5 de novembre del 2008

L’endemà de les eleccions Nova York estava exultant. Als carrers la gent havia celebrat la victòria demòcrata fins a altes hores de la nit, com si volgués foragitar els dimonis de l’últim doble mandat. Personalment, l’únic contacte que vaig tenir amb el fervor popular va ser a través del televisor del meu despatx, on estava tancat des de feia tres dies.

Aquell matí la Denise va arribar a les vuit al despatx amb un jersei de l’Obama, una tassa de l’Obama, una insígnia de l’Obama i un paquet d’adhesius de l’Obama.

—Ah, ja ets aquí, Marcus? —em va dir quan va entrar per la porta i va veure que estaven tots els llums encesos—. Vas sortir, ahir a la nit? Quina victòria! T’he portat adhesius per al cotxe.

Mentre parlava va deixar les coses damunt la seva taula, va encendre la cafetera i va desconnectar el contestador. En acabat va entrar al meu despatx. Al veure l’estat en què es trobava tota l’habitació va fer uns ulls com unes taronges i va exclamar:

—Mare de Déu, Marcus, què ha passat aquí?

Jo estava assegut a la meva butaca contemplant una de les parets. M’havia passat part de la nit empaperant-la amb les meves notes i esquemes sobre la investigació i m’havia posat una vegada i una altra les gravacions d’en Harry, de la Nancy Hattaway i d’en Robert Quinn.

—Hi ha alguna cosa en tota aquesta història que no entenc —vaig dir—. M’està fent parar boig.

—T’has passat tota la nit aquí dins?

—Sí.

—Ostres, Marcus. I jo que em pensava que devies haver sortit a divertir-te una mica. Fa molt de temps que no et diverteixes. Què és el que et té tan capficat, la novel·la?

—El que em té capficat és el que vaig descobrir la setmana passada.

—Què vas descobrir?

—Aquest és el problema, que no n’estic segur. Què se suposa que has de fer quan t’adones que una persona que sempre has admirat i tingut com a exemple t’ha traït i t’ha mentit?

Va rumiar un moment i finalment em va dir:

—A mi em va passar. Amb el meu primer marit. Me’l vaig trobar al llit amb la meva millor amiga.

—I què vas fer?

—Doncs res. No vaig dir res. No vaig fer res. Va ser als Hamptons, havíem anat a passar-hi el cap de setmana amb la meva millor amiga i el seu marit en un hotel a la vora del mar. El dissabte a última hora vaig anar a passejar davant del mar. Sola, perquè el meu marit m’havia dit que estava cansat. Vaig tornar molt abans del que em pensava. No era gaire divertit, passejar tota sola. Vaig tornar a l’habitació, vaig obrir la porta amb la targeta magnètica i els vaig veure al llit. Ell estirat a sobre d’ella, a sobre de la meva millor amiga. És increïble, amb aquestes targetes magnètiques pots entrar a les habitacions sense fer gens de soroll. No em van veure ni em van sentir. Me’ls vaig mirar un moment, vaig mirar com el meu marit bellugava amunt i avall per fer-la gemegar com un gosset, i després vaig sortir de l’habitació sense fer soroll, vaig anar a vomitar als lavabos de recepció i vaig continuar passejant. Al cap d’una hora vaig tornar: el meu marit era al bar de l’hotel prenent-se un gin-tònic i rient amb el marit de la meva millor amiga. No vaig dir res. Vam sopar tots quatre junts. Jo vaig fer com si res. Al vespre va caure com un sac al llit, em va dir que no fer res l’esgotava. Jo no vaig dir res. No vaig dir res durant sis mesos.

—I al final vas demanar el divorci…

—No. Em va deixar per ella.

—Te’n penedeixes, de no haver reaccionat?

—Cada dia.

—Així doncs, hauria de reaccionar. És això el que em vols dir?

—Sí. Reacciona, Marcus. No siguis una bleda estúpida i enganyada com jo.

Vaig somriure.

—Pots ser moltes coses, però una bleda no, Denise.

—Marcus, què va passar la setmana passada? Què vas descobrir?

5 dies abans

El 31 d’octubre el professor Gideon Alkanor, un dels millors especialistes en psiquiatria infantil de la costa est i un bon conegut d’en Gahalowood, va confirmar el que ja era una evidència: la Nola patia greus trastorns psiquiàtrics.

