11 d’agost del 1975

—Harry! Amor meu!

Va entrar a la casa corrents amb l’original a la mà. Era a primera hora del matí, encara no havien tocat les nou. En Harry era a l’estudi remenant piles de papers. Ella se li va aparèixer a la porta brandant la carpeta amb el valuós document.

—On era? —va preguntar en Harry, irritat—. On diantre era, aquest coi d’original?

—Perdona, Harry. Harry, amor meu… No t’enfadis amb mi. El vaig agafar ahir al vespre, tu dormies i me’l vaig endur a casa per llegir-lo… No hauria hagut de fer-ho… Però que bonic que és! És extraordinari! Que bonic que és!

Li va allargar els papers amb un somriure.

—Així, t’ha agradat?

—Que si m’ha agradat? —es va exclamar—. Dius que si m’ha agradat? M’ha encantat! És la cosa més maca que he llegit mai. Ets un escriptor excepcional! Aquest llibre serà un gran llibre! Et faràs famós, Harry. Em sents? Famós!

I dit això es va posar a ballar; va anar ballant pel passadís, va arribar ballant a la sala d’estar i va continuar ballant per la terrassa. Ballava de contenta, era tan feliç! Va preparar la taula a la terrassa. Va eixugar la rosada, va posar-hi unes estovalles i li va preparar el seu espai de treball, amb els bolígrafs, els quaderns, els esborranys i les pedres que amb tanta cura havia triat a la platja perquè li fessin de petjapapers. Tot seguit li va portar cafè, gofres, galetes i fruita i li va posar un coixí a la cadira perquè estigués més còmode. S’assegurava que estigués tot perfecte perquè ell pogués treballar en les millors condicions. Un cop en Harry estava instal·lat, ella es posava a feinejar per la casa. Feia la neteja, li preparava menjar: s’ocupava de tot perquè ell es pogués concentrar només a escriure. Escriure i res més. A mesura que ell escrivia, ella s’ho anava rellegint i fent-hi alguna correcció i en acabat ho picava a màquina amb la seva Remington, treballant amb la passió i la devoció de la més fidel de les secretàries. Fins que no havia enllestit tota la feina no es permetia asseure’s a prop d’en Harry —però no massa a prop, per no molestar-lo— i mirar-lo mentre escrivia, feliç. Era la dona de l’escriptor.

Aquell dia se’n va anar poc després de les dotze. Com feia sempre abans de marxar, li va donar instruccions:

—T’he fet entrepans. Són a la cuina. I a la nevera hi ha te gelat. Sobretot menja bé. I descansa una mica. Si no, després tindràs mal de cap, i ja saps què passa quan treballes massa, amor meu: t’agafen aquelles migranyes tan terribles i et poses molt irritable.

El va abraçar.

—Tornaràs més tard? —li va preguntar en Harry.

—No, Harry. Tinc coses a fer.

—Quines coses? Com és que marxes tan d’hora?

—Coses i ja està. Les dones han de mantenir sempre una mica de misteri. Ho vaig llegir en una revista.

En Harry va somriure.

—Nola…

—Què?

—Gràcies.

—Per què, Harry?

—Per tot. Estic… Estic escrivint un llibre. I si finalment me n’estic sortint és gràcies a tu.

—Amor meu, és el que jo vull fer a la vida: cuidar-te, ser al teu costat, ajudar-te amb els teus llibres, crear una família amb tu! Imagina’t que feliços que seríem! Quants fills vols tenir, Harry?

—Com a mínim tres!

—Sí! I quatre i tot! Dos nens i dues nenes, perquè no hi hagi tantes baralles. Vull ser la senyora Nola Quebert! La dona més orgullosa del seu marit de tot el món!

I se’n va anar. Va agafar el camí de Goose Cove i va arribar a la carretera número 1. Aquest cop tampoc va veure la silueta que l’espiava amagada darrere les bardisses.

Va haver de caminar mitja hora per arribar a Aurora. Feia aquell recorregut dos cops al dia. A l’entrar a la ciutat va girar pel carrer principal i va continuar caminant fins a la plaça, on ja l’esperava la Nancy Hattaway, tal com havien quedat.

—Per què hem hagut de quedar a la plaça i no la platja? —es va queixar la Nancy al veure-la—. Amb la calor que fa!

—És que aquesta tarda he quedat.

—Què? No em diguis que et tornaràs a trobar amb l’Stern!

—No pronunciïs el seu nom!

—M’has tornat a fer venir per utilitzar-me de coartada?

—Va, sisplau, cobreix-me…

—Però si em passo la vida cobrint-te!

—Una vegada més. Només una. Sisplau.

—No hi vagis! —li va suplicar la Nancy—. No hi vagis, a casa d’aquell home, això s’ha d’acabar! Em fas patir. Què feu, quan esteu junts? Us enrotlleu, oi? Oi que sí?

