Jackson, Alabama, 28 d’octubre del 2008

I vam desembarcar a Alabama.

A l’arribar a l’aeroport de Jackson ens va venir a rebre un jove agent de la policia estatal, en Philip Thomas, amb qui en Gahalowood s’havia posat en contacte uns quants dies abans. Ens esperava a la zona d’arribades, en uniforme, dret com un rave i amb la gorra sobre els ulls. Va saludar en Gahalowood amb deferència i després em va mirar a mi i es va aixecar lleugerament la gorra.

—Pot ser que el tingui vist d’algun lloc? —em va preguntar—. De la televisió?

—Pot ser —vaig respondre.

—Una pista —va intervenir en Gahalowood—: Aquest llibre que està en boca de tothom el va escriure ell. No se’n refiï ni un pèl, no sap el cristo que és capaç d’armar.

—Així la família Kellergan és la que vostè descriu al seu llibre? —em va preguntar l’agent Thomas intentant dissimular la seva perplexitat.

—Exacte —va respondre altre cop en Gahalowood en nom meu—. No s’acosti gaire a aquest home, agent. Jo vivia la mar de tranquil fins que el vaig conèixer.

L’agent Thomas s’havia pres el seu paper molt seriosament. A petició d’en Gahalowood ens havia preparat un petit dossier sobre els Kellergan i el vam fullejar en un restaurant que hi havia a prop de l’aeroport.

—David. J. Kellergan va néixer a Montgomery l’any 1923 —ens va explicar en Thomas—. Va estudiar teologia, després es va fer pastor i va venir a Jackson per oficiar a la parròquia de Mt. Pleasant. Es va casar amb Louisa Bonneville l’any 1955. Vivien en una casa d’un barri tranquil del nord de la ciutat. L’any 1960 Louisa Kellergan va donar a llum una nena, la Nola. No hi ha res més a destacar. Una família pacífica i creient d’Alabama. Fins a la tragèdia del 1969.

—Una tragèdia? —va repetir en Gahalowood.

—Hi va haver un incendi. Una nit es va cremar la casa. La Louisa Kellergan va morir en l’incendi.

En Thomas havia inclòs al dossier còpies d’articles de diaris de l’època.

Un extracte de l’informe policial indicava que la nit del 30 d’agost del 1969, cap a la una de la matinada, mentre el reverend Kellergan vetllava una feligresa en el seu llit de mort, un incendi va sorprendre la Louisa i la Nola mentre dormien. Quan va arribar a casa, el reverend va veure una espessa fumera. Hi va entrar corrents: el pis de dalt estava en flames. Tot i així, va aconseguir arribar a l’habitació de la seva filla. La va trobar al llit mig inconscient. La va treure al jardí i després va intentar tornar a entrar a buscar la seva dona, però les flames ja s’havien estès a les escales. Els veïns, alertats pels crits, van anar-hi corrents, però no van poder fer altra cosa que constatar la seva impotència. Quan hi van arribar els bombers, ja cremava tot el pis de dalt. Les flames sortien per les finestres i ja devoraven la teulada. Van trobar la Louisa Kellergan morta per asfíxia. L’informe de la policia va determinar que una espelma que s’havia quedat encesa havia calat foc a les cortines i que després l’incendi es devia propagar ràpidament a la resta de la casa, feta de planxes de fusta. El mateix reverend va fer constar en la seva declaració que la seva dona tenia costum d’encendre una espelma perfumada abans d’anar-se’n a dormir.

—La data! —vaig cridar al llegir l’informe—. Miri la data de l’incendi, sergent!

—Mare de Déu: el 30 d’agost del 1969!

—El policia que va portar la investigació va dubtar del pare molt de temps —va explicar en Thomas.

—Com ho sap?

—He parlat amb ell. Es diu Edward Horowitz. Ara ja està jubilat. Es passa el dia apedaçant una barca que té davant de casa seva.

