Els monuments

Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. És agradable, quan un passeja pels carrers amb el nas enlaire, sense tenir massa coses a fer, de trobar-se de tant en tant amb un monument o amb l’escriptura d’una làpida posada a la façana d’un edifici. Els monuments refresquen l’esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l’escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.

A Barcelona hi ha monuments deplorables, com el de Pitarra, a la Rambla, davant de l’entrada del carrer d’Escudellers; com el de Clavé, que fa poc han tret de la Rambla de Catalunya. N’hi ha d’altres que són més discrets, i És que són pitjors o millors, però, que els que es construïren en altres països d’Europa a la mateixa època? No ho crec pas. Són aproximadament el mateix. Per aquells anys la premsa de París —que llegia a l’Ateneu— presentava intermitentment unes enquestes en les quals hom demanava: «Si vostè pogués, i quins monuments de la ciutat tiraria a terra o dinamitaria?». El monument a Gambetta, al Louvre, havia estat votat per a la demolició copiosament. Sobre molts altres, la consideració era idèntica.

Hi havia tres monuments que trobava discrets: el de l’almirall Marquet, a la plaça de Medinaceli, que em semblava el millor de Barcelona; l’estàtua eqüestre del general Prim, al Parc de la Ciutadella; el monument al senyor Güell, a la intersecció de la Gran Via i la Rambla de Catalunya. L’autor del monument a Prim fou l’escultor Puig Gener, i està millor que el que té a Reus el mateix polític, i del qual fou autor Josep Clapés. El monument a Güell era fred, però tenia les característiques de l’esperit burgès de l’època victoriana: correcte i saturat de respectabilitat. En fou autor Rossend Nobas. Manolo Hugué deia que Nobas era una nul·litat imprescindible.

Aquesta frase es pot aplicar amb una exactitud perfecta al monument a Colom. Com el monument a Colom, n’hi ha un d’igual a totes les ciutats d’importància. N’hi ha que són més alts; altres, més baixos. Tots semblen fets en sèrie. Una columna amb un senyor a dalt que allarga el braç i assenyala una cosa que no es veu, amb el dit. La cosa que no es veu figura que és Amèrica. No es pot pas demanar més eficiència expressiva dintre la simplicitat mental de la composició. És una nul·litat imprescindible.

Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom, amb la intenció de fer minvar la parròquia de les tavernes, dirigeix, amb una batuta a la mà, nit i dia, unes masses corals invisibles. La seva figura rígida amb afectació, d’una seriositat fonamental, bronze sense sensibilitat, més plom que bronze, d’una importància basada purament en el pes, és d’una contemplació depriment. Es veu de seguida que el músic dirigeix mediocrement i que les masses corals del seu voltant canten malament. Ara, el monument és inacabat. Construït per subscripció popular, hi hagué diners per a la figura, però no n’hi hagué prou per a posar-la en el pedestal elevat que comportava el projecte. Potser si fos possible de veure l’estàtua més alta no resultaria tan espessa i pesada. S’airejaria. El cert és que, en acostar-se el moment de la inauguració, calgué trobar una solució provisional. Hi havia estàtua, però faltava baluerna d’elevació. L’arquitecte municipal Falqués, l’autor dels bancs i dels fanals del Passeig de Gràcia, el cèlebre Falqués, féu construir un sòcol de pressa i corrents. I així quedà Clavé sobre un sòcol peremptori i desproporcionat, amb les seves sabatasses enormes i la seva batuta incansable. Per donar als contempladors de l’estàtua la idea que l’homenatjat fou músic, Falqués féu incidir sobre el sòcol unes lires enormes que si s’haguessin de polsar exigirien pals semalers.

Al Parc hi ha aquell monument tan deliciós —aquella senyoreta que porta polisson, tan ben vestida de marbre, tan fina i distingida, que aguanta un paraigua obert que quan plou goteja autènticament. La senyora és una síntesi de tota una època i té una manera de presentar-se i de posar el peu absolutament igual que les senyores de l’època de la Restauració, tal com es poden veure en la «Ilustración Española y Americana», que fou una publicació molt artística i recollí les palpitacions del seu temps. He sentit dir a col·leccionistes de monuments, a refinats d’aquestes baluernes, que la figura, dintre de la seva cursileria, és plausible. De plausible, bé ho deu ser. És la Venus d’una classe dirigent educada en col·legis de jesuïtes, escolapis, doctrina cristiana o maristes.

