Madrid, 13 de març: canvi de guàrdia

De vegades em demano per què sóc tan primari i tan provincià. Ho dic per la tirada que tinc aquests dies a anar a veure el relleu de la guàrdia del Palau Reial, i Per què tinc aquesta tendència a badar i a vagabundejar? No ho sé pas. No hi puc fer més. Hi vaig.

L’operació del relleu es fa a les onze del mati i és molt vistosa i marcial. És amenitzada per dues bandes de música que toquen aires diversos, tònics o esblaimats, i fins alguna masurca o polca que es fa dir sí senyor. Al moment en què els dos comandants, l’entrant i el sortint, es donen la mà i es diuen amb un aire de misteri, a l’orella, el punt on han deixat els diners i la clau, els violins sols de la música toquen una americana amb pizzicati alternats amb punts d’orgue sentimentals.

Ja comprenc que una cosa així no sigui del gust de les persones distingides. No ho dic pas, ben entès, perquè els exèrcits hagin passat de moda. Ho dic simplement perquè per a contemplar aquestes evolucions hom s’ha de barrejar amb la gent peresosa i malejada que, amb les mans a les butxaques i un aire distret, no hi manca mai. Hi ha una mena de tipus de barri baix que està sempre disposat, en efecte, a perdre qualsevol repàs per sentir tocar una música de metall.

L’espectacle en si m’encanta i gairebé sóc un professional de veure passar soldats, de presenciar com la tropa fa la instrucció i de contemplar relleus espectaculars. És una tendència atàvica. De jovenet he vagabundejat molt. He estat allò que s’anomena metafòricament un gos sense collar. Els meus instints solitaris, per aquella tendència a la paradoxa elemental que té la vida, m’han portat a viure enmig de l’olla i de la bullanga. No és pas que ho hagi cercat. M’hi he trobat sense saber per què, per pura fatalitat. És en virtut, doncs, dels coneixements que tinc sobre aquesta matèria que puc dir que Madrid no té gaires condicions perquè hom pugui donar lliure curs a aquests plaers visuals. La plaça d’Orient no val pas el que val un bon recés de paret de tanca provinciana o un camp amb arbres tot al voltant. Car ja es pot dir: l’espectador d’aquestes puerils orgies ha de romandre ajagut i, si pot ésser, a l’ombra fresca d’uns arbres i ha de sentir algun borinot que rondini pels costats. Els soldats han d’estar al sol i han de tenir l’aire d’heroica resignació que dóna estar suat de dalt a baix.

Els moviments rítmics i mecànics de l’estratègia antiga, vistos amb els ulls una mica aclucats, l’ànima submergida en el repòs soporífer que causa la música vaga del fil de la llunyania passat per l’arquet dels borinots, produeix una mitja son tan dolça que fa un profit deliciós. En aquest estat, els tocs de corneta que s’escolten us fan l’efecte de consells que us donen de l’altre món —consells als quals hom dóna una importància relativa perquè tenen un aire de mers passatemps celestials del gènere enfadós.

Per a aquests espectacles, Girona té a l’estiu, i Barcelona, a l’hivern, admirables condicions. A Barcelona hi ha unes parets de tanca entre la carretera de Sarrià i l’Escola d’Agricultura des de les quals he vist fer magnífiques i ben trobades instruccions militars. Encara recordo els raigs que les cintes del sol treien dels sabres brunyits i grocs i de les baionetes calades, i el núvol de partícules d’or —exactament de pols— que arrossegaven els batallons, regiments i companyies instruint-se amb passió. Rodejant els soldats hi havia colles de criatures bel·licoses; res més graciós i delicat que veure jugar les criatures en llibertat, això és, pegant-se, apedregant-se, buidant-se algun ull i mossegant-se les orelles amb una timidesa pueril i una dolça i mansueta ingenuïtat.

A Girona hi ha la Devesa i l’ombra pensarosa i estiuenca dels seus plàtans alts. El camp de Mart, el déu de la guerra, és un dels millors terrenys que es coneixen per a fer maniobres i evolucionar. Assegut sobre l’herba, amb el soroll del riu que divaga sense parar, el sol fent la rateta entre l’esplendor vegetal, amb algun capellà a la vista que passa i se’n va, he viscut a Girona hores inoblidables davant la tropa, ben dosificades de poesia i de realitat.

Amb aquesta riquesa d’experiència, no és pas estrany que Madrid m’hagi produït, en el punt concret de veure passar els soldats i de veure’ls fer la instrucció, contemplar relleus i moixigangues, una vertadera desil·lusió. No hi ha cap lloc apropiat —aquesta és la veritat i aquest és el problema—, i si no es té un gran càrrec o una considerable personalitat que permeti d’entrar a la tribuna oficial no hi ha manera humana a Madrid de poder mantenir una dèria que en si és honesta, no fa mal a ningú ni fa oblidar cap dels deures familiars o conjugals.