—Harry, tinc com un dubte sobre el que estic escrivint. No sé si és bo. Si val la pena…

—Posa’t els pantalons curts, Marcus. I vés-te’n a córrer.

—Ara? Però si plou a bots i barrals.

—No siguis tan nyicris i para de gemegar. La pluja no ha matat mai ningú. Si no tens valor per sortir a córrer sota la pluja, no tindràs valor per escriure un llibre.

—Això és un altre dels teus famosos consells?

—Sí. I és un consell aplicable a totes les persones que viuen dintre teu: l’home, el boxejador i l’escriptor. Si un dia tens algun dubte sobre el que tens entre mans, vés a córrer. Corre fins a tornar-te boig: sentiràs néixer dins teu aquesta ràbia de vèncer. Saps què, Marcus?, jo abans també odiava la pluja…

—I què et va fer canviar d’opinió?

—Una persona.

—Qui.

—Vinga, en marxa. Vés-te’n ja. I no tornis fins que no estiguis esgotat.

—Com vols que n’aprengui si no m’expliques mai res?

—Fas massa preguntes, Marcus. Que corris bé.