Això passava el dijous 12 de juny del 2008. M’havia passat tot el matí a casa, llegint a la sala d’estar. A fora feia calor però plovia: feia tres dies que un plugim tebi remullava Nova York. Cap a la una va sonar el telèfon. Vaig despenjar i en un primer moment em va semblar que no hi havia ningú a l’altra banda del fil. Fins que vaig sentir un sanglot ofegat.

—Digui? Digui? Qui hi ha? —vaig preguntar.

—És…, és morta.

Amb prou feines se li sentia la veu, però el vaig reconèixer de seguida.

—Harry? Harry, ets tu?

—És morta, Marcus.

—Morta? Qui és morta?

—La Nola.

—Què? Com?

—És morta, i tot és culpa meva. Marcus… Què he fet? Déu meu, què he fet?

Plorava.

—Harry, de què m’estàs parlant? Que estàs intentant dir-me?

Va penjar. Vaig trucar immediatament a casa seva, però no m’agafava el telèfon. El mòbil tampoc. Vaig insistir-hi unes quantes vegades, li vaig deixar uns quants missatges al contestador. Però res. Em vaig amoïnar. En aquell moment encara ignorava que en Harry m’havia trucat des de la comissaria general de la policia estatal de Concord. No vaig entendre res del que estava passant fins que, cap a les quatre de la tarda, em va telefonar en Douglas.

—Hòstia, Marc, ja ho saps? —es va esgargamellar.

—Si ja sé el què?

—Engega la tele, hòstia! És sobre en Harry Quebert! És en Quebert!

—En Quebert? Què li passa?

—Engega la tele, collons!

Vaig posar immediatament un canal d’informació. Estupefacte, vaig veure que sortien a la pantalla unes imatges de la casa de Goose Cove mentre el presentador explicava: «És aquí, al seu domicili d’Aurora, Nou Hampshire, on avui ha estat detingut l’escriptor Harry Quebert després que la policia hagi desenterrat unes restes humanes a la seva finca. Segons les primeres informacions sobre la investigació, podria tractar-se del cos de Nola Kellergan, una noia de la regió que l’agost del 1975, quan tenia quinze anys, va desaparèixer de casa seva sense que se’n sabés mai més res…». De cop i volta tot va començar a fer voltes; em vaig deixar caure al sofà, absolutament esbalaït. Ja no vaig sentir res més: ni la televisió, ni en Douglas, a l’altra banda del fil, cridant: «Marcus? Ets aquí? Ei! Ha matat una nena? Ha matat una nena?». A dins del meu cap es barrejava tot, com en un malson.

I va ser així com tant jo com una Amèrica commocionada vam saber el que havia passat feia poques hores: a primera hora del matí una empresa de jardineria havia arribat a Goose Cove a petició d’en Harry per plantar unes hortènsies al costat de la casa. Al remoure la terra els jardiners havien trobat ossos humans a un metre de profunditat i havien avisat immediatament la policia. Al cap de poc treien de sota terra un esquelet sencer i arrestaven en Harry.

A la televisió tot anava molt de pressa. Alternaven els directes amb Aurora, on hi havia l’escenari del crim, i Concord, la capital de Nou Hampshire, seixanta milles al nord-oest, on en Harry es trobava detingut a les instal·lacions de la brigada criminal de la policia estatal. Tot d’equips de periodistes desplaçats a corre-cuita seguien ja de prop les investigacions. Aparentment, una pista trobada al costat del cos feia pensar seriosament que es tractava de les restes de la Nola Kellergan; un responsable de la policia ja havia declarat que si aquesta informació s’acabava confirmant assenyalaria també en Harry Quebert com a sospitós de l’assassinat d’una tal Deborah Cooper, l’última persona que havia vist viva la Nola el 30 d’agost del 1975, i que va ser trobada assassinada aquell mateix dia, poc després de trucar a la policia. Posava els cabells de punta. El rumor s’anava inflant de manera exponencial; la informació travessava el país en temps real, retransmesa per televisió, per ràdio, per internet i per les xarxes socials: en Harry Quebert, de seixanta-set anys, un dels autors més importants de la segona meitat de segle, era un sòrdid assassí de nenes.

Vaig trigar molta estona a adonar-me del que estava passant; potser hores. A les vuit del vespre, quan en Douglas es va presentar amoïnat a casa meva per assegurar-se que havia entomat bé el cop, encara estava convençut que es tractava d’un error. Li vaig dir:

—Però com poden acusar-lo de doble assassinat si ni tan sols estan segurs que sigui el cos d’aquesta tal Nola!

—El que està clar és que hi havia un cadàver enterrat al seu jardí.

—I per què havia de donar ordres de cavar al mateix lloc on se suposa que té un cos enterrat? No té ni cap ni peus! Hi haig d’anar.

