Les antiguitats pintoresques

A la Biblioteca de l’Ateneu, hi vaig conèixer, fa més de quaranta-cinc anys, dos homes molt grossos, apoplèctics, de cabell negre i arrissat, de barba considerable, els ulls fora de les òrbites, entresuats i malenconiosos, com dos impressionants morassos: Miquel dels Sants Oliver i el senyor Sanpere i Miquel. El primer, que portava la secretaria de la corporació, semblava un home literalment oprimit per la pressió atmosfèrica i feia l’efecte que li faltava l’aire per respirar. El senyor Sanpere feia la impressió d’estar-hi més habituat, de moure-s’hi més folgadament, i, encara que tingués la mateixa còrpora d’Oliver, el pes del seu cos no donava pas a la seva cara la crispació que hi tenia Oliver. Era un dolor niés evaporat i lleuger.

En el terreny dels estudis històrics, Sanpere era considerat un franc tirador, un diletant més o menys divertit al qual no s’havien perdonat, potser, les amenitats i els punts de vista, exposats a través d’una llengua hòrrida i desmanegada. Havia estat objecte de grans atacs que l’havien deixat indiferent, i això, afegit a ésser un home tan gras, féu que el trobés simpàtic. Hi vaig ésser presentat pel seu fill, un xicot alt i gros, desenquadernat i flàccid, que tenia un ull blanc, com un ou de colom, i la passió del joc. Li agradava tant de jugar que els seus vestits —el vaig veure sempre vestit de negre— feien olor de xavalla.

En el llibre del senyor Carreras Candi «La Ciutat de Barcelona» (que és ple de notícies) hi ha un capítol titulat «Laye-Barcino». El capítol és una recensió dels papers de Sanpere sobre les antiguitats de Barcelona. Sanpere cregué que Barcelona tenia una gran antiguitat i féu un esforç —una mica confús, certament— per demostrar-ho. Sanpere cregué que Barcelona era una ciutat més antiga que el que podrien donar a entendre els vestigis arqueològics trobats fins ara. A mi també m’ho sembla, tot i que no ho podria pas demostrar. M’ho sembla per intuïció i perquè l’experiència em demostra que els establiments antics es coneixen en el Mediterrani com es coneix la qualitat d’una roba de llana: amb el tacte. En la navegació antiga, la presència en la golfada del litoral del Maresme d’un roc com el que anomenem Montjuïc havia de produir un efecte inoblidablement considerable. El fet que aquest roc estigués flanquejat per dos cursos d’aigua —que avui en diem el Besòs i el Llobregat— dóna al paratge un aire de gran antiguitat. A mi em sembla que, a part del poble indígena que habità el paratge, el poble del mar que hi arribà no es pot pas deslligar gaire, quant al seu emplaçament, del roc a què al·ludia fa un instant.

El que hi ha és que la geografia antiga del rodal és molt confusa i difícil de comprendre, perquè el més probable és que la geografia actual sigui considerablement distinta de la que fou en aquelles edats. Fins que es conegui bé la geografia antiga la fantasia correrà. La geografia mana perquè els homes sempre han tractat de viure fent la mínima quantitat d’esforç possible, i si no ho han fet més és perquè no han pogut. Els historiadors, arqueòlegs i numismàtics que prescindeixen del factor geogràfic augmentaran la confusió d’una manera excessiva i desorbitada.

El dia que tinguem un estudi plausible —o sia versemblant— de la geografia remota d’aquest emplaçament potser es veuran les coses una mica més clares. Avui disposem d’un equip d’historiadors justificats, que escriuen bé, que donen importància —encara que tímidament— als interessos humans i, per tant, als factors geogràfics, i que són notòriament menys gratuïts, capriciosos i fantàstics que els historiadors vuitcentistes. Aquests senyors hauran de fer un esforç i explicar-nos aquestes antiguitats.

Sanpere digué alguna cosa en el seu temps sobre les antiguitats més remotes de Barcelona.

Es tracta, segons Sanpere, en aquest paratge, com en altres llocs, de la coexistència de dos nuclis de població distinta: un nucli indígena, Laie, i al costat un establiment creat per un poble del mar, Bàrkino o Bàrcino —de la mateixa manera que a Empúries subsistiren, costat per costat, una població de naturals del país, Indika, i la població fundada pels grecs, Empòrion. Bàrkino o Bàrcino fou un establiment d’arrel semítica fundat, probablement, pels colonitzadors púnics de Til·la d’Eivissa, que fou, com tothom sap, una colònia de Cartago, i Cartago, un establiment fenici. Tot això, que és versemblant, podria ser de tota manera capriciós, però és el cas que Sanpere dóna una notícia, Bàrkino no vol dir res, és una paraula que no significa res, una paraula inintel·ligible… excepte en els idiomes semítics. La grafia semítica de Bàrkino —que no podem donar ací per falta de tipus d’impremta— vol dir «població del pou de la badia» (Vegeu l’exposició que del problema fa Sanpere a la pàgina 101 de la seva «Història de Barcelona»), Ignoro si l’equivalència és correcta. Ho podran dilucidar, si de cas, les persones dedicades als estudis semítics. El que és un fet és que Sanpere, avançant-se a Victor Bérard, aplicà, potser per intuïció, la doctrina de la superposició de cultures i, per tant, de la superposició de noms —del que Bérard anomena noms doblats, doublés— a l’etimologia de Barcelona. Amb algun resultat? No tinc pas coneixements per a dir-ho. Si el doublé és correcte, Cuesta explicació és menys fantàstica que altres que Se n’han donat. Després de tot, «pou de la badia» implica un suggeriment d’aiguada —i les aiguades foren coses decisives, importantíssimes, en la navegació de tots els temps.