L’endemà de tornar de Jackson, en Gahalowood i jo vam baixar en cotxe fins a Boston, i l’Alkanor ens va rebre al seu despatx del Children’s Hospital. Basant-se en tota la informació que ja li havíem donat abans, va arribar a la conclusió que es podia establir un diagnòstic de psicosi infantil.

—I això què vol dir, en línies generals? —va preguntar en Gahalowood, impacient.

L’Alkanor es va treure les ulleres i els va netejar els vidres amb parsimònia, com si estigués rumiant el que havia de dir. Finalment es va girar cap a mi:

—Això vol dir que tenia raó vostè, senyor Goldman. Vaig llegir el seu llibre fa poques setmanes. En vista del que vostè descriu i dels elements que m’ha aportat en Perry, jo diria que la Nola de vegades perdia la noció de la realitat. Segurament devia calar foc a l’habitació de la seva mare en una d’aquestes crisis. Aquella nit del 30 d’agost del 1969 la Nola té la percepció de la realitat alterada: sí que vol matar la seva mare, però en aquell moment precís per a ella matar no vol dir res. No és conscient de l’abast del que està fent. I després d’aquest primer episodi traumàtic hi ha l’exorcisme. Podria ser perfectament que el record d’aquest episodi fos el desencadenant de crisis de desdoblament de la personalitat en què la Nola es converteix en la mare que ella mateixa ha matat. I aquí és on tot es complica: quan la Nola perdia la noció de la realitat, el record de la mare i del que havia fet tornava per torturar-la.

Em vaig quedar sense paraula durant un moment.

—Així vol dir que…

Abans que jo pogués acabar la frase, l’Alkanor va assentir amb el cap i va dir:

—La Nola es pegava a ella mateixa, en aquests moments de descompensació.

—I aquestes crisis, què les pot desencadenar? —va preguntar en Gahalowood.

—Probablement variacions emocionals importants: un episodi d’estrès, una pena molt gran… El que vostè mateix descriu al seu llibre, senyor Goldman: el fet de conèixer en Harry Quebert, de qui s’enamora perdudament, i després el rebuig per part d’ell, que la porta fins i tot a intentar suïcidar-se. Som davant d’un esquema gairebé «clàssic», diria jo. Quan les emocions es desboquen, la Nola es descompensa. I quan es descompensa, veu la seva mare que ve a castigar-la pel que ha fet.

Durant tots aquells anys la Nola i la seva mare havien sigut una sola persona. Ens faltava la confirmació per part del pare Kellergan, i el dissabte 1 de novembre del 2008 ens vam presentar tots en comitiva al número 245 de Terrace Avenue: érem en Gahalowood i jo i en Travis Dawn. Ja l’havíem informat de tot el que havíem descobert a Alabama i en Gahalowood havia demanat la seva presència per tranquil·litzar en David Kellergan.

Així que ens va obrir la porta ens va etzibar:

—No tinc res a dir-los. Ni a vostès ni a ningú.

—Sóc jo qui té coses a dir-li —li va replicar molt tranquil en Gahalowood—. Sé el que va passar a Alabama l’agost del 1969. Sé allò de l’incendi, ho sé tot.

—Vostè no sap res.

—Te l’hauries d’escoltar —va dir en Travis—. Deixa’ns entrar, David. Si hem de parlar estarem millor a dins.

Al final en David Kellergan va cedir. Ens va fer passar i ens va portar cap a la cuina. Es va servir una tassa de cafè i es va asseure a taula sense oferir-nos-en a nosaltres. En Gahalowood i en Travis es van asseure davant seu i jo em vaig quedar dret, una mica apartat.

—I doncs? —va preguntar en Kellergan.

—He estat a Jackson —va respondre en Gahalowood—. He parlat amb el pastor Jeremy Lewis. Sé el que va fer la Nola.

—Calli!

—Patia psicosi infantil. Li agafaven crisis d’esquizofrènia. El 30 d’agost del 1969 va calar foc a l’habitació de la seva mare.

—No! —va cridar en David Kellergan—. És mentida!