—A on?

—A Nou Hampshire. Haig d’anar a defensar en Harry.

En Douglas em va replicar amb aquell sentit pràctic tan propi dels naturals de l’Oest Mitjà:

—Ni se t’acudeixi, Marc. No hi vagis. No et fiquis en aquest merder.

—En Harry m’ha trucat.

—Quan? Avui?

—Cap a la una del migdia. Suposo que era l’única trucada que tenia dret a fer. Haig d’anar a fer-li costat! És molt important.

—Important? El que és important és el teu segon llibre. Espero que no m’hagis pres el pèl i que tinguis un original a final de mes. En Barnaski està a punt d’engegar-te a fer punyetes. Que no te n’adones, del que li passarà a en Harry? No et fiquis en aquest merder, Marc, ets massa jove! No t’esguerris la carrera.

Jo no vaig respondre. A la televisió, l’ajudant del fiscal de l’Estat acabava de comparèixer davant un auditori ple de periodistes. Va enumerar els càrrecs que pesaven sobre en Harry: segrest en primer grau i doble assassinat en primer grau. En Harry estava oficialment acusat d’assassinar la Deborah Cooper i la Nola Kellergan. I tot plegat, pel segrest i els dos assassinats, s’exposava a la pena de mort.

La caiguda d’en Harry no havia fet més que començar. Les imatges de la compareixença preliminar de l’endemà van arribar a tots els racons del país. Davant la mirada de desenes de càmeres de televisió i de les ràfegues dels flaixos dels fotògrafs, el vam veure entrar a la sala del tribunal, emmanillat i escortat per la policia. Se’l veia molt afectat: trist, sense afaitar, escabellat, la camisa desbotonada, els ulls inflats. El seu advocat, en Benjamin Roth, era al seu costat. En Roth era un professional famós de Concord que en el passat ja l’havia aconsellat en moltes ocasions i que jo coneixia una mica d’haver-hi coincidit un parell de vegades a Goose Cove.

El miracle de la televisió va permetre que tot Amèrica seguís en directe la compareixença en què en Harry es va declarar no culpable dels crims de què l’acusaven i en què el jutge va decretar-ne la presó provisional al centre penitenciari masculí de l’Estat de Nou Hampshire. La tempesta no havia fet més que començar: en aquell moment jo encara tenia la ingènua esperança que tot plegat es resoldria ràpidament, però una hora després que s’acabés la compareixença vaig rebre una trucada d’en Benjamin Roth.

—En Harry m’ha donat el teu número —em va dir—. M’ha insistit que et telefonés, vol dir-te que és innocent i que no ha matat ningú.

—Ja ho sé, que és innocent! —vaig respondre—. N’estic seguríssim. Com està?

—Malament, pots comptar. La poli l’ha pressionat molt. Ha reconegut que va tenir una història amb la Nola l’estiu abans que desaparegués.

—Sí, això de la Nola ja ho sabia. I de la resta què?

En Roth va vacil·lar un moment abans de respondre.

—Ho nega. Però…

No va acabar la frase.

—Però què? —vaig preguntar jo, nerviós.

—Marcus, no et vull amagar que serà difícil. Tenen proves de pes.

—Què vol dir, proves de pes? Parla clar, collons! Ho haig de saber!

—Això ha de quedar entre tu i jo. No ho ha de saber ningú.

—Jo no en diré res. Pots confiar en mi.

—Al costat de les restes de la noia els investigadors hi han trobat l’original d’Els orígens del mal.

—Què?

—El que sents: l’original d’aquell coi de llibre estava enterrat amb ella. En Harry està emmerdat fins al coll.

—I ha donat alguna explicació?

—Sí. Diu que va escriure aquest llibre per a ella. Que ella es passava la vida ficada a casa seva, a Goose Cove, i que de vegades s’enduia els papers d’ell per llegir-los. Diu que uns quants dies abans de desaparèixer es va endur l’original.

—Què? —vaig exclamar—. Que el llibre el va escriure per a ella?

—Sí. Hem d’impedir com sigui que això s’esbombi. Imagina’t quin escàndol si els mitjans sabessin que un dels llibres més venuts dels últims cinquanta anys a Amèrica no és el simple relat d’una història d’amor, com tothom es pensa, sinó el fruit d’una relació amorosa il·legal entre un paio de trenta-quatre anys i una noieta de quinze.

—Creus que podràs aconseguir la llibertat sota fiança?

—Llibertat sota fiança? Tu no ets conscient de la gravetat de la situació, Marcus: no hi ha llibertat sota fiança que valgui, quan es tracta de crim capital. En Harry es juga una injecció letal. D’aquí a uns deu dies compareixerà davant d’un gran jurat que decidirà si presenta càrrecs i si cal obrir un procés judicial. La majoria de vegades és una mera formalitat, no hi ha dubte que hi haurà un procés judicial. D’aquí a sis mesos, potser un any.

