Va ser la mateixa Tamara qui em va explicar que havia robat el paper de casa d’en Harry. Em va fer aquesta confidència l’endemà d’aquella conversa que vam tenir al Clark’s. La història que m’havia explicat m’havia picat la curiositat i em vaig prendre la llibertat d’anar-la a veure a casa seva perquè m’expliqués més coses. Em va rebre a la sala d’estar, molt emocionada pel meu interès. Citant-li la declaració que havia fet a la policia dues setmanes abans, li vaig preguntar com s’havia assabentat de la relació entre en Harry i la Nola. Va ser aleshores quan em va parlar de la seva visita a Goose Cove el diumenge a la tarda després de la garden-party.

—Aquella nota que vaig trobar al seu estudi feia vomitar —em va dir—. Quines coses tan horribles sobre la pobreta Nola!

Per la manera com parlava vaig veure que no se li havia acudit mai la hipòtesi d’una història d’amor entre en Harry i la Nola.

—I en cap moment li va passar pel cap que poguessin estimar-se? —li vaig preguntar.

—Estimar-se? Va, home, va, no digui bestieses. En Quebert és un pervertit de primera categoria, i punt. No em puc imaginar ni per un moment que la Nola pogués correspondre a les seves insinuacions. Vés a saber què li devia fer…, pobrissona meva.

—I després d’allò? Què en va fer, del full?

—Me’l vaig endur.

—Per què?

—Per fer-li mal a en Quebert. Volia que el tanquessin a la presó.

—I va parlar d’aquell full amb algú?

—Oi tant!

—Amb qui?

—Amb l’intendent Pratt. Durant els dies posteriors a la troballa.

—Només amb ell?

—N’hi vaig tornar a parlar més extensament quan va desaparèixer la Nola. En Quebert era una pista que la policia no podia deixar de banda.

—Així doncs, si ho he entès bé, vostè descobreix que en Harry està boig per la Nola i no en parla amb ningú fins que desapareix la noia en qüestió, al cap de dos mesos, aproximadament.

—Exacte.

—Senyora Quinn —li vaig dir—. Pel poc que la conec, no acabo d’entendre com és que en el moment que ho descobreix no ho aprofita per perjudicar en Harry, que al cap i a la fi s’ha portat molt malament amb vostè no presentant-se a la seva garden-party… El que vull dir, amb tots els respectes, és que vostè és més aviat de les que penjarien el full per les parets de la ciutat o el repartirien per les bústies dels veïns.

Va abaixar els ulls:

—Que no ho entén? Em feia tanta vergonya! Tanta vergonya! En Harry Quebert, el gran escriptor de Nova York, repudiava la meva filla per una nena de quinze anys. La meva filla! Com es pensa que em sentia? Em sentia tan humiliada! Tan humiliada! Havia fet córrer el rumor que allò d’en Harry i la Jenny anava de debò, i ja es pot imaginar la cara de la gent. I a més la Jenny n’estava molt enamorada. S’hauria mort, si ho hagués sabut. Per això vaig decidir callar. Hauria d’haver vist la Jenny la nit del ball d’estiu, al cap d’una setmana. Se la veia tan trista, per molt que anés de bracet d’en Travis.

—I l’intendent Pratt? Què li va dir, quan l’hi va explicar?

—Que ho investigaria. N’hi vaig tornar a parlar quan va desaparèixer la noia: va dir que podria ser una pista. El problema és que mentrestant va desaparèixer el full.

—Com que va desaparèixer?

—El tenia guardat a la caixa forta del Clark’s. Jo era l’única que hi tenia accés. I aleshores un dia de principis d’agost del 1975 el paper va desaparèixer misteriosament. I sense aquell paper, no hi havia cap prova contra en Harry.

—Qui el devia agafar?

—Ni idea! És un veritable misteri. Una caixa forta enorme, de ferro colat, i jo era l’única que en tenia la clau. A dins hi havia tota la comptabilitat del Clark’s, els diners per pagar els salaris i una mica d’efectiu per pagar les comandes. Un matí em vaig adonar que el full no hi era. No semblava que l’haguessin forçat. No hi vaig trobar a faltar res, excepte aquell maleït tros de paper. No m’explico què se’n devia fer.

Vaig prendre nota de tot el que em deia: la cosa es posava cada cop més interessant. Li vaig preguntar:

—Entre vostè i jo, senyora Quinn: quan va descobrir els sentiments d’en Harry per la Nola, què va sentir?

—Ràbia, fàstic.

—No es devia intentar venjar enviant unes quantes cartes anònimes a en Harry, oi?

—Cartes anònimes? Que potser faig cara de fer aquesta mena de porqueries?

No hi vaig insistir més i vaig continuar amb les preguntes:

—Vostè creu que la Nola hauria pogut tenir relacions amb altres homes d’Aurora?