—El podríem anar a veure? —va preguntar en Gahalowood.

—Ja he quedat amb ell. Ens espera a les tres.

Vam trobar l’inspector jubilat Horowitz davant de casa seva, impassible, polint amb molta cura el buc d’una llanxa de fusta. Com que el cel amenaçava pluja, havia obert la porta del garatge perquè li fes d’aixopluc. Ens va convidar a servir-nos nosaltres mateixos del pack de cerveses esventrat que hi havia a terra i ens va atendre sense deixar de treballar, però deixant-nos clar que estava per nosaltres. Ens va relatar l’incendi de casa dels Kellergan repetint tot el que ja havíem llegit a l’informe de la policia, sense gaire més detalls.

—En el fons aquell incendi va ser molt estrany —va sentenciar.

—I per què? —vaig preguntar.

—Durant molt de temps vam pensar que en David Kellergan havia calat foc a la casa i havia matat la seva dona. No hi ha res que demostri la seva versió dels fets: miraculosament, va arribar a temps de salvar la filla, però just quan ja era massa tard per salvar la dona… Era temptador creure que havia sigut ell qui havia calat foc a la casa. Sobretot perquè al cap de poques setmanes va tocar el dos de la ciutat. Es crema la casa, es mor la dona i ell fot el camp. Hi havia alguna cosa tèrbola, però mai no vam trobar res que l’assenyalés com a culpable.

—Amb la desaparició de la filla passa igual —va constatar en Gahalowood—. El 1975 la Nola desapareix del mapa, probablement assassinada, però no hi ha res que permeti afirmar-ho amb certesa.

—Què està pensant, sergent? —vaig preguntar—. Que el reverend va matar primer la dona i després la filla? Creu que ens hem equivocat de culpable?

—Si fos així seria una catàstrofe —va fer en Gahalowood amb un fil de veu—. Qui podríem interrogar, senyor Horowitz?

—Fa de mal dir. Poden anar al temple de Mt. Pleasant. Potser hi tenen algun registre de feligresos, alguns devien conèixer el reverend Kellergan. Però trenta-nou anys després dels fets… Hi perdran molt de temps.

—Doncs ja no ens en queda —va remugar en Gahalowood.

—Em consta que en David Kellergan estava molt vinculat a una mena de secta pentecostista de la zona —va afegir en Horowitz—. Uns fanàtics de Déu que viuen en comunitat en una finca rural, a una hora de cotxe d’aquí. Després de l’incendi el reverend s’hi va instal·lar. Ho sé perquè durant la investigació havia d’anar a veure’l allà. S’hi va estar fins que van marxar. Digui que vol parlar amb el pastor Lewis, si és que encara hi és. El tenen com una mena de guru.

El pastor Lewis del qual ens havia parlat en Horowitz dirigia la Comunitat de la Nova Església del Salvador. Ens hi vam presentar l’endemà al matí. L’agent Thomas ens va venir a buscar al Holiday Inn de l’autopista, on havíem agafat dues habitacions —una pagada per l’Estat de Nou Hampshire i l’altra per un servidor—, i ens va portar a una finca rural immensa una gran part de la qual eren camps de conreu. Després de perdre’ns per una carretera vorejada de panís a banda i banda, vam trobar-nos un home amb un tractor que ens va guiar fins a un grup de cases i ens va indicar quina era la del pastor.

Ens va rebre molt amablement una dona grassa i agradable que ens va fer passar a un despatx, i al cap de pocs minuts ens va venir a trobar aquell Lewis en qüestió. Jo sabia que devia tenir com a mínim vuitanta anys, però n’aparentava vint menys. Semblava força simpàtic, res a veure amb la descripció que ens n’havia fet en Horowitz.

—Diu que són de la policia? —ens va dir saludant-nos un per un.

—De la policia estatal de Nou Hampshire i d’Alabama —va especificar en Gahalowood—. Estem investigant la mort de la Nola Kellergan.