—I mentrestant què?

—S’haurà d’estar a la presó.

—I si és innocent?

—És la llei. Hi insisteixo: la situació és molt greu. L’acusen d’haver assassinat dues persones.

Em vaig enfonsar al sofà. Havia de parlar amb en Harry.

—Digue-li que em truqui! —vaig insistir a en Roth—. És molt important.

—Ja l’hi diré.

—Digue-li que haig de parlar amb ell sens falta i que espero que em truqui.

Tan bon punt vaig penjar vaig agafar Els orígens del mal de la biblioteca. A la primera pàgina hi havia la dedicatòria del Mestre:

Després d’anys de no obrir-lo, em vaig tornar a submergir en el llibre. Era una història d’amor on la narració es barrejava amb passatges epistolars; la història d’un home i d’una dona que s’estimaven tot i que en realitat no els estava permès. Així que el llibre l’havia escrit per a aquella noia misteriosa de la qual jo encara no sabia res. Quan vaig acabar de rellegir-lo, a altes hores de la nit, em vaig aturar una bona estona al títol. Per primer cop em vaig preguntar pel seu significat: per què Els orígens del mal? De quin mal parlava en Harry?

Van passar tres dies, durant els quals les anàlisis d’ADN i les empremtes dentals van confirmar que l’esquelet trobat a Goose Cove era en efecte de la Nola Kellergan. L’examen dels ossos permetia establir que es tractava d’una noia de quinze anys, cosa que indicava que la Nola havia mort més o menys en el moment de la seva desaparició. A més una fractura a la part posterior del crani permetia afirmar amb certesa, tot i que haguessin passat trenta anys d’ençà dels fets, que la víctima havia mort almenys a causa d’un dels cops que havia rebut: la Nola Kellergan havia mort apallissada.

No tenia notícies d’en Harry. Vaig intentar posar-m’hi en contacte a través de la policia estatal, de la presó i fins i tot a través d’en Roth, però no hi va haver manera. Em mossegava les ungles a casa meva, fent-me milers de preguntes, sense poder treure’m del cap aquella misteriosa trucada seva. Al final del cap de setmana ja no vaig poder més i vaig considerar que no tenia altra alternativa que anar a veure què estava passant a Nou Hampshire.

El dilluns 16 de juny del 2008 a primera hora vaig posar les maletes al maleter del meu Range Rover i vaig marxar de Manhattan per la Franklin Roosevelt Drive, vorejant l’East River. Nova York va anar desfilant per davant dels meus ulls: el Bronx, Harlem, i després vaig agafar la I-95 en direcció nord. Fins que no vaig haver-me endinsat prou a l’estat de Nova York no vaig avisar els meus pares que estava anant cap a Nou Hampshire, així no corria el risc de deixar-me convèncer i acabar renunciant-hi i tornant a casa com un bon minyó. La meva mare em va dir que m’havia tornat boig.

—Es pot saber què estàs fent, Markie? Penses anar a defensar aquest bàrbar criminal?

—No és cap criminal, mare. És un amic.

—Doncs els teus amics són criminals! Tinc ton pare al costat, diu que fuges de Nova York per culpa dels llibres.

—No estic fugint.

—Doncs aleshores de què fuges, d’una dona?

—T’acabo de dir que no estic fugint. No tinc cap nòvia, en aquest moment.

—I quan en penses tenir, de nòvia? L’altre dia pensava en la Natàlia aquella que ens vas presentar l’any passat. Per no ser jueva era simpàtica. Per què no li truques?

—Si no la podies ni veure.

—I per què no escrius més llibres? Li agradaves molt a tothom, quan eres un gran escriptor.

—Encara sóc escriptor.

—Torna a casa. Et faré uns frankfurts boníssims i pastís de poma calent amb una bola de gelat de vainilla a sobre que es vagi fonent.

—Mare, tinc trenta anys, me’ls puc fer jo sol, els frankfurts, si vull.

—Doncs mira, ton pare ja no en pot menjar. L’hi ha dit el metge. —Vaig sentir que el meu pare remugava per darrere que de tant en tant sí que en podia menjar un, i ma mare que li tornava a dir: «Se t’han acabat els frankfurts i totes aquestes marranades. El metge diu que t’ho taponen tot!»—. Markie, rei, el pare diu que hauries d’escriure un llibre sobre en Quebert. Que seria una empenta per a la teva carrera. Com que tothom parla d’en Quebert, tothom parlarà del teu llibre. Com és que ja no véns a sopar a casa, Markie? Fa tant de temps! Nyam, nyam, un bon pastís de poma.

