Dilluns 7 de juliol del 2008, Boston, Massachusetts

Quatre dies després de la detenció de l’intendent Pratt vaig trobar-me amb en Roy Barnaski en un reservat de l’hotel Park Plaza de Boston per firmar un contracte d’edició per un milió de dòlars pel meu llibre sobre el cas Harry Quebert. En Douglas també hi era. Estava visiblement alleujat pel feliç epíleg de la meva situació.

—Com han canviat les tornes —em va dir en Barnaski—. El gran Goldman al final ha posat fil a l’agulla. Aplaudim-lo tots!

En lloc de respondre em vaig limitar a allargar-li una pila de papers que m’havia tret de la carpeta. Va fer un somriure d’orella a orella.

—Home, les famoses cinquanta primeres pàgines…

—Sí.

—Oi que no et fa res que hi faci un cop d’ull un moment?

—Sisplau.

En Douglas i jo vam sortir de l’habitació perquè pogués llegir tranquil i vam baixar al bar de l’hotel, on vam demanar un parell de cerveses negres a pressió.

—Tot bé, Marcus? —em va preguntar en Douglas.

—Tot bé. Aquests últims quatre dies han sigut una bogeria…

Va fer que sí amb el cap.

—Tota aquesta història és una bogeria —va reblar—. El llibre tindrà un èxit que ni t’imagines. En Barnaski ho sap, i per això t’ofereix aquest dineral. Un milió de dòlars no és res, comparat amb el que en traurà ell. Ho hauries de veure: a Nova York no es parla de res més que d’aquest cas. Els estudis de cinema ja estan pensant en la pel·lícula, totes les editorials volen treure llibres sobre en Quebert. Però tothom sap que l’únic que realment pot fer-ne un llibre ets tu. Tu ets l’únic que coneix en Harry, tu ets l’únic que coneix Aurora per dins. En Barnaski vol apropiar-se d’aquesta història abans que tots els altres. Diu que, si som els primers de treure’n un llibre, Nola Kellergan podria convertir-se en una marca registrada de Schmid & Hanson.

—I tu què en penses? —li vaig preguntar jo.

—Que és una aventura maca, per a un escriptor. Una bona manera de contrarestar totes les ignomínies que s’han arribat a dir sobre en Quebert. De fet el que volies des del principi era defensar-lo, no?

Vaig assentir. A continuació vaig aixecar la vista cap als pisos de dalt, on en Barnaski estava descobrint una part del meu relat, que gràcies als esdeveniments d’aquells darrers dies ja havia pres força cos.

3 de juliol del 2008, quatre dies abans de la firma del contracte

Feia poques hores que havien detingut l’intendent Pratt. Jo tornava a Goose Cove des de la presó estatal, on en Harry acabava de perdre els estreps i havia estat a punt de llançar-me una cadira a la cara quan li havia explicat que a casa de l’Elijah Stern hi havia un quadre de la Nola. Vaig aparcar davant de casa i així que vaig baixar del cotxe ja vaig veure el tros de paper que hi havia enganxat a la porta: una altra carta. I aquesta ja tenia un altre to.

Últim avís, Goldman

No en vaig fer cas: el primer o l’últim, quina diferència hi havia? Vaig llençar la carta a les escombraries de la cuina i vaig engegar el televisor. No parlaven de res més que de la detenció de l’intendent Pratt: ja hi havia qui fins i tot posava en dubte la manera com havia portat el cas en el moment dels fets i insinuava que l’antic intendent de la policia podria haver comès una negligència voluntària a l’hora de dirigir la investigació.

S’estava fent fosc i semblava que faria una nit suau, una d’aquelles nits ideals per passar amb els amics, posant bistecs gegants a la graella i bevent cervesa. D’amics no en tenia, però em pensava que de bistecs i cervesa sí. Vaig obrir la nevera, però era buida: m’havia descuidat d’anar a comprar. M’havia descuidat de mi mateix. Em vaig adonar que tenia la nevera com en Harry: una nevera d’home solitari. Vaig encarregar una pizza i me la vaig menjar a la terrassa. Almenys tenia la terrassa i el mar: només em faltava una barbacoa, amics i una nòvia, perquè fos una nit perfecta. I llavors vaig rebre una trucada d’un dels pocs amics que tenia, de qui no sabia res des de feia temps: en Douglas.

—Marc, què hi ha de nou?

—Que què hi ha de nou? Fa dues setmanes que no sé res de tu! On t’havies ficat? Ets el meu agent, sí o no?

