Una carta

Devia ser a finals de l’any 1918. Feia poc que havia acabat la carrera. Havia començat a treballar en el periodisme. Un matí, vaig entrar al despatx del director de «La Publicidad». Vaig adonar-me, en obrir la porta, que el director tenia una visita. Vaig retirar-me, però el senyor Jori em demanà que entrés. La visita era una senyora: la senyoreta Mathieux de l’Òpera Còmica de París.

Mademoiselle Mathieux era una persona jove, alta, morena, esvelta, molt bonica. Havia vingut a Barcelona per cantar «Carmen» al Liceu i es trobava en aquell moment a la redacció del Passeig de Gràcia parlant amb el senyor Jori. Era un matí d’hivern: opac, plujós i fred. La senyoreta em féu un positiu efecte i degué intervenir en el fet la idea que jo tenia llavors de les artistes. Jo creia llavors que al matí les artistes eren invisibles i que si es llevaven d’hora era perquè els passava alguna cosa greu. Quan vaig trobar-me en aquell desagradable matí rúfol amb una artista fresca, enriolada i divertida, vaig considerar que Mlle. Mathieux era una artista per tot el dia, i això m’agradà positivament. Em preguntà si havia assistit a alguna de les representacions de «Carmen» que havia donat al Liceu, i li vaig haver de dir que no, com així era cert. Vaig afegir que algun dia tindria ocasió de sentir-la a l’Òpera Còmica de París. Aquella persona era considerada, en aquell moment, la millor intèrpret francesa de «Carmen». En realitat, «Carmen» és una obra que no m’agrada gens, a pesar de les ditiràmbiques coses que, en renyir amb Wagner, n’escriví Friedrich Nietzsche.

En aquell moment, la senyoreta es trobava al despatx del director del diari, per acomiadar-se. Havia estat coberta literalment d’elogis per aquell diari ingenu —elogis merescuts, certament— i havia cregut que havia de donar les gràcies al director per les magnífiques i gratuïtes gasetilles. Quan això estigué acabat, la conversació recaigué sobre Barcelona, i Mlle. Mathieux digué que, a pesar d’haver viscut ací gairebé tres mesos seguits i d’haver conegut tanta gent, no hi havia comprès res.

—Absolutament res! —digué—. Les persones m’han semblat molt agradables i polides… com a París, però no he vist cap «Carmen» enlloc; com que creia que a Espanya tot era igual i que «Carmen» era un tipus genèric, el fet m’ha sorprès molt.

—Però «Carmen» és una espanyola d’escàs interès…

—Però és tan bonica… la música assolellada de Bizet… —digué l’artista, una mica sorpresa de l’estirabot de Jori, estirabot natural, atès que era molt esteta.

—Si més no, m’agradaria d’haver comprès una mica Barcelona… Deu tenir tant d’interès…

Jori era un tímid. Digué, ràpid, davant de la meva sorpresa:

—Podríem fer una cosa. Aquest jove aquí present, que té en el diari una funció una mica vaga, li podria escriure una carta dient, més o menys, com és Barcelona. Què li sembla?…

—Home! —vaig dir més mort que viu—. En realitat, jo no sé res.

—Seria esplèndid. Cregui que em farà un gran favor. Si vostè es pren aquesta molèstia, jo li escriuré.

—Però què vol que digui… La meva ignorància és completa.

Jori no callà mai, fins que la vaig haver escrita. Li vaig dir que l’havia enviada i quedà satisfet. La carta, certament, la vaig escriure, però no la vaig enviar mai, naturalment.

«Visc, Mlle. Mathieux, en l’esperança —deia la carta— que s’ha emportat de Barcelona una imatge i un record simpàtic i agradable. Barcelona és una ciutat més aviat humida. El vent que hi domina és el sud-oest, que és un aire llepissós, d’una alegria aparent per la mobilitat que dóna al cel; en realitat és un vent morós, monòton i trist. A algunes persones, els produeix un cert mal de cap i una migranya melangiosa; a d’altres, un frenesí momentàniament fascinador. Els qui vivim a la ciutat i ens preocupem de la salut constatem una acidesa estomacal persistent. A Barcelona hi ha moltes persones que pateixen de l’estómac. Sovint som artrítics i biliosos, i, si no fos perquè el cel és generalment tan blau i les siluetes es dibuixen amb tanta fixesa —cosa que ens fa creure que som sempre descoberts—, potser encara seríem més atrabiliaris i violents. És un país en què el bútxara es produeix abundantment. Tot, a més a més, és molt fort, fins i tot la verdura. A París, una col de Brussel·les és una col de Brussel·les; a Barcelona, una col de Brussel·les és com una copa de conyac. Tot el que es menja i el que es beu, tot el que es diu i el que es pensa, té una personalitat i un relleu terrible i abracadabrant. Tot tendeix al pintoresc, al caractericisme, a esdevenir inoblidable. Tot és incòmode i fabulós. Els humoristes són terribles: d’una seriositat pètria. Xavier Nogués, Francesc Pujols: dos elements inconfusibles del país. Les coses inoblidables duren, però, molt poc temps: unes hores, de vegades uns dies, com a màxim unes setmanes; sempre hi ha un pitjor —o sigui un millor— que substitueix el que semblava definitiu. Em permeto de dir-li tot això perquè si es trobà, en els tres mesos de permanència a Barcelona, amb alguna envestida descarada i provocativa, pensi en la influència que tenen el clima i les herbes que mengen els animals en els costums dels homes que amb el ganivet i la forquilla els devoren cortesament.

