A principis de l’any 2008, és a dir, un any i mig després d’haver-me convertit, gràcies a la meva primera novel·la, en el nou ídol de les lletres americanes, vaig patir una terrible crisi de la pàgina en blanc, síndrome que, pel que es veu, no és estranya entre els escriptors que han conegut un èxit immediat i sonadíssim. La malaltia no s’havia manifestat de cop: s’havia anat instal·lant en mi lentament. Era com si m’hagués afectat el cervell i de mica en mica me l’hagués anat paralitzant. Quan van començar a aparèixer els primers símptomes no hi vaig donar importància: vaig pensar que la inspiració ja tornaria l’endemà, o l’altre, o potser l’altre. Però havien anat passant els dies, les setmanes i els mesos i la inspiració no havia tornat mai més.

La meva baixada als inferns s’havia dividit en tres fases: la primera, indispensable en qualsevol caiguda vertiginosa com Déu mana, havia consistit en una ascensió fulgurant: de la meva primera novel·la se n’havien venut dos milions d’exemplars, cosa que m’havia propulsat, amb vint-i-vuit anys, a la categoria d’escriptor d’èxit. Va ser a la tardor del 2006, i en poques setmanes em vaig fer un nom: sortia a tot arreu, a la televisió, als diaris, a les portades de les revistes. Hi havia enormes panells publicitaris amb la meva cara a les estacions de metro. Els crítics més exigents dels principals diaris de la costa est eren unànimes: el jove Marcus Goldman seria un grandíssim escriptor.

Un llibre, un de sol, i ja s’obrien davant meu les portes d’una nova vida: una vida de jove estrella milionària. Vaig marxar de casa dels meus pares, a Montclair, Nova Jersey, i em vaig instal·lar en un pis de luxe del Village; vaig canviar el Ford de tercera mà per un Range Rover negre nou de trinca amb els vidres tintats, em vaig fer client habitual dels restaurants més selectes i vaig contractar els serveis d’un agent literari que em gestionava l’agenda i venia a mirar els partits de beisbol a la pantalla gegant de la meva casa nova. Vaig llogar un despatx a quatre passes del Central Park on una secretària mig enamorada de mi que es deia Denise em triava el correu, em feia el cafè i m’arxivava els documents importants.

Durant els sis mesos posteriors a la sortida del llibre em vaig limitar a assaborir la dolçor de la meva nova existència. Al matí passava pel despatx per fer un cop d’ull als articles que havien sortit sobre mi i llegir les desenes de cartes d’admiradors que rebia diàriament, i que la Denise desava després en uns arxivadors molt grans. En acabat, content de mi mateix i considerant que ja havia treballat prou, me n’anava a voltar pels carrers de Manhattan mentre els vianants murmuraven al meu pas. La resta del dia em dedicava a aprofitar-me dels nous drets que m’atorgava la fama: el dret de comprar-me tot el que em vingués de gust, el dret d’anar a la llotja VIP del Madison Square Garden a veure jugar els Rangers, el dret de caminar per catifes vermelles amb estrelles de la música de qui de jove m’havia comprat tots els discos i el dret de sortir amb la Lydia Gloor, l’actriu principal de la sèrie de televisió del moment i que tothom es disputava. Era un escriptor famós; tenia la sensació que feia l’ofici més bonic del món. I, segur que l’èxit em duraria per sempre, no vaig fer cas dels primers advertiments del meu agent i del meu editor perquè m’afanyés a tornar a la feina i comencés a escriure la meva segona novel·la.

Va ser durant els sis mesos següents que em vaig adonar que s’havia girat la truita: cada cop arribaven menys cartes d’admiradors i ja no m’abordaven tan sovint pel carrer. Al cap de poc els escassos vianants que encara em reconeixien van començar a preguntar-me: «Senyor Goldman, de què tractarà el seu pròxim llibre? I quan sortirà?». Aleshores vaig veure que havia arribat el moment de posar-s’hi i m’hi vaig posar: havia anat apuntant idees en fulls de paper i tenia un parell de sinopsis esbossades a l’ordinador. Però res de bo. Aleshores se’m van acudir noves idees i vaig esbossar més sinopsis. Però també sense èxit. Finalment em vaig comprar un ordinador nou amb l’esperança que vindria amb bones idees i grans sinopsis incloses. Però res. Aleshores vaig intentar canviar de mètode. Li demanava a la Denise que es quedés fins a les tantes de la nit perquè anotés al dictat el que a mi em semblava que eren grans frases, paraules precioses i principis de novel·la excepcionals. Però l’endemà em semblava que les paraules eren insulses, que les frases no tenien cap gràcia i que més que un principi de llibre allò era el meu final. Estava entrant en el segon estadi de la malaltia.

La tardor del 2007 ja feia un any que havia aparegut el meu primer llibre i encara no havia escrit ni mitja línia del segon. Quan ja no hi va haver més cartes per arxivar, als llocs públics ja no em reconeixia ningú i els pòsters amb la meva cara havien desaparegut de les grans llibreries de Broadway, vaig adonar-me que la glòria era efímera. Era una Gòrgona voraç, i si no l’alimentaves eres reemplaçat ràpidament: els polítics del moment, l’estrella de l’últim reality show o el grup de rock que acabava de fer furor s’havien repartit la part de l’atenció que abans em corresponia a mi. I això que només havien passat dotze mesos de no res, des que havia sortit el meu llibre: un lapse de temps ridículament petit per a mi però que, a escala de la humanitat sencera, suposava una eternitat. Durant aquell mateix any, comptant només Amèrica, havien nascut un milió de criatures, havien mort un milió de persones, deu milers llargs havien rebut un tret, mig milió havien caigut en la droga, un milió s’havien fet milionàries, disset milions s’havien canviat el mòbil i cinquanta mil havien mort en un accident de trànsit mentre dos milions havien quedat ferits de diversa gravetat. I jo, en canvi, només havia escrit un únic llibre.

