Madrid, 17 d’abril
Carrer de Toledo avall, amb la plaça de la Ce-bada i tots els seus afluents, us porta a penetrar a la bossa popular de Madrid, al fons més humà de la ciutat —en un món mig submergit en els fums de l’oli fregit. Galdós deia que el que ha salvat Espanya de les invasions estrangeres ha estat principalment el aceite hervido.
El pintoresc va desapareixent, però encara hi ha al carrer de Toledo parador es amb un gran pati ple de carros que porten bots de vi que fan una olor de quitrà que fa girar la cara. Pel pont monumental i insignificant de Toledo, sobre el Manzanares —o falta riu o sobra pont, deia Quevedo—, entren i surten carros amb tenda, mules i ases que fan el transport a bast, arrieros amb cara de facinerosos i la manta de l’òpera «Carmen», gent que va de camí. Els veieu sortir del pont i entrar a la terra deserta de Castella, i us costa de creure que van en algun d’aquests pobles de l’horitzó de color de terra calcària com un munt de fang assecat. Us fa l’efecte que no van enlloc i que han entrat a Madrid per tal de compondre els darrers aiguaforts i gravats locals.
És un món barrejat. Hi veieu el petit poble que fa encara tuf d’Edat Mitjana i parla com a les sarsueles, que fa marxar un petit comerç miserable, i obrers de vestit blau. A les tavernes apareix el gallet de cada casa de vecindad, una mica pàl·lid, amb una esquena dibuixada amb tiralínies, un mocador de seda blanc al coll, admirablement prisat, amb l’agulla del robí de tres rals que amaga el primer tumor blanc. El gallet juga la carta suada amb el camús de la cantonada, el geperut del veïnat i l’ataconador gras del sainet popular. Sempre hi ha una noia que l’espera a la cantonada. Passant pels carrers, entre un anar i venir incessant de gent vaga i oliosa, de grups que es fan i es desfan, el manubri que toca destemprat, la carreta de bous lenta que passa amb dificultat i enmig d’uns crits infernals, sentiu de vegades una veu terrible de dona que us crida a l’orella d’una manera gratuïta i histèrica:
—¡Juanitaaaa!
El crit us desorienta i us fa empassegar amb les restes d’un somier que jeuen flàccides sobre els palets punxeguts de riera del carrer —aquests palets de riera dels barris populars de Madrid, que Gautier deia que mossegaven. Aneu a parar, després de tres o quatre empentes, durant les quals llegiu el rètol d’un cafè que diu: «Hay tertúlia», davant d’un aparador de casa de menjars. A l’aparador hi ha un alta-ret amb plats de mongetes i de cigrons. Un pobre vell, amb una cara de gran senyor arruïnat, vestit amb una llarga financiera, la barba blanca esbullada, es mira, a través dels vidres humits, els cigrons amb un ull caigut, caní, llunyà, celestial. En aquests aparadors hi ha, de vegades, un enfilat d’ocellets rostits a l’ast. A dins de l’establiment sempre se sent una guitarra.
De vegades entro en alguna casa de dormir del barri. N’hi ha una d’establerta en una llarga habitació rectangular, molt fonda, amb un sostre de volta, les parets sense obertures, llises, amb la llum de color d’ala de mosca de les bombetes fatigades. El llit consisteix en una taula llarguíssima i un banc a cada costat. La pobra gent dorm amb els colzes a la taula, de vegades amb la galta i el nas aixafats sobre la fusta i els dos braços al coll; de vegades amb els braços al clatell, el cap a sobre i el barret posat. Hi ha escorços d’un dolor resignat; altres tenen a la cara la joia del somni del repòs eternal. Se’ls veu morir somniant, assaborint la delícia de no haver de sortir l’endemà a trepitjar els empedrats.
Hi ha un moment en què sentiu la necessitat de sortir d’aquest barri i l’oli fregit us cou al paladar. De vegades arribo fins al pont del Manzanares i prenc, a la dreta, «el Paseo de los Melancólicos». Amb diferents noms, aquest carrer voreja Madrid per l’oest i pel nord. Enfilo el llarg passeig, que a la nit és molt solitari, i vaig desfilant davant d’uns arbres raquítics i sentint a la sola de la sabata la runa de carbó de coc que posen al passeig per tapar els bassals. Arribo, després de molt caminar, a sortir darrera del Palau Reial, i veig la mola de l’edifici tocada vagament per la clarícia de l’alba. Hi ha, als voltants, un silenci de cos fatigat. Només passa, amb vaguetat, el ventet lleuger de la Sierra. Alguna màquina de l’estació del nord xiula de tant en tant. Es va fent dia lentament; el Guadarrama es va descobrint i detallant, i el verd Velázquez de la muntanya queda d’un monocromisme tendre; el Palau Reial, elevat i sever, grandiós, té una lividesa rosada. El Palau Reial és un bloc de pedra admirablement ben posat. És de baix a dalt, sobre els jardins penjats, que s’ha de veure —més que dels carrers que hi accedeixen a peu pla. Arribant-hi per aquests carrers se us apareix un edifici important, però a Europa n’hi ha d’altres. Vist, en canvi, de nord estant, de la base de l’elevada geologia que el manté, apareix una fortalesa dominadora, impressionant. Aquesta doble cara de l’edifici explica moltes coses i en suggereix moltes d’altres.