determinada té una cornisa alta posem vint metres, la que es construirà el veí (si és que és un home o una dona de respecte) no tindrà mai la mateixa alçada de cornisa; serà més alta o més baixa, fer-ho igual seria d’una vulgaritat intolerable, inconcebible. S’equivocaria qui pensés que aquesta reacció obeeix a un moviment energumènic. No. És una reacció encara pitjor: és un moviment naturalíssim, una reacció normal de la concepció burgesa de la vida.
El mateix error cometen aquells observadors (sobretot estrangers) que diuen que la ratlla trencada dels teulats barcelonins fa pensar en una ciutat en què els habitants no s’han posat encara d’acord per viure, pacíficament —és a dir, com a veïns. No, no. El trencat de les cornises és perfectament compatible amb el bon veïnatge de la gent. El campi qui pugui no ha fet renyir mai ningú, perquè —com deia— és un moviment naturalíssim, una reacció normal de la concepció burgesa de la vida. De totes les concepcions que en el curs dels segles han passat per la mentalitat del país, la concepció burgesa de la vida és la que ha arrelat més profundament, la que ens ha descobert i satisfet més. En aquest sentit som uns purs europeus occidentals. Creiem espontàniament que el sistema burgès és tan natural com les fases de la Lluna o els moviments de la Terra. Qualsevol dubte sobre la matèria és considerat irrisori i ridícul. L’última cosa que morirà en el país serà l’individualisme. O individualisme o decadència. No hi ha altra alternativa. La Barcelona moderna és la confirmació del dilema. Però, es clar; atès que urbanitzar és integrar, ordenar, compondre, la projecció sobre una ciutat d’un individualisme practicant, que es complau a traduir-se en Pedra, podrà crear una aglomeració molt gran, molt rica i molt aparatosa, però faltada, com a ciutat, del quid divinum.
En aquella època, la gent modesta i els forasters es passejaven per la Rambla; la gent rica, pel Passeig de Gràcia. Eren dos bons carrers. El Passeig de Gràcia era potser més modest que el d’avui, però la gent s’hi trobava molt bé. La Rambla era un autèntic carrer. Era plena de gent a totes hores del dia i de la nit. Així com no hi pot haver una plaça sense un edifici, contribueix molt a la formació d’un carrer un paral·lelisme de rasants i cornises. La Rue de Rivoli serà tan arcaica com vulgueu: és un carrer. El Corso, a Roma, és un carrer. La Rambla és un carrer, i per això la gent s’hi complau i s’hi sent bé. El menys que es pot esperar d’un carrer és que no fatigui massa amb els exabruptes que ofereix als passants. Ha d’ésser un element satisfactori i reposant perquè la pròpia vida ja conté sempre prou elements desagradables perquè se us compliqui encara més amb les procacitats voluntàries del que teniu al voltant. Aquest element satisfactori dels carrers ve donat, generalment, per un punt d’uniformitat i de coherència en els voltants, en les cornises, de les cases. Les ciutats que vistes des d’una altura apareixen amb els teulats xarbotants, agitats i sacsejats, solen ésser aglomeracions incipients; les que tenen els teulats travats, lligats, integrats, solen ésser pròpiament ciutats. En la formació de moltes ciutats d’Europa hi han intervingut els italians.
Agafades una per una, les cases de la Rambla són, si voleu, mediocres. Però un carrer no ha estat mai una successió de cases magnífiques, deslligades, d’exabruptes personals. Un carrer és una successió de cases unides amb el vincle del veïnatge, de la interdependència ciutadana. Les cases de la Rambla són mediocres, però estan unides per una cinta invisible que les fon en un mateix destí funcional ciutadà. Això fa que la Rambla sigui un carrer —un òrgan complet del conjunt de la ciutat.
Divagant pels carrers de l’Eixample de Barcelona, és possible de veure que en el punt concret de les cornises i teulats no hem pas tingut gaire sort. Tan complex és rematar un edifici? ¿Serà cert —em demanava— que no sabem acabar les coses? La fórmula burgesa de la vida ha exacerbat l’individualisme a un tal extrem, que necessita la vàlvula dels teulats per a manifestar els seus impulsos més profunds. Arriba un moment que fa l’efecte que el nostre propi repòs i el de les nostres famílies i amics sembla dependre del grau de llibertat suficient per a rematar amb un estirabot les nostres cases. Hom té la impressió que, en el moment de cobrir, propietaris i arquitectes corren forassenyats a demanar consell als seus pitjors enemics. De vegades no s’arriba ni a això: es demana consell al primer ase o a la primera mula que hom troba. Ho dic perquè a Barcelona hi ha dotzenes i dotzenes d’edificis acabats d’una manera merament zoològica.
De vegades em semblava com si els propietaris haguessin volgut completar la urbanització de l’enginyer Ildefons Cerdà. L’ampliació de Cerdà no conté la més lleu preocupació monumental. És un pla urbanístic destinat a resoldre problemes de circulació. I jo em preguntava si els propietaris no havien volgut, amb els seus afegitons, completar-lo amb la monumentalitat. (En la Barcelona moderna només hi ha dues coses que tenen una mica de monumentalitat: la plaça Reial i els porxos d’En Xifré).
Però, Déu meu, quina concepció de la monumentalitat! Si la monumentalitat d’una construcció —jo em deia— depèn de les seves proporcions, ¿és possible que hi hagi hagut algun propietari, algun arquitecte, que hagi cregut que rematant les seves cases amb aquestes superstructures aparatoses, capricioses, grotesques, resolia un problema de monumentalitat? Aquestes baluernes seran, si voleu, originals —tan originals que enlloc del món no és possible veure’n de semblants. Però monumentals? Bah, bah! Si s’ho pensaven, s’han equivocat.