Una mica més i s’ennuega amb el te gelat.

—Que li falta un bull o què? Ni pensar-hi! Era una noia encantadora, atenta, servicial, treballadora, intel·ligent. On vol anar a parar, amb aquestes preguntes sobre coses indecents?

—Només era una pregunta. Coneix un tal Elijah Stern?

—I és clar —va respondre, com si fos la cosa més evident del món, i en acabat va afegir—: Abans d’en Harry l’amo era ell.

—L’amo de què? —vaig preguntar jo.

—Doncs de la casa de Goose Cove, home. Era de l’Elijah Stern, abans venia molt per aquí. Era una casa de la família, em sembla. Hi va haver una època que se’l veia sovint per Aurora. Quan es va fer càrrec dels negocis del pare a Concord ja no trobava el moment per venir i va posar Goose Cove a lloguer, fins que l’hi va vendre a en Harry.

Jo no m’ho podia creure.

—Així Goose Cove era de l’Elijah Stern?

—Doncs sí. Què li agafa, novaiorquès? S’ha quedat blanc.

A Nova York, el dilluns 30 de juny del 2008, a dos quarts d’onze del matí, al cinquanta-unè pis del gratacel de Schmid & Hanson de Lexington Avenue, en Roy Barnaski va començar la seva reunió setmanal amb la Marisa, la seva secretària.

—En Marcus Goldman tenia fins a data d’avui per enviar-li l’original —li va recordar la Marisa.

—Suposo que no li ha fet arribar res…

—Res, senyor Barnaski.

—Ja m’ho temia, vaig parlar amb ell dissabte. És tossut com una mula. Quin desastre.

—Què haig de fer?

—Informi en Richardson de la situació. Digui-li que hi emprengui accions legals.

En aquell moment l’ajudant de la Marisa es va prendre la llibertat d’interrompre la reunió picant a la porta del despatx. Duia un paper a la mà.

—Ja sé que està en plena reunió, senyor Barnaski —es va disculpar—, però acaba de rebre un correu electrònic i em fa l’efecte que deu ser molt important.

—De qui és? —va preguntar en Barnaski, irritat.

—D’en Marcus Goldman.

—D’en Goldman? Porti-me’l ara mateix!

—M’ha imprès el document adjunt?

—No, senyor Barnaski.

—Vagi a imprimir-lo immediatament!

—Sí, senyor Barnaski.

Aquests paràgrafs van ser els primers que vaig escriure sobre l’Elijah Stern. Els acabava de redactar, quan els vaig adjuntar al document que vaig enviar a en Roy Barnaski aquell matí del 30 de juny del 2008. En acabat vaig marxar directament cap a Concord decidit a conèixer aquell Stern i a entendre quina relació tenia amb la Nola. Feia mitja hora que era a la carretera quan em va sonar el telèfon.

—Digui?

—Marcus? Sóc en Roy Barnaski.

—Roy! Home, quina sorpresa. Ja has rebut el meu correu electrònic?

—El llibre és fantàstic, Goldman! El fem!

—De debò?

—Ho tinc claríssim! M’ha encantat! Hòstia, tu, m’ha encantat! T’agafen ganes de saber com acaba.

—Jo també tinc bastant d’interès a saber com acaba la història.

—Escolta, Goldman, si escrius el llibre anul·lem el contracte anterior.

—Jo el faig, però a la meva manera. No vull sentir els teus suggeriments sòrdids. No vull saber res de les teves idees i no vull cap mena de censura.

—Fes el que a tu bonament et sembli, Goldman. Només et poso una condició: que el llibre surti a la tardor. Des que el dimarts l’Obama es va convertir en el candidat demòcrata que la seva autobiografia es ven com el pa. Per tant, hem de treure un llibre sobre aquest cas ràpidament, abans que la bogeria de les eleccions presidencials ens ofegui. Necessito l’original per a finals d’agost.

—Finals d’agost? No em queden ni dos mesos.

—Exacte.

—És massa poc.

—Espavila’t. Vull que siguis la sensació de la tardor. En Quebert n’està al cas?

—No encara.

—Explica-l’hi, consell d’amic. I vés informant-me dels progressos que facis.

Ja estava a punt de penjar quan em va preguntar.

—Goldman, espera!

—Què?

—Què és el que t’ha fet canviar d’idea?

—He rebut amenaces. Unes quantes vegades. Hi ha algú que sembla molt preocupat pel que pugui descobrir. Per això he pensat que la veritat potser es mereixia un llibre. Per en Harry, per la Nola. És una de les facetes de l’ofici d’escriptor, no?

En Barnaski ja no m’escoltava. S’havia quedat a les amenaces.

