Extracte d’El cas Harry Quebert

Aquestes ratlles les vaig escriure esperant en Gahalowood davant del seu despatx, en un passadís de la comissaria general de la policia estatal de Concord. La veu cavernosa del sergent em va interrompre de cop.

—Escriptor? Què se li ha perdut, per aquí?

—He descobert un parell de coses sorprenents, sergent. N’haig de parlar amb vostè.

Va obrir la porta del seu despatx, va deixar el got de cafè en una tauleta auxiliar, va llançar la jaqueta damunt d’una cadira i va apujar les persianes. En acabat, sense deixar de fer les seves coses, em va dir:

—Ja ho sap, que podria telefonar? És el que fa la gent civilitzada. Quedaríem i vostè em vindria a veure a una hora que ens anés bé a tots dos. Se’n diu fer les coses bé, vaja.

Jo vaig deixar anar tota la tirallonga a raig:

—La Nola tenia un amant, un tal Elijah Stern. En Harry rebia cartes anònimes a la mateixa època de la seva relació amb la Nola, i per tant hi havia algú que n’estava al cas.

Em va mirar perplex.

—I com dimoni ho ha sabut, tot això?

—Investigant pel meu compte, ja l’hi vaig dir.

De seguida va tornar a fer la cara de pomes agres de sempre:

—És un torracollons, escriptor. M’està fotent la investigació enlaire.

—Que està de mal humor, sergent?

—Doncs sí, perquè resulta que són les set del matí i ja el tinc al meu despatx fent escarafalls.

Li vaig preguntar si hi havia algun lloc on pogués escriure. Va fer cara de resignació i em va portar a l’habitació del costat. Hi havia fotos de Side Creek i d’Aurora clavades amb xinxetes en un plafó de suro. Em va assenyalar una pissarra blanca que hi havia just al costat i em va allargar un retolador.

—Comenci —va sospirar—. L’escolto.

Vaig escriure a la pissarra el nom de Nola i vaig dibuixar-hi tot de fletxes assenyalant els noms de totes les persones involucrades en el cas. Primer de tot l’Elijah Stern, després la Nancy Hattaway.

—I si la Nola Kellergan no era la nena modèlica que tothom ens ha descrit? —vaig fer—. Sabem que va tenir una relació amb en Harry. Ara jo sé que durant el mateix període de temps en va tenir una altra amb un tal Elijah Stern.

—L’Elijah Stern del món dels negocis?

—El mateix.

—Qui li ha explicat aquests romanços?

—La millor amiga de la Nola d’aleshores. La Nancy Hattaway.

—Com l’ha trobat?

—Per l’anuari de l’institut d’Aurora, any 1975.

—Ah. I, què és el que està intentant dir-me, escriptor?

—Que la Nola no era una nana feliç. A principis de l’estiu del 1975 la seva història amb en Harry es complica: ell la rebutja i ella es deprimeix. A més la seva mare la deixa baldada a cops. Sergent: com més hi penso més segur estic que la seva desaparició va ser la conseqüència de certs estranys esdeveniments que van tenir lloc aquell estiu, contràriament al que tothom ens vol fer creure.

—Continuï.

—Jo estic convençut que hi havia més gent que sabia allò d’en Harry i la Nola. Potser la mateixa Nancy Hattaway, tot i que no n’estic segur: ella diu que no en sabia res i sembla sincera. El cas és que algú li escrivia anònims a en Harry.

—Sobre la Nola?

—Sí, miri-se’ls. Els he trobat a casa seva —li vaig dir ensenyant-n’hi un que duia a sobre.

—A casa seva? Però si hi vam fer un escorcoll.

—És igual. Però això vol dir que hi ha algú que ho sap des del principi.

Va llegir la carta en veu alta:

—«Sé el que li vas fer a aquella nena de quinze anys. I aviat ho sabrà tota la ciutat». Quan les va rebre, aquestes cartes, en Quebert?

—Just després que desaparegués la Nola.

—Té idea de qui podria ser-ne l’autor?

—Per desgràcia no.

Em vaig girar cap al plafó de suro ple de fotografies i notes clavades amb xinxetes.

—És la seva investigació, sergent?