Schmid & Hanson, la poderosa editorial novaiorquesa que m’havia ofert una bona picossada per publicar la primera novel·la i que tenia grans esperances dipositades en mi, pressionava el meu agent, Douglas Claren, que al seu torn em perseguia a mi. Em deia que se’ns tirava el temps a sobre, que havia de presentar un nou original tant sí com no, i jo m’esforçava per tranquil·litzar-lo i així tranquil·litzar-me a mi mateix, assegurant-li que la meva segona novel·la avançava a bon ritme i que no havia de patir per res. Però per moltes hores que em passés tancat al despatx, les pàgines continuaven en blanc: la inspiració havia marxat sense dir ni ase ni bèstia i no la trobava per enlloc. A la nit, a dins del llit, incapaç d’agafar el son, m’imaginava que aviat, abans de fer els trenta anys, el gran Marcus Goldman ja no existiria. Aquest pensament em va espantar tant que vaig decidir marxar de vacances per airejar les idees: em vaig passar un mes a Miami a cos de rei, suposadament per tornar a trobar la veta, íntimament convençut que relaxar-me sota una palmera m’ajudaria a recuperar el domini del meu geni creador. Però evidentment Florida no era més que un fantàstic intent de fugida, i dos mil anys abans que jo el filòsof Sèneca ja havia passat per aquella terrible situació: fugis on fugis, els teus problemes se’t fiquen a la maleta i et segueixen pertot arreu. Era com si, així que havia posat els peus a Miami, un amable mosso d’equipatges cubà m’hagués vingut corrents al darrere al sortir de l’aeroport i m’hagués dit:

—Que és vostè, el senyor Goldman?

—Sí.

—Doncs així això és seu.

I m’hagués donat un sobre amb un paquet de folis.

—Són les meves pàgines en blanc?

—Sí, senyor Goldman. No devia pas voler marxar de Nova York sense agafar-les, no?

Així és com vaig passar un mes a Florida tot sol, tancat en una suite amb els meus fantasmes, miserable i desgraciat. A l’ordinador, engegat dia i nit, el document que havia titulat nova novel·la.doc continuava desesperadament verge. Em vaig adonar que la malaltia que havia contret estava molt estesa en el món artístic el dia que vaig invitar a un margarita el pianista del bar de l’hotel. Assegut a la barra, em va explicar que només havia escrit una cançó en tota la seva vida, però que aquesta cançó havia causat furor. Havia tingut tant d’èxit que ja no havia sigut capaç d’escriure res més, i ara, arruïnat i amargat, sobrevivia grapejant al piano els èxits dels altres per als clients dels hotels.

—Feia unes gires bestials per les sales més importants del país —em va dir aferrant-se’m al coll de la camisa—. Deu mil persones cridant el meu nom, ties que es desmaiaven o que em llançaven les calces. Era per veure-ho. —I després de llepar com un gosset la sal de la vora del got, va afegir—: Et prometo que no m’ho invento.

I això era precisament el pitjor de tot, que jo sabia que no s’ho inventava.

La tercera fase de la meva desgràcia va començar així que vaig tornar a Nova York. Tornant de Miami en avió vaig llegir un article sobre un jove autor que acabava de treure una novel·la que la crítica deixava pels núvols, i en arribar a l’aeroport de LaGuardia vaig veure pòsters gegants amb la seva cara al vestíbul de la recollida d’equipatges. La vida es reia de mi: per si no n’hi havia prou d’haver caigut en l’oblit, ara em substituïen. En Douglas, que havia vingut a buscar-me a l’aeroport, estava alteradíssim: a Schmid & Hanson se’ls havia acabat la paciència i volien una prova que estava avançant i que aviat estaria en condicions de portar-los un nou original acabat.

—La cosa està molt negra —em va dir al cotxe mentre em portava a Manhattan—. Digue’m que a Florida has carregat les piles i que ja tens un llibre ben avançat! Tothom parla del paio aquest… El seu llibre serà el gran èxit del Nadal. I tu què, Marcus? Què tens tu per Nadal?

—Ja m’hi posaré! —vaig cridar aterrit—. Me’n sortiré! Farem una gran campanya de publicitat i tot sortirà bé! A la gent li va agradar el primer llibre. El següent també!

—Marc, no entens res: fa uns quants mesos sí que ho hauríem pogut fer així. L’estratègia era aquesta: aprofitar l’embranzida del teu èxit, alimentar el públic, donar-li el que demanava. El públic volia Marcus Goldman, però com que en Marcus Goldman se n’ha anat a viure la gran vida a Florida, els lectors han anat a comprar-se el llibre d’un altre. Has estudiat una mica d’economia, Marc? Els llibres s’han convertit en un producte intercanviable: la gent volen un llibre que els agradi, que els distregui, que els entretingui. I si no els el dónes tu ja els el donarà el del costat, i tu només seràs bo per fotre’t a la bassa.

Esfereït per les profecies d’en Douglas, em vaig posar a treballar com un desesperat: començava a escriure a les sis de la matinada i no parava fins a les nou o les deu del vespre. Em passava el dia sencer al despatx, escrivint sense parar, endut pel frenesí de la desesperació, esbossant paraules, començant frases i pensant noves idees per a la novel·la. Però, per desgràcia, no produïa res que valgués la pena. La Denise es passava el dia patint per mi. Com que ja no tenia res més a fer, ni cap text per copiar al dictat, ni correu per classificar, ni cafè per preparar, anava passadís amunt passadís avall, fins que ja no podia més i em picava a la porta.

—T’ho suplico, Marcus, obre’m! —gemegava—. Surt d’aquí dins i vés a passejar una mica pel parc. No has menjat res en tot el dia!