—Amenaces? —va fer—. És ideal! Li donarà una publicitat bestial. Imagina’t si fossis víctima d’un intent d’assassinat: podries afegir directament un zero a la xifra de vendes. I si et mors dos més, segur!

—Això suposant que em mori després d’acabar el llibre.

—Se sobreentén. On ets? No hi ha gaire bona cobertura.

—A l’autopista. Vaig cap a casa de l’Elijah Stern.

—Així que creus de debò que està implicat en tota la història?

—Això és el que espero descobrir.

—Estàs com una cabra, Goldman. És el que m’agrada de tu.

L’Elijah Stern vivia en una mansió a la zona més elevada de Concord. La portalada de l’entrada estava oberta i vaig entrar-hi amb el cotxe. Un camí asfaltat portava fins a una gran casa pairal de pedra tota vorejada d’unes mates de flors espectaculars, i al davant, en una plaça decorada amb una font que era un lleó de bronze, un xofer d’uniforme enllustrava el seient del darrere d’una berlina de luxe.

Vaig deixar el cotxe enmig de la plaça, vaig saludar el xofer de lluny, com si el conegués de tota la vida, i vaig anar a trucar a la porta principal tot decidit. Em va obrir una minyona. Li vaig donar el meu nom i vaig demanar si podia veure el senyor Stern.

—Té cita amb ell?

—No.

—Doncs així no podrà ser. El senyor Stern no rep visites imprevistes. Qui l’ha deixat arribar fins aquí?

—La portalada era oberta. Com es fa per concertar una cita amb el seu cap?

—És el senyor Stern, qui concerta les cites.

—Deixi’m veure’l uns minuts. No serà gaire estona.

—Impossible.

—Digui-li que vinc de part de la Nola Kellergan. Em sembla que el nom li dirà alguna cosa.

La minyona em va fer esperar fora i va tornar al cap de poc.

—El senyor Stern el rebrà —em va dir—. Deu ser una persona molt important.

Em va fer travessar la planta baixa fins a un despatx tot revestit de fusta i de tapissos. A dins, assegut en una butaca, hi havia un home molt elegant que em va mirar de dalt a baix amb severitat. Era l’Elijah Stern.

—Em dic Marcus Goldman —li vaig dir—. Gràcies per rebre’m.

—Goldman, l’escriptor?

—Sí.

—I a què dec la seva inesperada visita?

—Estic investigant sobre el cas Kellergan.

—No sabia que hi hagués cap cas Kellergan.

—Diguem que hi ha certs misteris sense dilucidar.

—I això no es feina de la policia?

—Sóc amic d’en Harry Quebert.

—I això en què m’afecta, a mi?

—M’han dit que vostè va viure a Aurora. Que la casa de Goose Cove on viu ara en Harry Quebert era seva, abans. Volia confirmar si és exacte.

Em va fer un senyal perquè m’assegués.

—La informació que té és exacta. L’hi vaig vendre l’any 1976, just després de l’èxit que va tenir.

—Així coneix en Harry Quebert?

—Molt poc. Vam coincidir un parell de vegades quan s’acabava d’instal·lar a Aurora. No hem mantingut mai el contacte.

—Li puc preguntar quins lligams té amb Aurora?

Em va mirar contrariat.

—Que és un interrogatori, això, senyor Goldman?

—En absolut. Només tenia curiositat per saber per què una persona com vostè tenia una casa en una petita ciutat com Aurora.

—Una persona com jo? Vol dir molt rica?

—Sí. Comparada amb altres ciutats de la costa, no és que Aurora resulti especialment atractiva.

—Va ser el meu pare, qui va fer construir la casa. Buscava un lloc a la vora del mar però a prop de Concord. A més, Aurora és una ciutat ben maca. I a més, entre Concord i Boston. De petit hi vaig passar molts bons estius.

—I per què se la va vendre?

—Quan va morir el meu pare vaig heretar un patrimoni considerable. No tenia prou temps per gaudir de la casa de Goose Cove i vaig deixar d’anar-hi. Aleshores vaig decidir llogar-la, durant prop de deu anys. Però em costava trobar llogaters. La casa passava molt de temps buida. Per això, quan en Harry Quebert em va proposar comprar-la, vaig acceptar de seguida. I a més li vaig fer molt bon preu: no ho vaig fer per diners; estava content que la casa tingués vida. En general sempre li he tingut molt d’afecte, a Aurora. Quan tenia molts negocis a Boston m’hi aturava sovint. Fins i tot vaig finançar el ball d’estiu durant molt de temps. I el Clark’s fa les millors hamburgueses de la zona. Almenys en aquella època.

—I la Nola Kellergan? La va conèixer?