—Tinc la sensació que últimament no es parla de res més.

Mentre m’estrenyia la mà em va observar un moment i em va preguntar:

—Oi que vostè és…?

—Sí, és ell —va respondre en Gahalowood irritat.

—I què puc fer per vostès, senyors?

En Gahalowood va començar l’interrogatori:

—Pastor Lewis, tinc entès que va conèixer la Nola Kellergan.

—Sí, de fet qui coneixia bé eren els pares. Unes bellíssimes persones. Molt vinculades a la nostra comunitat.

—Què és, «la seva comunitat»?

—Som un corrent pentecostista, sergent. Només això. Tenim uns ideals cristians i els compartim. Sí, hi ha qui diu que som una secta, ja ho sé. Dos cops l’any ens visiten els serveis socials per veure si la canalla està escolaritzada i alimentada com cal o si els maltractem. També vénen a veure si tenim armes o si som supremacistes blancs. Fa riure i tot. Els nostres fills van tots a l’institut municipal, no he tingut una escopeta mai de la vida i participo activament en la campanya de Barack Obama en aquest comtat. Què volen saber, exactament?

—Què va passar l’any 1969 —vaig fer jo.

—Que l’Apol·lo 11 va aterrar a la lluna —va respondre en Lewis—: Importantíssima victòria d’Amèrica sobre l’enemic soviètic.

—Sap perfectament de què estem parlant. L’incendi de casa dels Kellergan. Com va anar, en realitat? Què li va passar a la Louisa Kellergan?

Tot i que jo no havia dit ni mitja paraula, en Lewis em va observar una estona i va contestar adreçant-se a mi:

—Últimament el veig molt a la televisió, senyor Goldman. Trobo que és un bon escriptor, però com és que no es va informar sobre la Louisa? Perquè suposo que si són aquí deu ser per això, no? El seu llibre no s’aguanta per enlloc, per dir-ho ras i curt, suposo que deuen estar en una situació d’emergència. Oi que sí? Què hi ha vingut a buscar, aquí? Una justificació per a les seves mentides?

—La veritat —vaig fer jo.

Va fer un somriure amarg.

—La veritat? I quina veritat, senyor Goldman? La de Déu o la dels homes?

—La seva. Quina és la seva veritat sobre la mort de la Louisa Kellergan? En David Kellergan va matar la seva dona?

El pastor Lewis es va aixecar de la butaca on estava assegut i va anar a tancar la porta del seu despatx, que havia quedat entreoberta. Tot seguit es va plantar davant de la finestra i va mirar enfora. Aquella escena em va recordar immediatament la visita que vam fer a casa de l’intendent Pratt. En Gahalowood em va fer un gest indicant-me que agafava ell el relleu.

—En David era un home molt bo —va dir finalment en Lewis amb un fil de veu.

—Era? —va subratllar en Gahalowood.

—Fa trenta-nou anys que no el veig.

—Pegava a la seva filla?

—No! No. Era un home de cor pur. Un home de fe. Quan va arribar ell, a Mt. Pleasant els bancs eren buits. Al cap de sis mesos el diumenge al matí feia el ple. Hauria sigut incapaç de fer mai mal a la seva dona o a la seva filla.

—Doncs qui eren? —va preguntar fluixet en Gahalowood—. Qui eren els Kellergan?

El pastor Lewis va cridar la seva dona. Va demanar te amb mel per a tothom. Es va tornar a asseure a la seva butaca i ens va mirar a tots un per un. Tenia una mirada amable i una veu càlida. Ens va dir:

—Tanquin els ulls, senyors. Tanquin els ulls. Ara som a Jackson, Alabama, a l’any 1953.