Després de travessar Connecticut vaig cometre l’error de treure el disc d’òpera per sentir les notícies de la ràdio, i aleshores vaig descobrir que hi havia hagut una filtració policial: s’havia filtrat als mitjans que amb les restes de la Nola Kellergan hi havien trobat l’original d’Els orígens del mal, i que en Harry havia reconegut que s’havia inspirat en la seva relació amb ella per escriure’l. En un sol matí la notícia havia tingut temps d’escampar-se per tot el país. A la botiga d’una gasolinera on vaig omplir el dipòsit, passat New Haven, em vaig trobar l’empleat amorrat a la pantalla del televisor, que anava explicant la mateixa informació en bucle. Em vaig plantar al seu costat i li vaig fer senyals perquè apugés el volum, i al veure’m la cara de consternació em va preguntar:

—No ho sabia? Fa hores que en parla tothom. On era? A Mart?

—A dins del cotxe.

—Ha. I no té ràdio?

—Anava escoltant òpera. L’òpera em renova les idees.

Se’m va quedar mirant un moment.

—Jo el conec, oi?

—No —vaig respondre.

—Doncs a mi em fa l’efecte que sí…

—Tinc una cara molt vulgar.

—No, estic segur que l’he vist abans… Vostè surt a la tele, oi? És actor?

—No.

—Doncs a què es dedica?

—Sóc escriptor.

—Òndima, és veritat! Si l’any passat teníem el seu llibre aquí a la venda. Me’n recordo perfectament, hi havia el seu careto a la coberta.

Va començar a serpentejar entre els prestatges buscant el llibre, que evidentment ja no hi era. Al final en va trobar un al magatzem i va tornar cap al taulell amb posat triomfal.

—Està clar, és vostè! Miri, el seu llibre. Marcus Goldman; es diu així, està escrit aquí.

—Si vostè ho diu…

—I què? Què s’explica, senyor Goldman?

—Poca cosa, la veritat.

—I es pot saber on va, si no li sap greu que l’hi pregunti?

—A Nou Hampshire.

—Un lloc preciós. Sobretot a l’estiu. I què hi va a fer? A pescar?

—Sí.

—I què pesca? Hi ha llocs que trobes unes perques sensacionals, per allà baix.

—Em sembla que el que pescaré són maldecaps. Vaig a veure un amic que té problemes. Problemes molt greus.

—Home, no crec que siguin tan greus com els d’en Harry Quebert!

Va esclafir a riure, em va estrènyer efusivament la mà, perquè «no se’n veien gaires, de famosos, per allà», i en acabat em va oferir cafè per al camí.

L’opinió pública estava commocionada: la presència de l’original al costat de les despulles de la Nola incriminava en Harry clarament, però el pitjor de tot era que la idea que el llibre s’hagués inspirat en una història d’amor amb una noia de quinze anys suscitava un profund malestar. Com l’havien de veure, ara, aquell llibre? I si tot Amèrica havia exalçat un maníac, elevant en Harry a la categoria d’escriptor estrella? Enmig de l’escàndol, els periodistes es preguntaven sobre les diferents hipòtesis que haurien pogut portar en Harry a assassinar la Nola Kellergan. Potser la noia amenaçava d’explicar la seva relació? Potser ella havia intentar trencar i ell havia perdut el cap? No vaig poder evitar fer-me aquestes preguntes una i altra vegada durant tot el trajecte fins a Nou Hampshire. Vaig intentar distreure’m tancant la ràdio i tornant a l’òpera, però no hi havia cap ària que no em fes pensar en en Harry, i així que em venia ell al cap, em venia també aquella nena que jeia sota terra des de feia trenta anys, al costat de la casa on jo considerava que havia passat alguns dels millors moments de la meva vida.

Després de cinc hores de viatge vaig arribar per fi a Goose Cove. Havia anat conduint d’esma: per què havia anat allà i no a Concord, a veure en Harry i en Roth? Hi havia camionetes amb transmissió per satèl·lit aparcades al voral de la carretera número 1, i a la cruïlla amb el caminet de grava que arribava fins a la casa els periodistes, plantats com estaquirots, feien connexions en directe amb les diferents televisions. Quan vaig intentar girar es van llançar tots a sobre del meu cotxe, barrant-me el pas per veure qui venia. Un d’ells em va reconèixer i va exclamar:

—Ei, és l’escriptor, és Marcus Goldman!

L’eixam es va esverar encara més, els objectius de les càmeres de televisió i dels fotògrafs es van enganxar als vidres del meu cotxe i vaig sentir que em cridaven tota mena de preguntes:

—Creu que en Harry Quebert va matar aquesta noia?