»Abans que res, a Barcelona tot té graduació: la matisació imperceptible a penes existeix. Les coses hi tenen un volum i un color extraordinaris. L’arquitectura és cridanera, les tribunes dels edificis indiquen un desig permanent dels propietaris de fer acte de presència; vegi el sensacional relleu dels homes i de les dones. Recordi la grandiositat dels vins, la força gegantina i triomfal que es necessita per a resistir els arrossos i les sarsueles, el massapà i els torrons, el bròquil i les faves, les garnatxes i les malvasies. La imminència, la violència, la proximitat de la realitat, són permanents. Davant de la realitat, sempre estem en primera línia. Sense saber-ho, el nostre ídol és Descartes. No judiquem: tendim a comptar, encara que de vegades ens equivoquem. La nostra filosofia és primària, sensual, brusca i contundent. El filòsof de Barcelona és de Vic. Vegi el que escriví: “La verdad es la realidad de las cosas”. Potser no és ben bé així, però ho sembla. Quan el nostre art pogué manifestar-se autòctonament aparegué la brutalitat del romànic. El gòtic és una pintura d’un realisme feroç, molt més intensa que la de qualsevol manifestació d’aquest estil en altres països. Giotto, al costat dels nostres vells pintors, relata simples i pures tendreses, és un pintor a l’aigua de roses. La capital, el pinyol, 1 os dur, incorruptible, de Barcelona és Vic, corregit a penes pel lleu tremolor de la marina. Poca marina, avui, certament, perquè l’interès actual és petitissim: però la marina és un factor històric que es manté, i és el vigatanisme corregit pel lleu tremolor de la marina el que ha contribuït, potser més, a la moderació de Barcelona. Aquesta moderació explica les llargues, de vegades llarguíssimes, temporades que en el curs del temps la mediocritat de la ciutat ha estat visible, el que és compatible amb un estat fulgurant de maximalisme que fa que hom ho jugui tot a una carta. Aut Caesar, aut nihil. Davant de la realitat, si més no, Barcelona ha tingut una posició enraonada, mai dubitativa. És aquesta combinació el que ha creat la universalitat barcelonina del comerç. El barceloní és comerciant. Aquesta tendència es troba, potser, en la base del mètode pactista i de la inserció en l’àrea europea.

»La Barcelona moderna és presentable sobretot a la nit, quan els exabruptes arquitectònics que s’hi han produït són invisibles. La burgesia ha estat molt genialoide: molt més que els arquitectes, ho han estat els propietaris d’una part de l’urbanisme. Alguns esperits han proposat de tirar-los a terra, ensorrar-los, però ha estat impossible pel que hauria costat de fer-ho, havent estat construïts amb materials eviterns. No pot fer-se una idea de la dificultat que pot arribar a ser que un país es pobli de sobte de persones riques genials, que aparegui un geni casa sí casa no. ¿Com enderrocar una casa si el seu arrasament costaria el doble —suposant una paritat monetària— que el que costà construir-la? (Gaudí és a part. Un geni? Possible. Però, sobretot, un home de concepcions grandioses en un país en què el pigmeu voluntari és abundantíssim). Quan un home ric i genial no ho encerta, és perillós. En aquest punt, de tota manera, la unanimitat no és permanent. Quan el català parteix de la idea que davant del que és genial i desorbitat s’ha de fer funcionar el sentit del ridícul, resulta un home apreciable, bon pagador, discret i distingit. La disfressa que va pitjor al català és la de bútxara i de vedette. Però sempre n’hi ha un o altre en la perspectiva.

»Barcelona viu a dins d’un conegut moviment: el d’aquí caic allà m’aixeco. Aquesta maquinària per ara no s’ha malmès mai i no té pas l’aire de rovellar-se. És una població de gran sensibilitat econòmica plena de prudència i de visió petita. És, així mateix, una població, d’escassa sensibilitat política, molt aventurera i irreflexiva. Hi ha una febreta d’ascensió social, que és un factor importantíssim. El país està en el corrent de la vida moderna. Ascendirem, ens mantindrem o periclitarem amb la vida moderna, amb la cultura greco-llatina, amb la religió catòlica, amb el dret romà, amb la filosofia realista, amb l’art concebut com una tendència al confort i, per tant, contrari al Gran Animal de la Naturalesa. Avui ens trobem així i és molt possible que temps a venir ens trobem d’aquesta manera.

»Des del punt de vista de l’amor, el català és generalment sensual, rarament voluptuós. Aquesta és una activitat molt relacionada amb el somniar despert. Hi ha tan poques coses que tenen una real importància! —se sent dir, de vegades, en aquest país. Les senyores tenen molta paciència. Els homes, de vegades, menys; de vegades, més. Però, això, la gent s’ho sap —a casa seva».

La carta s’acabava aquí, amb el final obligat d’adjectius convencionals que sempre és prudent d’utilitzar en la concentració de vanitat inseparable dels artistes. Però la carta no fou enviada, encara que escrita, perquè els tractes amb els directors no es poden negligir. Si ara em permeto d’exhumar-la, no ho faig pas per publicar un document d’època, sinó perquè em sembla que, fora de l’autor, tot està, aproximadament, com sempre.