Jackson, Alabama, gener del 1953

Era una història d’aquelles que tant agraden a Amèrica. Un dia de principis de l’any 1953 un jove pastor arribat de Montgomery va entrar al deteriorat edifici del temple de Mt. Pleasant, al centre de Jackson. Era un dia tempestuós: queia una cortina d’aigua i unes ratxes de vent d’una violència insòlita escombraven els carrers. Els arbres es gronxaven, els diaris que el vendaval havia arrencat a un venedor que s’havia refugiat sota el tendal d’un aparador voleiaven pels aires, mentre els vianants corrien d’un refugi a l’altre per poder avançar a través de la intempèrie.

El pastor va empènyer la porta del temple, que es va tancar de cop amb el vent: a dins era fosc i hi feia un fred glacial. Va avançar lentament per entre els bancs. Hi havia goteres al sostre i la pluja formava bassals esparsos a terra. No hi havia ni una ànima, ni un sol feligrès, i ben pocs indicis d’activitat. En lloc de ciris només hi havia un grapat de cadàvers de cera. Va anar cap a l’altar, però quan va veure la trona va posar un peu al primer graó de l’escala de fusta per pujar-hi.

—No ho faci!

Al sentir aquella veu que sorgia del no-res va fer un bot. Es va girar i llavors va veure un homenet rodanxó que sortia de la foscor.

—No ho faci —li va repetir—. Les escales estan corcades, es podria trencar coll i barres. És el reverend Kellergan?

—Sí —va respondre en David, incòmode.

—Benvingut a la seva nova parròquia, reverend. Sóc el pastor Jeremy Lewis, dirigeixo la Comunitat de la Nova Església del Crist Salvador. Quan el seu predecessor va marxar, em van demanar que em fes càrrec d’aquesta congregació. Ara ja és tota seva.

Van fer-se una càlida encaixada de mans. En David Kellergan tremolava.

—Si està tremolant! —va constatar en Lewis—. Està mort de fred! Vingui, que hi ha una cafeteria aquí a la cantonada. Anem a prendre un bon grog i parlarem una mica.

I així va ser com es van conèixer en Jeremy Lewis i en David Kellergan. Instal·lats en aquella cafeteria van esperar que passés la tempesta.

—M’havien dit que Mt. Pleasant no anava bé —va fer en David Kellergan, somrient una mica desconcertat—, però haig de reconèixer que no m’esperava això.

—Sí. No li amagaré que està a punt d’agafar les regnes d’una parròquia que es troba en un estat lamentable. Ja no hi ha ni feligresos ni donacions. L’edifici cau a trossos. Hi ha molta feina. Espero que això no l’espanti.

—Per espantar-me cal alguna cosa més, reverend Lewis.

En Lewis va somriure, seduït ja per la forta personalitat i el carisma del seu jove interlocutor.

—Està casat? —li va preguntar.

—No, reverend Lewis. Encara estic solter.

El nou pastor Kellergan es va passar sis mesos anant a visitar totes les famílies de la parròquia una per una per presentar-se als seus feligresos i convence’ls que tornessin a seure als bancs de Mt. Pleasant el diumenge. En acabat va recaptar diners per canviar la teulada del temple i, com que no havia servit a Corea, va contribuir a l’esforç de guerra creant un programa de reinserció per als veterans. Gràcies a això se n’hi van presentar uns quants de voluntaris, per ajudar-lo a rehabilitar la sala parroquial adjacent. De mica en mica va anar tornant la vida de comunitat, el temple de Mt. Pleasant va recuperar tot el seu esplendor, i en David Kellergan no va trigar gaire a ser considerat la jove promesa de Jackson. Persones importants, membres de la parròquia, el veien ja en política. Deien que podria aconseguir l’alcaldia i en acabat plantejar-se fins i tot algun càrrec federal. Potser de senador i tot. Tenia potencial.

Una nit de finals del 1953 en David Kellergan va anar a sopar a un petit restaurant que hi havia prop del temple. Es va asseure a la barra, com solia fer moltes vegades. No es va fixar en la jove que tenia al costat, que al reconeixe’l li va somriure.

—Bona nit, reverend —li va dir.

Ell li va tornar el somriure, una mica confós.

