16.00

Havia fet un dia esplèndid. Un dissabte assolellat de finals d’estiu d’aquells que banyaven Aurora en una atmosfera de placidesa. La gent havia sortit a passejar pel centre i s’aturava a mirar els aparadors per aprofitar els últims dies de bon temps. Als barris residencials, sense gens de trànsit, els nens s’havien apropiat dels carrers i hi organitzaven curses amb bicicleta i amb patins, mentre els pares, a l’ombra dels porxos, prenien llimonada i fullejaven el diari.

Per tercer cop en menys d’una hora en Travis Dawn, a dins del seu cotxe patrulla, va travessar el barri de Terrace Avenue per passar per davant de casa dels Quinn. La tarda havia sigut una bassa d’oli. Res a destacar, ni una sola trucada de la central. Havia fet un parell de controls de carretera per distreure’s una mica, però tenia el pensament en una altra banda: no es podia treure la Jenny del cap. Era allà, sota la marquesina, amb el seu pare. S’havien passat tota la tarda fent mots encreuats, mentre la Tamara podava les plantes de cara a la tardor. A l’acostar-se a la casa, en Travis va alentir la marxa fins que va anar al pas; tenia l’esperança que la Jenny s’hi fixaria, que giraria el cap i el veuria; i que aleshores li faria un gest amb la mà, un gest amistós que li donaria peu a aturar-se un moment, a saludar-la per la finestra oberta. Potser fins i tot li oferiria un got de te gelat i parlarien una estona. Però no va girar el cap, no el va veure. Reia amb el seu pare, se la veia contenta. Ell va continuar la seva ruta i es va aturar a unes quantes desenes de metres, on ja no el podia veure. Va mirar el ram de flors que duia al seient del passatger i va agafar el full de paper que hi havia just al costat, i on s’havia apuntat el que li volia dir:

Hola, Jenny. Quin dia tan preciós que fa. Si aquest vespre estàs lliure, he pensat que podríem anar a passejar per la platja. Potser també podríem anar al cine? Han canviat la cartellera, a Montburry. (Donar-li les flors).

Proposar-li anar a fer un volt i al cinema. Era fàcil. Però no va gosar sortir del cotxe. Va arrencar ràpidament i va continuar fent patrulla, seguint el mateix camí que el faria tornar a passar per davant de casa dels Quinn al cap de vint minuts. Va posar les flors sota el seient perquè no es veiessin. Eren roses silvestres, collides a prop de Montburry, a la vora d’un petit llac del qual li havia parlat l’Erne Pinkas. A primera vista no eren tan maques com les roses cultivades, però tenien uns colors molt més lluminosos. Havia pensat a portar-hi la Jenny moltes vegades. Fins i tot havia fet un pla. Li hauria tapat els ulls, l’hauria portat fins a les mates de rosers i quan l’hagués tingut ben bé al davant li hauria tret el mocador dels ulls, perquè els milers de colors esclatessin davant seu com focs artificials. En acabat haurien fet un pícnic a la vora del llac. Però no havia tingut mai valor per proposar-l’hi. Anava per Terrace Avenue. En aquell moment va passar per davant de casa dels Kellergan, però no s’hi va fixar gens. Tenia el cap en una altra banda.

Malgrat el dia esplèndid que havia fet, el reverend s’havia passat tota la tarda tancat al garatge arreglant una Harley-Davidson vella que esperava que funcionés algun dia. Segons deia l’informe de la policia d’Aurora, no va sortir del taller més que per anar a buscar alguna cosa per beure a la cuina, i cada vegada havia vist la Nola llegint tranquil·lament a la sala d’estar.

17.30

Es feia tard i els carrers del centre de la ciutat començaven a buidar-se de mica en mica, mentre que als barris residencials la canalla tornava cap a casa per sopar i sota els porxos només hi quedaven butaques buides i diaris desballestats.

L’intendent de policia Gareth Pratt, que tenia festa, i la seva dona Amy, tornaven a casa després de passar part del dia a casa d’uns amics, fora de la ciutat. En aquell mateix moment la família Hattaway —és a dir la Nancy, els seus dos germans i els seus pares— arribaven a casa seva, a Terrace Avenue, després de passar la tarda a la platja de Grand Beach. A l’informe de la policia hi diu que la senyora Hattaway, la mare de la Nancy, va comentar que a casa dels Kellergan la música estava molt forta.