—Vostè sabia que Els orígens del mal l’havia escrit per a ella?

—S’hauria de retirar el llibre de la venda?

Jo no volia fer cap mena de declaració i vaig continuar amb les finestres tancades i les ulleres de sol posades. Uns agents de la policia d’Aurora que hi havia per contenir l’allau de periodistes i curiosos van aconseguir obrir-me pas i vaig poder fer mutis pel caminet, darrere d’uns esbarzers i uns pins molt alts. Encara vaig sentir que algun periodista em cridava:

—Senyor Goldman, com és que ha vingut a Aurora? Què hi fa, a casa d’en Harry Quebert? Senyor Goldman, per què és aquí?

Que per què era allà? Perquè era en Harry. I perquè probablement era el meu millor amic. I és que, per estrany que semblés —i jo mateix no me’n vaig adonar fins aquell moment—, en Harry era l’amic més valuós que tenia. Durant l’època d’institut i d’universitat havia estat incapaç d’establir cap lligam estret amb amics de la meva edat, d’aquells que et queden per sempre. A la meva vida només hi havia en Harry i, curiosament, la qüestió per a mi no era saber si era o no culpable d’allò de què se l’acusava: la resposta no canviava en res la profunda amistat que sentia per ell. Era un sentiment estrany: jo crec que m’hauria agradat odiar-lo i escopir-li a la cara com feia tot el país; hauria estat més fàcil. Però aquell assumpte no alterava en absolut els meus sentiments per ell. En el pitjor dels casos és un home, pensava, i els homes tenen dimonis. Tothom té els seus dimonis. La qüestió és simplement saber fins a quin punt aquests dimonis són tolerables.

Vaig deixar el cotxe a l’aparcament de grava, al costat de la marquesina. El seu Corvette vermell era allà, davant del petit annex que servia de garatge, al lloc on el deixava sempre. Com si l’amo fos a casa i no passés res. Vaig intentar entrar a la casa, però estava tancada amb clau. Era la primera vegada, que jo recordi, que la porta se’m resistia. Vaig fer una volta; ja no hi quedava cap policia, però l’accés a la part del darrere de la finca estava barrat amb precinte. Em vaig limitar a observar de lluny l’ampli perímetre que havien establert i que arribava fins al llindar del bosc. S’hi endevinava el cràter obert que certificava la intensitat de l’escorcoll policial, i al costat mateix les hortènsies oblidades que s’estaven assecant.

M’hi devia passar una hora ben bona, així, perquè de sobte vaig sentir un cotxe darrere meu. Era en Roth, que venia de Concord. M’havia vist a la televisió i havia vingut corrents. Les seves primeres paraules van ser:

—Així que has vingut.

—Sí. Per què?

—En Harry em va dir que vindries. Em va dir que eres més tossut que una mula i que vindries a fotre-hi el nas.

—En Harry em coneix molt bé.

En Roth es va furgar la butxaca de la jaqueta i en va treure un trosset de paper.

—De part seva —em va dir.

Vaig desplegar el full. Era una nota escrita a mà.

—No el deixis tirat —em va dir en Roth—. En Quebert et necessita.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Com ho té?

—Malament. Has vist les notícies? Tothom sap això del llibre. Quin desastre. Com més coses sé, menys clar veig com el defensaré.

—D’on ha sortit la filtració?

—Jo crec que directament de l’oficina del fiscal. Volen augmentar la pressió sobre en Harry destrossant-lo davant l’opinió pública. Volen una confessió completa, saben que en un cas de fa trenta anys no hi ha res com una confessió.

—Quan el podré veure?

—A partir de demà al matí. La presó estatal és a la sortida de Concord. On penses instal·lar-te?

—Aquí, si pot ser.

Va arrufar el nas.

—No ho crec —em va dir—. La policia ha precintat la casa. És l’escenari del crim.

—L’escenari del crim no és allà on hi ha el forat? —vaig preguntar.

En Roth se’n va anar a inspeccionar la porta de l’entrada, en acabat va fer una volta ràpida a la casa i va tornar cap a mi tot somrient.

—Series un bon advocat, Goldman: la casa no està precintada.

—Això vol dir que m’hi puc instal·lar?

—Això vol dir que no està prohibit que t’hi instal·lis.

—No sé si ho acabo d’entendre.