—Tens raó, Marc. Ho sento. Hem passat per un moment difícil. Vull dir tu i jo. Però si encara em vols com a agent, serà un honor per a mi continuar amb la nostra col·laboració.

—És clar que sí. Només et poso una condició: que continuïs venint a veure la lliga de beisbol a casa meva.

En Douglas es va posar a riure.

—Entesos. Tu poses les cerveses i jo els nachos amb formatge.

—En Barnaski m’ha proposat un contracte dels grossos —vaig dir-li.

—Ja ho sé. M’ho ha explicat. Penses acceptar?

—Em sembla que sí.

—En Barnaski està emocionadíssim. Et vol veure ja.

—I per què em vol veure?

—Per firmar el contracte.

—Tan aviat?

—Sí. Jo crec que es vol assegurar que vas pel bon camí. El termini serà curt: hauràs d’escriure ràpid. Està completament obsessionat amb la campanya de les presidencials. Tu t’hi veus amb cor?

—Sí. M’he tornat a posar a escriure. Però no sé què haig de fer: explicar tot el que sé? Explicar que en Harry pensava fugir amb la noia? Aquesta història és de bojos, Doug. No sé si n’ets prou conscient.

—La veritat, Marc. Limita’t a explicar la veritat sobre la Nola Kellergan.

—I si la veritat perjudica en Harry?

—L’escriptor té la responsabilitat de dir la veritat. Encara que la veritat sigui complicada. És un consell d’amic.

—I el consell d’agent?

—Sobretot vigila que no te la fotin per darrere: mira de no acabar amb tantes querelles com habitants té Nou Hampshire. Per exemple, oi que em vas dir que els pares de la nena li pegaven?

—Sí. La mare.

—Doncs limita’t a dir que la Nola era «una adolescent infeliç i maltractada». Tothom entendrà que els maltractadors són els pares, però no estarà escrit explícitament… Ningú et podrà demanar comptes.

—Però la mare hi té un paper important, en aquesta història.

—Consell d’agent, Marc: has de tenir proves irrefutables, per acusar una persona, si no et plouran demandes pertot arreu. I jo diria que ja n’has tingut prou, de problemes, aquests últims mesos. Busca un testimoni fiable que t’asseguri que la mare era una mala puta que estomacava la filla; i si no el trobes, limita’t a allò d’«adolescent infeliç i maltractada». I de pas evitarem que un jutge s’avingui a suspendre la venda del llibre per problemes de difamació. En canvi, amb en Pratt, ara que tothom sap el que va fer, et pots esplaiar en els detalls sòrdids. Això sí que fa vendre.

En Barnaski proposava que ens trobéssim el dilluns 7 de juliol a Boston, ciutat que tenia l’avantatge de ser a una hora d’avió de Nova York i a dues hores de cotxe d’Aurora, i vaig acceptar. Així doncs, tenia quatre dies per escriure sense parar, si volia tenir uns quants capítols per ensenyar-li.

—Truca’m si necessites res —em va tornar a dir en Douglas abans de penjar.

—No pateixis, gràcies. Doug, espera…

—Sí?

—Abans feies mojitos. Te’n recordes?

Vaig sentir que somreia.

—Perfectament.

—Va ser una època maca, oi?

—Encara és una època maca, Marc. Tenim una vida fantàstica, encara que de vegades hi hagi algun moment difícil.

1 de desembre del 2006, Nova York

—Doug, pots fer més mojitos?

Darrere el taulell de la cuina de casa meva, en Douglas, amb un davantal que representava un cos de dona despullada, va udolar com un llop, va agafar una ampolla de rom i la va abocar en una coctelera plena de gel picat.

Feia tres mesos que havia sortit el meu primer llibre. La meva carrera passava pel seu moment més dolç. Per cinquena vegada en tres setmanes, des que m’havia mudat a aquell pis del Village, feia una festa a casa meva. Hi havia desenes de persones amuntegades a la sala d’estar, i només en coneixia una quarta part. Però m’encantava. En Douglas s’ocupava d’anar regant els convidats amb mojitos, i jo m’encarregava dels white russian, l’únic còctel que sempre m’havia semblat mínimament bevible.

—Quina festassa —em va dir en Douglas—. Aquell que hi ha ballant a la teva sala d’estar no és el porter de la finca?

—Sí. L’he convidat jo.