—Aquella nit va trobar-se la Nola al porxo cantant. Al final va comprendre què havia passat. I la va exorcitzar. Pensant-se que li feia un bé. Però va ser un desastre. Va començar a patir episodis de desdoblament de la personalitat durant els quals intentava castigar-se a ella mateixa. Per això vostè va decidir marxar lluny d’Alabama i per això va travessar tot el país, amb l’esperança de poder deixar enrere els fantasmes, però el fantasma de la seva dona el va perseguir, perquè en el cap de la Nola ella encara existia.

Li va lliscar una llàgrima galta avall.

—De vegades tenia atacs —va dir amb un fil de veu—. Jo no hi podia fer res. Es pegava a ella mateixa. Era la filla i la mare. Es donava cops i tot seguit ella mateixa suplicava perquè s’aturessin.

—I llavors vostè posava música i es tancava al garatge, perquè era insuportable.

—Sí! Sí! Insuportable! És que no sabia què fer. La meva filla, la meva estimada filla, estava molt malalta.

Va començar a plorar. En Travis se’l mirava esfereït pel que acabava de descobrir.

—Per què no la va fer mirar? —va preguntar en Gahalowood.

—Em feia por que me la prenguessin. Que la tanquessin! I a més amb el temps les crisis es van anar espaiant. Durant uns quants anys fins i tot em va semblar que el record de l’incendi es començava a esborrar; vaig arribar a pensar que aquells episodis desapareixerien completament. Cada cop estava millor. Fins a l’estiu del 1975. De cop i volta, sense que jo sabés per què, va començar a tenir crisis violentes.

—Per culpa d’en Harry —va dir en Gahalowood—. El fet de conèixer en Harry va suposar un excés d’emocions, per a ella.

—Va ser un estiu espantós —va dir el pare Kellergan—. Jo les veia venir, les crisis. Gairebé les podia predir. Era horrorós. Es picava els dits i els pits amb un regle. Omplia un cubell d’aigua i hi ficava el cap, mentre suplicava a la seva mare que la deixés estar. I la seva mare, amb la seva pròpia veu, li deia de tot.

—Vostè no l’havia sotmès també a aquesta mena d’ofegaments?

—En Jeremy em va jurar que era l’únic que s’hi podia fer! M’havien dit que en Lewis assegurava que era exorcista, però no n’havíem parlat mai, ell i jo. I de cop i volta em diu que el Maligne ha posseït el cos de la Nola i que l’hi hem d’expulsar de dins. Jo hi vaig consentir només perquè no denunciés la Nola a la policia. En Jeremy estava completament boig, què volien que fes? No tenia elecció… En aquest país tanquen les criatures a la presó!

—S’escapava de casa? —va preguntar en Gahalowood.

—Sí que es va arribar a escapar. Una vegada, durant una setmana sencera. Me’n recordo que era a finals de juliol del 1975. Què havia de fer? Trucar a la policia? I què els havia de dir? Que la meva filla estava perdent el seny? Vaig decidir esperar una setmana abans de denunciar-ho. Em vaig passar tota la setmana buscant-la pertot arreu, nit i dia. I al final va tornar.

—Què va passar el 30 d’agost?

—Va tenir una crisi molt violenta. No l’havia vist mai en aquell estat. Vaig intentar calmar-la, però no hi havia manera. Aleshores em vaig tancar al garatge per arreglar aquella maleïda moto. Vaig posar la música al màxim. Em vaig passar gairebé tota la tarda allà amagat. La resta ja la saben: quan vaig anar a veure-la ja no hi era… Vaig sortir a fer un tomb pel barri i vaig sentir dir que havien vist una noia plena de sang prop de Side Creek. Em vaig adonar que la situació era greu.

—Què va ser el primer que va pensar?

—Si vol que li sigui franc, el primer que vaig pensar va ser que havia fugit de casa i que eren les ferides que s’acabava de fer ella mateixa. Vaig pensar que la Deborah Cooper devia haver vist la Nola en plena crisi. Al cap i a la fi era el 30 d’agost, la data de l’incendi de casa nostra a Jackson.

—Havia tingut altres episodis violents, en aquella mateixa data?

—No.

—I què la devia desencadenar, una crisi així?