—Aquesta és la grandesa del dret a Amèrica, Goldman: si no hi ha llei, te la inventes. I si s’atreveixen a buscar-te les pessigolles te’n vas a la Cort Suprema i et dóna la raó i publica una sentència a favor teu: Goldman contra l’Estat de Nou Hampshire. Saps per què en aquest país t’han de llegir els drets, quan et detenen? Per què als anys seixanta un tal Ernesto Miranda va ser condemnat per violació sobre la base de la seva pròpia confessió. Doncs resulta que el seu advocat va i al·lega que és injust perquè aquest pobre Miranda no havia anat gaire temps a escola i no sabia que el Bill of Rights l’autoritzava a no confessar res. El cas és que l’advocat aquest munta un escàndol, apel·la a la Cort Suprema i tota la parafernàlia i va i guanya, el cabró! Confessió invalidada, cèlebre sentència Miranda contra l’Estat d’Arizona, i ara la poli, quan t’engarjola, t’ha d’anunciar: «Té dret a guardar silenci. Té dret a un advocat. Si no se’l pot pagar, se n’hi designarà un d’ofici». O sigui, que aquella cantarella que fan sempre a les pel·lícules l’hi devem a l’amic Ernesto! Moral de la història: a Amèrica la justícia és un treball d’equip, Goldman, hi pot participar tothom. Així que pren possessió de la plaça, que no hi ha res que t’ho impedeixi; i si la policia té els collons de venir a tocar-te la pera, els dius que hi ha un buit legal, esmentes la Cort Suprema i després els amenaces d’exigir uns danys i perjudicis bestials. Això sempre els espanta. El problema és que no tinc claus de la casa.

Me’n vaig treure un joc de la butxaca.

—Me les va donar en Harry fa temps —vaig dir.

—Goldman, ets un mag! Això sí, sisplau, no travessis el precinte de la policia: ens ficaríem en un embolic.

—T’ho prometo. Per cert, Benjamin, què n’han tret, de l’escorcoll de la casa?

—Res. La policia no ha trobat res. Per això l’accés a la casa està lliure.

En Roth va marxar i jo vaig entrar en aquell casalot desert. Vaig tancar la porta amb clau i vaig anar directe cap a l’estudi a buscar la famosa capsa. Però ja no hi era. Què en devia haver fet en Harry? Havia de trobar-la tant sí com no i vaig començar a regirar els prestatges de l’estudi i de la sala, però res. Aleshores vaig decidir inspeccionar totes les habitacions una per una buscant qualsevol cosa, per petita que fos, que em pogués ajudar a entendre què havia passat l’any 1975 en aquella casa. La devien assassinar en alguna d’aquelles habitacions, la Nola Kellergan?

Al final vaig trobar uns quants àlbums de fotos que no havia vist mai o que almenys no m’havien cridat mai l’atenció. En vaig obrir un a l’atzar i a dins hi vaig descobrir unes fotos d’en Harry i jo de l’època de la universitat. A les aules, a la sala de boxa, al campus, a l’snack-bar on ens solíem trobar. N’hi havia fins i tot del dia que em van entregar el títol. L’àlbum següent era ple de retalls de premsa sobre mi i el meu llibre. Hi havia trossos encerclats amb vermell o subratllats. En aquell moment em vaig adonar que en Harry sempre havia seguit la meva trajectòria amb molt d’interès, conservant religiosament tot el que hi pogués tenir relació. Fins i tot vaig trobar un extracte d’un diari de Montclair de feia un any i mig que descrivia una cerimònia organitzada en honor meu a l’institut de Felton. Com el devia aconseguir, aquell article? Recordava perfectament aquell dia. Va ser poc abans del Nadal del 2006: la meva primera novel·la havia superat el milió d’exemplars venuts, i el director de l’institut de Felton on vaig estudiar secundària, endut per l’efervescència del meu èxit, havia decidit fer-me un homenatge segons ell merescut.

La inauguració havia tingut lloc amb tota la pompa un dissabte a la tarda al vestíbul principal de l’institut, davant d’una escollida concurrència d’alumnes, d’exalumnes i d’un grapat de periodistes locals. Tot aquest públic selecte s’atapeïa assegut en cadires plegables davant d’una tela immensa que el director havia fet caure després d’un discurs triomfal per destapar una vitrina guarnida amb la inscripció: «En homenatge a Marcus P. Goldman, també conegut com El Fantàstic, alumne d’aquest institut entre 1994 i 1998», amb un exemplar de la meva novel·la a dins, els meus antics butlletins de notes, unes quantes fotografies, la meva samarreta de jugador de lacrosse i la de l’equip de cros.

Vaig rellegir l’article amb un somriure. El meu pas per l’institut de Felton High, un centre petit i molt tranquil del nord de Montclair ple d’adolescents pacífics, havia quedat tan gravat a la memòria de la gent que els meus companys i professors m’havien batejat amb el sobrenom del Fantàstic. Però el que aquell dia de desembre del 2006 ignoraven tots els que aplaudien aquella vitrina en honor meu era que si m’havia convertit en l’estrella indiscutible de Felton durant quatre llargs i meravellosos anys, havia sigut només per culpa d’un seguit de malentesos, al principi fortuïts i després sàviament orquestrats.