—I és clar. Però comencem des del principi, si no li sap greu. La Nola Kellergan desapareix la tarda del 30 d’agost del 1975. L’informe d’aleshores de la policia d’Aurora indica que no es pot establir si va ser segrestada o si va escapar-se i tot plegat va acabar malament: ni senyals de lluita, ni testimonis. Però ara com ara ens inclinem bastant clarament per la pista del segrest. Sobretot perquè no es va endur ni diners ni equipatge.

—Doncs jo crec que va fugir —vaig dir.

—Molt bé. Doncs aleshores partim d’aquesta hipòtesi —va suggerir en Gahalowood—. Salta per la finestra de la seva habitació i fuig. On va?

Havia arribat el moment de revelar el que sabia.

—Se n’anava a trobar-se amb en Harry —vaig respondre.

—Vostè creu?

—Ho sé. M’ho ha dit ell. Fins ara no n’hi havia dit res perquè em feia por comprometre’l, però crec que ha arribat el moment de posar les cartes sobre la taula: la tarda que va desaparèixer la Nola s’havia de trobar amb en Harry en un motel de la carretera número 1. Havien de fugir plegats.

—Fugir? Però per què? Com? A on?

—Això no ho sé. Però espero esbrinar-ho. En qualsevol cas, aquella famosa tarda en Harry estava esperant la Nola a l’habitació d’un motel. Ella li havia deixat una carta dient-li que aniria a reunir-se amb ell allà. La va esperar tota la nit. No hi va arribar mai.

—Quin motel? I on és aquesta carta?

—El Sea Side Motel. Unes quantes milles al nord de Side Creek. Hi he estat, existeix encara. Pel que fa a la carta… L’he cremat. Per protegir en Harry.

—Que l’ha cremat? Que s’ha begut l’enteniment, escriptor? Es pot saber què li ha agafat? Que vol que el condemnin per destrucció de proves?

—No ho hauria d’haver fet. Em sap greu, sergent.

Rondinant, en Gahalowood va agafar un mapa de la zona d’Aurora i el va desenrotllar sobre una taula. Em va ensenyar el centre de la ciutat, va assenyalar la carretera número 1, que anava vorejant la costa, passava per Goose Cove i en acabat pel bosc de Side Creek. Pensant en veu alta va dir:

—Si jo fos una noieta i volgués fugir de casa sense que em veiessin me n’hauria anat a la platja de més a prop de casa meva i hauria anat vorejant la costa fins a arribar a la carretera número 1, és a dir, cap a Goose Cove, és a dir cap a…

—Side Creek —vaig dir jo—. Hi ha un caminet que travessa el bosc i que uneix la costa amb el motel.

—Bingo! —va exclamar en Gahalowood—. Així doncs, podem deduir sense fer gaires extrapolacions que la nana va fugir de casa seva. Terrace Avenue és aquí…, i la platja de més a la vora és… Grand Beach! És a dir que passa per la platja i va vorejant el mar fins al bosc. Però què devia passar després en aquest maleït bosc?

—Potser mentre travessava el bosc va ensopegar amb algú que no portava bones intencions. Un pervertit que intenta abusar d’ella, després agafa una branca sòlida i l’assassina.

—Podria ser, escriptor, però es descuida d’un detall que obre molts interrogants: l’original. I aquella frase escrita a mà: «Adéu, Nola estimada». Això vol dir que la persona que va matar la Nola i la va enterrar la coneixia, i que sentia alguna cosa per ella. I suposant que aquesta persona no fos en Harry, ja m’explicarà com és que estava en possessió del seu original.

—La Nola el duia a sobre. Està claríssim. Tot i que fugia de casa no es va voler emportar equipatge: podia cridar l’atenció, sobretot si els seus pares la sorprenien en el moment de marxar. I a més no necessita res: es pensa que en Harry és ric, que ja compraran tot el que necessitin per a la seva nova vida. I què és l’únic que s’emporta? L’única cosa que no es pot substituir: l’original del llibre que en Harry acaba d’escriure i que s’ha emportat a casa per llegir, com fa moltes vegades. Ella sap que l’original és important per a en Harry. Se’l fica a la bossa i fuig de casa.

En Gahalowood va considerar un moment la meva teoria.

