—Has de deixar estar aquesta investigació, Marcus.

Aquestes van ser les primeres paraules que em va dir la Jenny quan vaig anar a veure-la al Clark’s perquè m’expliqués quina relació va tenir amb en Harry l’any 1975. A la televisió local havien parlat de l’incendi i la notícia ja s’anava escampant de mica en mica.

—I per quin motiu l’hauria de deixar estar? —li vaig preguntar.

—Perquè estic patint molt per tu. No m’agraden gens aquestes coses… —Tenia una tendresa maternal a la veu—. La cosa comença amb un incendi i vés a saber com acaba.

—No marxaré d’aquesta ciutat fins que no hagi entès què va passar fa trenta-tres anys.

—Ets d’allò que no hi ha. Ets més tossut que una mula, igual que en Harry!

—M’ho prenc com un compliment.

Va somriure.

—Deixem-ho estar. I què puc fer per tu?

—M’agradaria que parléssim una estona. Podríem sortir a estirar les cames, si et sembla.

Va deixar l’empleada a càrrec del Clark’s i vam baixar fins al port. Ens vam asseure en un banc, de cara al mar, i em vaig mirar aquella dona, que segons els meus càlculs devia tenir cinquanta-set anys. Li havien passat els anys, estava massa prima, se li veien les marques del temps a la cara i uns ulls enfonsats. Vaig intentar imaginar-me-la tal com me l’havia descrit en Harry, una noia rossa, guapa, molsuda, que havia estat la reina de la bellesa durant els anys d’institut. De cop i volta em va preguntar:

—Marcus…, com és?

—El què?

—La glòria.

—Fa mal. És agradable, però moltes vegades fa mal.

—Em recordo de quan estaves estudiant i venies al Clark’s amb en Harry per treballar els textos que havies escrit. Et feia pencar com un negre. Us hi passàveu hores, a la seva taula, rellegint, guixant els papers, tornant a començar. Em recordo de quan t’estaves a Aurora, quan se us veia a tots dos corrent de matinada amb aquella disciplina fèrria. Saps que se’l veia exultant, quan venies tu? No era el mateix. Sempre sabíem quan havies de venir perquè uns quants dies abans ja ho anunciava a tothom. Anava dient: «Ja t’ho he dit, que la setmana que ve em ve a veure en Marcus? Quin paio tan extraordinari. Arribarà lluny, ho sé». Les teves visites li canviaven la vida. La teva presència li canviava la vida. La gent no és beneita: tothom sabia que sol que estava en Harry en aquella casa immensa. El dia que vas desembarcar en la seva vida tot va canviar. Com si hagués tornat a néixer. Com si el vell solitari hagués trobat finalment una persona capaç d’estimar-lo. Les teves estades a Aurora li anaven molt bé. I quan marxaves ens posava el cap com un timbal: que si en Marcus això, que si en Marcus allò. Estava orgullosíssim de tu. Tan orgullós com pot estar-ho un pare del seu fill. Tu eres el fill que no havia tingut mai. Parlava de tu a tothora: tu no te n’has anat mai d’Aurora, Marcus. I un bon dia et veiem al diari. El fenomen Marcus Goldman. Havia nascut un gran escriptor. En Harry va comprar tots els diaris de la botiga, va pagar rondes de xampany al Clark’s. Un brindis per en Marcus! I et vam veure a la tele, et vam sentir a la ràdio, a tot el país no es parlava de res més que de tu i el teu llibre. Va comprar-ne desenes d’exemplars i els va anar repartint pertot arreu. Nosaltres li preguntàvem com estaves i quan et tornaríem a veure per aquí, i ell ens deia que segur que t’anava tot molt bé però que no tenia gaires notícies teves. Que devies anar molt enfeinat. D’un dia per l’altre vas deixar de trucar-li, Marc. Estaves tan ocupat fent-te l’important, sortint als diaris i exhibint-te a la televisió, que el vas deixar penjat. No vas tornar mai més per aquí. Tan orgullós de tu que estava ell. Només esperava un petit gest per part teva que no arribava mai. Però com que tu ja havies triomfat, ja havies assolit la glòria, ja no el necessitaves.