—Molt poc. Diguem que tot l’Estat en va sentir a parlar, quan va desaparèixer. Quina història tan esgarrifosa, i ara van i troben el seu cos a Goose Cove… I aquest llibre que li va escriure en Quebert… Tot plegat és molt sòrdid. Que si em sap greu haver-li venut Goose Cove? Doncs sí, és clar que sí. Però com ho havia de saber?

—Però tècnicament, quan la Nola va desaparèixer, vostè encara era el propietari de Goose Cove…

—Es pot saber que intenta insinuar-me? Que tinc alguna cosa a veure amb la seva mort? Miri, fa deu dies que em pregunto si en Harry Quebert no em devia comprar la casa només per estar segur que ningú descobriria el cos enterrat al jardí.

L’Stern deia que coneixia molt poc la Nola. Li havia de revelar que tenia un testimoni que afirmava que havien mantingut una relació tots dos? Vaig decidir guardar-me l’as a la màniga, de moment, però tot i així, per burxar-lo una mica, vaig esmentar el nom de Caleb.

—I en Luther Caleb? —li vaig preguntar.

—Com, en Luther Caleb?

—Coneix un tal Luther Caleb?

—Si m’ho pregunta deu ser perquè sap que va ser el meu xofer durant molts anys. A què juga, senyor Goldman?

—Hi ha un testimoni que hauria vist la Nola pujar al seu cotxe en diverses ocasions l’estiu que va desaparèixer.

Em va apuntar amb un dit amenaçador.

—No desperti els morts, senyor Goldman. En Luther era un home honorable, valent i recte. No penso tolerar que ningú embruti el seu nom, ara que ja no hi és per defensar-se.

—És mort?

—Sí. Ja fa molt. Segur que li diran que anava sovint a Aurora, i és veritat: s’ocupava de la casa quan la tenia per llogar. La mantenia en bon estat. Era una persona generosa, i no li tolero que vingui aquí a insultar la seva memòria. També hi haurà genteta a Aurora que li dirà que era un home estrany: és veritat que era diferent del comú dels mortals. En tots els sentits. No tenia bon aspecte: tenia la cara terriblement desfigurada, les mandíbules no li encaixaven bé i articulava els sons d’una manera que costava molt d’entendre. Però tenia bon cor i estava dotat d’una gran sensibilitat.

—I vostè creu que podria haver tingut alguna cosa a veure amb la desaparició de la Nola?

—No. En això sóc categòric. Jo em pensava que en Harry Quebert era culpable. Diria que en aquest moment és a la presó.

—Jo no estic gens convençut que sigui culpable. Per això sóc aquí.

—Home, han trobat la noia al seu jardí i el manuscrit d’un dels seus llibres al costat del cos. Un llibre que li va escriure ell… Què més necessita?

—Escriure no és el mateix que matar, senyor Stern.

—Deu estar ben empantanegada, la seva investigació, si ha hagut d’arribar a l’extrem de venir a casa meva a parlar-me del meu passat i del bon jan d’en Luther. Aquesta conversa s’ha acabat, senyor Goldman.

Va cridar la minyona perquè m’acompanyés a la porta.

Vaig sortir del despatx de l’Stern amb la desagradable sensació que aquella entrevista no havia servit de res. Em sabia greu no poder acarar-lo amb les acusacions de la Nancy Hattaway, però no tenia prou elements per acusar-lo. Ja m’havia advertit en Gahalowood: amb aquell únic testimoni no n’hi hauria prou, era la paraula d’ella contra la de l’Stern. Necessitava una prova concreta. I aleshores vaig pensar que potser hauria de fer una visita a la casa.