—No pateixis, Nancy —li va dir la Nola amb molta suavitat per tranquil·litzar-la—. Tu sobretot no pateixis. Em cobriràs, oi? Promet-me que em cobriràs: ja saps què passa quan s’assabenten que dic mentides. Ja saps què em fan, a casa.

La Nancy va sospirar resignada:

—Molt bé. Em quedaré aquí fins que tornis. Però fins a dos quarts de set com a màxim, si no em caurà un bon paquet de la meva mare.

—Entesos. I si t’ho pregunten, què hem estat fent?

—Ens hem passat tota la tarda aquí petant la xerrada —va fer la Nancy com si fos un autòmat—. Però ja n’estic tipa, de mentir per tu! —va remugar—. Per què ho fas, això? Digues!

—Perquè l’estimo! L’estimo tant! Faria el que fos, per ell.

—Ecs, quin fàstic. No hi vull ni pensar.

Un Mustang blau va arribar per un dels carrers adjacents a la plaça i es va aturar al seu costat. La Nola el va veure.

—Ja és aquí —va dir—. Me n’haig d’anar. Fins ara, Nancy. Gràcies, ets una bona amiga.

Va anar ràpidament cap al cotxe i s’hi va ficar.

—Hola, Luther —va dir al xofer mentre s’instal·lava al seient del darrere. El cotxe va arrencar de seguida i va desaparèixer sense que ningú, tret de la Nancy, s’adonés de l’estranya maniobra que acabava de tenir lloc.

Al cap d’una hora el Mustang arribava al pati de la mansió de l’Elijah Stern, a Concord. En Luther va fer passar la noia a dins. Ara la Nola ja sabia el camí fins a l’habitació.

—Defpulla’t —li va manar en Luther amb suavitat—. Vaix a avifar el fenyor Ftern que etf aquí.

12 d’agost del 1975

Com cada matí des que havia tornat de Martha’s Vineyard, des que havia trobat la inspiració, en Harry es llevava de matinada i sortia a córrer abans de posar-se a treballar.

Com cada matí, va anar corrent fins a Aurora. I com cada matí es va aturar al port per fer unes quantes sèries de flexions. No eren ni les sis. La ciutat dormia. Havia evitat passar per davant del Clark’s: era l’hora d’obrir i no es volia arriscar a trobar-se la Jenny. Era una noia fantàstica, no es mereixia que la tractés d’aquella manera. Es va estar un moment contemplant el mar, tenyit dels improbables colors de l’alba. Quan va sentir que el cridaven pel seu nom va fer un bot.

—Harry? Així és veritat? Et lleves a aquestes hores per anar a córrer?

Es va girar: era la Jenny, amb l’uniforme del Clark’s, que se li va acostar i va intentar estrenye’l sense gens de traça.

—És que m’agrada veure sortir el sol —va fer ell.

La Jenny va somriure. Va pensar que si anava fins allà devia ser que almenys una mica sí que li agradava.

—Vols venir al Clark’s a prendre un cafè? —li va proposar.

—Gràcies, però m’estimo més no trencar el ritme…

Ella va intentar dissimular la decepció.

—Doncs seiem una estona, almenys.

—És que no em vull aturar gaire.

La Jenny va fer cara de desil·lusionada:

—Ja fa dies que no sé res de tu! Ja no véns al Clark’s…

—Em sap greu. Estic molt enfeinat amb el llibre.

—Però la vida no són només els llibres! Vine a veure’m de tant en tant, em faria molta il·lusió. Et prometo que la mare no t’esbroncarà. No t’hauria hagut de fer pagar tot el compte de cop.

—No passa res.

—Haig d’anar a treballar, obrim a les sis. Segur que no vols un cafè?

—Segur, gràcies.

—Potser més tard?

—No, no ho crec.

—Si véns cada matí, podria esperar-te al port… Si tu vols, és clar. Només per dir-te bon dia.

—No, no cal.

—D’acord. De tota manera, avui no plego fins a les tres de la tarda. Si vols venir a escriure… No et molestaré. T’ho prometo. Espero que no estiguis enfadat perquè vaig anar al ball amb en Travis… No n’estic enamorada, saps? Només és un amic. D’això…, jo et volia dir que: Harry, t’estimo. T’estimo com no he estimat mai ningú.

—Això no ho diguis, Jenny.

El rellotge de l’ajuntament va tocar les sis. La Jenny feia tard. Li va fer un petó a la galta i va marxar. No li hauria hagut de dir que l’estimava. Ja n’estava penedida. Havia quedat com una bleda. Mentre anava carrer amunt cap al Clark’s es va girar per dir-li adéu amb la mà, però ja no hi era. La Jenny va pensar que si passava pel Clark’s volia dir que l’estimava una mica, que no estava tot perdut. Va apressar el pas, però just abans d’arribar dalt de tot de la pujada una ombra gran i recargolada va sortir de darrere d’una tanca i li va barrar el pas. La Jenny no va poder reprimir un crit de sorpresa, però de seguida va reconèixer en Luther.