L’època del Fantàstic va començar el primer any d’institut, quan vaig haver de triar una disciplina esportiva per als meus estudis. Havia decidit que fos futbol o bàsquet, però tots dos equips tenien les places limitades, i el dia de la inscripció vaig tenir la mala sort d’arribar tardíssim al despatx d’administració.

—Ja he tancat —em va dir la senyora grassa que se n’ocupava—. Torna l’any que ve.

—Sisplau —vaig suplicar-li—, haig d’inscriure’m a alguna disciplina esportiva, és importantíssim, si no, em suspendran.

—Com et dius? —va sospirar.

—Goldman. Marcus Goldman.

—Quin esport?

—Futbol. O bàsquet.

—És ple a tots dos. Només em queda l’equip de dansa acrobàtica o el de lacrosse.

Lacrosse o dansa acrobàtica. És com preguntar-te si t’estimes més morir ofegat o cremat. Sabia que si entrava a l’equip de dansa hauria d’aguantar les bromes dels meus companys, així que vaig optar pel lacrosse. Però com que ja feia dues dècades que Felton no tenia un bon equip de lacrosse, no hi havia cap alumne que volgués apuntar-s’hi, i per tant només hi havia els suspesos de totes les altres disciplines o els que havien arribat tard el dia de la inscripció. I així és com vaig entrar en un equip delmat, desmanyotat i amb poca empenta, però que m’havia de portar a la glòria. Amb l’esperança que l’equip de futbol em repescaria a mitja temporada, vaig voler fer proeses esportives perquè es fixessin en mi: em vaig entrenar amb una motivació sense precedents i al cap de dues setmanes l’entrenador va veure en mi l’estrella que havia esperat sempre. Em van ascendir de manera fulgurant a capità de l’equip, i no em va caldre escarrassar-m’hi gaire perquè em consideressin el millor jugador de lacrosse de la història de l’institut. Vaig batre sense dificultat el rècord de punts dels últims vint anys —que era absolutament execrable—, i gràcies a aquesta proesa el meu nom va quedar inscrit al tauler de mèrits de l’institut, cosa que no havia passat mai amb un alumne de primer. Això, vulgues no vulgues, va impressionar els meus companys i va atraure l’atenció dels meus professors: aquesta experiència em va ensenyar que per ser fantàstic n’hi havia prou de fer creure el que no era; al cap i a la fi no era més que una qüestió de falses aparences.

Jo de seguida vaig entrar en el joc. Evidentment, de marxar de l’equip de lacrosse ni parlar-ne, ja que ara la meva única obsessió era arribar a ser el millor fos com fos, ser a tota costa l’objectiu dels focus. D’altra banda hi va haver aquell concurs general de projectes individuals de ciències que va guanyar una mala bèstia superdotada que es deia Sally, mentre jo vaig quedar sisè. El dia de l’entrega de premis, a la sala d’actes de l’institut, me les vaig apanyar perquè em deixessin parlar i em vaig inventar caps de setmana sencers fent de voluntari amb discapacitats mentals que m’havien fet perdre molt de temps de dedicació al meu projecte, per acabar dient amb els ulls plorosos: «Tant se me’n donen, a mi, els premis, mentre pugui aportar una espurna de felicitat als meus amics, els nens amb síndrome de Down». No cal dir que tothom va quedar tan commogut que vaig aconseguir eclipsar la Sally als ulls dels professors, dels meus companys i d’ella mateixa, que, com que tenia un germanet amb una discapacitat greu —cosa que jo no sabia—, va rebutjar el premi i va exigir que me’l donessin a mi. Aquest episodi em va servir per veure com el meu nom s’inscrivia a les categories esport, ciències i premi de companyonia del tauler de mèrits, que jo secretament havia rebatejat com tauler dels demèrits, plenament conscient de les meves impostures. Però no em podia aturar; estava com posseït. Al cap d’una setmana vaig batre el rècord de venda de números de la rifa comprant-me’ls jo mateix amb els diners que havia guanyat passant-me dos estius netejant la gespa de la piscina municipal. Amb això n’hi va haver prou perquè de seguida s’escampés el rumor per tot l’institut: en Marcus Goldman era un ésser d’una qualitat excepcional. Va ser aquesta constatació el que va empènyer alumnes i professors a anomenar-me el Fantàstic, com si fos una marca de fàbrica, una garantia d’èxit absolut. La meva modesta fama no trigaria a estendre’s a tot el nostre barri de Montclair i a omplir els meus pares d’un immens orgull.