En David Kellergan va dubtar un moment, abans de respondre. En Travis va veure que se l’havia d’incitar a parlar.

—Si saps alguna cosa, David, ens l’has de dir. És important. Fes-ho per la Nola.

—Aquella tarda, quan vaig entrar a la seva habitació i vaig veure que no hi era, vaig trobar un sobre obert damunt del llit. Un sobre a nom seu. A dins hi havia una carta. Jo crec que va ser aquella carta, el que li va provocar la crisi. Era una carta de ruptura.

—Una carta? Però si no ens en vas parlar mai, d’aquesta carta! —va exclamar en Travis.

—Perquè era una carta escrita per un home que per la manera com escrivia estava clar que no tenia edat d’estar vivint una història d’amor amb la meva filla. Què volies? Que tota la ciutat es pensés que la Nola era una fresca? En aquell moment jo estava convençut que la policia la trobaria i me la portaria a casa. I llavors jo l’hauria portat que la curessin, aquest cop sí! Aquest cop sí!

—I qui era l’autor d’aquella carta de ruptura? —li va preguntar en Gahalowood.

—Era en Harry Quebert.

Ens vam quedar tots sense paraula. El pare Kellergan es va aixecar, va marxar un moment i va tornar amb una capsa de cartró plena de cartes.

—Les vaig trobar després que desaparegués la Nola, amagades a la seva habitació, darrere d’un llistó de fusta que ballava. La Nola es cartejava amb en Harry Quebert.

En Gahalowood va agafar una carta a l’atzar i la va llegir per sobre.

—Com ho sap, que era en Harry Quebert? —li va preguntar—. No estan firmades…

—Perquè… Perquè són els mateixos textos que surten al seu llibre.

Vaig furgar dins la capsa: efectivament, contenia la correspondència d’Els orígens del mal, almenys les cartes que havia rebut la Nola. Hi era tot: les cartes que parlaven d’ells, les cartes de la clínica de Charlotte’s Hill. Era la mateixa lletra polida i perfecta del manuscrit. Em vaig quedar glaçat: tot allò era ben real.

—Aquesta és la famosa última carta —va dir el pare Kellergan allargant un sobre a en Gahalowood.

La va llegir i me la va donar.

—Coincideix amb l’última pàgina d’Els orígens del mal —ens va explicar en Kellergan.

Jo vaig assentir. Reconeixia el text. No me’n sabia avenir.

—Quant fa que sap que en Harry i la Nola es cartejaven? —va preguntar en Gahalowood.

—No me’n vaig adonar fins fa poques setmanes. Al supermercat em va caure a les mans Els orígens del mal. L’acabaven de tornar a posar a la venda. No sé per què, el vaig comprar. Necessitava llegir aquell llibre, per intentar entendre. De seguida em va fer l’efecte que algunes frases ja les havia llegit abans. És increïble, el poder que té la memòria. I a força de pensar-hi hi vaig caure: eren les cartes que havia trobat a l’habitació de la Nola. Feia trenta anys que no les tocava, però m’havien quedat gravades en alguna part del cervell. Aleshores me les vaig rellegir i ho vaig veure clar… Aquella porqueria de carta va fer embogir de pena la meva filla, sergent. En Luther Caleb potser va matar la Nola, però per a mi en Quebert és tan culpable com ell: sense aquella crisi potser no s’hauria escapat de casa i no s’hauria trobat amb en Caleb.

—Per això vostè va anar a buscar en Harry al motel… —va deduir en Gahalowood.

—Sí! M’he passat trenta-tres anys preguntant-me qui devia haver escrit aquelles maleïdes cartes. I la resposta era des del principi a totes les biblioteques d’Amèrica. Vaig anar al Sea Side Motel i ens les vam tenir. Jo estava tan furiós que vaig venir a casa a buscar l’escopeta, però quan hi vaig tornar havia desaparegut. Jo crec que l’hauria matat. Ell sabia que la Nola era molt vulnerable i la va portar fins al límit!

Em vaig quedar de pedra.

—Què vol dir, amb això de «sabia»? —li vaig preguntar.

—Ho sabia tot, de la Nola! Tot! —va cridar en David Kellergan.

—Vol dir que en Harry sabia allò dels episodis psicòtics de la Nola?