Jo li responia a crits:

—No tinc gana! No tinc gens de gana! Si no hi ha llibre no hi ha dinar!

La pobra gairebé somicava.

—No diguis aquestes coses, Marcus. Me’n vaig al delicatessen de la cantonada a buscar-te entrepans de rosbif, els teus preferits. Me n’hi vaig ara mateix! Fins ara!

Sentia com arreplegava la bossa, corria cap a la porta i sortia disparada escales avall, com si aquella precipitació pogués canviar en res la meva situació. I és que ara sí que ja era conscient de la gravetat del mal que patia: escriure un llibre partint de zero m’havia semblat molt fàcil, però ara que era al cim, ara que havia d’assumir el meu talent i repetir la marxa esgotadora cap a l’èxit que suposa escriure una bona novel·la, ja no me’n sentia capaç. La malaltia dels escriptors m’havia deixat fora de combat i no hi havia ningú que em pogués ajudar: aquells amb qui en parlava em deien que no n’hi havia per tant, que devia ser molt freqüent i que si no l’escrivia avui, el llibre, ja l’escriuria demà. Durant dos dies vaig fer la prova d’anar a treballar a la meva antiga habitació, a casa dels meus pares, a Montclair, on havia trobat la inspiració per a la primera novel·la. Però la temptativa va acabar amb un fracàs lamentable, al qual la meva mare probablement no va ser del tot aliena; més que res perquè es va passar tots dos dies asseguda al meu costat, escrutant la pantalla del meu portàtil i repetint-me:

—Està molt bé, Markie.

—Mare, si no he escrit ni una ratlla —li vaig dir al final.

—Però intueixo que serà molt bo.

—Mare, si em deixessis sol…

—Sol? Per què? Que et fa mal la panxa? Tens ganes de tirar-te un pet? Per mi no te n’estiguis, fill. Sóc ta mare.

—No, no tinc ganes de tirar-me cap pet, mare.

—Doncs que tens gana, potser? Vols uns panqueques? Unes gofres? O t’estimes més salat? Uns ous, potser?

—No, no tinc gana.

—Doncs així per què vols que et deixi sol? Que potser em vols dir que la presència de la dona que t’ha portat al món et molesta?

—No, no és que em molestis, però…

—«Però» què?

—No res, mare.

—El que necessites és una nòvia, Markie. Et penses que no ho sé, que has trencat amb l’actriu aquella de la tele? Ai, ara com es deia…?

—Lydia Gloor. De fet no estàvem junts, mare. Vull dir que era una història molt així.

—«Una història molt així, una història molt així!». És el que tenen els joves d’ara: històries «molt així», i després es troben amb cinquanta anys, calbs i sense família!

—Què hi té a veure, amb el fet d’estar calb, mare?

—Res. Però a tu et sembla normal que m’assabenti que estàs amb aquesta noia llegint una revista? Quina mena de fill li fa això a sa mare, eh? Resulta que abans que marxessis a Florida arribo a ca l’Scheingetz (no el carnisser, el perruquer) i noto que tothom em mira estrany. Pregunto què passa i vet aquí que la senyora Berg, amb l’assecador de casc damunt del cap, m’ensenya la revista que està llegint: hi ha una foto teva amb aquesta Lydia Gloor, al carrer, junts, i el titular de l’article que diu que us heu separat. Tota la perruqueria sabia que havíeu partit peres i jo no sabia ni que sorties amb aquesta noia! És clar que no volia quedar com una imbècil: vaig dir que era una dona encantadora que havia vingut molts cops a sopar a casa.

—Mare, no te’n vaig parlar perquè no era res seriós. No era la bona, ja m’entens.

—No ho és mai, la bona. No en trobes mai cap que sigui correcta, Markie! Aquest és el problema. Tu creus que les actrius de la tele poden portar una vida de parella? Mira, ahir em vaig trobar la senyora Emerson al supermercat: la seva filla també està soltera. Seria perfecta per a tu. A més, té una dentadura preciosa. Vols que li digui que passin ara mateix per casa?

—No, mare. Estic intentant treballar.

En aquell moment van trucar a la porta.

—Deuen ser elles —va dir la meva mare.

—Com que deuen ser elles?

—La senyora Emerson i la seva filla. Els he dit que vinguessin a prendre el te a les quatre. Són les quatre en punt. Una dona com cal ha de ser puntual. Només per això ja t’hauria d’agradar.

—Que les has convidat a prendre el te? Fot-les al carrer, mare! No les vull veure! Haig d’escriure un llibre, collons! No he vingut a jugar a les firetes, haig d’escriure una novel·la!

—Ai, Markie, et fa tanta falta tenir nòvia. Una nòvia que t’hi puguis comprometre i casar-t’hi. Hauries de pensar menys en llibres i més en el matrimoni…

Ningú s’adonava del que m’estava jugant: necessitava un llibre nou tant sí com no, encara que només fos per respectar les clàusules del contracte que em lligava a la meva editorial. Durant el mes de gener del 2008 en Roy Barnaski, el poderós director de Schmid & Hanson, em va convocar al seu despatx de la cinquanta-unena planta d’un gratacel de Lexington Avenue per cridar-me seriosament a l’ordre:

—Què, Goldman, quan tindré el teu nou original? —em va etzibar—. El contracte inclou cinc llibres: t’hi has de posar, i ràpid! Necessitem resultats, hem de fer calaix! Ja vas fora de termini! Molt fora de termini! Saps el paio aquell que va treure el llibre abans de Nadal? T’ha pres el lloc, amb el públic! El seu agent diu que ja està acabant la següent novel·la. I tu? Tu ens estàs fent perdre calés! Ja et pots anar espavilant per redreçar la situació. Fot-li canya, escriu-me un bon llibre i salva la pell. Et dono sis mesos, fins al juny.