—Luther! M’has espantat!

Un fanal va il·luminar la seva cara asimètrica i el seu cos poderós.

—Què…? Què et vol, aquet?

—No res, Luther…

Ell la va aferrar pel braç i l’hi va estrènyer molt fort.

—A mi no…, a mi no…, a mi no em prenguif el pèl! Què vol de tu?

—És un amic! Deixa’m anar ara mateix, Luther! M’estàs fent mal, punyeta! Deixa’m anar si no vols que ho expliqui!

Va afluixar la mà i li va preguntar:

—Haf penfat en la propofta que et vaix fer?

—Que no, Luther! Que no vull que em pintis! Deixa’m passar ja d’una vegada! Si no, diré que et dediques a rondar pels carrers i tindràs problemes.

En Luther no s’ho va fer dir dos cops i va desaparèixer corrents en la penombra de la matinada, com un animal embogit. La Jenny estava espantada i es va posar a plorar. Va afanyar-se a arribar al restaurant. Abans de passar per la porta es va eixugar els ulls perquè la seva mare, que ja era a dins, no notés res.

En Harry havia reprès la cursa i ja havia travessat la ciutat de punta a punta amb la intenció d’agafar la carretera número 1 i tornar a Goose Cove. Anava pensant en la Jenny. No li podia donar falses esperances. Li feia molta pena, aquella noia. Quan va arribar a l’encreuament amb la carretera li van fer figa les cames. Allà al port se li havien refredat els músculs, notava que estava a punt d’agafar-li rampa i estava tot sol al voral d’una carretera deserta. Se’n penedia d’haver anat fins a Aurora, ara no es veia amb cor de tornar a Goose Cove corrent. En aquell moment un Mustang blau que no havia vist venir es va aturar a la seva altura. El conductor va abaixar el vidre i en Harry va reconèixer en Luther Caleb.

—Nefefita aixuda?

—He corregut massa tros… Em sembla que m’he fet mal.

—Puixi, que el porto.

—Quina sort haver-lo trobat —va dir en Harry seient al davant—. Què hi fa, per Aurora, tan d’hora?

En Caleb no va respondre: va portar el seu passatger a Goose Cove sense intercanviar-hi ni mitja paraula. Després de deixar en Harry a casa seva el Mustang va desfer el camí, però en lloc d’agafar la carretera cap a Concord va girar a l’esquerra en direcció a Aurora per ficar-se en una petita pista forestal sense sortida. En Caleb va deixar el cotxe darrere d’uns pins, va travessar l’arbreda amb pas ràpid i es va amagar entre els arbustos que hi havia a prop de la casa. Era un quart de set del matí. Es va repenjar en un tronc disposat a esperar.

Cap a les nou la Nola va arribar a Goose Cove per cuidar el seu enamorat.

13 d’agost del 1975

—Sempre faig el mateix, i després em sap greu. Oi que m’entén, doctor Ashcroft?

—I per què ho fa, això?

—No ho sé. És com si em sortís en contra de la meva voluntat. És com una mena de pulsió, no ho puc evitar. I mira que em fa sentir malament! Molt malament! Però no ho puc evitar.

El doctor Ashcroft va observar un moment la Tamara Quinn i tot seguit li va preguntar:

—Vostè és capaç de dir als altres el que sent per ells?

—No… No ho faig mai.

—Per què?

—Perquè ja ho saben.

—N’està segura?

—Oi tant!

—I per què ho haurien de saber, si no els ho diu mai?

Es va arronsar d’espatlles.

—Jo què sé, doctor…

—La seva família ho sap, que ve a visitar-se amb mi?

—No, i ara! No… No n’han de fer res.

El metge va fer que sí amb el cap.

—Miri, senyora Quinn, hauria d’escriure tot el que sent. De vegades escriure és com un calmant.

—Ja ho faig. Ho escric tot. Des que en vam parlar que ho escric en un quadern que tinc molt ben guardat.

—I li va bé?

—No sé què dir-li… Una mica potser sí.

—La setmana que ve en parlem. Ja és l’hora.

La Tamara Quinn es va aixecar, es va acomiadar del metge amb una encaixada de mans i va sortir de la consulta.

14 d’agost del 1975

Eren prop de les onze. Des de primera hora del matí que la Nola, instal·lada a la terrassa de la casa de Goose Cove, picava aplicadament amb la seva Remington els papers manuscrits, mentre en Harry, assegut al seu davant, continuava escrivint.

—Que bo! —s’entusiasmava la Nola a mesura que anava descobrint les paraules—. És boníssim!

En Harry, que se sentia ple d’una inspiració infinita, responia amb un somriure.

Feia calor. La Nola es va adonar que en Harry ja no tenia res per beure i va marxar un moment de la terrassa per anar a preparar te gelat a la cuina. Així que ella es va ficar a dins, va aparèixer a la terrassa un visitant que hi havia entrat directament per fora: l’Elijah Stern.