A unes quantes milles d’allà en Harry va arribar al Sea Side Motel. Es va registrar a l’habitació número 8 amb un nom fals i va pagar al comptat per no haver d’ensenyar el carnet d’identitat. Pel camí havia comprat flors. A més havia omplert el dipòsit de benzina. Estava tot a punt. Només faltava una hora i mitja. Encara no. Quan la Nola arribés celebrarien el retrobament i es posarien en marxa de seguida. A les nou ja serien al Canadà. Junts estarien bé. Ella no seria infeliç mai més.

18.00

La Deborah Cooper, de seixanta-un-anys, que des de la mort del seu marit vivia sola en una casa aïllada que hi havia a tocar del bosc de Side Creek, es va asseure davant la taula de la cuina per fer un pastís de poma. Després de pelar i tallar la fruita en va llançar uns quants trossets per la finestra per als óssos rentadors i es va quedar darrere del vidre esperant que hi acudissin. Va ser en aquell moment quan li va semblar distingir una silueta que corria per entre els arbres: s’hi va fixar millor i va tenir temps de veure clarament una noia amb un vestit vermell perseguida per un home; després van desaparèixer entre la vegetació. Va córrer a la sala d’estar, on tenia el telèfon, per trucar a emergències de la policia. L’informe policial indica que la trucada va arribar a la central a les 18.21. Va durar vint-i-set segons. Aquesta n’és la transcripció:

Després de penjar, la Deborah Cooper va tornar immediatament a la finestra de la cuina. Ja no es veia ningú. Va pensar que potser la vista li havia jugat una mala passada, però de tota manera valia més que la policia inspeccionés la zona. I va sortir a fora a esperar la patrulla.

Segons l’informe, la central de la policia va passar l’avís a la policia d’Aurora, que aquell dia només tenia un agent de servei, en Travis Dawn. En Travis Dawn va arribar a Side Creek Lane uns quatre minuts després de la trucada.

Després de demanar a la Deborah Cooper que li expliqués ràpidament la situació, l’agent Dawn va procedir a un primer escorcoll del bosc. Unes quantes desenes de metres després d’endinsar-se entre els arbres va trobar un parrac de roba vermella. Veient que la situació podia ser greu, va decidir avisar de seguida l’intendent Pratt, encara que tingués festa. Li va trucar a casa des de casa de la Deborah Cooper. Eren les sis quaranta-cinc.

19.00

L’intendent Pratt va considerar que l’assumpte semblava prou seriós per anar a examinar la situació personalment: en Travis Dawn no l’hauria molestat mai a casa seva si no fos un cas excepcional.

A l’arribar a Side Creek Lane va recomanar a la Deborah Cooper que es tanqués a casa seva mentre en Travis i ell marxaven a inspeccionar més a fons el bosc. Van agafar el camí que anava per la vora del mar, seguint la direcció que semblava haver agafat la noia del vestit vermell. Segons l’informe de la policia, després de caminar una milla llarga els dos policies van trobar rastres de sang i cabells rossos en una mica de clariana que hi havia a prop de la vora del mar. Eren dos quarts de vuit.

És probable que la Deborah Cooper es quedés davant de la finestra de la cuina intentant veure el que feien els policies. Ja feia una bona estona que havien desaparegut tots dos pel camí quan de cop i volta va veure sortir del bosc una noia amb el vestit estripat i la cara plena de sang que demanava ajuda mentre corria cap a la casa. La Deborah Cooper, morta de por, va obrir la porta de la cuina per deixar-la passar i se’n va anar corrents a la sala d’estar per tornar a trucar a la policia.

L’informe de la policia indica que la segona trucada de la Deborah Cooper a la central es va produir a les 19.33. Va durar poc més de quaranta segons. Aquesta n’és la transcripció:

Els dos policies estaven inspeccionant el rastre de sang quan van sentir una deflagració a la casa. Sense perdre ni un instant, van tornar corrents enrere amb l’arma a la mà.

En aquell mateix moment l’operador de la central de la policia, com que no aconseguia parlar amb l’agent Travis Dawn ni amb l’intendent Pratt per la ràdio del cotxe, considerant que la situació era preocupant, va decidir donar una alerta general a l’oficina del xèrif i de la policia estatal i enviar totes les unitats disponibles a Side Creek Lane.