—M’haurà de perdonar, senyoreta, que ens coneixem?

Ella va fer una rialla que va fer centellejar els seus rínxols rossos.

—Sóc membre de la seva parròquia. Em dic Louisa. Louisa Bonneville.

Avergonyit de no haver-la reconegut, es va posar vermell; i la noia va riure amb més ganes encara. Ell va encendre un cigarret per dissimular una mica.

—Que me’n dóna un? —li va preguntar la noia.

Ell li va allargar tot el paquet.

—No ho dirà a ningú, que fumo, oi, reverend? —va fer la Louisa.

Ell va somriure.

—L’hi prometo.

La Louisa era filla d’un important membre de la parròquia. En David i ella van començar a sortir junts. De seguida es van enamorar. Tothom deia que feien una parella tan maca i alegre. Es van casar a l’estiu del 1955. Irradiaven felicitat. Volien molts fills, com a mínim sis, tres nens i tres nenes, unes criatures alegres i rialleres que omplirien de vida la casa de Lower Street on s’acabava d’instal·lar la jove parella Kellergan. Però la Louisa no es quedava embarassada. Va consultar uns quants especialistes, al principi sense cap resultat. Finalment, l’estiu del 1959 el metge li va donar la bona nova: estava encinta.

El 12 d’abril del 1960, a l’hospital general de Jackson, la Louisa Kellergan va donar a llum el seu primer i únic fill.

—És una nena —va anunciar el metge a en David Kellergan, que s’esperava a fora recorrent el passadís amunt i avall.

—Una nena! —va exclamar el reverend Kellergan exultant de felicitat.

Va córrer amb la seva dona, que estrenyia la criatura acabada de néixer contra el pit. La va abraçar i es va mirar aquell nadó, que encara no havia obert els ulls. Ja se li endevinaven uns cabells tan rossos com els de la seva mare.

—I si li poséssim Nola? —va proposar la Louisa.

El reverend va trobar que era un nom preciós i va assentir.

—Benvinguda, Nola —va dir a la seva filla.

Durant els anys següents la família Kellergan va ser citada com a exemple de virtut. La bondat del pare, la dolçor de la mare i la seva meravellosa filla. En David Kellergan no es cansava mai: no se li acabaven mai les idees i els projectes, sempre amb el suport de la seva dona. Els diumenges d’estiu solien anar de pícnic a la Comunitat de la Nova Església del Crist Salvador, per amistat amb el pastor Jeremy Lewis, amb qui en David Kellergan tenia una estreta relació des d’aquell dia de tempesta en què s’havien conegut, feia ja deu anys. En aquella època tot el seu cercle de relacions s’admirava de la felicitat de la família Kellergan.

—No he conegut mai ningú tan feliç com ells —ens va dir el pastor Lewis—. En David i la Louisa sentien l’un per l’altre un amor impressionant. Era increïble. Com si haguessin sigut concebuts per Déu Nostre Senyor per estimar-se. I eren uns pares fantàstics. La Nola era una nena extraordinària, viva, encantadora. Veies aquella família i et venien ganes de tenir una família tu també, t’infonia una esperança eterna en el gènere humà. Feia goig de veure. Sobretot enmig de la fastigosa Alabama dels anys seixanta, castigada per la segregació.

—Però es va capgirar tot —va dir en Gahalowood.

—Sí.

—Com va ser?

Es va fer un llarg silenci. Al pastor Lewis se li va transformar la cara. Es va tornar a aixecar, incapaç d’estar-se quiet, i va fer unes quantes passes per l’habitació.

—Per què hem de parlar de tot allò? —va preguntar—. Va passar fa molt de temps.

—Reverend Lewis: què va passar el 1969?

El pastor es va girar cap a un gran crucifix que hi havia penjat a la paret. Ens va dir:

—La vam exorcitzar. Però no va anar bé.

—Què? —va fer en Gahalowood—. Es pot saber de què parla?