—Harry Quebert, treballa massa! —va exclamar l’Stern amb veu de tro. En Harry, que no l’havia sentit arribar, va fer un bot i va sentir una onada de por: no l’havia de veure ningú, la Nola.

—Elijah Stern! —va cridar en Harry tan fort com va poder perquè la Nola el sentís des de dins.

—Harry Quebert! —va repetir l’Stern encara més fort, sense entendre per què en Harry cridava d’aquella manera—. He trucat a la porta però no m’ha sentit ningú. Com que he vist el seu cotxe he pensat que devia ser a la terrassa i m’he pres la llibertat d’entrar fins aquí.

—Molt ben fet! —va esgargamellar-se en Harry.

L’Stern es va fixar en els papers i després en la Remington que hi havia a l’altra punta de la taula.

—Escriu i pica alhora? —va preguntar encuriosit.

—Sí. És que…, escric més d’una pàgina al mateix temps.

L’Stern es va deixar caure en una cadira. Anava tot suat.

—Més d’una pàgina al mateix temps? És un escriptor de talent, Harry. Doncs resulta que passava per aquí i he pensat d’acostar-me a Aurora. Quina ciutat tan meravellosa. He deixat el cotxe al carrer principal i he anat a passejar una mica. I miri, passejant passejant he arribat fins aquí. Deu ser el costum.

—Aquesta casa, Elijah… És increïble. És un lloc fabulós.

—Estic content que s’hi hagi pogut quedar.

—Gràcies a la seva generositat. L’hi dec tot a vostè.

—No m’ha d’agrair res, no em deu res.

—Algun dia tindré diners i compraré aquesta casa.

—Tant de bo, Harry. Tant de bo es compleixi. M’encantaria que tornés a tenir vida amb vostè. Perdoni, vaig xop de suor, m’estic morint de set.

En Harry, nerviós, mirava contínuament cap a la cuina amb l’esperança que la Nola els hagués sentit i que no es deixés veure. S’havia de desempallegar de l’Stern com fos.

—A part d’aigua, em temo que no li puc oferir res més…

L’Stern va esclafir a riure.

—I ara, no pateixi, per això… Ja m’ho pensava, que no devia tenir res per menjar ni per beure, a casa. Això sí que m’amoïna: està bé, que escrigui, però vigili que no li fallin les forces! Ja és hora que es casi, que tingui algú que estigui per vostè. Sap què?: porti’m a la ciutat i l’invito a dinar, així podrem xerrar una estona; si li ve de gust, és clar.

—Oi tant! —va respondre en Harry alleujat—. M’encantaria! Amb molt de gust. Deixi’m anar a buscar les claus del cotxe.

Va entrar a la casa. Al passar per davant de la cuina va veure la Nola amagada sota la taula que li regalava un esplèndid somriure de complicitat posant-se un dit davant dels llavis. Ell li va tornar el somriure i es va tornar a reunir amb l’Stern a fora.

Van pujar al Chevrolet i se’n van anar al Clark’s. Es van instal·lar a la terrassa i es van fer portar ous, torrades i panqueques. A la Jenny se li van il·luminar els ulls, quan va veure en Harry. Feia molt de temps que no hi anava.

—És increïble —va dir l’Stern—. He sortit a estirar les cames i de cop i volta m’he trobat a Goose Cove. És com si el paisatge m’hagués xuclat.

—El tros de costa que hi ha entre Aurora i Goose Cove és una preciositat —va respondre en Harry—. No me’n cansaria mai.

—Hi passa sovint?

—Gairebé cada matí. El faig corrent. És una bona manera de començar el dia. Em llevo de matinada i corro amb la sortida del sol. És una sensació única.

—Està fet tot un atleta, Harry. M’agradaria tenir la seva disciplina.

—D’atleta res. Abans-d’ahir mateix, quan va arribar el moment de tornar d’Aurora a Goose Cove, em van agafar unes rampes terribles. No hi havia manera de continuar. Sort que em vaig trobar el seu xofer. Va tenir l’amabilitat de portar-me a casa.

L’Stern va fer un somriure crispat.

—En Luther era aquí, abans-d’ahir al matí? —va preguntar.

La Jenny els va interrompre per tornar-los a omplir la tassa de cafè i va fer mutis de seguida.

—Sí —va fer en Harry reprenent el fil de la conversa—. A mi també em va estranyar veure’l a Aurora a aquelles hores. Que viu per aquí?

L’Stern va intentar esquivar la pregunta.

—No, viu a casa meva. Tinc unes dependències per als empleats. Però això li agrada molt. S’ha de reconèixer que Aurora és preciosa, a la llum de l’alba.

—Oi que em va dir que cuidava els rosers de Goose Cove? Doncs no l’he vist mai…

—Però les plantes estan tan maques com sempre, no? És que és molt discret.