—Òndima, si també hi ha la Lydia Gloor! Que no ho veus? Hi ha la Lydia Gloor a casa teva!

—I qui és la Lydia Gloor?

—Hòstia, Marc, com pot ser que no ho sàpigues! És l’actriu de moda. Surt en aquella sèrie que mira tothom… Menys tu, és clar. Com t’ho has fet, per invitar-la?

—Ni idea. La gent truca al timbre i jo els obro la porta. ¡Mi casa es tu casa!

Vaig tornar cap a la sala d’estar amb els canapès i les cocteleres. Llavors vaig veure la neu que queia per les finestres i de cop i volta em van venir ganes de sortir a prendre l’aire. Vaig sortir al balcó en mànigues de camisa. Feia un fred glacial. Vaig estar contemplant la immensitat de Nova York que tenia al davant i els milions de punts de llum que s’estenien més enllà del que abastaven els meus ulls, i llavors vaig cridar amb totes les meves forces:

—Sóc en Marcus Goldman!

Aleshores vaig sentir una veu darrere meu: era una rossa guapíssima de la meva edat que no havia vist en ma vida.

—Marcus Goldman, t’està sonant el telèfon —em va dir.

La seva cara em resultava familiar.

—Jo et tinc vista d’algun lloc, oi? —li vaig preguntar.

—De la televisió, segurament.

—Ets la Lydia Gloor…

—Sí.

—Doncs Déu n’hi do!

Li vaig demanar que es quedés quieteta al balcó esperant-me i vaig córrer a agafar el telèfon.

—Digui?

—Marcus? Sóc en Harry.

—Harry! Quina il·lusió sentir-te! Com estàs?

—Vaig fent. Només et volia saludar. Quin xivarri que se sent per aquí darrere… Tens gent a casa? Potser et truco en mal moment…

—Estic fent una festeta. Al meu nou apartament.

—Ja no vius a Montclair?

—No, m’he comprat un pis al Village. Ara visc a Nova York! Has de venir a veure-ho, hi ha una vista que talla la respiració.

—N’estic segur. Està clar que t’ho estàs passant molt bé, me n’alegro per tu. Deus tenir molts amics…

—A cabassos! I no només això: et pots creure que tinc una actriu increïblement guapa esperant-me al balcó? Ha, ha, no m’ho puc creure ni jo! La vida és massa, Harry. Massa. I tu? Què fas, aquesta nit?

—Jo… Jo faig un sopar a casa. Una colleta d’amics, quatre bistecs i cervesa. Què més es pot demanar? Ens ho passem bé, només hi faltes tu. Sento que truquen a la porta, Marcus. M’arriben més convidats. T’haig de deixar per anar a obrir. No sé pas si hi cabrem tots, a casa, i mira que és gran!

—Que tinguis una nit agradable, Harry. Passa-t’ho bé. Ja et trucaré.

Vaig tornar al balcó: aquella nit vaig començar a sortir amb la Lydia Gloor, aquella que la meva mare en deia «l’actriu televisiva». A Goose Cove, en Harry va anar a obrir la porta: era el repartidor de pizzes. Va agafar la seva comanda i es va instal·lar davant del televisor per sopar.

Tal com havia promès a en Harry, després d’aquella festa li vaig tornar la trucada. Però entre una trucada i l’altra va passar un any. Era el mes de febrer del 2008.

—Digui?

—Harry, sóc en Marcus.

—Ostres, Marcus! Ets tu? Increïble. Des que ets una celebritat que no dónes senyals de vida. Et vaig trucar fa un mes. S’hi va posar la teva secretària i em va dir que no hi eres per a ningú.

—No estic gens bé, Harry —li vaig respondre tal com raja—. Em sembla que ja no sóc escriptor.

De seguida es va posar seriós:

—Es pot saber què t’empatolles, Marcus?

—Ja no sé què escriure, estic acabat. Pàgina en blanc. Fa mesos. Potser un any.

Va fer una rialla tranquil·litzadora i plena d’afecte.

—Això és un bloqueig mental, Marcus, no és res més! Les pàgines en blanc són tan absurdes com els fiascos sexuals: és el pànic del geni, el mateix que et posa la titola tova quan et disposes a fer la postura del carretó amb una de les teves admiradores sense pensar en altra cosa que a provocar-li un orgasme que es pugui mesurar en l’escala Richter. No pensis en el talent, limita’t a anar enllaçant paraules. El talent ve tot sol.

—Tu creus?