—És mentida! —vaig exclamar—. Em vaig deixar portar per l’èxit, però pensava en ell. Cada dia. No vaig tenir ni un moment per a mi mateix.

—Ni un momentet per trucar-li?

—Sí que li vaig trucar.

—Sí. Quan ja t’arribava l’aigua al coll. Perquè després d’haver venut no sé quants milions de llibres, el gran escriptor estava acollonit perquè ja no sabia què escriure. Això també vam poder seguir-ho en directe, per això ho sé. Se’ns presenta en Harry a la barra del Clark’s tot amoïnat perquè acaba de rebre una trucada teva dient que estàs tan deprimit, que no se t’acut cap idea per al llibre, que el teu editor et prendrà fins a l’últim cèntim del dineral que has guanyat i que tant t’estimes. I de cop tornes a aparèixer per Aurora, amb ulls de gos abandonat, i en Harry vinga a fer tot el que pot per aixecar-te la moral. Pobre escriptor desgraciadet, i ara què escriuràs? Fins que fa dues setmanes arriba el miracle: esclata l’escàndol, i qui apareix per aquí? El bon jan d’en Marcus. Què hi has vingut a fotre, a Aurora, Marcus? A buscar la inspiració per escriure el teu pròxim llibre?

—Què t’ho fa pensar, això?

—La meva intuïció.

Estava tan tocat que per un moment no vaig saber què respondre. Finalment vaig dir:

—El meu editor m’ha proposat escriure’n un llibre. Però no ho penso fer.

—Doncs precisament és el que hauries de fer, Marc! Un llibre és segurament l’única manera de demostrar a Amèrica que en Harry no és cap monstre. Ell no ha fet res, n’estic segura. M’ho diu el cor. No el pots deixar penjat, no té ningú més, a part de tu. Tu ets famós, la gent t’escoltarà. Has de fer un llibre sobre en Harry, sobre els anys que heu passat junts. Explicar quin home tan excepcional que és.

Vaig murmurar:

—L’estimes, oi?

Va abaixar els ulls.

—Em sembla que no sé què significa el verb estimar.

—Doncs a mi em sembla que sí. Només cal sentir com parles d’ell, per molt que t’esforcis a odiar-lo.

Va fer un somriure amarg i va confessar amb veu plorosa:

—Fa més de trenta anys que penso en ell cada dia. Que el veig sol, quan jo hauria donat qualsevol cosa per fer-lo feliç. I jo què…? Mira’m, Marcus… Jo havia de ser una estrella de cine i no sóc més que l’estrella de l’oli de fregir. No he tingut la vida que jo volia.

Vaig veure que estava a punt de confessar-se i li vaig demanar:

—Jenny, parla’m de la Nola. Sisplau.

Va fer un somriure trist.

—Era una noia molt maca. La meva mare li tenia molt d’afecte. En deia meravelles, i a mi allò em posava negra. Perquè abans de la Nola la princeseta més guapa d’aquesta ciutat era jo. La que tothom mirava. Tenia nou anys, quan va arribar. Aleshores la gent encara passava d’ella, és clar. Però un estiu, com els passa sovint a les noies quan arriben a la pubertat, aquesta mateixa gent es va adonar que la petita Nola s’havia convertit en una noia preciosa, amb unes cames impressionants, uns pits generosos i una cara angelical. I aquella nova Nola en banyador despertava un gran desig.

—N’estaves gelosa?

Va rumiar un moment abans de respondre.

—Bah!, ara ja t’ho puc dir, quina importància té: sí, estava una miqueta gelosa. Els homes se la miraven, i això les dones ho veuen.

—Però si només tenia quinze anys.

—No semblava pas una nena, creu-me. Era una dona. Una dona guapíssima.

—Sospitaves res, d’ella i en Harry?

—En absolut. Aquí no se la imaginava ningú, una cosa així. Ni amb en Harry ni amb ningú. Era una noia guapíssima, d’acord. Però tenia quinze anys, i tothom ho sabia. I a més era la filla del reverend Kellergan.