—I això que m’hi passo molt de temps, a casa… Gairebé hi sóc sempre.

—En Luther és una persona molt discreta.

—D’això…, què li ha passat, que té aquesta manera de parlar tan estranya?…

—Un accident. Una vella història. És una gran persona, sap?… De vegades pot fer una mica de por, però per dins és una gran persona.

—No en tinc cap dubte.

La Jenny va tornar amb més cafè per omplir-los una altra vegada la tassa, que encara era plena. Va arreglar el portatovallons, va omplir el saler i va canviar l’ampolla de quètxup. Va fer un somriure a l’Stern, un discret gest a en Harry i en acabat va tornar a entrar al local.

—Així avança, el seu llibre? —va preguntar l’Stern.

—A bon ritme. Gràcies un altre cop per deixar-me disposar de la casa. Estic molt inspirat.

—Inspirat per aquesta noia, sobretot —va somriure l’Stern.

—Com diu? —es va ennuegar en Harry.

—Sóc molt bo intuint aquesta mena de coses. Oi que sí, que se la tira?

—Perdoni, com diu?

—No faci aquesta cara, home. No fa res mal fet. La Jenny, la cambrera; oi que se la tira? Si hem de jutjar per com es comporta ella des que hem arribat, està clar que un dels dos se la tira. I com que sé que no sóc jo, dedueixo que deu ser vostè. Ha, ha! Ben fet. Un tros de dona. Veu com sóc molt perspicaç?

En Quebert va intentar riure, alleujat.

—No estem junts, la Jenny i jo —va dir—. Només hem flirtejat una mica. És una noia molt simpàtica, però, si vol que li sigui franc, m’hi avorreixo una mica… M’agradaria trobar algú de qui estigués molt enamorat, algú especial… Diferent…

—Bah, no em fa patir gens. Ja l’acabarà trobant, aquesta noia tan especial que el farà feliç.

Mentre en Harry i l’Stern dinaven, la Nola tornava a casa sota un sol de justícia per la carretera número 1 carretejant la màquina d’escriure. Un cotxe que anava en la mateixa direcció que ella es va aturar al seu costat. Era l’intendent Pratt, al volant d’un cotxe de la policia d’Aurora.

—On vas, amb aquesta màquina d’escriure? —li va dir amb to burleta.

—A casa meva, intendent.

—A peu? I d’on dimonis véns? És igual: puja, que t’hi porto.

—Gràcies, intendent Pratt, però m’estimo més caminar.

—No em facis riure. Fa una calor espantosa.

—No, gràcies, intendent.

Tot d’una el to de veu de l’intendent va sonar agressiu.

—Per què no vols que et porti? T’he dit que pugis! Puja!

La Nola va acabar acceptant i en Pratt la var fer seure al seient del passatger, al seu costat. Però en lloc de continuar cap a la ciutat va fer mitja volta i va marxar en sentit contrari.

—On anem, intendent? Aurora és cap a l’altra banda.

—No pateixis, guapa. Només et vull ensenyar una cosa molt maca. No deus tenir por, oi? Et vull ensenyar el bosc, és un lloc molt bonic. Deus voler veure un lloc bonic, no? A tothom li agraden, els llocs bonics.

La Nola no va dir res més. El cotxe va continuar fins a Side Creek, es va ficar per una pista forestal i es va aturar darrere uns arbres. Aleshores l’intendent es va descordar el cinturó, es va obrir la bragueta i, engrapant la Nola pel clatell, li va manar que li tornés a fer allò que tan bé li havia fet al seu despatx.

15 d’agost del 1975

A les vuit del matí la Louisa Kellergan va anar a buscar la seva filla a l’habitació. La Nola l’estava esperant asseguda al llit, en roba interior. Era el dia. N’era conscient. La Louisa va fer un somriure ple de tendresa a la seva filla.

—Ja saps per què ho faig, Nola.

—Sí, mare.

—És pel teu bé. Perquè vagis al Paradís. Tu vols ser un àngel, no?

—No ho sé, si vull ser un àngel, mare.

—Va, no diguis bestieses. Vine, reina.

La Nola es va aixecar i va seguir dòcilment la seva mare fins al lavabo. A terra ja hi havia el gibrell gran preparat, ple d’aigua. La Nola es va mirar la seva mare: era una dona molt guapa, amb una cabellera rossa i ondulada preciosa. Tothom deia que s’assemblaven molt.

—T’estimo, mare —li va dir la Nola.

—Jo també, filla.

—Em sap greu ser tan mala noia.

—Tu no ets mala noia.

La Nola es va agenollar davant el gibrell, la seva mare li va agafar el cap i l’hi va ficar a dins aguantant-l’hi pels cabells. Va comptar fins a vint, lentament i amb severitat, i en acabat va tornar a treure de l’aigua gelada el cap de la Nola, que va deixar anar un crit de pànic.