—N’estic segur. Però hauries de deixar una mica de banda les reunions socials i els canapès. Escriure és una cosa molt seriosa. Em pensava que t’ho havia inculcat.

—Treballo moltíssim! No faig res més! Però no faig res de bo.

—Aleshores el que et falla és l’entorn. Nova York és molt bonic, però també massa sorollós. Per què no véns aquí a casa, com quan eres alumne meu?

4-6 de juliol del 2008

Durant els dies previs a la cita de Boston amb en Barnaski la investigació va fer avenços espectaculars.

Per començar, l’intendent Pratt va ser acusat d’haver mantingut relacions sexuals amb una menor de menys de setze anys i l’endemà de la seva detenció va sortir en llibertat sota fiança. Es va instal·lar provisionalment en un motel de Montburry, mentre que l’Amy marxava de la ciutat i se n’anava a casa de la seva germana, que vivia en un altre estat. L’interrogatori de la brigada criminal de la policia estatal a en Pratt no només va servir per confirmar que la Tamara Quinn li havia ensenyat la nota que havia trobat a casa d’en Harry sobre la Nola, sinó també que la Nancy Hattaway li havia explicat el que sabia sobre l’Elijah Stern. En Pratt havia ignorat conscientment aquelles dues pistes perquè tenia por que la Nola hagués explicat a algun dels dos el que havia passat al cotxe patrulla, i no se la volia jugar interrogant-los. De tota manera va jurar que no havia tingut res a veure amb les morts de la Nola i la Deborah Cooper i que havia portat el cas de manera impecable.

Gràcies a aquestes declaracions, en Gahalowood va aconseguir convèncer el fiscal que decretés una ordre de registre del domicili de l’Elijah Stern, cosa que es va produir el divendres 4 de juliol al matí, el dia de la festa nacional. Van trobar el quadre de la Nola al taller i se’l van emportar. Es van endur l’Elijah Stern als locals de la policia estatal per interrogar-lo, però no el van inculpar. Aquella revifalla va exacerbar encara més la curiositat de l’opinió pública: després de la detenció de l’antic intendent de la policia Gareth Pratt, ara resultava que l’home més ric de Nou Hampshire també estava relacionat amb la mort de la petita Kellergan.

En Gahalowood em va explicar fil per randa l’interrogatori.

—Un paio que imposa —em va dir—. Quina sang freda. Fins i tot va dir al seu exèrcit d’advocats que l’esperessin fora de la sala. Té una presència i una mirada d’un blau d’acer que t’incomoden, i això que hi tinc la mà trencada, en aquesta mena de coses. Li vaig ensenyar el quadre i em va confirmar que era la Nola.

—Com és que què té aquest quadre a casa seva? —va preguntar-li en Gahalowood.

L’Stern va respondre com si fos una obvietat:

—Doncs perquè és meu. Que hi ha cap llei, en aquest estat, que prohibeixi que la gent es pengi quadres a les parets de casa seva?

—No. Però és un quadre d’una noia que va ser assassinada.

—I si tingués un quadre de John Lennon, que també va morir assassinat, seria igual de greu?

—Ja sap què vull dir, senyor Stern. D’on l’ha tret, aquest quadre?

—El va pintar un empleat que tenia aleshores. En Luther Caleb.

—Per què el va pintar, aquest quadre?

—Perquè li agradava pintar.

—Quan es va fer?

—L’estiu del 1975. Juliol o agost, si no recordo malament.

—Just abans que la noia desaparegués.

—Sí.

—Com el va pintar?

—Amb pinzells, suposo.

—Pari ja de fer-se l’imbècil, sisplau. De què la coneixia, la Nola, aquest home?

—Tothom coneixia la Nola, a Aurora. Es va inspirar en ella per fer aquest quadre.

—I no l’ha incomodat mai, tenir a casa seva un quadre d’una noia desapareguda?

—No. És un quadre molt maco. Se’n diu «art», d’això. I l’art de debò incomoda. L’art de consens només és el resultat de la degeneració d’un món podrit per la correcció política.

—Vostè és conscient que el fet d’estar en possessió d’un retrat d’una noia de quinze anys despullada li podria portar problemes, senyor Stern?

—Despullada? No se li veuen ni els pits ni els genitals.

—Però és evident que està despullada.

—Estaria disposat a defensar el seu punt de vista davant d’un tribunal, sergent? Perquè té totes les de perdre, i vostè ho sap tan bé com jo.