—Així que entre vosaltres dues no hi va haver rivalitat per en Harry?

—No, i ara!

—I entre en Harry i tu va passar res?

—Pots comptar. Vam sortir alguna vegada. Tenia molt d’èxit, amb les dones d’aquí. Imagina’t, un gran escriptor de Nova York en un poble de mala mort com aquest…

—Jenny, m’agradaria fer-te una pregunta que potser t’estranyarà, però… Tu sabies que quan va arribar aquí no era ningú, en Harry? No era més que un simple mestre d’institut que s’havia polit tots els estalvis per pagar el lloguer de la casa de Goose Cove.

—Què? Però si ja era escriptor…

—Havia publicat una novel·la, però pel seu propi compte i sense gens d’èxit. Jo crec que hi va haver un malentès, amb això de si era famós o no, i que ell se’n va aprofitar per poder ser a Aurora el que hauria volgut ser a Nova York. Com que a més de seguida va publicar Els orígens del mal i es va fer famós, la il·lusió va ser perfecta.

La Jenny va riure gairebé divertida.

—Ostres! No ho sabia. Carai, amb en Harry… Recordo la nostra primera cita. Jo estava molt emocionada, aquell dia. Me’n recordo de la data perquè era el dia de la festa nacional. El 4 de juliol del 1975.

Vaig fer un càlcul mental ràpid: el 4 de juliol era uns quants dies després de l’escapada a Rockland. En aquell moment en Harry havia decidit treure’s la Nola del cap. Vaig animar la Jenny a continuar amb la seva història:

—Parla’m d’aquell 4 de juliol.

Va tancar els ulls com si encara hi fos.

—Feia un dia preciós. En Harry havia vingut al Clark’s aquell mateix dia i m’havia proposat que anéssim junts a veure els focs artificials a Concord. M’havia dit que em passaria a buscar per casa a les sis de la tarda. En principi jo no acabava el torn fins a dos quarts de set, però li vaig dir que m’anava molt bé aquella hora. La mare em va deixar plegar abans perquè tingués temps d’arreglar-me.

Divendres 4 de juliol del 1975

A casa de la família Quinn, a Norfolk Avenue, tot eren nervis. Ja eren tres quarts de sis i la Jenny encara no estava arreglada. Pujava i baixava les escales com una esperitada en roba interior i amb un vestit diferent a la mà cada vegada.

—I aquest què, mare? Què trobes? —li va preguntar entrant per setena vegada a la sala d’estar, on hi havia la seva mare.

—No, aquest no —va dictaminar amb severitat la Tamara—, et fa les cuixes grosses. No deus pas voler que en Harry Quebert es pensi que ets una fartanera? Emprova-te’n un altre!

La Jenny es va afanyar escales amunt cap a la seva habitació, ploriquejant perquè era lletgíssima i no tenia res per posar-se i continuaria sola i lletja fins que es morís.

La Tamara estava molt nerviosa: la seva filla havia d’estar a l’altura. En Harry Quebert tenia molta més categoria que els nois d’Aurora, i no s’hi valia a badar. Així que la seva filla l’havia avisat que havia quedat amb ell a la tarda, li havia manat que marxés del Clark’s: era l’hora punta del migdia i tenia el restaurant ple, però no volia que la Jenny passés allà ni un segon més i que li quedessin els cabells i la pell impregnats de la pudor de refregit. Havia d’estar perfecta per a en Harry. La va enviar a la perruqueria i a fer-se la manicura, i ella va fer dissabte a fons i va preparar un aperitiu «refinat», segons ella, per si en Harry Quebert volia picar alguna cosa de passada. Així doncs, la seva Jenny no s’equivocava: en Harry la festejava. Estava excitadíssima, no podia evitar pensar en el casament: per fi col·locaria la filla. Va sentir la porta de l’entrada: el seu marit, en Robert Quinn, que treballava d’enginyer en una fàbrica de guants de Concord, acabava d’arribar a casa. La Tamara va esbatanar el ulls horroritzada.