—Va, filla, és per la teva penitència —li va dir la Louisa—. Una mica més.

I li va tornar a submergir el cap sota l’aigua glaçada.

Tancat al garatge, el reverend escoltava la mateixa música de sempre.

En Harry es feia creus del que acabava de sentir.

—Que la teva mare t’ofega? —va fer en Harry espaordit.

Era migdia. La Nola acabava d’arribar a Goose Cove. S’havia passat tot el matí plorant, i encara que abans d’entrar a la casa havia intentat esborrar-se la vermellor dels ulls, en Harry de seguida s’havia adonat que li passava alguna cosa.

—Em fica el cap al gibrell —va explicar la Nola—. L’aigua està glaçada! Em fica el cap a dins i empeny. Cada cop em penso que m’ofegarà… Ja no puc més, Harry. Ajuda’m…

Es va arraulir contra ell. En Harry va proposar baixar a la platja; la platja sempre li aixecava l’ànim. Va agafar la capsa de llauna de «RECORD DE ROCKLAND, MAINE», van anar a les roques a escampar pa per a les gavines i en acabat es van asseure a la sorra a contemplar l’horitzó.

—Vull marxar, Harry! —va cridar la Nola—. Vull que te m’enduguis lluny d’aquí!

—Marxar?

—Amb tu, lluny d’aquí. Vas dir que algun dia marxaríem. Vull marxar a algun lloc amagat del món. Tu no vols estar amb mi lluny del món? Marxem, t’ho suplico. Marxem a finals d’aquest mes horrible. El dia 30, per exemple. Així tindrem quinze dies justos per preparar-nos.

—El 30? Vols que el 30 d’agost marxem junts tu i jo d’aquesta ciutat? Però no és una bogeria?

—Una bogeria? El que és una bogeria és viure en aquesta ciutat miserable, Harry! El que és una bogeria és estimar-nos com ens estimem i que no ens estigui permès! El que és una bogeria és que ens hàgim d’amagar com si fóssim uns animals estranys! Ja no puc més, Harry! Jo marxo. El 30 d’agost a la nit marxaré d’aquesta ciutat. No em puc quedar aquí. Vine amb mi, t’ho suplico. No em deixis sola.

—I si ens detenen?

—Qui vols que ens detingui? En dues hores serem al Canadà. I per què ens haurien de detenir? No és cap crim, marxar. Marxar és ser lliure, i qui ens pot impedir ser lliures? La llibertat és el pilar d’Amèrica! Està escrit a la Constitució. Jo marxo, Harry, està decidit: d’aquí a quinze dies marxo. El 30 d’agost a la nit marxaré d’aquesta maleïda ciutat. Vindràs?

En Harry va respondre sense pensar-s’ho:

—Sí! És clar! No em puc imaginar viure sense tu. El 30 d’agost marxarem plegats.

—Oh, Harry, amor meu, sóc tan feliç! I el teu llibre?

—El tinc gairebé acabat.

—Gairebé acabat? És fantàstic! Sí que n’has fet via!

—El llibre tant és, ja. Si me’n vaig amb tu no crec que pugui arribar a ser escriptor. I què? L’únic que compta ets tu! L’únic que compta som nosaltres! L’únic que compta és que siguem feliços!

—I és clar, que seràs escriptor igualment! Enviarem l’original a Nova York per correu! M’encanta, la teva nova novel·la! Probablement és la millor novel·la que he llegit mai. Seràs un grandíssim escriptor. Jo crec en tu! El dia 30, doncs? D’aquí a quinze dies. D’aquí a quinze dies fugirem, tu i jo! En només dues hores serem al Canadà. Serem molt feliços, ja ho veuràs. L’amor, Harry; l’amor és l’única cosa capaç de fer que la vida sigui maca. La resta són tot coses de més a més.

18 d’agost del 1975

Assegut al volant del seu cotxe patrulla, la mirava pel finestral del Clark’s. Amb prou feines havien parlat, d’ençà del dia del ball. Ella marcava distàncies i ell estava desanimat. Ja feia dies que se la veia molt trista. En Travis es preguntava si devia tenir alguna cosa a veure amb aquella actitud, i aleshores es va recordar d’aquella vegada que l’havia trobat plorant al porxo de casa seva i que li havia dit que hi havia un home que li estava fent mal. Què devia voler dir, quan deia que li estava fent «mal»? Tenia problemes? O pitjor: li havia pegat algú? Qui? Què estava passant? Va decidir fer un cop de cap i anar a parlar amb ella. Com sempre, va esperar que el local es buidés una mica abans d’arriscar-se a posar-hi els peus. Quan finalment hi va entrar la Jenny estava desparant una taula.

—Hola, Jenny —li va dir amb el cor accelerat.

—Hola, Travis.

—Tot bé?

—Tot bé.

—No ens hem vist gaire, des del dia del ball —va fer ell.

—És que hi ha hagut molta feia, per aquí.