El senyor Soler, Pitarra, es troba monumentalitzat a la part baixa de la Rambla, davant del que fou Teatre Principal. Vist de perfil, Pitarra sembla assegut en un sidecar grandiós, amb un capriciós respatller en forma d’onada a punt de cargolar-se —un sidecar de rua de carnaval que després de donar moltes voltes pel Pla de les Comèdies s’ha aturat definitivament. No sé pas qui fou l’autor de la figura. El respatller, el construí també l’arquitecte Falqués, i ha resultat d’una magnífica solidesa. El monument és horrorós, i, si no fos perquè Pitarra no hi té cap culpa i s’hi troba lligat sense voler, fins a l’extrem que fa l’efecte que li tremola la barbeta de tanta nerviositat que té, el millor seria dinamitar-lo purament i simplement.

De tota manera, el senyor Soler viu la seva vida marmòria una mica més tocat per l’aire que el seu homònim, el gran actor Iscle Soler, que treu una mica el cap d’un pou de pedra picada situat a la plaça de Sant Agustí. Tota l’arrogància i la procacitat de pedra cargolada que té el monument a Pitarra, té de timidesa i d’apocament l’obra de Gargallo al carrer de l’Hospital, tal com ha quedat, que poca cosa té a veure amb el projecte. I això deu explicar-se perquè el primer fou pensat com a monument d’estiu i el segon com a monument d’hivern. No ens estem mai de res.

Davant de la façana de la Universitat, de la glacial façana de Rogent, el monument de Gaudí al doctor Robert ofereix un contrast vivíssim. Sembla mentida que dues coses tan aberrants hagin pogut ésser acostades tan visiblement. L’edifici universitari i el monument, obra de dos homes que, si no foren contemporanis, poc se n’hi falta, semblen coses de dos països diferents. Si la façana és considerada acceptable, el monument només pot ésser qualificat de monstruós; si el monument és considerat plausible, la façana no pot acceptar-se de cap manera. Són dues coses que no lliguen. El monument de Gaudí hauria estat bé al Parc Güell. A la plaça de la Universitat, hi fa un efecte estranyíssim. És d’una originalitat esfereïdora. Representa una protuberància geològica posada entre les cases més aviat mediocres d’una plaça ombrejada per unes palmeres. Posar una excrescència grandiosa de moniato en un ambient semblant fa com una detonació. Quan, sortint de les aules fredes i grises de la baluerna universitària, merament cúbiques, purament geomètriques, ens trobàvem amb la inflor de la protuberància gaudiniana que havia sortit al sòl de la plaça, la sorpresa ens envaïa. Una sorpresa que al cap de cinc anys de produir-se es mantingué viva com el primer dia. Però Gaudí fou un home així.

Odiava l’Eixample de Barcelona com a fenomen urbanístic i arquitectònic. Si l’hagués pogut arrasar ho hauria fet. Tot el que construí en la seva àrea porta la marca d’una terrible protesta. La del monument al doctor Robert fou, potser, la més viva. Ara, sobre la forma del monument, s’hi veuen alguns detalls molt sensibles, com per exemple l’adolescent nu, obra de Josep Llimona, que és una de les millors peces d’escultura produïdes en aquest país en els últims decennis.

A la plaça de Palau hi ha el monument —encara que ningú no ho sàpiga— al geni català projectat per l’arquitecte Daniel i Molina (autor de la plaça Reial), per celebrar la portada d’aigües de Montcada. Els germans Baratta (italians) la portaren a la pràctica. És una font de marbre amb una figura a dalt que porta una estrella al cap i quatre matrones còmodament assegudes que representen les quatre províncies catalanes. Del cercle d’aigua que rodeja el sòcol surten uns cavalls que bufen —o haurien de bufar— l’aigua. És un monument discret, amb un punt de malenconia provincial, tòpic, ingenu, que, davant de la façana de Llotja de Joan Soler, queda una mica escanyolit i esborrat.