—Així, segons vostè —em va dir—, l’assassí enterra la bossa i l’original amb la noia per desempallegar-se de les proves.

—Exacte.

—Però això no explica per què hi ha escrita aquesta frase d’amor.

—És una bona pregunta —vaig haver d’admetre—. Potser és la prova que demostra que l’assassí de la Nola l’estimava. Potser hauríem de considerar la pista d’un crim passional? Un atac de bogeria que, un cop passat, empeny l’assassí a escriure aquesta frase per no deixar una tomba anònima? Algú que estimava la Nola i que no va poder suportar la seva relació amb en Harry? Algú que sabia que fugia de casa i que, incapaç de dissuadir-la, va estimar-se més matar-la que no pas perdre-la? És una hipòtesi que s’aguanta, no?

—S’aguanta, escriptor. Però, com vostè mateix diu, no és més que una hipòtesi i encara l’hem de confirmar. Com totes les altres. Benvingut al difícil i meticulós ofici de poli.

—Vostè què proposa, sergent?

—Hem fet un examen grafològic a en Quebert, però caldrà esperar una mica per tenir resultats. Hi ha un altre punt que hem d’aclarir: per quin motiu va enterrar la Nola a Goose Cove? És al costat de Side Creek: per què prendre’s la molèstia de transportar un cos per enterrar-lo a dues milles d’allà?

—Si no hi ha cos no hi ha assassinat —vaig suggerir.

—Això mateix és el que jo penso. L’assassí potser es va sentir acorralat per la policia. Es va haver de conformar amb un lloc proper…

Ens vam mirar la pissarra blanca on ja havia acabat d’escriure la llista de noms:

—Totes aquestes persones tenen un probable lligam amb la Nola o amb el cas —vaig dir—. Fins i tot podria ser una llista de potencials culpables.

—Jo diria que l’únic que fa aquesta llista es despistar —va considerar en Gahalowood.

Jo vaig ignorar les seves recriminacions i vaig intentar apuntalar la meva llista.

—La Nancy només tenia quinze anys, el 1975, i no tenia cap mòbil, així que jo crec que la podríem eliminar. La Tamara Quinn va dient a tothom que ella ja ho sabia, això d’en Harry i la Nola… Potser és l’autora dels anònims que va rebre en Harry.

—Una dona —em va interrompre en Gahalowood—. Què vol que li digui… S’ha de tenir molta força per partir un crani d’aquesta manera. Jo més aviat m’inclinaria per un home. I a més la Deborah Cooper va identificar clarament el perseguidor de la Nola com un home.

—I els pares Kellergan? La mare pegava a la filla…

—Pegar a la filla no és una cosa gaire lloable, però d’aquí a l’agressió salvatge que va rebre la Nola hi ha un bon tros.

—He llegit a internet que en les desaparicions de criatures el culpable sol ser un membre del cercle familiar.

En Gahalowood va alçar els ulls al cel:

—I jo he llegit a internet que vostè era un gran escriptor. Veu com només diu mentides, internet?

—I no oblidem l’Elijah Stern. Jo crec que l’hauríem d’interrogar ja. La Nancy Hattaway diu que enviava el xofer, Luther Caleb, a buscar la Nola per portar-la a la seva finca de Concord.

—Pari el carro, escriptor: l’Elijah Stern és un home influent i d’una família importantíssima. És molt poderós. Just la mena de persona amb qui el fiscal intentarà no tenir friccions si no és que té proves molt clares on escudar-se. Què té contra ell, a part d’aquesta testimoni que en aquella època era una noieta de quinze anys? Avui dia la seva declaració ja no té cap valor. Calen elements sòlids, proves. M’he llegit de dalt a baix els informes de la policia d’Aurora: no hi ha cap esment ni d’en Harry, hi de l’Stern, ni d’aquest tal Luther Caleb.

—Doncs a mi aquesta Nancy Hattaway m’ha semblat una persona molt creïble.

—No dic pas que no, només és que no em refio d’aquests records que ressorgeixen al cap de trenta anys, escriptor. Intentaré esbrinar més coses sobre aquesta història, però em calen més proves per poder seguir-li la pista a l’Stern seriosament. No me la penso jugar anant a interrogar un paio que juga a golf amb el governador sense tenir un mínim d’elements que l’incriminin.