—Volia dir-te que em va fer molta il·lusió ser la teva parella de ball.

—Gràcies.

Se la veia amoïnada.

—Jenny, estàs distant amb mi, últimament.

—No. Travis…, és que jo… No té res a veure amb tu.

No es podia treure en Harry del cap; pensava en ell nit i dia. Per què la rebutjava? Feia pocs dies havia estat allà amb l’Elijah Stern i amb prou feines li havia dirigit la paraula. I a més va veure claríssim que fins i tot havien fet broma a costa seva.

—Jenny, si tens problemes ja saps que a mi m’ho pots explicar tot.

—Ja ho sé. Et portes molt bé amb mi, Travis. Però és que ara haig d’acabar de recollir.

I se’n va anar cap a la cuina.

—Espera —va dir en Travis.

Va intentar retenir-la agafant-la pel canell. L’hi va estrènyer amb delicadesa, però la Jenny va deixar anar un crit de dolor i els plats que duia a la mà li van caure a terra i es van trencar. En Travis li acabava d’estrènyer l’enorme hematoma que tenia al braç dret d’ençà que en Luther l’hi havia aferrat amb aquella força. Tot i la calor que feia, la Jenny intentava amagar-se’l sota la màniga llarga.

—Ho sento moltíssim —es va excusar en Travis ajupint-se de seguida per recollir la trencadissa.

—No és culpa teva.

La va acompanyar fins a la cuina i va agafar una escombra per netejar la sala. Quan va tornar, la Jenny s’estava rentant les mans, i com que s’havia arromangat les mànigues per no mullar-se-les, en Travis li va veure la marca blavosa que tenia al canell.

—Què és això? —li va preguntar.

—No res, em vaig donar un cop amb la porta.

—Un cop? No em vinguis amb històries —va explotar en Travis—. T’han pegat, oi? Qui t’ho ha fet, això?

—No té cap importància.

—Com, que no té cap importància! T’exigeixo que em diguis qui és l’home que t’està fent mal. Digue-m’ho. No penso marxar d’aquí fins que no sàpiga qui és.

—Va ser… Va ser en Luther Caleb, qui m’ho va fer. El xofer de l’Stern. L’altre dia… L’altre dia al matí es va enfadar molt. Em va agafar pel canell i em va fer mal. Però va ser sense voler. No va saber mesurar la seva força.

—Això és greu, Jenny! És molt greu! Si torna per aquí vull que m’avisis immediatament!

20 d’agost del 1975

Anava cantussejant pel camí de Goose Cove. L’envaïa una dolça sensació de felicitat: al cap de deu dies marxarien junts. Al cap de deu dies començaria a viure de debò d’una vegada. Comptava les nits que faltaven per al gran dia: poquíssimes. Quan va veure la casa, al final del camí de grava, va accelerar el pas impacient per retrobar-se amb en Harry. No es va fixar en la silueta arraulida entre els arbustos que l’observava. Va entrar a la casa per la porta principal, sense trucar, com cada dia.

—Harry, amor meu! —va cridar per anunciar la seva presència.

No hi va haver resposta. La casa semblava deserta. Va tornar a cridar-lo. Silenci. Va travessar el menjador i la sala d’estar, però no el va trobar. A l’estudi no hi era. Ni a la terrassa. Aleshores va baixar les escales que duien fins a la platja i va cridar el seu nom. Potser havia anat a banyar-se? De vegades ho feia, quan havia treballat massa. Però a la platja tampoc hi havia ningú. La Nola va sentir una onada de por: on podia ser? Va tornar a la casa i el va tornar a cridar. Res. Va passar revista a totes les habitacions de la planta baixa i en acabat va pujar al pis de dalt. Quan va obrir la porta de l’habitació se’l va trobar assegut al llit, llegint un feix de papers.

—Harry? Eres aquí? Fa deu minuts que et busco pertot arreu.

Al sentir-la en Harry va fer un bot.

—Perdona, Nola, estava llegint… No t’havia sentit.

Es va aixecar, va apilar bé els papers que tenia a la mà i els va desar a la calaixera.

La Nola va somriure:

—Es pot saber què era això tan apassionant que llegies que ni tan sols m’has sentit cridar-te per tota la casa?

—Res important.

—És la continuació de la teva novel·la? Ensenya-me-la.

—No és res important, ja t’ho ensenyaré quan sigui el moment.

La Nola se’l va mirar amb cara de múrria:

—Estàs segur que no passa res, Harry?

Ell es va posar a riure.

—No passa res, Nola.

Van baixar a la platja. Ella volia veure les gavines. Va obrir molt els braços, com si tingués ales, i es va posar a córrer dibuixant grans cercles.

—M’agradaria poder volar, Harry! Només deu dies! D’aquí a deu dies alçarem el vol! Marxarem d’aquesta maleïda ciutat per sempre!