19.45

L’agent Dawn i l’intendent Pratt van arribar a la casa sense alè. Van entrar-hi per la porta del darrere, que donava a la cuina, i hi van trobar la Deborah Cooper morta sobre l’enrajolat enmig d’un bassal de sang, amb un impacte de bala a l’altura del cor. Després d’un ràpid i infructuós escorcoll de la planta baixa, l’intendent Pratt va córrer cap al cotxe per avisar la central i demanar reforços. Aquesta és la transcripció de la conversa amb l’operador:

Abans que s’acabés aquesta conversa en Pratt va sentir una sirena: els reforços ja arribaven. Amb prou feines va tenir temps d’informar en Travis de la situació i de dir-li que tornés a escorcollar la casa, que la ràdio va tornar a crepitar: acabava de començar una persecució a la carretera número 1, a uns quants centenars de metres d’allà, entre un cotxe de l’oficina del xèrif i un vehicle sospitós que havia estat localitzat prop del bosc. L’ajudant del xèrif Paul Summond, la primera unitat de reforç que havia arribat, acabava de creuar-se per casualitat amb un Chevrolet Monte Carlo negre amb la matrícula il·legible que sortia d’entre el sotabosc i fugia a tota velocitat malgrat que li havia cridat l’alto. Anava en direcció nord.

L’intendent Pratt va pujar ràpidament al cotxe i va marxar a donar un cop de mà a en Summond. Va agafar una pista forestal paral·lela a la carretera número 1 per intentar barrar el pas al fugitiu un tros més endavant: es va plantar a la carretera principal tres milles més amunt de Side Creek Lane, però per un pèl no va aconseguir interceptar el Chevrolet negre.

Els cotxes anaven a una velocitat forassenyada. El Chevrolet seguia la seva cursa per la carretera número 1 en direcció nord. L’intendent Pratt va fer una crida per ràdio a totes les unitats disponibles per ordenar controls de carretera i va demanar un helicòpter. Al cap de poc el Chevrolet va fer un viratge espectacular i es va ficar per una carretera secundària i en acabat per una altra. Anava a tota pastilla i els vehicles de la policia amb prou feines el podien seguir. Per la ràdio de bord en Pratt avisava a crits que l’estaven perdent.

La persecució va continuar per carreteres estretes: el conductor semblava tenir molt clar per on anava i cada cop es distanciava més dels policies. A l’arribar a una cruïlla va estar a punt de xocar contra un vehicle que li venia de cara, que va frenar al mig de la calçada. En Pratt va aconseguir esquivar l’obstacle passant pel voral d’herba de la carretera, però en Summond, que li anava just al darrere, no va poder evitar la col·lisió, que afortunadament no va ser greu. En Pratt, ara ja tot sol darrere el Chevrolet, guiava els reforços tan bé com podia. Tot i que va perdre el contacte visual amb el cotxe durant un moment, de seguida el va recuperar a la carretera de Montburry, però després es va quedar enrere definitivament. Fins que no es va creuar amb les patrulles que arribaven en sentit contrari no es va adonar que el vehicle sospitós se’ls havia escapat. Va demanar immediatament que acordonessin totes les carreteres, una batuda general de tota la regió i la intervenció de la policia estatal. A Side Creek Lane, en Travis Dawn era categòric: no hi havia ni rastre de la noia del vestit vermell: ni a la casa, ni pels voltants.

20.00

El reverend David Kellergan, espantat, va marcar el número d’emergències de la policia per avisar que la seva filla Nola, de quinze anys, havia desaparegut. El primer d’arribar al número 245 de Terrace Avenue va ser un ajudant del xèrif del comtat que havia vingut a fer de reforç, i tot seguit en Travis Dawn. A un quart de nou hi va arribar també l’intendent Pratt. Després de la conversa entre la Deborah Cooper i l’operador de la centraleta de la policia no hi havia cap mena de dubte: la noia vista a Side Creek Lane era la Nola Kellergan.

A les vuit i vint-i-cinc minuts l’intendent Pratt va tornar a emetre un avís d’alerta general per confirmar la desaparició de Nola Kellergan, de quinze anys, vista per última vegada una hora abans a Side Creek Lane. Va sol·licitar que s’emetés una ordre de recerca d’una noia blanca, 5,2 peus d’estatura, cent lliures de pes, cabells llargs i rossos, ulls verds, vestida amb un vestit vermell i que portava un collaret d’or amb el nom NOLA gravat.