En Robert es va adonar de seguida que la planta baixa estava neta i endreçada de dalt a baix. Hi havia un ram d’iris preciós a l’entrada i uns tapets que no havia vist mai.

—Es pot saber què passa aquí, Tresoret meu? —va preguntar a l’entrar a la sala d’estar, on hi havia parada una tauleta amb rebosteria, pastetes salades, una ampolla de xampany i copes de flauta.

—Ostres, Bobby, rei meu —li va respondre la Tamara, irritada però fent esforços per no ser desagradable—, que inoportú que ets. No em va gens bé, que estiguis per aquí enredant. T’he deixat un missatge a la fàbrica.

—Doncs no me l’han donat. Què deia?

—Que no tornessis a casa abans de les set sota cap concepte.

—Ah. I per què?

—Perquè, encara que no t’ho creguis, en Harry Quebert ha convidat la Jenny a anar a veure els focs artificials a Concord aquest vespre.

—I qui és en Harry Quebert?

—Ostres, Bobbo, hauries d’estar una mica més al dia de la vida social! És aquell gran escriptor que va arribar a finals de maig.

—Ah. I per què se suposa que no puc ser a casa?

—Com que «Ah»! Aquesta sí que és bona! Resulta que un gran escriptor festeja la nostra filla i a tu no se t’acut res més que dir «ah». Doncs mira, precisament per això no volia que fossis a casa, perquè no saps tenir una conversa elegant. Pensa que en Harry Quebert no és un qualsevol: està vivint a la casa de Goose Cove.

—A la casa de Goose Cove? Carai, tu.

—Per a tu és un dineral, però per a un paio com ell llogar la casa de Goose Cove és com tirar una escopinada a l’aigua. A Nova York és una celebritat!

—Com tirar una escopinada a l’aigua? No ho havia sentit dir mai, això.

—Ai, Bobbo, és que no saps res.

En Robert va arrufar el nas i va anar cap al petit bufet que havia preparat la seva dona.

—Sobretot no toquis res, Bobbo!

—Què són totes aquestes coses?

—No són coses. És un aperitiu selecte. És molt fi.

—Però que no m’havies dit que anàvem a sopar hamburgueses a casa dels veïns, avui? Sempre anem a menjar hamburgueses a casa dels veïns, el 4 de juliol!

—Sí, ja hi anirem. Però més tard! I sobretot no se t’acudeixi dir-li a en Harry que mengem hamburgueses a casa dels veïns com si fóssim gent senzilla.

—Però és que som gent senzilla. A mi m’agraden, les hamburgueses. Tu mateixa portes una hamburgueseria.

—No entens res, Bobbo! No és el mateix. I a més jo tinc grans projectes.

—No ho sabia. No me n’havies dit res.

—És que no t’ho explico pas tot.

—I per què no m’ho expliques tot? Jo a tu sí que t’ho explico tot. Per cert, he tingut mal de panxa tota la tarda. Tenia uns gasos bestials. M’he hagut de tancar al despatx i posar-me de quatre grapes per tirar-me pets, del mal que em feia. Veus com t’ho explico tot?

—Prou, Bobbo! Que m’atabales!

La Jenny va tornar a aparèixer amb un altre vestit.

—Vas massa arreglada! —va rondinar la Tamara—. Has d’anar elegant però informal!

En Robert Quinn va aprofitar que la seva dona estava distreta per escarxofar-se a la seva butaca preferida i servir-se un got de whisky.

—Prohibit seure! —va cridar la Tamara—. Que m’ho embrutaràs tot. Tu saps les hores que m’he passat netejant? Aprofita i corre a canviar-te.

—A canviar-me?

—Vés a posar-te americana i corbata, no rebràs pas en Harry Quebert en sabatilles!

—Has tret l’ampolla de xampany que guardàvem per a una gran ocasió?

—És que és una gran ocasió! Tu no vols que la nostra filla faci un bon casament? Doncs no et queixis tant i corre a canviar-te. Deu estar a punt d’arribar.