—A mi el que m’agradaria saber és per què en Luther Caleb va pintar la Nola Kellergan.

—Ja l’hi he dit: li agradava pintar.

—Vostè coneixia la Nola Kellergan?

—Una mica. Com tothom a Aurora.

—Només una mica?

—Només una mica.

—Menteix, senyor Stern. Tinc testimonis que afirmen que va tenir una relació amb ella. Que la feia anar a casa seva.

L’Stern va esclafir a riure.

—Té proves, d’això que diu? Ho dubto molt, perquè és mentida. Jo no la vaig ni tocar, aquesta noia. Miri, sergent, em fa una mica de pena: és clar que la seva investigació està empantanegada i no sap ni quines preguntes ha de fer. Ja l’ajudaré jo: va ser la Nola Kellergan, qui em va venir a buscar a mi. Es va presentar un dia a casa meva i em va dir que necessitava diners. I va acceptar posar per a un quadre.

—I vostè li va pagar diners perquè posés?

—Sí. En Luther tenia un do per a la pintura. Un talent increïble! Ja m’havia pintat uns quants quadres magnífics, paisatges de Nou Hampshire o escenes de la vida quotidiana de la nostra bella Amèrica, i jo estava entusiasmat. Per mi en Luther podia arribar a ser un dels grans pintors d’aquest segle, i vaig pensar que podia fer alguna cosa grandiosa, pintant aquella noia tan maca. La prova és que si ara em vengués aquest quadre, amb tota la polseguera que ha aixecat aquesta història, en trauria un milió o dos de dòlars segur. Vostè coneix gaires pintors contemporanis que puguin vendre a dos milions de dòlars?

Un cop va haver donat la seva explicació, l’Stern va decidir que ja havia perdut prou temps i que l’interrogatori s’havia acabat; va marxar seguit del seu exèrcit d’advocats i va deixar en Gahalowood sense paraules i amb un misteri més per afegir a la investigació.

—Vostè entén alguna cosa, escriptor? —em va preguntar en Gahalowood després d’explicar-me l’interrogatori de l’Stern—. Un bon dia es presenta aquesta noia a casa de l’Stern i s’ofereix per deixar-se pintar a canvi de pasta. Vostè s’ho creu?

—No té ni cap ni peus. Per què els necessitava, els diners? Per fugir de casa?

—Potser sí. Però en canvi no es va endur ni els estalvis. A la seva habitació encara hi ha una capsa de galetes amb cent vint dòlars a dins.

—I què n’ha fet, del quadre? —vaig preguntar.

—De moment ens el quedem. És una prova.

—Una prova de què, si l’Stern no està acusat de res?

—Contra en Caleb.

—Així realment sospita d’ell?

—Jo què sé, escriptor. L’Stern té això dels quadres; en Pratt, les fel·lacions, però quin mòbil podien tenir per matar la Nola?

—La por que parlés? —vaig suggerir—. Potser els va amenaçar d’explicar-ho tot, i en un moment de pànic algun dels dos la colpeja fins a matar-la i després l’enterra al bosc.

—Però quin sentit tenia deixar aquella frase a l’original? «Adéu, Nola estimada»; devia ser algú que estimava aquella nena. I l’únic que l’estimava era en Quebert. Tot ens porta a en Quebert. I si en Quebert hagués sabut això d’en Pratt i de l’Stern i se li hagués girat el cervell i hagués matat la Nola? Tot plegat podria ser perfectament un crim passional. De fet era la seva hipòtesi.

—En Harry cometent un crim passional? No, no té ni cap ni peus. Quan arribaran els resultats d’aquell coi d’anàlisi grafològica?

—Deuen estar a punt. Suposo que en qüestió de dies. Marcus, li haig de dir una cosa: el fiscal pensa proposar un pacte a en Quebert. Nosaltres li retirem l’acusació de segrest i ell es declara culpable d’un crim passional. Vint anys de presó. Si es porta bé quedaran en quinze. Sense pena de mort.

—Un pacte? I per què un pacte? En Harry no és culpable de res.