—Sí! Jo ja sabia que de vegades la Nola anava a casa seva amb la màquina d’escriure. De la resta no en sabia res, és clar. Fins i tot em semblava bo per a ella que conegués un escriptor. Eren vacances i així estava ocupada. Fins que aquell maleït escriptor va venir a esbroncar-me perquè es pensava que la meva dona li pegava.

—Que en Harry el va venir a veure aquell estiu?

—Sí. A mitjans d’agost. Pocs dies abans que la Nola desaparegués.

15 d’agost del 1975

Era a mitjans d’estiu. Des de la finestra del seu despatx el reverend Kellergan va veure un Chevrolet negre que s’aturava a l’aparcament de la parròquia. Va veure com en Harry Quebert en sortia i anava amb pas decidit cap a l’entrada principal de l’edifici. Es va preguntar quin devia ser el motiu de la visita: en Harry no havia posat mai els peus al temple, des que era a Aurora. Va sentir els batents de la porta de l’entrada, en acabat soroll de passos pel corredor, i al cap d’un moment en Harry treia el cap per la porta del seu despatx, que era oberta.

—Hola, Harry —va dir—. Quina sorpresa.

—Hola, reverend. El destorbo?

—En absolut. Passi, sisplau.

En Harry va entrar a l’habitació i va tancar la porta.

—Que passa res? —li va preguntar el reverend Kellergan—. Fa una cara estranya.

—He vingut a parlar-li de la Nola…

—Ah, precisament li volia donar les gràcies. Sé que ve a casa seva de tant en tant, i sempre en torna molt animada. Espero que no li faci nosa… Gràcies a vostè té alguna cosa per fer durant les vacances.

En Harry tenia una expressió freda.

—Ha vingut aquest matí —va dir—. Plorant. M’ha explicat tot això de la seva dona…

El reverend va empal·lidir.

—De…? De la meva dona? Què li ha dit?

—Que li pega! Que li fica el cap en un cubell ple d’aigua glaçada!

—Harry, escolti…

—S’ha acabat, reverend. Ho sé tot.

—Harry, les coses són més complicades del que sembla… Jo…

—Més complicades? Em vol convèncer que hi ha una raó prou bona per justificar la seva brutalitat? Eh? Me’n vaig a la policia, reverend. Ho penso destapar tot.

—No, Harry… Això sí que no…

—Oi tant, que hi aniré. Què es pensa, que no m’atreviré a denunciar-lo perquè és un home d’església? Vostè no és res! Quina mena d’home deixa que la seva dona apallissi la seva filla?

—Harry…, escolti’m, sisplau. Em temo que hi ha un terrible malentès i que n’hauríem de parlar amb calma.

—No sé què li devia haver explicat la Nola a en Harry —ens va dir el reverend—. No era pas la primera persona que s’ensumava que hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar, però fins aleshores només me les havia hagut amb amics de la Nola, criatures que em feien preguntes que podia eludir fàcilment. Aquell cop era diferent. Per tant, li vaig haver de confessar que la mare de la Nola només existia dins del seu cap. Li vaig suplicar que no en digués res a ningú, però ell es va haver de ficar on no el demanaven i va començar a dir-me què havia de fer amb la meva pròpia filla. Volia que la portés al metge! El vaig enviar a fer punyetes… I al cap de dues setmanes la Nola va desaparèixer.

—I després d’allò es va passar anys evitant trobar-se amb en Harry —vaig dir—. Perquè les dues úniques persones que sabien el secret de la Nola eren vostès dos.

—M’ha d’entendre: era la meva única filla! Jo volia que la gent tingués un bon record d’ella. No que es pensessin que era boja. I a més, no era boja! Si de cas una mica delicada! I si la policia hagués sabut la veritat sobre aquelles crisis, no haurien fet tants esforços per trobar-la. Haurien dit que era una sonada que s’escapava cada dos per tres de casa!

En Gahalowood es va girar cap a mi.

—I tot això què significa, escriptor?

—Que en Harry ens ha mentit: no la va estar esperant al motel. Volia trencar. Des del principi sabia que trencaria amb la Nola. Mai li va passar pel cap fugir amb ella. El 30 d’agost del 1975 la Nola va rebre una última carta d’en Harry dient-li que havia marxat sense ella.