No paraven d’arribar reforços policials de tot el comtat. Mentre s’iniciava una primera fase de recerca pel bosc i per la platja, amb l’esperança de trobar la Nola Kellergan abans que es fes de nit, tot de patrulles pentinaven la zona buscant el Chevrolet negre, del qual de moment havien perdut la pista.

21.00

A les nou de la nit van arribar a Side Creek Lane diverses unitats de la policia estatal sota les ordres del capità Neil Rodik. A més es van desplaçar a casa de la Deborah Cooper i als punts del bosc on s’havien trobat rastres de sang equips de la brigada científica. Van instal·lar potents equips d’halògens per il·luminar la zona; s’hi van trobar manyocs de cabells arrencats, esquerdills de dents i parracs de roba vermella.

En Rodik i en Pratt, observant l’escena de lluny, intercanviaven impressions.

—Sembla que hagi sigut una autèntica carnisseria —va dir en Pratt.

En Rodik va assentir i tot seguit li va preguntar:

—Vostè creu que encara és al bosc?

—O ha desaparegut a dins d’aquell cotxe o és al bosc. La platja ja l’hem escorcollat amb lupa. No hi hem trobat res a destacar.

En Rodik va quedar-se pensatiu una estona.

—Què deu haver passat? Se la deuen haver endut lluny d’aquí? Deu ser en algun lloc del bosc?

—Ni idea —va sospirar en Pratt—. Jo l’únic que vull és trobar aquesta nena viva ja.

—Ja ho sé, intendent. Però amb la quantitat de sang que ha perdut, si encara és viva en algun punt d’aquest bosc, deu estar molt malament. No entenc ni com ha tingut esma per arribar fins a la casa. La força de la desesperació, és clar.

—És clar.

—No se’n sap res, del cotxe? —va tornar a preguntar en Rodik.

—Res. Un autèntic misteri. I això que hi ha controls pertot arreu i en totes les direccions possibles.

Quan els agents van descobrir rastres de sang que sortien de casa de la Deborah Cooper i arribaven al lloc on havien vist el Chevrolet negre, en Rodik va fer cara de resignació.

—No vull ser ocell de mal averany —va dir—, però o s’ha arrossegat fins a algun lloc i s’ha mort allà o ha acabat al maleter d’aquell cotxe.

A tres quarts de deu, quan el dia ja no era més que un halo que flotava per damunt de la ratlla de l’horitzó, en Rodik va demanar a en Pratt que interrompés la recerca fins l’endemà.

—Interrompre la recerca? —va protestar en Pratt—. Ja s’ho pot treure del cap. Imagini’s que és en algun lloc de per aquí, viva encara, esperant que anem a ajudar-la. No deixarem pas aquesta nena tirada al bosc! Aquests nois s’hi passaran tota la nit, si cal, però si és aquí la trobaran.

En Rodik era un policia de terreny amb experiència. Sabia que els policies locals de vegades pecaven d’ingenus, i part de la seva feina consistia a fer veure la realitat de la situació als responsables d’aquest cos.

—Intendent Pratt, ha d’interrompre la recerca. Aquest bosc és immens, ja no es veu res. Un escorcoll de nit és inútil. En el millor dels casos esgotarà els seus efectius, i demà haurà de tornar a començar. I en el pitjor perdrà uns quants policies per aquest bosc gegant i aleshores els haurem de buscar a ells també. Ja té prou problemes a sobre.

—Però l’hem de trobar!

—Intendent, cregui en la meva experiència: passar-se la nit aquí fora no servirà de res. Si la nena és viva, encara que estigui ferida, demà la trobarem.

Mentrestant la gent d’Aurora estava en estat de xoc. Centenars de curiosos s’havien congregat al voltant de casa dels Kellergan, i el cordó policial tenia problemes per contenir-los. Tothom volia saber què havia passat. Quan l’intendent Pratt hi va arribar no va tenir més remei que confirmar els rumors que ja corrien: la Deborah Cooper era morta i la Nola havia desaparegut. La multitud va fer un crit d’horror. Les mares de família es van endur les criatures a casa i s’hi van tancar amb pany i forrellat, mentre els pares treien l’escopeta vella i organitzaven un sometent per vigilar el barri. A l’intendent Pratt se li estava complicant la feina: la ciutat no podia caure en el pànic. Les patrulles de la policia van començar a pentinar els carrers sense descans per tranquil·litzar la població, mentre que agents estatals anaven porta per porta recollint el testimoni dels veïns de Terrace Avenue.