—A més cal tenir en compte que els Kellergan van venir a Aurora des d’Alabama per alguna raó molt concreta però que tothom ignora. El pare diu que van venir buscant aire pur, però la Nancy Hattaway em va dir que la Nola li va fer referència a alguna cosa que havia passat quan ella i la seva família vivien a Jackson.

—Mmm. Haurem d’arribar al fons de tot plegat, escriptor.

Vaig decidir no dir res a en Harry sobre l’Elijah Stern mentre no en tingués proves més sòlides. En canvi sí que vaig informar-ne en Roth, ja que em va semblar que era un element que podia resultar clau en la defensa d’en Harry.

—Que la Nola Kellergan va tenir una relació amb l’Elijah Stern? —va dir gairebé escanyant-se a l’altre extrem del telèfon.

—El que sents. Ho sé de bona font.

—Ben fet, Marcus. Farem pujar l’Stern a l’estrada, l’aclapararem, capgirarem la situació. Imagina’t la cara dels membres del jurat quan l’Stern, després de prestar jurament sobre la sagrada Bíblia, els expliqui els detalls més sucosos dels claus que feia amb la petita Kellergan.

—No en diguis res a en Harry, sisplau. Almenys fins que esbrini més coses sobre l’Stern.

Aquella mateixa tarda vaig anar a la presó i en Harry em va corroborar el que m’havia dit la Nancy Hattaway.

—La Nancy Hattaway m’ha explicat les pallisses que rebia la Nola —li vaig dir.

—Això de les pallisses és una història terrible, Marcus…

—També m’ha explicat que a principis d’estiu la Nola semblava molt trista i melancòlica.

En Harry va fer que sí amb el cap, afligit:

—Quan vaig intentar rebutjar la Nola la vaig fer sentir molt desgraciada, i això va provocar uns desastres espantosos. El cap de setmana de la festa nacional, després d’anar amb la Jenny a Concord, jo estava molt trasbalsat per culpa del que sentia per la Nola. Me n’havia d’allunyar al preu que fos. I el dissabte 5 de juliol vaig decidir no anar al Clark’s.

Mentre enregistrava com en Harry m’explicava el desastrós cap de setmana del 5 i el 6 de juliol del 1975 vaig adonar-me que Els orígens del mal descrivia amb precisió la seva història amb la Nola, barrejant el relat amb correspondència autèntica. Per tant en Harry mai no havia amagat res: des del primer moment havia confessat la seva història d’amor impossible a tot Amèrica. Al final el vaig interrompre per dir-li:

—Però Harry, al llibre hi és tot.

—Tot, Marcus, tot. Però mai ningú ha intentat comprendre-ho. Tothom s’ha dedicat a fer grans anàlisis de text, parlant d’al·legories, de símbols i de figures d’estil l’abast de les quals ni tan sols domino. I l’únic que jo vaig fer va ser escriure un llibre sobre la Nola i jo.

Dissabte 6 de juliol del 1975

Eren dos quarts de cinc de la matinada. Els carrers de la ciutat estaven deserts, només ressonava la cadència dels seus passos. No podia pensar en res més que en ella. Des que havia decidit que havien de deixar de veure’s que no dormia. Es despertava espontàniament abans de l’alba i ja no podia tornar a agafar el son. Aleshores es posava la roba d’esport i sortia a córrer. Corria per la platja, perseguia les gavines, imitava el seu vol i continuava corrent fins que arribava a Aurora. Hi havia cinc milles ben bones, des de Goose Cove. Les recorria com una bala. Al principi, després de travessar la ciutat de punta a punta, feia com si agafés la carretera de Massachusetts, com si fugís, i després s’aturava a Grand Beach per veure sortir el sol. Però aquell matí, quan va arribar al barri de Terrace Avenue, es va aturar per recuperar l’alè i va anar caminant una estona entre els rengles de cases, amarat de suor i amb el pols accelerat.