Es pensaven que estaven sols, a la platja. Ni en Harry ni la Nola sospitaven que en Luther Caleb els estava observant des del bosc, més amunt de les roques. Va esperar que tornessin cap a la casa per sortir del seu amagatall: va desfer corrent el camí de Goose Cove i va pujar al seu Mustang, que havia deixat en una pista forestal paral·lela. Va anar cap a Aurora i va aparcar el cotxe davant del Clark’s. Va entrar-hi disparat: havia de parlar sens falta amb la Jenny. Ho havia de saber algú. Tenia un mal presagi. Però la Jenny no tenia cap ganes de veure’l.

—Luther? No hauries de ser aquí —li va dir quan se li va presentar a la barra.

—Xenny… Em fap molt de greu allò de l’altre dia al matí. No t’hauria hagut d’agafar el braf d’aquella manera.

—M’hi vas fer un blau.

—Em fap molt de greu.

—Val més que te’n vagis de seguida.

—No, efpera…

—T’he posat una denúncia, Luther. En Travis m’ha dit que si tornes per la ciutat li truqui, que te les hauràs amb ell. Val més que te’n vagis abans que et vegi per aquí.

El gegant s’havia ofès.

—Que m’haf posat una denúnfia?

—Sí. L’altre dia em vas espantar molt…

—Però t’haix de dir una cofa molt important.

—No hi ha res tan important, Luther. Vés-te’n.

—Éf fobre en Harry Quebert…

—En Harry?

—Fí, digue’m: tu què en penfef, d’en Harry Quebert?…

—Per què em parles d’ell?

—Tu te’n refief?

—Que si me’n refio? Sí, és clar. Per què m’ho preguntes?

—T’haix de dir una cofa…

—Que m’has de dir una cosa? Quina cosa?

Just en el moment en què en Luther es disposava a respondre, va aparèixer un cotxe de la policia per la plaça de davant del Clark’s.

—És en Travis! —va exclamar la Jenny—. Fot el camp, Luther, fot el camp! No vull que tinguis problemes.

En Caleb va tocar el dos immediatament. La Jenny el va veure pujar al cotxe i arrencar com una exhalació. Al cap d’un moment entrava corrents en Travis Dawn.

—Pot ser que acabi de veure en Luther Caleb? —va preguntar.

—Sí —va respondre la Jenny—. Però no em volia res. És un bon noi, ara em sap greu haver-lo denunciat.

—Et vaig dir que m’avisessis! A tu no et posa la mà a sobre ningú! Ningú!

En Travis va sortir disparat cap al cotxe. La Jenny li va anar corrents al darrere i el va aturar a la vorera.

—Sisplau, Travis, no li compliquis la vida! Sisplau! Jo crec que ara ja ho ha entès.

En Travis se la va mirar i de cop i volta ho va veure clar. Per això estava tan distant, últimament, la Jenny.

—No, Jenny… No em diguis que…

—Que què?

—Que t’agrada aquell sonat!

—Eh? Però què t’empatolles?

—Me cago en déna! Com he pogut ser tan burro?

—Que no, Travis, què t’empatolles?

Però ell ja no l’escoltava. Va pujar al cotxe i va arrencar com un esperitat, amb la sirena engegada.

A la carretera número 1, poc abans de Side Creek Lane, en Luther va veure pel retrovisor que l’estalonava el cotxe patrulla. Es va aturar al voral molt espantat. En Travis va sortir del cotxe fet una fúria. Li bullia el cap: com podia ser que la Jenny se sentís atreta per aquell monstre? Com podia ser que s’estimés més aquell home que no pas ell? Ell que faria qualsevol cosa per ella, que s’havia quedat a Aurora per ser a prop seu; i ara aquell desgraciat li prenia el lloc. Va manar a en Luther que sortís del cotxe i se’l va mirar de dalt a baix.

—Tu, espècie de tarat! Que et dediques a molestar la Jenny?

—No, Travif. Et prometo que no éf el que et penfef.

—Li he vist les marques del braç!

—No vaix faber controlar la meva forfa. Ho fento moltífim. No vull problemef.

—Problemes? Però si ets tu, el que causa problemes! Te l’estàs tirant, oi?

—Què?

—Que si folleu, tu i la Jenny?

—No! No!

—Jo… Jo vinga a escarrassar-me per fer-la feliç, i després arribes tu i te la folles? Mare de Déu, el món gira al revés.

—Travif… No éf en abfolut el que tu et penfef.

—Calla! —va cridar en Travis agafant en Luther pel coll i tirant-lo a terra.

No sabia què fer: va pensar en la Jenny, que el rebutjava. Se sentia miserable i humiliat. I també estava furiós, ja n’hi havia prou, de deixar-se trepitjar sempre, havia arribat el moment de començar a comportar-se com un home. Aleshores es va treure la porra del cinturó, la va alçar ben amunt i, amb el rostre embogit, va començar a apallissar salvatgement en Luther.