Després de la confessió del pare Kellergan, en Gahalowood i jo vam tornar immediatament a la comissaria general de la policia estatal, a Concord, per comparar la carta amb l’última pàgina de l’original trobat amb el cos de la Nola: eren idèntiques.

—Ho tenia tot previst! —vaig exclamar—. Sabia que la deixaria. Ho sabia des del principi.

En Gahalowood va assentir.

—Quan ella li proposa fugir, ell ja sap que no marxarà amb ella. No es veu carregant amb una noia de quinze anys.

—Però en canvi ella l’ha llegit, el llibre —vaig remarcar.

—Sí, però es pensa que és una novel·la. Ignora que el que ha escrit en Harry és exactament la seva història i que el final ja està decidit: en Harry no la vol. La Stefanie Larjinjiak ens va dir que es cartejaven i que la Nola esperava ansiosa que arribés el carter. El dissabte al matí, el dia que han de fugir i que ella s’imagina que marxarà a buscar la felicitat amb l’home de la seva vida, fa una última ullada a la bústia. Es vol assegurar que no hi ha cap carta oblidada que pugui comprometre la seva fugida revelant alguna informació important. Però troba aquesta nota d’ell dient-li que tot s’ha acabat.

En Gahalowood va estudiar el sobre que contenia l’última carta.

—Sí que hi ha l’adreça, al sobre, però no porta ni segell ni mata-segells —va dir—. La va deixar directament a la bústia.

—Vols dir en Harry?

—Sí. L’hi devia deixar a la nit, abans de fugir ben lluny. Probablement ho va fer a última hora, la nit del divendres al dissabte. Perquè la Nola no anés al motel. Perquè entengués que no hi hauria mai cap cita. El dissabte, quan descobreix la nota d’ell, li agafa un atac de ràbia incontenible, es descompensa, pateix una crisi terrible i es fa mal a ella mateixa. El pare Kellergan, espantat, es tanca una vegada més al garatge. Quan la Nola recupera el seny, relaciona la carta amb el llibre. Vol explicacions. Agafa l’original i es posa en camí cap al motel. Té l’esperança que no sigui veritat, que en Harry sigui allà. Però pel camí es troba en Luther. I la cosa acaba malament.

—Però aleshores per què l’endemà de la desaparició en Harry torna a Aurora?

—Li arriba la notícia que la Nola ha desaparegut. Li ha deixat aquesta carta: s’espanta. Segur que pateix per ella, probablement se sent culpable, però suposo que el que més por li fa és que aquesta carta o la còpia mecanoscrita del llibre arribin a mans d’algú i això pugui portar-li problemes. Prefereix ser a Aurora per seguir l’evolució de la situació, potser fins i tot per recuperar proves que li semblen comprometedores.

Havia de trobar en Harry. Era vital que parlés amb ell. Per què m’havia fet creure que havia estat esperant la Nola quan en realitat li havia escrit una carta de comiat? En Gahalowood va dictar una ordre de recerca basada en els moviments de les seves targetes de crèdit i en les trucades telefòniques. Però la seva targeta de crèdit estava muda i el seu telèfon no emetia trucades. Al consultar la base de dades de duanes vam descobrir que havia travessat la frontera per Derby Line, a Vermont, i havia entrat al Canadà.

—Així que ha passat la frontera amb el Canadà… —va dir en Gahalowood—. Per què el Canadà?

—Creu que és el paradís dels escriptors —vaig respondre—. Precisament és on acaba amb la Nola, a l’original que m’ha deixat, Les gavines d’Aurora.

—Sí, però li recordo que el seu llibre no explica la veritat. Per començar la Nola és morta, i a més pel que sembla en Harry no va tenir mai la intenció de fugir amb ella. En canvi li deixa a vostè aquest manuscrit on la Nola i ell es tornen a trobar al Canadà. Així doncs, on és la veritat?

—No entenc res! —vaig remugar—. Per què dimoni ha fugit?

—Perquè té alguna cosa per amagar. Però no sabem què és, exactament.

En aquell moment encara no ho sabíem, però no s’havien acabat les sorpreses. Aviat dos fets importantíssims aportarien respostes a les nostres preguntes.