Quan vaig arribar al gran vestíbul de l’entrada vaig preguntar a la minyona si podia anar al lavabo abans de marxar. Em va acompanyar fins als lavabos dels invitats, a la planta baixa, i em va indicar —la discreció és sagrada— que m’estaria esperant a la porta d’entrada. Així que va desaparèixer vaig sortir disparat cap al passadís per explorar l’ala de la casa on em trobava. No sabia què buscava, però sabia que m’havia d’afanyar. Era l’única oportunitat que tenia de trobar algun element que relacionés l’Stern amb la Nola. Amb el cor accelerat vaig obrir unes quantes portes a l’atzar pregant perquè no hi hagués ningú. Però totes les habitacions estaven desertes: tot eren sales luxosament decorades, una darrere l’altra. A través dels finestrals es veia un jardí esplèndid. Atent al més mínim soroll, vaig prosseguir l’escorcoll. Una de les portes donava a un petit despatx. M’hi vaig ficar ràpidament i vaig obrir els armaris: hi havia arxivadors i piles de documents. Els que vaig mirar no tenien cap interès per a mi. Buscava una cosa: però quina? Què hi podia haver en aquella casa que trenta anys després se’m pogués aparèixer davant dels ulls i ajudar-me una mica? M’havia d’afanyar: la minyona no trigaria a venir a buscar-me al lavabo, si no tornava de seguida. Vaig arribar a un altre passadís i m’hi vaig ficar. Portava a una porta solitària i vaig arriscar-me a obrir-la: donava a un gran porxo envoltat d’una selva de plantes enfiladisses que el protegien de les mirades indiscretes. Hi havia cavallets, teles inacabades i pinzells escampats sobre un pupitre. Era un taller de pintura. A la paret hi havia quadres penjats, tots molt aconseguits. Un d’aquests quadres em va cridar l’atenció: de seguida vaig reconèixer el pont suspès que hi ha just abans d’arribar a Aurora, a la vora del mar. Aleshores em vaig adonar que totes les teles eren paisatges d’Aurora. Hi havia Grand Beach, el carrer principal i fins i tot el Clark’s. Les teles eren d’una autenticitat colpidora. Tenien totes la firma L. C., i no hi havia cap data posterior al 1975. Va ser llavors quan vaig fixar-me en un quadre més gran que els altres que hi havia penjat en un racó. Al davant hi havia instal·lada una butaca i era l’únic que estava il·luminat. Era el retrat d’una noia. Només se li veia la part de dalt dels pits, però s’intuïa que estava despullada. M’hi vaig acostar. Aquella cara em sonava d’alguna cosa. La vaig observar un moment i tot d’una hi vaig caure. Si em punxen no em treuen sang: era un retrat de la Nola. Era ella, no hi havia dubte. Vaig fer unes quantes fotos amb el mòbil i vaig sortir corrents de l’habitació. La minyona ja es mossegava els dits davant la porta. La vaig saludar molt educadament i vaig sortir d’allà escopetejat, suant i tremolant de dalt a baix.

Mitja hora després de la troballa entrava corrents al despatx d’en Gahalowood, al quarter general de la policia estatal. No cal dir que es va posar fet una fúria quan va saber que havia anat a veure l’Stern sense consultar-l’hi abans.

—És inaguantable, escriptor! Inaguantable!

—Només li he fet una visita —vaig justificar-me—. He trucat al timbre, he demanat de veure’l i m’ha rebut. No veig quin mal hi ha.

—Li havia dit que s’esperés!

—Que esperés què, sergent? La seva santa benedicció? Que caiguessin proves del cel? Vostè gemegava que no volia tenir raons amb ell, així que vaig actuar. Vostè gemega i jo actuo! I miri què hi he trobat, a casa seva!

Li vaig ensenyar les fotos que tenia al mòbil.

—Un quadre? —em va dir en Gahalowood amb menyspreu.

—Miri-se’l bé.

—Hòstia tu…! Sembla…

—La Nola! Hi ha un quadre de la Nola Kellergan a casa de l’Elijah Stern.

Vaig enviar les fotos a en Gahalowood per correu electrònic i ell les va imprimir en gran format.

—I tant que és ella. És la Nola —va constatar comparant el quadre amb les fotos de l’època que tenia al seu arxiu.

La imatge no era de bona qualitat, però no hi havia cap mena de dubte.

—Per tant està clar que hi ha un lligam entre l’Stern i la Nola —vaig dir—. La Nancy Hattaway assegura que la Nola mantenia una relació amb l’Stern, i resulta que jo trobo un retrat de la Nola al taller d’ell. I no l’hi he explicat tot: la casa d’en Harry va ser de l’Elijah Stern fins al 1976. Tècnicament, quan la Nola va desaparèixer, el propietari de Goose Cove era l’Stern. Quina casualitat tan extraordinària, no? O sigui, que ja pot anar demanant una ordre i cridant la cavalleria: ens en anem a fer un registre en tota regla a casa de l’Stern i l’engarjolem.

—Una ordre de registre? Amic meu, està com una cabra! Sobre quina base? Les seves fotos? Són il·legals! Aquestes proves no tenen cap validesa: vostè ha escorcollat una casa sense permís. Estic lligat de peus i mans. Ens cal alguna cosa més, per atacar l’Stern, i d’aquí a allà segur que s’haurà desempallegat del quadre.

—Però resulta que ell no ho sap, que he vist el quadre. Li he parlat d’en Luther Caleb i s’ha posat nerviós. Pel que fa a la Nola, ha fet veure que no la coneixia gaire, tot i que té un quadre d’ella mig despullada. No sé qui el va pintar, aquest quadre, però al taller n’hi ha més que estan signats L. C. Luther Caleb, potser?

—Tot plegat, no m’agrada gens el gir que estan fent les coses, escriptor. Si acuso l’Stern i la cago, he begut oli.

—Ja ho sé, sergent.

—Vagi a parlar amb en Harry sobre l’Stern. Intenti esbrinar-ne més coses. Jo grataré en la vida d’aquest tal Luther Caleb. Necessitem elements sòlids.