—La nena… La petita Nola. La vam exorcitzar. Però va ser un desastre. Jo crec que hi havia massa maldat, dins d’aquella nena.

—Què està intentant dir-nos?

—L’incendi… La nit de l’incendi. Aquella nit les coses no van anar exactament com en David Kellergan va dir a la policia. És veritat que ell estava amb una feligresa que s’estava morint. I que quan va tornar a casa seva cap a la una de la matinada va trobar la casa en flames. Però… No sé com dir-ho… Les coses no van anar com va explicar en David Kellergan a la policia.

30 d’agost de 1969

Immers en un somni profund, en Jeremy Lewis no va sentir el timbre de la porta. Va ser la seva dona, la Matilda, qui va anar obrir i va tornar corrents a despertar-lo. Eren les quatre de la matinada.

—Jeremy, desperta’t! —li va dir amb llàgrimes als ulls—. Hi ha hagut una desgràcia… El reverend Kellergan és aquí… Hi ha hagut un incendi. La Louisa és…, és morta!

En Lewis va saltar del llit. Es va trobar el reverend a la sala d’estar, espaordit, enfonsat, plorant, amb la filla al costat. La Matilda es va emportar la Nola per posar-la a dormir a l’habitació de convidats.

—Mare de Déu Senyor! David, què ha passat? —va preguntar en Lewis.

—Hi ha hagut un incendi… S’ha cremat la casa. La Louisa és morta. És morta!

En David Kellergan era incapaç de contenir-se. Prostrat en una butaca, deixava que les llàgrimes li llisquessin per la cara. Li tremolava tot el cos. En Jeremy Lewis li va servir un got de whisky ben ple.

—I la Nola? Està bé? —li va preguntar.

—Sí, gràcies a Déu. Se l’han mirat els metges. No té res.

A en Jeremy Lewis se li van entelar els ulls.

—Senyor Déu meu… David, quina desgràcia. Quina desgràcia!

Va agafar el seu amic per les espatlles per reconfortar-lo.

—No entenc què ha passat, Jeremy. Jo havia anat a acompanyar una feligresa que s’estava morint. Al tornar la casa s’estava cremant. Les flames ja eren immenses.

—Ets tu qui ha tret la Nola d’allà dins?

—Jeremy…, t’haig de dir una cosa.

—Quina cosa? Explica’m el que vulguis, pots comptar amb mi per al que sigui!

—Jeremy… Quan he arribat a casa hi havia totes aquelles flames… S’estava cremant tot! Jo volia pujar a buscar la meva dona, però les escales ja estaven en flames! No hi he pogut fer res! Res!

—Mare de Déu del Cel… I la Nola què?

En David Kellergan va fer un gest com si li vingués una nàusea.

—A la policia li he dit que he pujat al pis de dalt i que he tret la Nola de casa, però que ja no he pogut tornar a pujar a buscar la meva dona.

—I no és la veritat?

—No, Jeremy. Quan hi he arribat jo, el foc ja s’havia estès per tota la casa. I la Nola… La Nola era al porxo cantant.

L’endemà al matí en David Kellergan va tancar-se amb la seva filla a l’habitació de convidats. Primer de tot li volia explicar que la seva mare era morta.

—Filla —li va dir—. Te’n recordes, d’ahir a la nit, que hi havia tot aquell foc? Te’n recordes?

—Sí.

—Doncs va passar una cosa molt greu. Molt greu i molt trista, que et farà moltíssima pena. Quan es va declarar l’incendi la mare era a la seva habitació i no en va poder sortir.

—Sí, ja ho sé. La mare és morta —va explicar la Nola—. Era dolenta. I per això vaig calar foc a la seva habitació.

—Què? Es pot saber què dius?

—Vaig entrar a la seva habitació. Dormia. Vaig trobar que tenia cara de dolenta. Dolenta, mare! Dolenta! Volia que es morís. Així que vaig agafar els llumins que hi havia a sobre de la calaixera i vaig calar foc a les cortines.