Ara, potser vostès preguntaran: ¿i què vingueren a fer aquí els fenicis? Si vingueren fou certament perquè els fou d’utilitat venir. Vingueren potser perquè ací hi havia ostres. El mar de Barcelona fou un mar on les ostres es criaren perfectament. El fet és conegut no solament per la història geològica del paratge, sinó per la realitat viva. De les ostres, se n’extreia la púrpura, producte que fou tingut en gran estima pels pobles antics. Amb la púrpura es fabricava un colorant que era aplicat a les més valuoses vestidures de l’època. Ausoni, en la seva epístola a Paulí (LXXIII, vers 89), diu: …et ostrifero superaddita Barrino ponto. Sanpere posa el següent comentari al vers d’Ausoni: «La cita de Ausonio relativa a las ostras barcelonesas indica, evidentemente, en el hijo de Burdeos, su afición a este marisco, y en verdad merece notarse que un vecino del país de Marennes y de las ostras de Bretaña, celebradas por Plinio, recuerde tanto las de Barcelona… Este mar, fecundo en ostras, en donde tiene su asiento Barcelona, es fácil de reintegrar, pues las ostras encontraron condiciones de habitabilidad inmejorable no sólo del lado de acá que del lado de Montjuich y también las tuvieron por la parte de Badalona y Montgat, en donde las hemos alcanzado».

En l’edició de les obres d’Ausoni publicada per la Fundació Bernat Metge, l’epístola que conté el vers «Barcino, construïda sobre la mar fecunda en ostres», té el número XXVII, vers 89.

Però no és pas això sol. «Ausoni —escriu Sanpere— ens dóna encara una notícia més interessant que ve a corroborar les nostres suposicions de la fundació de la pesqueria cartaginesa o fenícia de Bàrkino a Laie, i és el de trobar la indústria del peix salat tan avançada a Barcelona en els segles IV i V, que ja era conegut en les taules de la gent que menjava bé el barcinonensis muriae condimento. ¿Què era el barcinonensis muriae condimento? Plini ens diu que aquest licor, que els grecs anomenaven garum, i que era tan buscat en aquells temps, es preparava amb tripes i altres deixalles de peix, que abans es llançaven, morrant-les amb sal, de manera que el suc que hom obtenia era el resultat de la descomposició dels ingredients de peix salmorrat. Els grecs anomenaven garum aquest suc perquè el treien del peix del mateix nom. Avui —afegeix Plini— el millor és el que es fa a les pescateries de Cartagena amb les deixalles del peix, i per dues mesures de salsa (uns sis litres i mig cada mesura) es paguen mil peces de plata. Si s’exceptuen els perfums, no hi ha substància, a Roma, que es pagui tan cara. El garum fa la reputació dels països que el poden fornir».

Així, doncs, el barcinonensis muriae condimento era una espècie de salsa Perrins de peix cara i sublim. «Ausoni —diu Sanpere—, en anomenar garum el sec de salmorra barceloní, ens diu que era elaborat amb deixalles». La deixalla és el nostre seitó. Tot això és passablement pintoresc, perquè la realitat és sempre pintoresca. Ara, el fet que la realitat sigui pintoresca no vol pas dir que no tingui un gran pes.

Sobre l’emplaçament de Laie, el nucli indígena i de Bàrkino, establiment del poble del mar que accedí al paratge, l’obscuritat és densa, i On es trobava aquest famós pou de la badia? Sanpere conjectura que Bàrkino es trobava en el que els historiadors medievals anomenaren el Tàber, i que després fou emplaçament de la ciutat romana, i que la població indígena ha de situar-se en la petita altura on s’alça actualment l’església de Sant Pere de les Puel·les. No costa gaire de comprendre que el mar era molt acostat llavors en aquests llocs que en l’actualitat. I Montjuïc? Al litoral de Montjuïc, li passava probablement el mateix: les entrades i sortides minerals que els formaven tocaven el mar directament i constituïen amb seguretat excel·lents refugis intercanviables segons la direcció dels vents, com a Tossa, per exemple, el Codolar és un bon refugi contra els vents del nord i la platja contra el xaloc i el garbí. Això només és concebible amb embarcacions petites; però les embarcacions, de petites, ho eren. Sigui com sigui, el litoral de Montjuïc, batut directament pel mar en una extensió molt dilatada, té l’aspecte d’haver servit d’emplaçament a algun poble del mar. Montjuïc és el lloc de Barcelona que ha donat més rendiment a l’arqueologia —tot i que no ha estat mai explorat sistemàticament. En definitiva, però, sempre es topa amb el mateix: amb la falta de coneixement de la geografia antiga.

Hom es pot perfectament imaginar el tol·le-tol·le que es produí entre els historiadors quan Sanpere gosà escriure aquestes coses. En aquella època els historiadors vivien entre emperadors, reis, prínceps, comtes i marquesos, bisbes i arquebisbes, carrosses i vitrines. Escrivien uns papers grandiloqüents, però era impossible de saber de què vivien els pobles i la gent que hi havia a dins.