Aquella mateixa tarda vaig dir a en Gahalowood que l’endemà agafaria un vol cap a Nova York.

—I ara!, torna a Nova York? Que s’ha trastocat del tot, escriptor? Estem a punt d’arribar al final! Doni’m el carnet d’identitat, que l’hi confisco.

Vaig somriure.

—No l’abandono pas, sergent. Però ha arribat el dia.

—El dia de què?

—D’anar a votar. Amèrica té una cita amb la Història.

El 5 de novembre del 2008 al migdia, mentre Nova York encara celebrava la victòria d’Obama, jo tenia una cita per dinar al Pierre amb en Barnaski. La victòria demòcrata l’havia posat de bon humor:

—M’agraden els negres! —em va dir—. Els negres guapos. Si algun dia estàs invitat a anar a la Casa Blanca, porta-m’hi a mi també! A veure, què és això tan important que m’havies de dir?

Li vaig explicar el que havia descobert sobre la Nola i el seu diagnòstic de psicosi infantil, i se li va il·luminar el rostre:

—Així a les escenes que expliques en què la mare la maltracta, de fet és la Nola, qui es fa mal a ella mateixa?

—Sí.

—És fantàstic! —va cridar, tan fort que es va sentir a tot el restaurant—. La teva novel·la trenca amb tot! El mateix lector viu un moment de demència, perquè el personatge de la mare existeix sense existir realment. Ets un geni, Goldman! Un geni!

—No. Simplement l’he cagat. He deixat que en Harry em prengués el pèl.

—En Harry ho sabia?

—Sí. I ara ha desaparegut de la capa de la terra.

—Què vols dir?

—Està il·localitzable. Pel que sembla ha passat la frontera amb el Canadà. L’única pista que m’ha deixat és un missatge sibil·lí i un original inèdit sobre la Nola.

—En tens els drets?

—Perdona, com dius?

—De l’original inèdit, que si en tens els drets. Te’ls compro!

—Hòstia, Roy! No és aquesta, la qüestió!

—Ai, perdó. Només era una pregunta.

—Aquí hi falta algun detall. Hi ha alguna cosa que se m’escapa. Aquesta història de la psicosi infantil, en Harry que desapareix… Falta una peça, en aquest puzle; ho sé, però estic perdudíssim.

—T’angoixes massa, Marcus, i creu-me, l’angoixa no serveix per a res. Vés a can Freud que et receptin unes pastilles per relaxar-te. Jo, per la banda que em pertoca, parlaré amb la premsa: prepararem un comunicat sobre la malaltia de la noia i farem creure a tothom que ho sabíem des del principi, però que era la sorpresa del xef: una manera de demostrar que de vegades cal fer un pas més enllà, per trobar la veritat, que no ens hem de limitar a la primera impressió. Tots els que se t’han llançat a la jugular quedaran en ridícul, i tothom començarà a dir que ets trencador. De cop i volta es tornarà a parlar del teu llibre i en tornarem a vendre a cabassos. Perquè després d’una jugada així, ni tan sols els que no tenien cap intenció de comprar-se’l podran resistir-se a la curiositat de saber com has representat la mare. Goldman, ets un geni. Pago jo el dinar.

Jo vaig arrufar el nas i li vaig dir:

—No acabo d’estar-ne convençut, Roy. M’agradaria tenir temps per gratar una mica més.

—Tu no estàs mai convençut de res, noi! No tenim temps de «gratar», com dius tu. Tu ets un poeta, et penses que el temps que passa té un sentit, però el temps que passa només són diners que guanyes o diners que perds. I jo sóc un fervent partidari de la primera opció. Això sí, com potser ja deus saber, des d’ahir tenim un nou president, guapo, negre i molt popular. Jo calculo que durant una setmana llarga ens el trobarem fins a la sopa. Durant aquesta setmana només hi haurà lloc per a ell. Per tant, és inútil que ens comuniquem amb els mitjans, durant aquest temps; com a molt ens hauríem de conformar amb un entrefilet a la secció de successos. Així que jo no diria res a la premsa fins d’aquí a una setmana, cosa que et deixa una mica de temps. Tret que una colla de sudistes amb barret de punxa decidissin pelar el nostre nou president, i aleshores sí que ja podem dir adéu a la primera pàgina durant un mes ben bo. Claríssim, un mes ben bo. Imagina’t quin desastre: d’aquí a un mes comença la campanya de Nadal, i ningú dedicaria la més mínima atenció a aquestes històries nostres. O sigui, que d’aquí a una setmana fem públic això de la psicosi infantil. Suplements als diaris i tota la pesca. Si tingués una mica més de marge faria editar d’urgència un llibret per a pares. Tipus: Descobrir la pista de la psicosi infantil o com evitar que el seu fill sigui la nova Nola Kellergan i el cremi viu mentre dorm. Podria anar de conya. Però en fi, no tenim prou temps.