Va passar per davant de casa dels Quinn. La vetllada del dia abans amb la Jenny havia sigut sens dubte la més avorrida que havia passat en la vida. La Jenny era una noia fantàstica, però no el feia ni riure ni somiar. L’única que el feia somiar era la Nola. Va caminar un tros més carrer avall, fins a arribar davant la casa prohibida: la dels Kellergan, on la tarda anterior havia deixat la Nola plorant. Havia fet esforços per aparentar fredor, per fer-l’hi entendre, però ella no havia entès res. Li havia dit: «Per què m’ho fas, això, Harry? Per què ets tan dolent?». No se l’havia pogut treure del cap en tota la nit. A Concord, durant el sopar, fins i tot va sortir un moment per trucar des d’una cabina. Va demanar a l’operadora que el posés amb els Kellergan d’Aurora, Nou Hampshire, i així que va sentir el to va penjar. Quan va tornar cap a la taula la Jenny li va preguntar si es trobava bé.

Immòbil a la vorera, escrutava les finestres. Intentava imaginar-se en quina habitació devia dormir: N-O-L-A. Nola estimada. Es va quedar així una bona estona. De cop li va semblar sentir un soroll. A l’intentar allunyar-se’n va ensopegar amb la galleda metàl·lica de les escombraries, que va caure per terra fent un gran terrabastall. Es va encendre un llum a la casa i en Harry va fugir cames ajudeu-me: va tornar a Goose Cove i se’n va anar a seure a l’estudi per intentar escriure. Ja era a principis de juliol i encara no havia començat la seva gran novel·la. Què seria d’ell? Què passaria si no aconseguia escriure? Tornaria a la seva trista vida d’abans. No seria mai escriptor. No seria mai res. Per primer cop va pensar a matar-se. Cap a les set del matí es va adormir sobre la taula, amb el cap a sobre dels papers estripats i plens de ratllades.

A dos quarts d’una, als lavabos d’empleats del Clark’s, la Nola es passava aigua per la cara per intentar esborrar-se la vermellor dels ulls. Tot el matí que plorava. Era dissabte i en Harry no havia aparegut. Ja no la volia veure. Els dissabtes al Clark’s eren com una cita: i ell hi havia renunciat per primer cop. I això que s’havia llevat plena d’esperança, dient-se que vindria a demanar-li perdó per haver-se portat tan malament i que ella, evidentment, el perdonaria. La idea de tornar-lo a veure l’havia posat de bon humor. Mentre s’arreglava fins i tot s’havia posat una mica de coloret a les galtes, per agradar-li. Però a l’hora d’esmorzar la seva mare l’havia renyat molt severament:

—Nola, vull saber què m’amagues.

—Jo no t’amago res, mare.

—No diguis mentides a ta mare! Et penses que no me n’adono? Et penses que sóc imbècil?

—I ara, mare! Com vols que pensi una cosa així!

—Et penses que no m’adono que et passes tot el dia al carrer, que estàs eufòrica i que et pintes la cara?

—No faig res mal fet, mare. T’ho prometo.

—Et penses que no sé que vas anar a Concord amb aquella poca-vergonya de la Nancy Hattaway? Ets dolenta, Nola! M’avergonyeixo de tu!

El reverend Kellergan va sortir de la cuina i es va tancar al garatge. S’hi tancava sempre quan hi havia baralles; no volia saber-ne res. A més va engegar el tocadiscos per no sentir els cops.

—Mare, et prometo que no faig res mal fet —va repetir la Nola.

La Louisa Kellergan es va mirar la seva filla amb una barreja de disgust i menyspreu. I després va fer, burleta:

—Res mal fet? Tu saps per què vam marxar d’Alabama? Ho saps, oi? Vols que et refresqui la memòria? Vine cap aquí!

La va agafar pel braç i la va arrossegar cap a la seva habitació. La va obligar a despullar-se i en acabat es va quedar mirant com tremolava de por només amb roba interior.

—Com és que portes sostenidors? —va preguntar la Louisa Kellergan.

—Perquè tinc pit, mare.

—No hauries de tenir pit! Ets massa jove! Treu-te els sostenidors i vine aquí!

La Nola es va despullar i es va acostar a la seva mare, que havia agafat un regle de ferro del pupitre de la filla. Primer se la va mirar de dalt a baix, i tot seguit va alçar el regle i li va clavar un cop als mugrons. Li va pegar molt fort unes quantes vegades, i quan la filla es cargolava de dolor li manava que s’estigués quieta, si no volia que l’estovés encara més. I mentre la colpejava anava repetint: «A la mare no se li diuen mentides. Has de ser una bona nena, ho entens? Prou de prendre’m per imbècil!». Del garatge arribava música de jazz a tota pastilla.