Sis mesos per escriure un llibre quan feia gairebé un any i mig que estava bloquejat. Era impossible. El pitjor de tot era que a l’imposar-me aquell termini en Barnaski no m’havia informat de les conseqüències a les quals m’exposava si no el complia. Va ser en Douglas qui es va encarregar de dir-m’ho dues setmanes més tard, durant l’enèsima conversa que teníem al meu apartament. Em va dir:

—T’hauràs de posar a escriure, noi, no pots continuar escaquejant-te. Vas firmar per cinc llibres! Cinc llibres! En Barnaski està que s’enfila per les parets, se li ha acabat la paciència… M’ha dit que et donava fins al juny. Saps què passarà si et penges? Que trencaran el contracte, et portaran a judici i et xuclaran fins al moll de l’os. Et deixaran pelat com una rata, o sigui que ja et pots anar oblidant de la bona vida, del teu fantàstic pis, de les teves sabates italianes i del teu cotxàs: no et quedarà res. Et xuclaran la sang.

Ves per on, feia un any estava considerat com la nova estrella de la literatura del país i ara m’havia convertit en la gran desesperació, el gran llimac de l’edició nord-americana. Lliçó número dos: la glòria no solament era efímera, sinó que a més tenia conseqüències. El mateix dia que en Douglas em va avisar, al vespre vaig agafar el telèfon i vaig marcar el número de l’única persona que considerava capaç de treure’m del mal pas: en Harry Quebert, el meu antic professor a la universitat i per damunt de tot un dels autors més llegits i més respectats d’Amèrica, amb qui mantenia una estreta relació des de feia uns deu anys, des que havia estat alumne seu a la universitat de Burrows, a Massachusetts.

En aquell moment feia més d’un any que no el veia i poc menys que no li telefonava. Li vaig trucar a casa seva, a Aurora, a Nou Hampshire. Al sentir la meva veu em va dir amb sornegueria:

—Ostres, Marcus! Ets tu? Increïble. Des que ets una vedet que no dónes senyals de vida. Et vaig trucar fa un mes. S’hi va posar la teva secretària i em va dir que no hi eres per a ningú.

—No estic gens bé, Harry —li vaig respondre tal com raja—. Em sembla que ja no sóc escriptor.

De seguida es va posar seriós:

—Es pot saber què t’empatolles, Marcus?

—Ja no sé què escriure, estic acabat. Pàgina en blanc. Fa mesos. Potser un any.

Va fer una rialla tranquil·litzadora i plena d’afecte.

—Això és un bloqueig mental, Marcus, no és res més! Les pàgines en blanc són tan absurdes com els fiascos sexuals: és el pànic del geni, el mateix que et posa la titola tova quan et disposes a fer la postura del carretó amb una de les teves admiradores sense pensar en altra cosa que a provocar-li un orgasme que es pugui mesurar en l’escala Richter. No pensis en el talent, limita’t a anar enllaçant les paraules. El talent ve tot sol.

—Tu creus?

—N’estic segur. Però hauries de deixar una mica de banda les reunions socials i els canapès. Escriure és una cosa molt seriosa. Em pensava que t’ho havia inculcat.

—Treballo moltíssim! No faig res més! Però no faig res de bo.

—Aleshores el que et falla és l’entorn. Nova York és molt bonic, però també massa sorollós. Per què no véns aquí a casa, com quan eres alumne meu?

Allunyar-me de Nova York i canviar d’aires. Mai una invitació a l’exili m’havia semblat tan assenyada. Marxar per retrobar la inspiració per a un nou llibre a l’Amèrica profunda en companyia del meu antic mestre: era exactament el que necessitava. Així doncs, al cap d’una setmana, a mitjans de febrer del 2008, em vaig instal·lar a Aurora, Nou Hampshire. Faltaven uns quants mesos per als dramàtics esdeveniments que em proposo explicar en aquestes pàgines.

Abans que esclatés el cas que va sacsejar Amèrica durant l’estiu del 2008 ningú havia sentit a parlar d’Aurora. És una petita ciutat a la vora del mar, a un quart d’hora de carretera si fa no fa de la frontera amb Massachusetts. El carrer principal té un cinema —amb una cartellera que sempre va amb retard respecte a la resta del país—, un parell de botigues, una oficina de correus, una comissaria de policia i quatre restaurants, entre ells el Clark’s, l’històric snack-bar de la ciutat. Al voltant només hi ha pacífics barris de cases de fusta pintades de colors amb acollidores marquesines, coronades per teulades de pissarra i envoltades de jardins amb una gespa impecable. És una Amèrica dins d’Amèrica on la gent no tanca la porta amb clau, un d’aquests llocs que només existeixen a Nova Anglaterra, tan tranquils que et sembla que estàs a recer de tot.

Jo coneixia bé Aurora perquè hi havia anat sovint a visitar en Harry quan era alumne seu. Vivia en una magnífica casa de pedra i pi massís que hi havia als afores de la ciutat, a la carretera número 1 en direcció a Maine, emplaçada a la vora d’un braç de mar catalogat als mapes com Goose Cove. Era una casa d’escriptor que dominava tot el mar, amb una terrassa per quan feia bo i una escala que baixava directament a la platja. Tot el que hi havia al voltant era d’una quietud salvatge: els arbres costaners, les franges de còdols i de roques gegants, el bosc humit de falgueres i molsa, els caminets per passejar que vorejaven la platja. Segons com, et podia semblar que eres a la punta del món, si no fos perquè sabies que eres a tan sols unes quantes milles de la civilització. Era fàcil imaginar-se el vell escriptor escrivint les seves obres mestres a la terrassa, inspirant-se en les marees i les postes de sol.