Tenia només una setmana, abans que en Barnaski ho destapés tot. Una setmana per entendre què era el que encara se m’escapava. Van passar quatre dies. Quatre dies estèrils. No parava de trucar a en Gahalowood, que l’únic que podia fer era admetre la derrota. La investigació estava en un punt mort, no avançava. Fins que la nit del cinquè dia es va produir un fet que donaria un tomb al cas. Va ser el 10 de novembre a la mitjanit tocada. Per casualitat, patrullant, l’agent de la policia de trànsit Dean Forsyth va haver de perseguir un cotxe a la carretera de Montburry a Aurora per obligar-lo a aturar-se, després de veure com se saltava un estop i de comprovar que anava a una velocitat superior a la permesa. Tot plegat no hauria passat de ser una infracció banal, si no fos que el comportament del conductor del vehicle, que semblava molt nerviós i suava abundantment, va intrigar el policia.

—D’on ve, senyor? —li va preguntar l’agent Forsyth.

—De Montburry.

—I què hi feia, a Montburry?

—He anat…, he anat a casa d’uns amics.

—Com es diuen?

La inseguretat i el breu llampegueig de por que va detectar en la mirada del conductor van intrigar encara més l’agent Forsyth. Va enfocar la llanterna a la cara de l’home i li va veure una esgarrapada a la galta.

—Què li ha passat, a la cara?

—Una branca baixa d’un arbre…, no l’he vist.

L’agent no les tenia totes.

—Per què anava tan ràpid?

—Ho sento… Tenia pressa. Té raó, no hauria hagut de…

—Ha begut?

—No.

El control d’alcoholèmia, efectivament, va indicar que l’home no havia consumit alcohol. El cotxe tenia tots els papers en regla, i enfocant-ne l’interior amb la llanterna l’agent no va veure cap capsa de medicaments buida ni cap dels envasos que solen encatifar els seients del darrere del cotxe d’un toxicòman. Però tenia una intuïció: alguna cosa li deia que aquell home estava massa nerviós i massa tranquil alhora per no gratar-hi una mica més. De cop i volta es va adonar d’una cosa que fins aleshores li havia passat per alt: tenia les mans brutes, les sabates plenes de fang i els pantalons xops.

—Surti del vehicle, senyor —li va ordenar en Forsyth.

—Però per què? Eh? Eh? —va balbucejar el conductor.

—Obeeixi i surti del vehicle.

Com que l’home feia el ronsa l’agent Forsyth, empipat, va decidir treure’l per la força i procedir al seu arrest per resistència a l’autoritat. El va portar a la comissaria central de la policia del comtat, on ell mateix es va encarregar de fer-li les fotos reglamentàries i de prendre-li les empremtes dactilars electròniques. Va ser aleshores quan a la pantalla del seu ordinador va aparèixer una informació que per un moment el va deixar sense paraules. Tot i que eren quarts de dues de la matinada, va considerar que el que acabava de descobrir era prou important per treure del llit el sergent Perry Gahalowood de la brigada criminal de la policia estatal i va agafar el telèfon.

Tres hores més tard, cap a quarts de cinc de la matinada, em va despertar el telèfon.

—Escriptor? Sóc en Gahalowood. On és?

—Sergent? —vaig respondre mig grogui—. Sóc al llit, a Nova York, on vol que sigui? Què passa?

—Ja el tenim.

—Com diu?

—El piròman de la casa d’en Harry… L’hem arrestat aquesta nit.

—Què?

—Està ben assegut?

—Estic estirat i tot.

—Millor. Perquè tindrà un xoc.