Si la Nola va tenir prou forces per anar a treballar al Clark’s va ser només perquè sabia que hi veuria en Harry. Ell era l’únic que li donava forces per viure, i volia viure per a ell. Però no hi havia anat. Es va passar tot el matí plorant de desesperació, amagada als lavabos. Es mirava al mirall, s’aixecava la brusa i es mirava els pits masegats: anava plena de blaus. Va pensar que la seva mare tenia raó: era dolenta i lletja, per això en Harry no volia saber res d’ella.

De cop i volta van picar a la porta. Era la Jenny.

—Nola, què carai fas! El restaurant és ple com un ou! S’han de servir les taules!

La Nola va obrir la porta morta de por: i si les altres empleades havien cridat la Jenny queixant-se que s’havia passat el matí al lavabo? Però la Jenny passava pel Clark’s per casualitat. O més aviat amb l’esperança de trobar-hi en Harry. A l’arribar-hi es va adonar que a la sala el servei no anava bé.

—Que has plorat? —li va preguntar la Jenny quan li va veure la cara de pena.

—És que… És que no em trobo bé.

—Passa’t aigua per la cara i surt amb mi a la sala. Ja t’ajudaré jo fins que passi l’hora punta. A la cuina van de corcoll.

Després del servei del migdia, quan va tornar la calma, la Jenny va servir-li una llimonada a la Nola per consolar-la.

—Beu-te-la —li va dir amablement—, et trobaràs millor.

—Gràcies. Li diràs a ta mare que no he treballat bé, avui?

—No pateixis, que no n’hi diré res. Tothom pot tenir un moment baix. Què et passa?

—Penes d’amor.

La Jenny va somriure:

—Va, dona, si ets molt jove, encara! Ja coneixeràs la persona adequada algun dia.

—No sé pas què dir-te…

—Va, dona. Somriu a la vida! Ja ho veuràs, tot arriba. Pensa que fa poquíssim jo estava com tu. Em sentia sola i desgraciada. Fins que va arribar en Harry a la ciutat i…

—En Harry? En Harry Quebert?

—Sí! És meravellós! Saps què? Encara no és oficial i no te n’hauria de dir res, però en el fons som bastant amigues, no? I estic tan contenta de poder-ho explicar a algú!: en Harry m’estima. M’estima! Escriu textos d’amor sobre mi. Ahir em va portar a Concord per a la festa nacional. Va ser tan romàntic!

—Ahir a la tarda? Que no era amb el seu editor?

—Estava amb mi, ja t’ho he dit! Vam mirar els focs artificials per sobre del riu, va ser meravellós!

—Així en Harry i tu… Esteu junts?

—Sí! Ostres, Nola, no t’alegres per mi? Però sobretot no ho diguis a ningú. No vull que ho sàpiga tothom. Ja saps com és la gent: de seguida té enveja.

La Nola va notar com se li encongia el cor. De cop i volta li feia tant de mal que es volia morir. Així doncs en Harry estava enamorat d’una altra dona. Estimava aquella Jenny Quinn. S’havia acabat tot, ja no volia saber res més d’ella. Fins i tot en tenia una altra, ja. El cap li rodava.

A les sis, després de plegar, va passar un moment per casa seva i en acabat es va presentar a Goose Cove. El cotxe d’en Harry no hi era. On devia ser? Amb la Jenny? Només de pensar-hi li venia com una fiblada de dolor. Va fer un esforç per contenir les llàgrimes. Va pujar els quatre graons del porxo, es va treure de la butxaca el sobre que li volia deixar i el va falcar al marc de la porta. A dins hi havia dues fotos fetes a Rockland. En una hi sortia un estol de gavines a la vora del mar. A la segona hi sortien tots dos de pícnic. També hi havia una petita carta, quatre ratlles en el seu paper preferit:

I va marxar corrents com una esperitada. Va baixar a la platja, es va treure les sandàlies i va començar a córrer per l’aigua, com el dia que l’havia conegut.