Tenia la sensació que ens passava per alt alguna cosa, un detall que ho podia explicar tot. Vaig resseguir el fil dels últims dies de la Nola, però fins aquella famosa tarda del dia 30, en tot el mes d’agost del 1975 no va passar res digne d’esment. És més; per ser honest, parlant amb la Jenny Dawn, la Tamara Quinn i uns quants habitants més de la ciutat, semblava que les tres últimes setmanes de la Nola Kellergan haguessin sigut felices. En Harry m’havia parlat dels ofegaments, en Pratt m’havia explicat que l’havia obligat a fer-li fel·lacions, la Nancy m’havia descrit aquelles cites sòrdides amb en Luther Caleb, però les declaracions de la Jenny i la Tamara eren molt diferents: segons el que em van explicar elles, no hi havia res que fes pensar que la Nola fos maltractada o infeliç. La Tamara Quinn fins i tot em va dir que li havia demanat tornar a treballar al Clark’s quan comencés el curs, i que ella li havia dit que sí. Em va estranyar tant sentir allò, que li vaig demanar que m’ho repetís dues vegades. Per què devia fer gestions per recuperar la feina de cambrera, si tenia previst escapar-se? En Robert Quinn em va explicar que de vegades l’havia vist carregant una màquina d’escriure, però que la carretejava com si res, cantussejant alegrement. Com si aquell agost del 1975 Aurora fos el paradís terrenal. Vaig arribar a dubtar que la Nola realment hagués tingut la intenció de marxar de la ciutat. I aleshores em va envair un terrible dubte: quines garanties tenia que en Harry m’estava dient la veritat? Com podia saber si realment la Nola li havia demanat que fugissin junts? I si era un estratagema per exculpar-se del seu assassinat? I si en Gahalowood tenia raó des del principi?

El 5 de juliol a la tarda vaig tornar a veure en Harry a la presó. Feia molt mala cara i tenia la pell grisenca. Se li havien fet unes arrugues al front que no li havia vist mai.

—El fiscal et vol proposar un pacte —li vaig dir.

—Ja ho sé. Ja m’ho ha dit en Roth. Crim passional. Podria sortir al cap de quinze anys.

Pel to de veu vaig veure que estava disposat a considerar aquella opció.

—No em diguis que penses acceptar l’oferta —vaig esclatar.

—I jo què sé, Marcus. Almenys és una manera d’evitar la pena de mort.

—Evitar la pena de mort? Què vol dir, això? Que ets culpable?

—No! Però tot això em supera! I no tinc gens de ganes de llançar-me a una partida de pòquer amb un jurat que ja m’ha condemnat. Quinze anys de presó és millor que una cadena perpètua o el corredor de la mort.

—Harry, t’ho preguntaré per última vegada: vas matar la Nola?

—És clar que no, hòstia! Quantes vegades t’ho haig de dir?

—Doncs aleshores ho demostrarem.

Vaig tornar a treure la gravadora i la vaig deixar sobre la taula.

—No, Marcus, sisplau. Un altre cop aquesta màquina no!

—Hem d’entendre què va passar.

—No vull que em continuïs gravant. Sisplau.

—Molt bé. Doncs prendré notes.

Vaig treure un quadern i un bolígraf.

—M’agradaria tornar a aquella conversa sobre la vostra fugida del 30 d’agost del 1975. Si ho he entès bé, quan la Nola i tu vau decidir marxar, tu ja tenies el llibre gairebé acabat…