El 10 de febrer del 2008 vaig marxar de Nova York en ple punt àlgid de la meva crisi d’inspiració. El país bullia ja amb el preludi de les eleccions presidencials: uns quants dies abans, el Super Tuesday (que excepcionalment havia tingut lloc al febrer i no al març, cosa que demostrava que seria un any fora del corrent) havia ofert el tiquet republicà al senador McCain, mentre que a cals demòcrates la batalla entre Hillary Clinton i Barack Obama estava encara en ple apogeu. Vaig fer el trajecte en cotxe fins a Aurora d’una sola tirada. Aquell hivern havia nevat molt i els paisatges que anaven desfilant al meu voltant estaven carregats de blanc. M’agradava Nou Hampshire: m’agradava aquella tranquil·litat, aquells boscos immensos, aquells llacs coberts de nenúfars on a l’estiu podies nedar i a l’hivern patinar, i m’agradava la idea que no s’hi pagués ni impost sobre la renda ni taxes. Em semblava un estat llibertari, i el lema «VIURE LLIURE O MORIR» que hi havia gravat a les matrícules dels cotxes que m’avançaven a l’autopista resumia molt bé aquest poderós sentiment de llibertat que s’apoderava de mi sempre que era a Aurora. També me’n recordo que aquella tarda freda i boirosa, quan ja arribava a casa d’en Harry, vaig notar una sensació de pau interior. M’estava esperant sota el porxo de casa, embolicat amb una jaqueta d’hivern grandiosa. Quan vaig baixar del cotxe va venir a trobar-me, em va posar les mans a les espatlles i em va regalar un somriure ample i reconfortant.

—Què et passa, Marcus?

—No ho sé, Harry…

—Va, home, va. Sempre has estat un noi massa sensible.

Abans de desfer les maletes ens vam instal·lar a la sala per parlar una mica. Va servir cafè. A la llar crepitava el foc. S’hi estava bé, allà dins, mentre per l’immens finestral es veia un mar turmentat pels vents glaçats i la neu humida que queia sobre les roques.

—Ja no recordava que bonic que era, això —vaig murmurar.

Va assentir amb el cap.

—Ja ho veuràs, Marcus, jo m’ocuparé de tu. Pariràs una novel·la collonuda. Tu no t’hi capfiquis, tots els bons escriptors passen per moments difícils com aquest.

Tenia aquell posat serè i confiat que li havia vist sempre. No l’havia vist dubtar mai, aquell home: carismàtic, segur d’ell mateix, només amb la seva presència ja desprenia una autoritat natural. Devia anar pels seixanta-set, però se’l veia bé, amb la seva cabellera platejada encara intacta, unes espatlles amples i un cos poderós gràcies a molts anys de practicar la boxa. Era boxejador, i si havíem simpatitzat a la universitat de Burrows era justament perquè jo també practicava aquest esport assíduament.

Amb en Harry m’hi unien uns lligams molt forts que explicaré millor més endavant. Havia entrat a la meva vida l’any 1998, quan vaig ingressar a la universitat de Burrows, Massachusetts. En aquella època ell tenia cinquanta-set anys. Aleshores en feia uns quinze que en Harry era la joia de la corona del departament de literatura d’aquesta modesta universitat de poble pacífica i poblada d’estudiants simpàtics i educats. Fins aleshores només coneixia el-gran-escriptor-Harry-Quebert de nom, com tothom: però a Burrows vaig conèixer en Harry a seques, el que arribaria a ser un dels meus amics més pròxims tot i la diferència d’edat i el que m’ensenyaria a ser escriptor. Ell s’havia consagrat a mitjans de la dècada dels setanta, quan del seu segon llibre, Els orígens del mal, se’n van vendre quinze milions d’exemplars, cosa que li havia valgut el National Literary Award i el National Book Award, els dos premis literaris més prestigiosos del país. Des d’aleshores publicava a un ritme regular i escrivia una crònica mensual molt celebrada al Boston Globe. Era una de les grans figures de la intel·lectualitat americana: feia moltes conferències, el sol·licitaven en importants esdeveniments culturals i la seva opinió sobre qüestions polítiques era molt respectada. Era un home molt ben considerat, un dels orgulls del país, del milloret que podia produir Amèrica. Tenia l’esperança que passant unes quantes setmanes a casa seva aconseguiria transformar-me en un escriptor altra vegada i que ell podria ensenyar-me a superar l’abisme de la pàgina en blanc. Però vaig adonar-me que tot i que en Harry es feia càrrec de la dificultat de la meva situació, no la trobava gens anormal.

—De vegades els escriptors tenen llacunes, forma part dels riscos de l’ofici —em va explicar—. Tu posa’t a treballar, i ja veuràs com tot sol es desbloqueja.

M’hi vaig passar moltes hores, intentant escriure, però el que m’absorbia, bàsicament, eren el mar i la neu de l’altre costat de la finestra. Cada cop que en Harry venia a portar-me cafè o alguna cosa per menjar, veia la meva cara de desesperació i intentava aixecar-me la moral. Fins que al final un matí em va dir:

—No facis aquesta cara, Marcus, sembla que t’estiguis morint.

—Poc se n’hi falta…

—Va, home, pots estar amoïnat per les coses que passen al món o per la guerra de l’Iraq, però per un miserable llibre…, encara és massa aviat. Saps què?, que fa pena veure’t: sembla que el món s’ensorri perquè et costa tornar a escriure quatre ratlles. Hauries de mirar-te les coses d’una manera positiva: has escrit un llibre fantàstic, t’has fet ric i famós, i al teu segon llibre li està costant una miqueta sortir de dins del teu cap. No té res d’estrany ni d’inquietant, aquesta situació.

—I a tu…, a tu no t’ha passat mai?

Va esclafir una rialla sonora.

—El què, això de la pàgina en blanc? No em facis riure! Molt més sovint del que et penses, noi!

—El meu editor diu que si no escric un nou llibre ara, ja estic acabat.