No, no pot pas ésser aquesta l’explicació. És una altra. El català, individualista per natural, quan esdevingué burgès es tornà un individualista exacerbat. El burgès enriquit considerà indispensable de manifestar la riquesa de la seva personalitat en tots els aspectes, i, atès que els teulats de les cases de la seva propietat és sempre el més alt que hom posseeix, considerà indispensable projectar sobre d’ells els símptomes més visibles de la seva personalitat. Hom posà sobre els teulats les baluernes més estranyes i extravagants perquè el públic comprengués que el propietari i l’arquitecte són persones d’una prodigiosa intel·ligència, d’un esperit saturat de sublimitat, d’uns sentiments patriòtics tan clars per a estar sempre disposats a millorar l’estètica de la ciutat. La impersonalitat, la discreció, el to menor, en aquest país, no abunden pas massa.
És clar que, ben garbellat, aquestes barretines de fer cafè invertides que rematen una casa situada no recordo on, a prop de la Gran Via si no vaig errat, més que manifestacions de densitat mental semblen més aviat originades per una manca del sentit del ridícul. Perquè la tendència a creure que la manca del sentit del ridícul es manifesta només en el terreny de les relacions socials és equivocada. La manca del sentit del ridícul pot ser molt més extensa i molt més greu. Hi ha persones que tenen necessitat de demostrar que no posseeixen aquest instint amb rajols, pedra, ciment i calç. En realitat, l’individualisme exagerat és sempre ridícul.
Si més no, una bona part de l’arquitectura de l’Eixample és considerada un pretext per a demostrar la pròpia manera d’ésser i sobretot el que hom té de diferent dels altres, de radicalment diferenciat dels altres. És la idea, tan burgesa, de tants caps tants barrets, el que explica que les cases siguin rematades amb un delirant galimaties. Això fa que l’Eixample tingui una contemplació enervant i fatigosa, que sigui difícil de trobar-hi una perspectiva urbana que convidi a reposar-hi la mirada. És impossible de trobar-hi el més lleu sentit d’unanimitat, la possibilitat de suposar que un propietari pensa com un altre propietari. Si pensessin igual ja no serien importants —ja no seria possible que la gent que passa pels carrers es fes càrrec de la seva importància. Aquesta concepció, projectada sobre quilòmetres d’urbanisme, arriba a ser enervant.
Tot això és obra firmada d’uns determinats arquitectes. I aquest fet era el que més em sorprenia. Després vaig saber que el dia que s’expliquin les relacions dels arquitectes amb els propietaris n’hi haurà per a llogar-hi cadires. Hi ha alguns arquitectes seriosos amb capacitat dialèctica suficient per a imposar un determinat criteri —i, si no poden imposar-lo, de sostreure’s al deliri de la imaginació burgesa. Són pocs i amb entrades incertes. La majoria col·laboren en tot el que se’ls presenta. Ara, si hom tracta, en el terreny de l’amistat, de fer-se explicar l’origen de les baluernes, es produeixen escenes literalment molieresques. El propietari i la senyora descarreguen el mort sobre l’arquitecte, i viceversa. És absolutament impossible de treure’n l’aigua neta. Arriba un moment en què l’esclariment és indiscret. Val més deixar les coses en la vaguetat de les tenebres. Una cosa, potser, només hi ha a dir, de caràcter crematístic. Si la importància d’una obra depèn, per a alguns professionals, essencialment del volum de la facturació, és natural que es construeixin baluernes sobre els teulats de les cases, atès que com més diners es juguin més importància tindrà l’estètica de l’edifici.
Aquestes baluernes, però, tenen un defecte: són inútils. La quantitat de coses inútils que hi ha en l’arquitectura de Barcelona —i en general a tot el País— és inenarrable. Milions de tones de coses inútils. Milions i milions de pessetes esmerçades inútilment. Amb aquests diners dilapidats, quantes coses útils i belles s’haurien pogut fer! Clama al cel aquesta constant, contradictòria, de la nostra manera d’ésser, aquesta barreja diabòlica d’avarícia portada fins al centímetre quadrat i la dilapidació petulant i agressiva. En l’arquitectura, tot el que és inútil, el que no serveix per a una funció concreta, sobra i molesta. És un art de funcions precises i concretes: no és un art de baluernes decoratives, de sobrants capriciosos, de vel·leïtats gratuïtes —per més cares que siguin. Ara, aquestes coses no s’han de raonar: s’han de donar per sabudes, perquè si, després de vint segles de civilització, no hem arribat a tenir un gust mínim, hem fet un paper ridícul, i Com és possible d’explicar que un país que té un romànic íntim i palpitant, el gòtic més simple i auster, més greu, esvelt i intel·ligent, que ha fet un barroc discret, hagi pogut caure en aquestes delirants fantasmagories? Els templets, cucurutxos, excrescències assírio-babilòniques, barretines i coladors de cafè, lleons i matrones, espàrrecs i globus terraqüis, les mil invencions ornamentals que rematen els terrats de les cases de Barcelona són una pura indecència. Sembla que hi ha un article de les ordenances municipals lligat amb aquests horrors. Tant se val. No podia pas sofrir-los. Em produïen una molèstia física— em feien posar la pell de gallina. Aquesta disposició legal fomentà la vel·leïtat ornamental a l’objecte de rompre les disposicions relatives a l’alçada dels edificis. És una disposició curiosíssima que prové potser d’una tendència profunda del nostre esperit. ¿Com s’explica que en aquest país la decoració sigui tinguda en tant d’apreci? La simplicitat no agrada a ningú. Hem esdevingut un poble de decoradors i de decoratius. En aquest punt el modernisme fou un moment de follia. Un país que fou tan simple i tan elegant ha caigut en les formes del gust més petulants i més equívoques.