—El vaig acabar uns quants dies abans de marxar. Vaig escriure ràpid, molt ràpid. Com si estigués en trànsit. Era tot tan especial: la Nola que era allà sempre, rellegint, corregint, passant a màquina. Ara potser em trobaràs una mica tou, però era màgic. Vaig acabar el llibre el 27 d’agost. Me’n recordo perquè va ser l’últim dia que vaig veure la Nola. Havíem quedat que jo marxaria de la ciutat dos o tres dies abans que ella per no aixecar sospites. Per tant el 27 va ser l’últim dia que vam passar junts. Jo havia acabat la novel·la en un mes. Una bogeria. Estava molt orgullós de mi mateix. Recordo que per la taula de la terrassa corrien totes dues versions: l’escrita a mà, és a dir l’original, i la mecanografiada, una feinada titànica que havia fet la Nola transcrivint-ho tot a màquina. Vam baixar a la platja, on ens havíem conegut feia tres mesos. Vam caminar una bona estona. La Nola em va agafar la mà i em va dir: «Haver-te conegut m’ha canviat la vida. Ja veuràs com junts serem molt feliços, Harry». Vam continuar caminant. Ho teníem tot planejat: jo havia de marxar d’Aurora l’endemà al matí, passant pel Clark’s perquè em veiessin i per comentar que seria fora una setmana o dues amb l’excusa d’uns assumptes urgents a Boston. Després me n’aniria a passar dos dies a Boston i conservaria la factura d’hotel, perquè tot lligués si mai m’interrogava la policia. En acabat, el 30 d’agost, agafaria una habitació al Sea Side Motel de la carretera número 1. Habitació 8, m’havia dit la Nola, perquè li agradava el número 8. Li vaig preguntar com s’ho faria per anar fins al motel, perquè estava a unes quantes milles d’Aurora, però em va dir que no patís, que caminaria a bon pas i que coneixia una drecera per la platja. Es reuniria amb mi a l’habitació a última hora de la tarda, a les set. Marxaríem de seguida, arribaríem al Canadà i buscaríem algun lloc amagat, un piset de lloguer. Al cap d’uns quants dies jo tornaria a Aurora com si res. Segurament la policia estaria buscant la Nola, però jo hauria de mantenir la sang freda: si m’interrogaven, respondria que havia anat a Boston i els ensenyaria les factures d’hotel. M’hi passaria una setmana, a Aurora, per no despertar sospites, i ella es quedaria al nostre piset esperant-me tranquil·lament. Passat aquest temps jo deixaria la casa de Goose Cove i marxaria definitivament d’Aurora explicant que la novel·la ja estava acabada i que ara m’havia de dedicar a trobar qui me la publiqués. Aleshores tornaria amb la Nola, enviaria l’original per correu a editorials de Nova York i aniria fent viatges entre el Canadà i Nova York per preparar la publicació del llibre.

—I què hauria fet, la Nola?

—Li hauríem trobat papers falsos, hauria tornat a l’institut i després hauria anat a la universitat. Hauríem esperat que fes divuit-anys i s’hauria convertit en la senyora de Harry Quebert.

—Papers falsos? Quina bogeria!

—Ja ho sé. Era una bogeria. Una bogeria!

—I aleshores què va passar?

—Aquell 27 d’agost, a la platja, vam repassar el pla unes quantes vegades i després vam tornar a casa. Ens vam asseure en aquell sofà que hi ha a la sala d’estar; aleshores no era tan vell com ara, però no me n’he pogut separar mai. I allà vam tenir l’última conversa. No les oblidaré mai, les últimes paraules que em va dir, Marcus: Em va dir: «Serem molt feliços, Harry. Em convertiré en la teva dona. Tu seràs un grandíssim escriptor. I professor universitari. Sempre he somiat que em casaria amb un professor universitari. Al teu costat seré la dona més feliç del món. I tindrem un gos gran del color del sol, un labrador, i li direm Storm. Espera’m, sisplau, espera’m». I jo li vaig respondre: «T’esperaré tota la vida, si cal, Nola». Aquestes van ser les seves últimes paraules, Marcus. Després em vaig endormiscar, i quan em vaig despertar ja s’estava ponent el sol i la Nola havia marxat. Hi havia aquella llum rosada que es reflectia en el mar i els estols de gavines cridaneres. Aquella porqueria de gavines que tant li agradaven. A la taula de la terrassa només hi havia un dels jocs del llibre: el que vaig conservar, l’original. I al costat aquella nota, la que vas trobar tu dins de la capsa i que deia, me’n recordo de cada frase de memòria: «No pateixis, Harry, no pateixis per mi, ja m’espavilaré per reunir-me amb tu allà baix. Espera’m a l’habitació número 8, m’agrada aquest número, és el meu preferit. Espera’m en aquesta habitació a les set de la tarda. I després marxarem per sempre». No el vaig buscar, l’altre joc: vaig suposar que l’havia agafat ella per tornar-se’l a llegir una altra vegada. O potser per estar segura que acudiria a la cita al motel el dia 30. Es va endur aquella maleïda còpia, Marcus, com feia de vegades. I l’endemà jo vaig marxar de la ciutat. Com teníem planejat. Vaig passar pel Clark’s a fer un cafè només per deixar-me veure i per dir que seria fora. Hi havia la Jenny, com cada matí. Li vaig dir que tenia coses a fer a Boston, que tenia el llibre pràcticament acabat i que tenia reunions importants. I me’n vaig anar. Me’n vaig anar sense pensar ni per un moment que no tornaria a veure la Nola mai més.

Vaig deixar estar el bolígraf. En Harry plorava.

7 de juliol del 2008

A Boston, a la saleta del Park Plaza, en Barnaski s’havia pres mitja hora per mirar-se les cinquanta pàgines que li havia portat i en acabat ens havia fet cridar.