Al cotxe, entre el quarter general de la policia i la presó, vaig sentir a la ràdio que tots els llibres d’en Harry havien estat retirats dels programes d’estudis de gairebé tots els estats del país. Havia tocat fons: en menys de dues setmanes en Harry ho havia perdut tot. Ara s’havia convertit en un autor prohibit, un professor repudiat, una persona odiada per tot el país. Tant era com acabessin la investigació i el judici: el seu nom quedaria embrutat per sempre. Ja no es podia parlar de la seva obra sense esmentar l’estiu com a mínim controvertit que va passar amb la Nola, i per tal d’evitar l’escàndol cap acte cultural s’arriscaria mai més a associar en Harry Quebert al seu programa. Era la cadira elèctrica intel·lectual. El pitjor de tot era que en Harry era plenament conscient d’aquesta situació. Quan vaig entrar a la sala de visites el primer que em va dir va ser:

—I si em maten?

—No et matarà ningú, Harry.

—Que no sóc mort, ja?

—No. No ets mort! Ets el gran Harry Quebert! La importància de saber caure, te’n recordes? L’important no és la caiguda, perquè la caiguda és inevitable: l’important és saber aixecar-se. I ens aixecarem.

—Ets bona persona, Marcus. Però les orelleres de l’amistat t’impedeixen veure la veritat. En el fons no es tracta de saber si vaig matar o no la Nola, o la Deborah Cooper, o fins i tot el president Kennedy. El problema és que vaig tenir una relació amb una nena i que és un acte imperdonable. I aquell llibre? Com se’m va acudir escriure aquell llibre!

Vaig repetir:

—Ens aixecarem, ja ho veuràs. Te’n recordes de la pallissa que em van clavar a Lowell, en aquella nau industrial transformada en sala de boxa clandestina? Mai no m’he aixecat tan bé com aleshores.

Va fer un esforç per somriure i tot seguit em va preguntar:

—I tu què? Has tornat a rebre amenaces?

—Diguem que cada cop que arribo a Goose Cove em pregunto amb què em trobaré.

—Troba la persona que ho ha fet, Marcus. Troba-la i clava-li un gec d’hòsties. No suporto que t’amenacin.

—No t’hi amoïnis.

—I la investigació?

—Va fent… Harry, he començat a escriure un llibre.

—És fantàstic!

—És un llibre sobre tu. Hi parlo de tu, de Burrows. I de la teva història amb la Nola. És un llibre d’amor. Jo hi crec, en la vostra història d’amor.

—Quin homenatge tan bonic.

—Així em dónes el teu vistiplau?

—Per descomptat, Marcus. Mira, probablement has sigut un dels amics més propers que he tingut. Ets un escriptor boníssim. És un honor ser el tema del teu pròxim llibre.

—Per què ho dius en passat? Per què dius que «he sigut» un dels amics més propers que has tingut? Encara ho som, no?

Va fer una mirada trista.

—M’ha sortit així.

El vaig aferrar per les espatlles.

—Tu i jo sempre serem amics, Harry! No et penso deixar mai tirat. Aquest llibre és la prova de la meva amistat indestructible.

—Gràcies, Marcus. Estic emocionat. Però el motiu d’aquest llibre no ha de ser l’amistat.

—Per què no?

—Te’n recordes de la conversa que vam tenir el dia que et vas llicenciar a Burrows?

—Sí, vam passejar molta estona pel campus. Vam anar fins a la sala de boxa. Tu em vas preguntar quins plans tenia i jo et vaig dir que pensava escriure un llibre. I aleshores em vas preguntar per què escrivia. Jo et vaig respondre que perquè m’agradava, i tu em vas dir…

—Això, què et vaig dir?

—Que la vida no tenia gaire sentit. I que escriure donava sentit a la vida.

—Això mateix, Marcus. Aquest és l’error que vas cometre fa mesos, quan en Barnaski et va reclamar el nou original. Et vas posar a escriure perquè tenies l’obligació d’escriure un llibre, i no per donar sentit a la teva vida. Fer les coses perquè sí no ha tingut mai sentit, per això no m’estranya que no fossis capaç d’escriure ni una ratlla. El do d’escriure és un do no perquè escriguis correctament, sinó perquè pots trobar-li un sentit a la teva vida. Cada dia hi ha gent que neix i gent que mor. Cada dia exèrcits de treballadors anònims entren i surten de grans edificis grisos. I després hi ha els escriptors. Els escriptors viuen la vida més intensament que els altres, crec jo. No escriguis en nom de la nostra amistat, Marcus. Escriu perquè és l’única manera que aquesta cosa insignificant que s’anomena vida sigui una experiència valuosa i gratificant.