23.00

A la sala de reunions de la comissaria de policia d’Aurora l’intendent Pratt i el capità Rodik feien balanç de la situació. Els primers elements de la investigació indicaven que no hi havia indicis de segrest, d’efracció ni de l’ús de la força, a l’habitació de la Nola. Només la finestra oberta de bat a bat.

—S’ha emportat res, la nena? —va preguntar en Rodik.

—No. Ni objectes ni diners. La guardiola està intacta, amb cent vint dòlars a dins.

—Tot plegat fa tuf de segrest.

—I els veïns no han vist res.

—Això tampoc em sorprèn. Algú deu haver convençut la nena que el seguís.

—Per la finestra?

—Potser sí. O no. Som a l’agost, tothom té la finestra oberta. Potser ha sortit a passejar i ha tingut una topada desagradable.

—Es veu que hi ha un testimoni, un tal Gregory Stark, que ha declarat haver sentit crits a casa dels Kellergan mentre passejava el gos. Deu haver sigut cap als volts de les cinc de la tarda, però no n’està segur.

—Com que no n’està segur? —va preguntar en Rodik.

—Diu que sortia música, de casa dels Kellergan. Música molt forta.

—No tenim res —es va lamentar en Rodik—. Cap indici ni cap rastre. És com un fantasma. L’únic que tenim és una nena que és vista durant uns quants segons plena de sang, molt espantada i demanant ajuda.

—Vostè què creu que hem de fer, ara? —va preguntar en Pratt.

—Cregui’m, per aquesta nit ja ha fet tot el que podia fer. Ara és hora de concentrar-se en el que encara ha de venir. Enviï tothom a descansar però mantingui els controls de carretera. Prepari un pla de reconeixement del bosc, que demà quan surti el sol haurem de continuar amb la recerca. L’únic que pot dirigir-la és vostè; vostè es coneix el bosc de memòria. Enviï també un comunicat a tots els cossos de policia, intenti donar detalls precisos sobre la Nola. Alguna joia que portés, algun detall físic que la faci diferent i que pugui ajudar els testimonis a identificar-la. Jo transmetré aquesta informació a l’FBI, a la policia dels estats veïns i a la policia fronterera. Demanaré un helicòpter per demà i gossos de reforç. I vostè dormi una mica, també, si pot. I resi. M’agrada la meva feina, intendent, però els segrestos de criatures em subleven.

L’anar i venir de cotxes patrulla i de curiosos al voltant de Terrace Avenue no es va aturar en tota la nit. N’hi havia que volien anar cap al bosc. D’altres es presentaven a la comissaria de policia per oferir-se a ajudar en la recerca. La por s’anava apoderant de la població.

Diumenge 31 d’agost del 1975

Una pluja gèlida s’abatia sobre tota la zona, envaïda per una broma espessa que venia del mar. A les cinc de la matinada, a prop de casa de la Deborah Cooper, sota una lona immensa parada a corre-cuita, l’intendent Pratt i el capità Rodik donaven consignes als primers grups de policies i de voluntaris. Havien dibuixat una quadrícula damunt del mapa per dividir el bosc en sectors, i cada equip tenia atribuït un sector. Esperaven l’arribada de reforços amb gossos ensinistrats i guardes forestals durant el matí per tal de poder ampliar la recerca i organitzar els relleus entre equips. De moment havien anul·lat l’helicòpter, per culpa de la mala visibilitat.

A les set, a l’habitació número 8 del Sea Side Motel, en Harry es va despertar sobresaltat; s’havia quedat adormit vestit de dalt a baix. La ràdio, que no havia callat en tota la nit, estava emetent un butlletí d’informació: «… Alerta general a la zona d’Aurora, després de la desaparició d’una adolescent de quinze anys, Nola Kellergan, ahir a la tarda, cap als volts de les set. La policia busca qualsevol persona susceptible d’aportar-hi alguna informació… En el moment de la desaparició Nola Kellergan duia un vestit vermell…».

