Maig: la vida de l’empleat

Madrid és una ciutat de funcionaris. Hi ha molts, moltíssims, empleats. S’entén, de funcionaris. Són, en certa manera, exactament iguals als de l’administració provincial, però no es pot dir que siguin absolutament iguals.

Per a ésser empleat de l’Estat s’han de fer unes oposicions, després d’haver estudiat els corresponents apunts de la casa Editorial Reus. Aquests apunts de la casa Reus són una de les columnes de l’Estat; són, així mateix, la pedra angular de milers i milers de famílies espanyoles —de les famílies dels funcionaris de l’administració central i de les dels funcionaris de l’administració provincial i de l’administració local.

En general, els catalans no tenim cap simpatia pels empleats ni pels buròcrates. Considerem que ens xuclen la sang tot prenent cafè amb llet i fumant cigarretes de l’estanc. A mi, personalment, tot home situat darrera una taquilla em fa una por instintiva, cerval. I l’home que està situat darrera la porta de l’habitació on hi ha la taquilla em produeix quelcom més que pànic: em produeix la sensació del misteri, insondable i total. Davant d’una taquilla faig com els peixos quan estan tips: reculo instintivament, no sento cap mena de curiositat. Sempre que veig el meu nom escrit sobre un paper de barba em surten els colors a la cara, com si moralment m’haguessin trepitjat. Sóc un individualista irreductible i un solitari total. En els ministeris es resolen asuntos. La màquina que serveix per a resoldre’ls s’anomena negociado. En els ministeris hi ha dues menes de negociats: els que tenen molta feina i els que en tenen poca. En aquestes dues menes de negociats s’hi observa la presència de dues menes d’empleats: els que treballen (pocs) i els que no fan res. En cada secció de cada negociat hi ha un parell o tres de persones que ho fan tot, que no fan altra cosa que treballar; els altres empleats no aixequen una palla de terra i van a l’oficina a parlar del primer que es presenti i a fumar cigarretes de l’estanc. Els empleats que treballen i els que no fan res viuen en un règim de perfecta pau. El destí dels uns és treballar, els altres han nascut per no fer res. El destí de les persones és un misteri insondable que val més mantenir en una penombra discreta i suau.

En els negociats dels ministeris, hi arriben tres classes d’asuntos:

a) Asuntos a resoldre.

b) Asuntos que el temps resoldrà.

c) Asuntos que el temps ja ha resolt.

Això implica, com veu el lector, que tot el sistema de l’administració estigui basat en el principi que el temps ho arregla tot, que l’oblit és el motor de la història, que lo que fuere sonarà.

Quan un asunto arriba en un negociat se’l col·loca dins d’una carpeta i se’l fica dins d’un calaix. Al cap d’uns quants dies, l’empleat obre la carpeta i echa un vistazo a la cosa. Com que hi ha molts asuntos que quan arriben al ministeri ja han estat resolts pel temps, si es tracta d’un asunto semblant es preparen les coses de manera que quan li arribi l’hora pugui ésser definitivament arxivat. Si és un asunto de la classe b), o sia dels que el temps resoldrà, se’l deixa dormir el temps necessari. Un bon dia, l’empleat obre la carpeta, somnolent, dóna una ullada als papers, constata la seva ancianitat…! L’asunto està madur per a les rates de l’arxiu de l’Estat.

Els asuntos a resoldre —i les pretensions dels asuntos per a ésser resolts depenen de la tossuderia del qui els ha iniciats— són de dues classes: els que tenen una predisposició marcada per a ésser resolts pel temps, és a dir, per l’oblit i la indiferència humana, i els que de tota manera han d’ésser afrontats. Quan es presenta aquest cas tràgic, l’empleat aplica a l’asunto la litúrgia administrativa i els llocs comuns del cas. Hom mira primer si s’han seguit correctament tots els tràmits, després si tot està ben reintegrat. És corrent de sentir dir en els ministeris:

—¿Està bien reintegrado?

S’entén que si s’han deixat de pagar deu cèntims al fisc —es paga per plana i per ratlla— l’asunto va al cove a la màxima velocitat. Si tot està en regla, l’empleat llegeix la petició. Generalment, a Espanya, la gent que es decideix a tenir un asunto és que té raó que li sobra. La gent demana gairebé sempre coses raonables, a part, és clar, el nombre de guillats i de maniàtics de consuetud, que sempre n’hi ha. El peticionari sol donar ell mateix la fórmula de solució. Aquesta fórmula generalment és acceptada. En aquest cas, l’empleat fa uns considerandos i uns resultandos, i, si el ministre firma, l’asunto s’ha acabat.

Aquestes feines són les que emplenen la vida terrestre dels funcionaris de l’administració central i la dels de l’administració provincial. Pel que acabem de relatar, el lector podrà veure que la vida de l’empleat no sol pas ésser gaire variada i que més aviat és honesta, virtuosa i exemplar. En realitat, els funcionaris no fan res. Es passen la vida vetllant uns papers que contenen descripcions administratives dels exabruptes particulars. A Madrid no es resol mai res!, diu la gent. Pràcticament es resol molt poca cosa. El pas del temps i l’oblit dels homes és l’element decisiu per a desplaçar papers a l’arxiu de l’Estat.

Els buròcrates són forts. Expulsar un empleat d’un negociat és pràcticament impossible sempre que aquest empleat faci acte de presència a l’oficina. No crec que existeixi altra causa d’expulsió. La lentitud en la tramitació d’un asunto no és mai cap raó important de càstig. Si un cap de negociat té pressa, crida l’empleat i diu:

—Este asunto, ¿cómo está?

—Lo estoy estudiando —contesta l’empleat.

Si al cap de dos o tres mesos el cap de negociat insisteix i demostra una pressa natural, l’empleat contesta:

—¿Es que pretende usted que resuelva en contra de los dictados de mi conciencia?

Són les respostes de ritual. Davant aquestes respostes s’estavellen els poders més forts i els homes més importants.

A Espanya hi ha molts empleats. Arribar a entrar en una oficina és un ideal nacional. Cada dia hi haurà més empleats. Totes les causes dels canvis de règim que es produiran en el futur obeiran a la pressió feta pel material humà que segreguen els Instituts, les Universitats i les Escoles especials en el sentit d’arribar a tenir un tros de pa. Tot es farà amb la humanitària intenció de col·locar uns joves i unes senyoretes afectats per una urgent necessitat. Això vol dir, simplement, que la casa Editorial Reus farà negocis excel·lents. La burocràcia a Espanya augmenta, però no es pot pas dir que millori en cap sentit.

Espanya —en tant que Estat— ha estat sempre una burocràcia. Durant segles, governà la covachuela tenint en el pinacle el Despacho Universal. Ara, la covachuela és molt més vasta. El seu poder és immens, sobretot a partir del moment en què els empleats entraren en un escalafó sagrat i desaparegueren els ces-sants. Hi ha hagut Governs que han tingut ta ingenuïtat d’elaborar un paper per a millorar —al seu entendre— la burocràcia. Ha estat com les misses a dir. Els seus efectes s’han volatilitzat. ¡Se lo ha tenido que envainar!, se sent dir a les tertúlies dels cafès, fent referència al que estem dient.

La burocràcia té enormes defectes, però és un element decisiu, preponderant.

Ara bé: precisament perquè la burocràcia és una manera natural de viure, una activitat espontània, un tarannà perfectament habitual, les formes que adopta són plàstiques, líquides, sovint gasoses. És impossible de trobar-li el cos. L’home que s’encarés amb el problema i el resolgués seria el més gran estadista que hauria tingut mai Espanya.