—Saps què és un editor? Un escriptor frustrat amb un pare tan forrat que es pot permetre el luxe d’apropiar-se del talent dels altres. Ja veuràs com tot s’arregla aviat, Marcus. Tens una carrera esplèndida per endavant. El teu primer llibre va ser extraordinari, i el segon serà encara millor. No pateixis, jo t’ajudaré a retrobar la inspiració.

No puc dir que el meu retir a Aurora em tornés la inspiració, però no es pot negar que em va anar bé. I a en Harry també, perquè em constava que moltes vegades es trobava sol: era un home sense família i sense gaires distraccions. Van ser dies feliços. De fet, van ser els últims dies feliços que vam passar junts. Ens vam dedicar a fer llargues passejades per la vora del mar, a tornar a escoltar els grans clàssics de l’òpera, a recórrer les pistes d’esquí de fons, a no perdre’ns cap acte cultural local i a organitzar expedicions als supermercats de la regió buscant unes salsitxetes petites que es venien per recaptar diners per als veterans de l’exèrcit americà i que a en Harry el tornaven tan boig que deia que per si soles ja justificaven la intervenció militar a l’Iraq. També anàvem sovint a dinar al Clark’s, a passar-hi la tarda sencera prenent cafè i dissertant sobre la vida, com fèiem abans, quan encara era alumne seu. A Aurora tothom coneixia i respectava en Harry i, després de tant de temps, jo també era conegut. Les dues persones amb qui més em feia eren la Jenny Dawn, la mestressa del Clark’s, i l’Erne Pinkas, el benèvol bibliotecari municipal, que tenia molta amistat amb en Harry i que de vegades, cap al tard, venia a Goose Cove a prendre un whisky. Jo anava cada matí a la biblioteca a llegir el New York Times. El primer dia vaig veure que l’Erne Pinkas havia posat un exemplar del meu llibre en un expositor perquè es veiés bé. Me’l va ensenyar tot orgullós i em va dir:

—Has vist, Marcus?, el teu llibre és al primer lloc. És el llibre més sol·licitat de l’últim any. I el pròxim per quan?

—Doncs la veritat és que m’està costant una miqueta arrencar. Per això sóc aquí.

—No pateixis. Ja trobaràs alguna idea genial, n’estic segur. Alguna cosa que enganxi.

—Com ara què?

—Jo què sé, l’escriptor ets tu. Però has de trobar un tema que apassioni la gent.

Feia trenta anys que en Harry s’asseia a la mateixa taula del Clark’s, la número 17, i la Jenny hi havia fet collar una placa de metall amb la següent inscripció:

L’havia vist tota la vida, aquella placa, però en el fons mai no hi havia parat atenció. No va ser fins aquells dies que vaig començar a mirar-me-la amb més interès, a observar-la llargues estones. Aquella successió de paraules gravades sobre metall no va trigar a obsessionar-me: assegut en aquella miserable taula de fusta enganxifosa pel greix i el xarop d’auró, en aquell snack-bar d’una petita ciutat de Nou Hampshire, en Harry havia escrit la seva grandiosa obra mestra, la que l’havia convertit en una llegenda de la literatura. Com li havia vingut aquella inspiració? Jo també em volia asseure en aquella taula, escriure i trobar la vena. Fins i tot m’hi vaig instal·lar dues tardes seguides amb papers i bolígrafs, però res. Vaig acabar preguntant a la Jenny:

—Així, s’asseia en aquesta taula i escrivia?

Va fer que sí amb el cap:

—Tot el dia, Marcus. Tot el sant dia. No s’aturava mai. Va ser l’estiu del 1975, me’n recordo perfectament.

—I quina edat tenia, al 1975?

—Com tu. Uns trenta anys. Potser algun més.

Jo sentia una mena de ràbia que em feia bullir per dintre: jo també volia escriure una obra mestra, jo també volia escriure un llibre que es convertís en un referent. En Harry se’n va adonar quan, al cap de gairebé un mes de ser a Aurora, va veure que encara no havia escrit ni una sola ratlla. L’escena va tenir lloc a principis de març a l’estudi de Goose Cove, on jo esperava la il·luminació divina i on va entrar ell faixat amb un davantal de dona per portar-me uns bunyols que acabava de fregir.

—Què, avança, això? —em va preguntar.

—Estic escrivint una cosa grandiosa —vaig fer jo allargant-li el paquet de fulls que aquell mosso d’equipatge cubà m’havia encolomat tres mesos abans.

Va deixar la safata i es va afanyar a mirar-se’ls, fins que va entendre que només eren papers en blanc.

—No has escrit res? En les tres setmanes que fa que ets aquí no has escrit res?

Jo vaig perdre els estreps:

—Res de res! Res que valgui la pena! Només idees de novel·la dolenta!

—Però home, Marcus, que no és una novel·la, el que vols escriure?

Jo vaig replicar sense pensar-m’ho:

—Una obra mestra! Jo vull escriure una obra mestra!

—Una obra mestra?

—Sí. Vull escriure una gran novel·la, amb grans idees! Vull escriure un llibre que causi sensació.

En Harry em va mirar un moment i va esclafir a riure:

—M’emprenya, aquesta ambició desmesurada, Marcus, ja fa temps que t’ho dic. Seràs un grandíssim escriptor, ho sé, n’estic convençut des que et conec. Però vols que et digui quin és el teu problema? Que tens massa pressa! Quina edat tens, exactament?

—Trenta anys.

—Trenta anys! I ja vols ser una mena d’encreuament entre Saül Bellow i Arthur Miller? Ja t’arribarà la glòria, no tinguis tanta pressa. Mira, jo mateix tinc seixanta-set anys i estic mort de por: el temps passa ràpid, i cada any que passa és un any menys que ja no recuperaré. Què et pensaves, Marcus? Que pariries una segona novel·la com si res? Una carrera és una cosa que s’ha d’anar construint, noi. I per escriure una gran novel·la no calen grans idees: limita’t a ser tu mateix i te’n sortiràs, no em fas patir gens. Fa vint-i-cinc anys que ensenyo literatura, vint-i-cinc llargs anys, i ets la persona més brillant que m’he trobat.