Nola! S’havien quedat adormits i s’havien oblidat de marxar. Va saltar del llit i la va cridar. Durant una mil·lèsima de segon es va pensar que era a l’habitació amb ell. Llavors es va recordar que no havia acudit a la cita. Per què l’havia abandonat? Per què no era allà? La ràdio anunciava la seva desaparició; per tant havia marxat de casa, tal com estava previst. Però per què sense ell? Devia haver tingut algun contratemps? Devia haver anat a refugiar-se a Goose Cove? La fugida havia resultat un desastre.

Sense ser conscient encara de la gravetat de la situació, va llençar les flors i va marxar de l’habitació precipitadament, sense ni tan sols aturar-se un moment per pentinar-se o arreglar-se el nus de la corbata. Va llançar les maletes a dins del cotxe i va sortir disparat cap a Goose Cove. Al cap de dues milles encara no, va ensopegar amb un impressionant control policial. L’intendent Gareth Pratt s’hi havia acostat per controlar el bon funcionament del dispositiu, escopeta en mà. Tothom tenia els nervis a flor de pell. Va reconèixer el cotxe d’en Harry a la corrua de vehicles aturats i s’hi va acostar.

—Intendent, acabo de sentir això de la Nola a la ràdio —li va dir en Harry per la finestra abaixada—. Què passa?

—Quina desgràcia. Quina desgràcia —va respondre l’intendent.

—Però què ha passat?

—No ho sap ningú: ha desaparegut de casa seva. La van veure prop de Side Creek Lane ahir al vespre i des d’aleshores ni rastre. Tenim tota la zona acordonada i estem escorcollant el bosc.

En Harry va tenir la sensació que se li aturava el cor. Side Creek Lane estava en la direcció del motel. I si havia quedat ferida anant-lo a trobar? I si després que la veiessin a Side Creek Lane li havia fet por que la policia es presentés al motel i els enxampés junts? Però on es podia haver amagat?

L’intendent es va fixar en la mala cara d’en Harry i en el maleter ple de maletes.

—Que torna de viatge? —li va preguntar.

En Harry va decidir que havia de mantenir la coartada que havien planejat amb la Nola.

—Vinc de Boston. Pel llibre.

—De Boston? —es va estranyar en Pratt—. Però si ve del Nord.

—Ja ho sé —va balbucejar en Harry—. És que he passat un moment per Concord.

L’intendent se’l va mirar amb suspicàcia. En Harry portava un Chevrolet Monte Carlo negre. Li va dir que apagués el motor del cotxe.

—Que hi ha algun problema? —va preguntar en Harry.

—Estem buscant un cotxe com el seu que podria estar implicat en el cas.

—Un Monte Carlo?

—Sí.

Dos agents van escorcollar el cotxe. No hi van trobar res sospitós i l’intendent Pratt va donar permís a en Harry per continuar. De passada li va dir: «Li haig de demanar que no deixi la regió. És només per precaució, no cal dir-ho».

La ràdio del cotxe continuava repetint la descripció de la Nola: «Jove blanca, 5,2 peus d’estatura, cent lliures, cabells llargs i rossos, ulls verds, du un vestit vermell. Porta un collaret d’or amb el nom NOLA gravat».

A Goose Cove no hi era: ni a la platja, ni a la terrassa, ni a dins de casa. Ni enlloc més. La va cridar; i què, si el sentien? Va anar per tota la platja embogit. Va buscar alguna carta, alguna nota. Però no hi havia res. El va començar a envair el pànic. Per què havia fugit si no era per trobar-se amb ell?

Com que no sabia què fer se’n va anar al Clark’s. Va ser allà on va saber que la Deborah Cooper havia vist la Nola plena de sang i que després l’havien trobat assassinada. No s’ho podia creure. Què havia passat? Per què havia acceptat que hi anés tota sola pel seu compte? Haurien hagut de trobar-se a Aurora. Va travessar la ciutat fins a casa dels Kellergan, que estava envoltada de cotxes de la policia, i es va ficar en les converses dels curiosos per intentar entendre alguna cosa. A última hora del matí va tornar a Goose Cove i es va asseure a la terrassa amb uns prismàtics i pa per a les gavines. I es va posar a esperar. S’havia perdut, tornaria. Tornaria, segur. Va escrutar la platja amb els prismàtics. Va continuar esperant. Fins que es va fer de nit.