Madrid, 2 de juny: taxis
No és pas que un hom sigui massa inclinat a produir una activitat excessiva i important, i Què vol dir ésser actiu? A les grans ciutats vol dir passar una quantitat d’hores al mig del carrer assegut en el fons d’un taxi, fumant cigarretes, amb la cartera dels papers al costat; admirant el joc de llums de colors que s’encenen i s’apaguen a les cantonades. L’home que passa una bona part del dia admirant aquests espectacles lluminosos pot dir que el guanya. I bé: notòriament, hom tendeix a perdre temps. Quina enorme quantitat de temps no s’ha de perdre per a treure del treball un rendiment important! Aquest no és encara el cas de Madrid, ciutat d’una circulació més aviat folgada. Però tot, amb el temps, vindrà i la circulació serà més espessa i inextricable.
De tota manera, un taxi o altre sempre s’ha d’agafar.
Els taxis de Madrid solen ésser bons. N’hi ha que caminen amb una distinció perfecta. Altres fan uns bots estranys i no hi ha res més agradable que veure de la taula d’un cafè estant el sacseig a què aquests taxis sotmeten l’estómac dels ciutadans. Altres n’hi ha que caminen amb molta dificultat, però la bona voluntat de buf que tenen sempre s’estima en el que val. No és pas això, però, el que ens porta a escriure sobre els taxis de Madrid. És quelcom més seriós i més estrany.
La novetat que els taxis de Madrid ofereixen a l’home del carrer no es troba ni en el motor, ni en la carrosseria, ni en els xofers, ni en els carburadors. La novetat que presenten aquests fòtils està —per dir-ho clarament— en aquest ciutadà que indefectiblement trobeu al costat del xofer en el moment de llogar el cotxe; en aquest ciutadà que continua assegut en aquest lloc sigui el que sigui el punt cardinal a què us dirigiu; en aquest ciutadà que continua impàvid en el mateix lloc, com si res no hagués passat, una vegada s’ha acabat el viatge.
A Madrid, sobretot al vespre, són innombrables els taxis que presenten aquest originalíssim element. Al principi, jo creia que aquests senyors eren indispensables a la bona economia del desplaçament. Deuen tocar la botzina —jo pensava— o donar corda al motor o canviar els pneumàtics o aguantar l’embut de la benzina. També es podia suposar que aquests ciutadans podien, en cas d’accident, ajudar-vos a arribar al dispensari. Però després d’observar-los molt he arribat a la conclusió que tot això eren il·lusions. Ni toquen la botzina ni aguanten l’embut ni manegen la clau anglesa. En realitat no fan res de profit. Seuen darrera el vidre, amb les espatlles una mica arronsades, i treuen fum pel nas.
Qui són aquests senyors? No està pas exclosa, naturalment, l’existència d’un xofer humanitari. Aquest ciutadà —he pensat sovint contemplant la seva espatlla darrera el vidre— deu ésser un malalt. El metge li deu haver receptat que vagi a passeig en cotxe i que tracti d’anar canviant d’aires. Com que el malalt deu ésser pobre, el xofer es deu haver apiadat d’ell i el passeja per Madrid comptant amb la generositat dels clients, i Com es podria explicar la tenacitat d’aquests ciutadans anant de Ventas al Puente de Toledo i de Vallecas a Chamberí si no fos per aquella resignació cristiana que només les malalties produeixen? Però això també és dubtós, perquè l’altre dia passà una cosa extraordinària.
Un amic meu llogà un taxi per anar a Saragossa.
En el pescant, al costat del xofer, hi havia l’«altre». En pronunciar el meu amic les paraules sacramentals: «A Saragossa!», veié, astorat, que l’«altre» no es movia.
—¿És que aquest senyor —preguntà el meu amic al xofer— ha d’anar també a Saragossa?
—Pot anar a Saragossa —contestà el xofer amb un aire cabalístic— per les mateixes raons per les quals podria anar a Sevilla.
—Bé. Però és que hi té a fer, a Saragossa?
—No hi ha tingut res a fer mai.
—I qui és aquest senyor?
—Aquest senyor —digué el xofer, després d’haver fet memòria un moment— és l’amic d’un cosí d’un nebot de la meva mare, que en pau descansi.
—En aquest cas —féu el meu amic, totalment desbordat—, anem a Saragossa tots plegats.
I anaren tots plegats a Saragossa, seriosos i enravenats.