—Gràcies.

—No cal que m’ho agraeixis, és la pura veritat. Però no vinguis somicant com una bleda perquè encara no t’han donat el Nobel, per l’amor de Déu… Trenta anys… Bah, ja te’n donaré jo, ja, de grans novel·les… El Premi Nobel de l’Estupidesa, això és el que et mereixes.

—Però com t’ho vas fer, tu, Harry? Vull dir amb el llibre del 1976, Els orígens del mal. És una obra mestra! I només era el teu segon llibre… Com t’ho vas fer? Com s’escriu una obra mestra?

Va fer un somriure amarg:

—Marcus: les obres mestres no s’escriuen. Existeixen per si soles. A part, ja saps que per a molta gent és com si fos l’únic llibre que he escrit… Vull dir que després no n’hi ha hagut cap altre que hagi tingut aquell, d’èxit. Quan la gent sent el meu nom en el primer que pensa és en Els orígens del mal, i en molts casos para de comptar. I és ben trist, perquè jo crec que si als trenta anys m’haguessin dit que havia arribat al cim de la meva carrera, m’hauria tirat de cap a mar. No vulguis córrer tant.

—Et sap greu haver escrit aquell llibre?

—Potser sí… Una mica… No ho sé… La recança és un concepte que no m’agrada: és com si no assumíssim el que hem sigut.

—I així doncs què haig de fer, jo?

—El que millor has sabut fer tota la vida: escriure. I si em deixes que et doni un consell, Marcus, no facis com jo. Ens assemblem moltíssim, ja ho saps, així que t’ho suplico, no repeteixes els errors que vaig cometre jo.

—Quins errors?

—L’estiu del 1975, quan vaig arribar aquí, jo també volia escriure una gran novel·la tant sí com no, estava obsessionat amb aquella idea i amb les ganes d’arribar a ser un gran escriptor.

—I ho vas aconseguir.

—No ho entens: potser sí que ara sóc un gran escriptor, com tu dius, però visc sol en aquest casalot. La meva vida és buida, Marcus. No facis com jo… No et deixis devorar per la teva ambició. Si no, acabaràs tenint un cor solitari i una ploma trista. Com és que no tens nòvia?

—No tinc nòvia perquè no trobo ningú que m’agradi de debò.

—Doncs a mi em sembla que el que passa és que folles igual com escrius: o és l’èxtasi o és el no-res. Busca una noia que estigui bé i dóna-li una oportunitat. I amb el teu llibre fes igual: dóna’t una oportunitat a tu també. Dóna-li una oportunitat a la teva vida! Saps a què em dedico jo molt de temps? A donar menjar a les gavines. Guardo el pa sec en aquella capsa de llauna que hi ha a la cuina que hi diu «RECORD DE ROCKLAND, MAINE» i el llanço a les gavines. No t’hauries de passar tot el dia escrivint…

Malgrat els consells que intentava donar-me en Harry jo continuava ofuscat amb la mateixa idea: Com s’ho havia fet ell, quan tenia la meva edat, perquè se li encengués la bombeta, per trobar aquell moment d’inspiració que li havia permès escriure Els orígens del mal? Aquesta pregunta m’obsessionava cada cop més, i com que en Harry m’havia fet instal·lar al seu estudi em vaig prendre la llibertar de tafanejar una mica. Poc m’imaginava el que estava a punt de descobrir. Tot va començar quan vaig obrir un calaix buscant un bolígraf i vaig ensopegar amb un quadern manuscrit i unes quantes quartilles soltes: els originals d’en Harry. Em vaig emocionar moltíssim: era una oportunitat inesperada per entendre com treballava, per saber si els seus quaderns estaven plens d’esborradures o si la inspiració li venia de manera natural. Insaciable, vaig començar a escorcollar la biblioteca buscant més llibretes. Per tenir via lliure havia d’esperar que en Harry no fos a casa; resultava que el dijous era precisament el dia que anava a donar classe a Burrows, i se n’anava d’hora al matí i normalment no tornava fins tard. Així va ser com la tarda del dijous 6 de març del 2008 es va produir un episodi que vaig decidir oblidar immediatament: vaig descobrir que en Harry havia tingut una relació amb una noia de quinze anys quan ell en tenia trenta-quatre. Havia passat pels volts del 1975.

Vaig esbrinar el seu secret quan, furgant frenèticament i sense manies els prestatges del seu estudi, vaig trobar, dissimulada darrere els llibres, una capsa gran de fusta lacada amb una tapa amb frontisses. Vaig tenir el pressentiment que m’havia tocat la grossa, potser l’original d’Els orígens del mal. Vaig agafar la capsa i la vaig obrir, però, per a desesperació meva, no hi vaig trobar cap original a dins: només un grapat de fotos i d’articles de diari. Les fotografies eren d’en Harry de jove, trenta anys fantàstics, elegant, orgullós, i al seu costat, una noieta. Hi havia quatre o cinc fotos i aquesta noia hi sortia a totes. En una s’hi veia en Harry en una platja, el tors nu, morè i musculat, abraçant molt fort aquesta noieta somrient, amb les ulleres de sol posades sobre la seva llarga cabellera rossa per aguantar-se els cabells i fent-li un petó a la galta. Al revers de la fotografia hi deia això: «La Nola i jo, Martha’s Vineyard, finals de juliol del 1975». Estava tan emocionat amb la troballa que no vaig sentir en Harry que tornava de la universitat abans d’hora: no vaig sentir ni el carrisqueig de les rodes del Corvette sobre la grava del camí de Goose Cove, ni la seva veu quan va entrar a casa. No vaig sentir res perquè dins la capsa, sota les fotos, hi vaig trobar una carta, sense data. Una escriptura infantil sobre un paper molt bonic que deia:

Qui devia ser aquesta Nola? Amb el cor que m’anava a mil per hora vaig començar a mirar-me els retalls de diari: tots els articles esmentaven la misteriosa desaparició d’una tal Nola Kellergan una tarda d’agost del 1975. I la Nola de les fotos dels diaris coincidia amb la Nola de les fotos d’en Harry. Just en aquell moment va entrar a l’estudi carregat amb una safata i a sobre unes tasses de cafè i un platet de galetes, que va deixar anar tan bon punt va empènyer la porta amb el peu i em va veure ajupit damunt la catifa amb tot el contingut de la seva capsa secreta escampat davant meu.

—Però…, es pot saber què fas? —va cridar—. Que estàs regirant? T’invito a casa meva i tu et dediques a regirar-m’ho tot? Però quina mena d’amic ets?

Jo vaig balbucejar alguna excusa de mal pagador:

—Ha sigut sense voler, Harry. He ensopegat amb aquesta capsa per casualitat. No hauria hagut d’obrir-la… Em sap molt de greu.

—És evident que no hauries hagut d’obrir-la! Amb quin dret! Qui collons t’hi ha donat permís?

Em va arrencar les fotos de les mans, va recollir els articles ràpidament, ho va tornar a desar tot de qualsevol manera dins la capsa, se la va emportar a la seva habitació i s’hi va tancar. No l’havia vist mai d’aquella manera, no sabia dir si era pànic o ràbia. Des de l’altra banda de la porta em vaig fondre en excuses, li vaig explicar que no havia volgut fer-li mal, que havia ensopegat amb la capsa per casualitat, però no hi va haver manera. Fins al cap de dues hores no va sortir de l’habitació, i va ser per baixar directament a la sala i empassar-se coll avall uns quants whiskys seguits. Quan em va semblar que estava una mica més tranquil vaig anar a trobar-lo.

—Harry, qui és aquesta noia? —li vaig preguntar amb suavitat.

Va abaixar els ulls.

—La Nola.

—I qui és la Nola?

—No em preguntis qui és la Nola. Sisplau.

—Harry, qui és la Nola? —vaig insistir.

Va brandar el cap:

—La vaig estimar, Marcus. La vaig estimar moltíssim.

—I per què no me n’havies parlat mai?

—És complicat…

—No hi ha res complicat, per als amics.

Va arronsar-se d’espatlles.

—Ara ja has trobat les fotos, així que tant és que t’ho expliqui… L’any 1975, en arribar a Aurora, em vaig enamorar d’aquesta noia de només quinze anys. Es deia Nola i ha sigut la dona de la meva vida.

Va haver-hi un llarg silenci, fins que vaig preguntar, trasbalsat:

—Què li va passar, a la Nola?

—És una història sòrdida, Marcus. Va desaparèixer. Una tarda de finals d’agost va desaparèixer després que una veïna de la zona la veiés plena de sang. Si has obert la capsa ja deus haver vist els articles. No la van trobar mai, ningú sap què li va passar.

—Quin horror! —vaig fer jo amb un fil de veu.

Va fer que sí amb el cap unes quantes vegades.

—La Nola em va canviar la vida, saps? —em va dir—. I tant se me n’hauria donat, arribar a ser el gran Harry Quebert, el grandíssim escriptor. Tant se me n’hauria donat la glòria, els diners i el meu gran destí si hagués tingut la Nola amb mi. Res de tot el que he fet després d’ella ha donat tant de sentit a la meva vida com l’estiu que vam passar plegats.

Des que ens coneixíem que no l’havia vist mai tan afectat. Em va mirar un moment i va afegir:

—Marcus, aquesta història no l’ha sabut mai ningú. Ara tu ets el primer. I has de mantenir el secret.

—És clar.

—Promet-m’ho!

—T’ho prometo, Harry. Serà el nostre secret.

—Si algú arriba a saber a Aurora que vaig viure una història d’amor amb la Nola Kellergan estic perdut.

—Pots confiar en mi, Harry.

Això va ser tot el que vaig saber de la Nola Kellergan. No en vam tornar a parlar mai més. Ni d’ella ni de la capsa, i vaig decidir enterrar per sempre aquell episodi en els abismes de la meva memòria. Poc m’imaginava que, per un cúmul de circumstàncies, el fantasma de la Nola es tornaria a aparèixer en les nostres vides al cap de pocs mesos.

Vaig tornar a Nova York a finals de març, després de passar sis setmanes a Aurora sense aconseguir donar a llum la meva gran novel·la. Em quedaven tres mesos perquè es complís el termini imposat per en Barnaski i ja sabia que no aconseguiria salvar la meva carrera. Se n’havia anat tot a fer punyetes, ja havia entrat oficialment en decadència, de tots els escriptors insígnia de Nova York jo era el més improductiu. Van anar passant les setmanes: la major part del temps em vaig dedicar a preparar fervorosament la meva derrota. Vaig trobar-li una nova feina a la Denise, vaig posar-me en contacte amb uns advocats que em farien molt de servei quan Schmid & Hanson decidís portar-me als tribunals i vaig fer la llista dels objectes que més apreciava i que hauria d’amagar a casa dels meus pares abans que els oficials del jutjat vinguessin a picar a la meva porta. A principis de juny, un mes fatídic, el mes del cadafal, vaig començar a comptar els dies que faltaven perquè arribés la meva mort artística: trenta miserables dies, en acabat una convocatòria al despatx d’en Barnaski, i seria la meva execució. El compte enrere havia començat. Poc m’imaginava que un fet dramàtic capgiraria completament la situació.