La Tamara va escortar el seu marit fins a les escales per assegurar-se que feia el que li havia manat. En aquell moment la Jenny va baixar plorant només amb calcetes i els pits enlaire, dient entre sanglots que s’estimava més anul·lar-ho tot, que era massa per a ella. En Robert va aprofitar per queixar-se que volia llegir el diari sense haver de tenir una gran conversa amb aquell gran escriptor, i que a més ell no llegia mai llibres perquè li feien venir son, i no sabria què dir-li. Eren tres quarts i cinc de sis, és a dir que només faltaven deu minuts perquè fos l’hora de la cita. Eren tots tres al rebedor, barallant-se, quan de sobte va sonar el timbre. La Tamara es va pensar que li agafava un cobriment. Ja era allà. El gran escriptor arribava abans de l’hora.

Acabaven de trucar. En Harry va anar cap a la porta. Duia un vestit de lli i un barret lleuger: estava a punt de sortir per anar a buscar la Jenny. Va obrir; era la Nola.

—Nola? Què hi fas, aquí?

—Es diu «hola». La gent ben educada es diu «hola», quan es troba, i no pas «què hi fas aquí?».

En Harry va somriure.

—Hola, Nola. Perdona, és que no m’esperava veure’t.

—Què passa, Harry? No he sabut res més de tu des que vam anar a passar el dia a Rockland. No has donat senyals de vida en tota la setmana! Que em vaig portar malament? O que vaig ser desagradable, potser? Oh, Harry, em va agradar tant passar el dia amb tu a Rockland. Va ser màgic!

—No estic gens enfadat, Nola. A mi també em va agradar molt passar el dia amb tu a Rockland.

—I doncs, per què no has donat senyals de vida?

—Per culpa del llibre. He tingut molta feina.

—M’agradaria ser amb tu cada dia, Harry. Tota la vida.

—Ets un àngel, Nola.

—Ara ja podem. Ja no tinc escola.

—Què vol dir, que ja no tens escola?

—Que s’ha acabat l’escola, Harry. Són vacances. Que no ho sabies?

—No.

Va fer una cara riallera:

—Seria fantàstic, no? Hi he estat rumiant i he pensat que podria venir aquí a cuidar-te. Treballaries millor en aquesta casa que no pas enmig del xivarri del Clark’s. Pots escriure a la terrassa. Trobo que el mar és tan bonic que segur que t’inspiraria! I jo em cuidaria que estiguessis bé. Et prometo que et cuidaré molt bé, que m’hi dedicaré en cos i ànima, que et faré un home feliç! Sisplau, deixa’m fer-te un home feliç, Harry.

Es va adonar que portava un cistell.

—És un pícnic —li va dir—. Perquè sopis avui. Fins i tot porto una ampolla de vi. He pensat que podríem fer un pícnic a la platja, seria tan romàntic!

Ell no volia pícnics romàntics, no volia ser a prop d’ella, no en volia saber res: se l’havia de treure del cap. Es penedia d’aquell dissabte a Rockland: se n’havia anat a un altre estat amb una noia de quinze anys sense que els seus pares ho sabessin. Si els hagués aturat la policia potser fins i tot s’haurien pensat que l’havia segrestat. Aquella noia seria la seva perdició, l’havia de fer fora de la seva vida.

—No puc, Nola —es va limitar a dir.

Va semblar molt decebuda.

—Per què?

Li havia de dir que havia quedat amb una altra dona. Li faria mal sentir-ho, però havia d’entendre que la seva història era impossible. Però no va tenir prou valor i va tornar a dir-li una mentida:

—Me n’haig d’anar a Concord a veure el meu editor, que hi ha anat per la festa del 4 de juliol. Serà un avorriment. M’hauria estimat més fer alguna cosa amb tu.

—Puc venir amb tu?

—No. Vull dir que t’hi avorriries.

—Et trobo guapíssim, amb aquesta camisa, Harry.

—Gràcies.

—Harry… Estic enamorada de tu. Des d’aquell dia de pluja que et vaig veure a la platja, estic bojament enamorada de tu. M’agradaria passar la resta de la vida amb tu.

—Para, Nola. No diguis aquestes coses.