Me’l vaig mirar fixament una bona estona. Tenia la sensació que estava assistint a l’última lliçó del Mestre. Era una sensació insuportable. Al final va dir:

—Li encantava l’òpera, Marcus. Posa-ho al llibre. La seva preferida era Madame Butterfly. Deia que les òperes més boniques eren les històries d’amor tristes.

—Qui? La Nola?

—Sí. Aquella nena de quinze anys tenia devoció per l’òpera. Després de l’intent de suïcidi se’n va anar a passar deu dies a Charlotte’s Hill, una casa de repòs. El que avui en diríem una clínica psiquiàtrica. Jo la visitava d’amagat. Li portava discos d’òpera i els escoltàvem amb un tocadiscos portàtil. S’emocionava tant que li queien les llàgrimes, deia que si no aconseguia ser actriu a Hollywood seria cantant a Broadway. I jo li deia que seria la millor cantant de la història d’Amèrica. Saps què, Marcus? Jo crec que la Nola Kellergan hauria pogut deixar empremta en aquest país.

—Tu creus que podria ser que els seus propis pares l’agredissin? —vaig preguntar.

—No, em sembla poc probable. I a més hi ha l’original, i la nota… De tota manera, no veig en David Kellergan assassinant la seva pròpia filla.

—Però rebia cops…

—Aquests cops… Eren història a part…

—I Alabama? Te’n va parlar, la Nola, d’Alabama?

—D’Alabama? Els Kellergan venien d’Alabama, sí.

—No, hi ha alguna cosa més, Harry. Jo crec que a Alabama devia passar alguna cosa i que aquesta cosa segurament té alguna relació amb el fet que marxessin. Però no sé què… No sé qui m’ho podria dir.

—Pobre Marcus, em fa l’efecte que com més grates més enigmes descobreixes.

—Només és una impressió, Harry. A part d’això, he descobert que la Tamara Quinn estava al cas de la Nola i tu. M’ho ha dit ella. El dia que la Nola va intentar suïcidar-se es va presentar feta una fúria a casa teva perquè l’havies deixat plantada en una garden-party que havia organitzat. I com que no t’hi va trobar, va començar a tafanejar pel teu estudi. Va ensopegar amb un full que acabaves d’escriure sobre la Nola.

—Ara que ho dius, recordo que vaig trobar a faltar un dels fulls que havia escrit. El vaig buscar pertot arreu, però res. Vaig pensar-me que l’havia perdut, però aleshores ja em va estranyar bastant, perquè sempre he sigut molt endreçat. Què en va fer?

—Diu que el va extraviar…

—Les cartes anònimes eren cosa seva?

—Ho dubto. Ni tan sols li va passar pel cap que hagués passat res entre tu i la Nola. Simplement es pensava que tenies fantasies amb ella. Per cert, l’intendent Pratt et va interrogar, durant la investigació sobre la desaparició de la Nola?

—L’intendent Pratt? No, mai.

Que estrany: com és que l’intendent Pratt no va interrogar mai en Harry en el marc de la investigació, quan la Tamara afirmava que l’havia informat del que sabia? Sense esmentar la Nola ni el quadre, vaig arriscar-me a esmentar el nom de Stern.

—L’Stern? —em va dir en Harry—. Sí que el conec. Era el propietari de la casa de Goose Cove. L’hi vaig comprar després de l’èxit d’Els orígens del mal.

—El coneixies gaire?

—Gaire no. Ens vam veure una o dues vegades durant aquell estiu del 1975. La primera va ser al ball d’estiu. Sèiem a la mateixa taula. Era un home simpàtic. Després el vaig tornar a veure alguna vegada. Era generós, creia en mi. Ha fet molt per la cultura, és un home profundament bo.

—Quan el vas veure per última vegada?

—Per última vegada? Devia ser per a la compravenda de la casa. Cap a finals del 1976. Però per què el treus a la conversa, així de cop i volta?

—Perquè sí. Escolta, Harry, el ball d’estiu aquest que dius, és el ball on la Tamara Quinn esperava que portessis la seva filla?

—Exacte. Al final hi vaig anar sol. Quina nit… Saps que vaig guanyar el primer premi de la rifa?: una setmana de vacances a Martha’s Vineyard.

—I hi vas anar?

—És clar.

Aquella nit, arribar a Goose Cove vaig trobar un correu electrònic d’en Roy Barnaski amb una oferta que cap escriptor podria rebutjar.

I en un document adjunt, un esborrany de contracte on em prometia un avançament d’un milió de dòlars.

Aquella nit vaig estar molta estona despert mentre m’assaltaven pensaments de tota mena. Cap a dos quarts d’onze em va trucar la meva mare. Se sentia soroll de fons i ella parlava molt fluixet.

—Mare?

—Markie! Markie, no endevinaries mai amb qui estic.

—Amb el pare?