La Nola va somriure al seu pare, que li va demanar que l’hi repetís. I la Nola l’hi va repetir. En aquell moment en David Kellergan va sentir cruixir el terra i es va girar. El pastor Lewis havia vingut a interessar-se per la nena i acabava de sentir tota la conversa.

Es van tancar al despatx.

—Ha sigut la Nola, qui ha cremat la casa? La Nola ha matat la seva mare? —va exclamar en Lewis esbalaït.

—Xxt! No parlis tan fort, Jeremy! Ella diu…, diu que ha calat foc a la casa, però no pot ser veritat, Senyor Déu meu!

—Pot ser que la Nola tingui el dimoni a dins? —va preguntar en Lewis.

—El dimoni? No, i ara! Potser sí que la seva mare i jo de vegades li trobàvem algun comportament una mica estrany, però res greu.

—La Nola ha matat la seva mare, David. Ets conscient de la gravetat de la situació?

En David Kellergan tremolava. Plorava, li rodava tot, les idees s’atropellaven a dins del seu cap. Tenia ganes de vomitar. En Jeremy Lewis li va acostar una bossa de paper perquè es pogués alleujar.

—No en diguis res a la policia, Jeremy, t’ho suplico!

—Però és molt greu, David!

—No en diguis res! Per l’amor de Déu, no en diguis res. Si la policia ho sabés la Nola acabaria en un reformatori, o Déu sap on. Només té nou anys…

—Doncs l’hem de curar —va dir en Lewis—. La Nola està posseïda pel Maligne, l’hem de curar.

—No, Jeremy! Això sí que no!

—L’hem d’exorcitzar, David. És l’única solució per deslliurar-la del Mal.

—La vaig exorcitzar —ens va explicar el pastor Lewis—. Ens vam passar dies intentant fer sortir el dimoni de dins del seu cos.

—Però què és aquest disbarat? —vaig murmurar jo.

—I per què és tan escèptic? —es va revoltar en Lewis—: La Nola no era la Nola. El diable havia pres possessió del seu cos!

—Què li van fer? —va cridar en Gahalowood.

—En principi n’hi ha prou amb l’oració, sergent!

—Deixi’m que ho endevini: en aquest cas no n’hi va haver prou!

—El Diable era fort! Li vam ficar el cap a dins d’un cubell d’aigua beneita, per acabar d’una vegada.

—Els simulacres d’ofegament —vaig fer jo.

—Però tampoc n’hi va haver prou. Aleshores, per vèncer el Dimoni i fer-lo sortir de dins del cos de la Nola, li vam pegar.

—Van pegar a la nena? —va explotar en Gahalowood.

—A la nena no: al Maligne!

—És boig, Lewis!

—L’havíem d’alliberar! I ens pensàvem que ho havíem aconseguit. Però la Nola va començar a tenir una mena de crisis. Tant el seu pare com ella van quedar-se a casa nostra una temporada, i la nena es va tornar incontrolable. Va començar a veure la seva mare.

—Vol dir que la Nola tenia al·lucinacions? —va preguntar en Gahalowood.

—Pitjor: va començar a desenvolupar una mena de desdoblament de la personalitat. De vegades era la seva pròpia mare, i es castigava a ella mateixa pel que havia fet. Un dia me la vaig trobar cridant al lavabo. Havia omplert la banyera i amb una mà s’agafava el cap pels cabells i s’obligava a ficar el cap sota l’aigua glaçada. Allò no podia continuar d’aquella manera. Aleshores en David va decidir fugir lluny. Molt lluny. Va dir que havia de marxar de Jackson, d’Alabama; que la distància i el temps segur que ajudarien la Nola a recuperar-se. En aquell moment jo havia sentit dir que la parròquia d’Aurora buscava un nou pastor, i no ho va dubtar ni un segon. I així va ser com va anar a parar a l’altra punta del país, a Nou Hampshire.