—Què? —li vaig preguntar a l’entrar a l’habitació.

Li espurnejaven els ulls.

—És senzillament genial, Goldman! Genial! Jo ja ho sabia, que eres la persona ideal per a això!

—Compte, que aquestes pàgines són notes meves, bàsicament. Hi ha coses aquí dins que no han de sortir mai publicades.

—És clar, Goldman. És clar. De tota manera el vistiplau de les proves finals el donaràs tu.

Va encarregar xampany, va escampar els contractes per la taula i va fer un resum del contingut:

—Entrega de l’original a finals d’agost. Les sobrecobertes ja estaran preparades. Relectura i maquetació en dues setmanes, impressió durant el mes de setembre. Sortida prevista per a l’última setmana de setembre. Com a màxim. Un timing perfecte! Just abans de les presidencials i gairebé simultàniament al judici d’en Quebert! Una operació de màrqueting fenomenal, Goldman! Hip hip hip! Hurra!

—I si el cas encara no està tancat? —li vaig preguntar—. Com l’acabo, el llibre?

En Barnaski ja tenia una resposta preparada i validada pel seu departament jurídic.

—Si el cas està tancat, és un relat verídic. Si no ho està, o deixem el final obert o suggereixes tu un final, i en aquest cas és una novel·la. Jurídicament és impecable, i de cara als lectors no hi ha cap diferència. Millor i tot, si el cas no està tancat: així encara en podrem fer una segona part. Si és una ganga!

Em va mirar amb cara de complicitat. Un empleat va portar el xampany i en Barnaski va insistir a obrir-lo ell. Jo vaig firmar el contracte, ell va fer saltar el tap, va vessar xampany pertot arreu, va omplir dues copes i n’hi va donar una a en Douglas i una altra a mi.

—I tu no en prens?

Va fer una ganyota de disgust mentre s’eixugava les mans en un coixí.

—A mi no m’agrada. Això del xampany és només part del xou. El xou, Goldman, és el noranta per cent de l’interès de la gent pel producte final!

I va sortir a trucar a la Warner Bros per parlar dels drets cinematogràfics.

Aquella mateixa tarda, tornant cap a Aurora amb cotxe, vaig rebre una trucada d’en Roth. Estava molt exaltat.

—Ja tenim els resultats, Goldman!

—Quins resultats?

—La lletra! No és d’en Harry! No va ser ell, qui va escriure aquella dedicatòria a l’original!

Vaig fer un crit d’alegria.

—I això que vol dir, exactament? —vaig preguntar.

—Encara no ho sé. Però si no és la seva lletra, això confirma que en el moment en què van matar la Nola ell no tenia aquest original. I aquest original és una de les principals proves de càrrec de l’acusació. El jutge l’acaba de citar a comparèixer per a aquest 10 de juliol a les onze. Una convocatòria tan ràpida per força ha de ser una bona notícia per a en Harry!

Jo estava eufòric: en Harry aviat quedaria lliure. Per tant sempre havia dit la veritat, era innocent. Ja tenia ganes que fos dijous. Però el dia abans de la compareixença, el dimecres 9 de juliol, va passar una desgràcia. Aquell dia, cap a les set de la tarda, jo era a Goose Cove, a l’estudi d’en Harry, rellegint els meus apunts sobre la Nola. En aquell moment em va trucar en Barnaski al mòbil. Li tremolava la veu.

—Marcus, tinc una notícia terrible —em va dir tot just despenjar.

—Què ha passat?

—Ens han robat…

—Com, que us han «robat»?

—Els teus papers… Els que em vas portar a Boston.

—Què? Com és possible?

—Els tenia en un calaix de la meva taula. Ahir al matí ja no els vaig trobar… Al principi em vaig pensar que la Marisa devia haver endreçat i els devia haver guardat a la caixa forta, de vegades ho fa. Però quan l’hi vaig preguntar em va dir que no els havia tocat. Ahir em vaig passar tot el dia buscant-los, però res.

El cor m’anava a mil. Em veia venir una tempesta.

—I què et fa pensar que te’ls han robat? —li vaig preguntar.

Hi va haver un llarg silenci i després va respondre:

—Tota la tarda que estic rebent trucades: el Globe, el USA Today, el New York Times… Algú ha enviat còpia dels teus papers a tota la premsa estatal, i els faltarà temps per difondre’ls. Marcus: és molt probable que demà tot el país conegui el contingut del teu llibre.