—Sí, però no. Resulta que el teu pare i jo hem decidit sortir a la nit per Nova York i hem anat a sopar a aquell italià que hi ha prop de Columbus Circle. I amb qui ensopeguem, davant de l’entrada? Amb la Denise! La teva secretària!

—Ah sí?

—Ara no et facis l’innocent! Et penses que no sé el que has fet? M’ho ha explicat tot! Tot!

—Com, tot?

—Que l’has despatxat!

—No l’he despatxat, mare. Li he trobat una bona feina a Schmid & Hanson. Ja no tenia res per proposar-li, ja no hi havia llibre, ni projecte, ni res! Bé li havia d’assegurar una mica el futur, no? Li vaig trobar una feina boníssima al departament de màrqueting.

—Ai, Markie, ens hem llançat en braços l’una de l’altra. Diu que et troba a faltar.

—Sisplau, mare.

Va continuar en un xiuxiueig més feble encara. Amb prou feines se la sentia.

—Se m’ha acudit una cosa, Markie.

—Quina cosa?

—Coneixes el gran Jack London?

—L’escriptor? Sí. Què hi té a veure?

—Ahir al vespre vaig veure un documental sobre ell. Quina casualitat tan providencial que ahir precisament mirés aquest programa! Doncs resulta que es va casar amb la secretària. La secretària! És un senyal, Markie! No és gens lletja, i a més té estrògens per donar i per vendre! Ho sé, les dones les notem, aquestes coses. És fèrtil, dòcil i et farà un fill cada nou mesos! Jo l’ensenyaré a pujar les criatures i així seran totes com a mi m’agrada! No és fantàstic?

—Ni parlar-ne. No m’agrada, és massa gran per a mi i a part ja té nòvio. I a més això de casar-se amb la secretària no es fa.

—Però si el gran Jack London ho va fer, vol dir que no passa res! Va amb un home, sí, però és un calçasses! Fa olor de colònia de supermercat. I tu ets un gran escriptor, Markie. Tu ets el Fantàstic!

—El Fantàstic ha quedat superat per en Marcus Goldman, mare. I va ser aquell dia quan vaig començar a viure.

—Què vols dir?

—No res, mare. Deixa sopar la Denise tranquil·la, sisplau.

Al cap d’una hora va passar per casa una patrulla de la policia per assegurar-se que anava tot bé. Eren dos joves agents de la meva edat, molt simpàtics. Els vaig oferir cafè i em van dir que es quedarien una estona davant de casa. Feia una nit agradable i per la finestra oberta els sentia xerrar i fer broma, asseguts al capó del cotxe mentre es fumaven un cigarret. Sentint-los em vaig sentir de cop i volta molt sol i molt lluny del món. Acabaven d’oferir-me una quantitat astronòmica de diners per publicar un llibre que em tornaria a posar indefectiblement en primera línia, tenia una vida que era el somni de milions d’americans, i tot i així em faltava alguna cosa: una vida de debò. La primera part de la meva existència me l’havia passat satisfent les meves ambicions, i ara encetava la segona intentant mantenir-les vives; però, pensant-hi bé, em preguntava quan decidiria viure i prou. Vaig repassar els milers d’amics virtuals del meu compte de Facebook; no n’hi havia ni un a qui pogués trucar per anar a fer una cervesa. Jo volia un grup de bons amics amb qui pogués seguir la lliga d’hoquei i marxar d’acampada el cap de setmana; volia una nòvia simpàtica i dolça que em fes riure i somiar una mica. No volia continuar estant sol.

A l’estudi d’en Harry vaig mirar-me una bona estona les fotografies que havia fet del quadre i que en Gahalowood m’havia donat ampliades. Qui n’era l’autor? En Caleb? L’Stern? Fos qui fos, el quadre era preciós. Vaig engegar el lector de minidiscos i vaig tornar a escoltar la conversa d’aquell dia amb en Harry.

Seguint el consell d’en Harry, em vaig tornar a posar davant de l’ordinador per continuar escrivint.

Extractes d’Els orígens del mal, de Harry L. Quebert

El drama havia tingut lloc un diumenge. Ella se sentia desgraciada i havia intentat matar-se.

El seu cor ja no tenia forces per continuar bategant si no bategava per ell. El necessitava per viure. Des que ell ho havia entès, l’anava a veure cada dia a l’hospital per mirar-la en secret. Com podia ser que una persona tan maca hagués intentat matar-se? Se sentia culpable. Era com si fos ell, qui li havia fet mal.

Cada dia s’asseia en secret en un banc dels grans jardins públics que hi havia al voltant de la clínica i esperava el moment que ella sortia que li toqués el sol. La mirava viure. Viure era importantíssim. Llavors aprofitava que no era a l’habitació per anar a deixar-li una carta sota el coixí.