—Per què? Si és la veritat! No suporto no passar ni que sigui un sol dia lluny del teu costat! Cada cop que et veig tinc la impressió que la meva vida és més bonica! En canvi tu no em suportes, oi?

—I ara! Això no és veritat.

—Ja sé que em trobes lletja. I que a Rockland em vas trobar avorrida. Per això no has donat senyals de vida. Trobes que sóc lletja com un pecat, tonta i avorrida.

—No diguis bestieses. Va, que et porto a casa.

—Digue’m «Nola estimada»… Torna-m’ho a dir.

—No puc, Nola.

—Sisplau!

—No puc. Són paraules prohibides!

—Per què? Però per què, per l’amor de Déu? Per què no podem estimar-nos si ens estimem?

—Anem, Nola —va insistir ell—. T’acompanyo a casa.

—Però Harry, quin sentit té viure si no ens podem estimar?

Ell no va respondre i la va portar cap al Chevrolet negre. Ella plorava.

No era en Harry Quebert, qui havia trucat al timbre, sinó l’Amy Pratt, la dona de l’intendent de la policia d’Aurora. Anava de porta en porta en qualitat d’organitzadora del ball d’estiu, un dels esdeveniments més importants de la ciutat, que aquell any tindria lloc el dissabte 19 de juliol. Al sentir el timbre la Tamara havia enviat la filla mig despullada i el marit al pis de dalt, però va constatar alleujada que a l’altra banda de la porta no hi havia el seu cèlebre visitant, sinó l’Amy Pratt, que anava venent números per a la rifa de la nit del ball. Aquell any el primer premi era una setmana de vacances en un magnífic hotel de l’illa de Martha’s Vineyard, a Massachusetts, on passaven les vacances molts famosos. Quan va sentir anunciar aquest primer premi, a la Tamara se li van il·luminar els ulls: va comprar-ne dos talonaris sencers i, tot i que per educació hauria hagut d’oferir una taronjada a la visitant —que a més era una dona que apreciava—, la va fer fora sense manies perquè ja eren les cinc i cinquanta-cinc minuts. La Jenny, que ja s’havia asserenat, va tornar a baixar amb un vestidet d’estiu de color verd que li quedava preciós, seguida del pare, que s’havia posat un vestit de tres peces.

—No era en Harry, sinó l’Amy Pratt —va declarar la Tamara, fastiguejada—. Jo ja ho sabia, que no seria ell. Si us haguéssiu vist guillar com dos conills. Ha! Jo ja ho sabia, que no seria ell, perquè ell és una persona refinada, i les persones refinades no arriben abans de l’hora. És de pitjor educació que no pas arribar tard. A veure si t’entra al cap, Bobbo, que tu sempre tens por de fer tard.

El rellotge de la sala d’estar va tocar les sis i la família Quinn es va posar en fila darrere la porta de l’entrada.

—Sobretot sigueu naturals! —va implorar la Jenny.

—Si som molt naturals —va respondre la seva mare—. Oi que sí, Bobbo, que som naturals?

—Sí, Tresoret meu. Ai que em sembla que torno a tenir gasos: em sento com una olla a pressió a punt d’explotar.

Al cap de pocs minuts en Harry trucava a la porta de casa dels Quinn. Acabava de deixar la Nola en un carrer de prop de casa seva, perquè no els veiessin junts. L’havia deixat plorant.

La Jenny em va explicar que aquell vespre del 4 de juliol va ser un moment meravellós, per a ella. Em va descriure emocionada la fira, el sopar, els focs artificials al cel de Concord.

Per la manera com parlava d’en Harry vaig adonar-me que no havia deixat d’estimar-lo mai, i que l’aversió que ara sentia per ell era sobretot l’expressió del mal que li feia que l’hagués abandonat per la Nola, la petita cambrera dels dissabtes i la noia per a qui havia escrit una obra mestra. Abans de separar-nos li vaig preguntar:

—Jenny, tu qui creus que és la persona que em podria explicar més coses sobre la Nola?

—Sobre la Nola? El seu pare, evidentment.

El seu pare. Evidentment.