Aquesta reputació deshonrosa em va incitar a practicar el noble art de la boxa. Jo sempre havia tingut una flaca per la boxa i pegava bé, però el que buscava anant a entrenar-me en secret en un club de Brooklyn, a una hora de tren de casa, on no em coneixia ningú, on el Fantàstic no existia, era poder ser fal·lible: hi anava a reivindicar el dret que em pegués algú més fort que jo, el dret a perdre el prestigi. Era l’única manera de fugir del monstre de perfecció que jo mateix havia creat: en aquella sala de boxa, el Fantàstic podia perdre i podia ser dolent. I en Marcus podia existir. I és que de mica en mica la meva obsessió per ser el número u absolut va superar tots els límits imaginables: com més guanyava, més por tenia de perdre.

Quan feia tercer, a causa d’una retallada de pressupost, el director va haver de prendre la decisió de desmantellar l’equip de lacrosse, que costava massa diners a l’institut pel poc que li reportava. A desgrat meu vaig haver de triar una nova disciplina esportiva: no cal dir que els equips de futbol i de bàsquet em festejaven, però jo sabia que si hi entrava tindria al costat uns jugadors molt més bons i decidits que els meus companys de lacrosse. Corria el risc de quedar eclipsat, de tornar a caure en l’anonimat; o pitjor: d’anar endarrere: què dirien aleshores quan en Marcus Goldman, àlies el Fantàstic, antic capità de l’equip de lacrosse i recordman de gols marcats durant els últims vint anys, es convertís en el noi que reparteix l’aigua de l’equip de futbol? Vaig passar dues setmanes d’angoixa, fins que vaig sentir parlar del desconegudíssim equip de cros de l’institut, format per dos obesos camacurts i un secall mitja cerilla. A més va resultar que era l’única disciplina en què Felton no competia entre instituts: això em garantia que mai hauria de competir amb ningú que em pogués fer ombra. Així doncs, vaig apuntar-me alleujat i decidit a l’equip de cros de Felton, on en el primer entrenament ja vaig batre sense dificultats el rècord de velocitat dels meus plàcids companys, sota la mirada amorosa d’un parell d’admiradores i del director.

Hauria pogut anar tot molt bé si el director, animat pels meus resultats, no hagués tingut l’absurd acudit d’organitzar una gran competició de cros entre els centres de la zona per tal de tornar l’institut als seus dies d’esplendor, segur que el Fantàstic guanyaria de sobres. Quan vaig saber la notícia, pres del pànic, em vaig entrenar sense descans durant un mes sencer. Però jo sabia que no hi tenia res a fer, amb els corredors dels altres instituts, que tenien els dits pelats de competir, mentre que jo no era més que una façana, un tauler de contraplacat: faria el ridícul, i a més als meus dominis, per acabar-ho d’adobar.

El dia de la cursa tot Felton i la meitat del meu barri van venir per aclamar-me. Van donar la sortida i, com em temia, els altres corredors de seguida em van agafar avantatge. Era un moment crucial: la meva reputació estava en joc. Era una cursa de sis milles, és a dir, vint-i-cinc voltes a l’estadi. Vint-i-cinc humiliacions. Acabaria últim, vençut i sense honor. Potser fins i tot doblat pel primer. Havia de salvar el Fantàstic com fos. Aleshores vaig aplegar totes les meves forces, tota la meva energia i, en un impuls desesperat, em vaig llançar a un esprint boig. Entre els visques de la multitud que s’havia unit a la meva causa vaig posar-me al capdavant de la cursa. Va ser en aquest moment que vaig recórrer al pla maquiavèl·lic que havia ordit: com que provisionalment era primer de la competició i notava que havia arribat al límit, vaig fer veure que ensopegava i em vaig tirar a terra, amb unes tombarelles espectaculars, xiscles, crits de la multitud i al final, pel que fa a la meva persona en concret, una cama trencada, cosa que evidentment no estava prevista, però que pel preu d’una operació i dues setmanes d’hospital va salvar l’honor del meu nom. La setmana després de l’incident el diari de l’institut va escriure’n això:

Durant aquesta cursa antològica, Marcus Goldman, àlies el Fantàstic, que en aquell moment dominava àmpliament els seus adversaris i que gairebé ja podia assaborir la seva aclaparadora victòria, va ser víctima del mal estat de la pista: va patir una forta caiguda i es va trencar una cama.

Va ser el final de la meva carrera com a corredor i de la meva carrera esportiva: a causa d’aquella lesió greu vaig quedar dispensat de la pràctica esportiva fins que vaig acabar l’institut. Pel meu compromís i el meu sacrifici, em van dedicar una placa amb el meu nom a la vitrina dels honors, on ja lluïa la meva samarreta de cros. Pel que fa al director, maleint la mala qualitat de les instal·lacions de Felton, va gastar-se un dineral per renovar tot el paviment de la pista de l’estadi, unes obres que va finançar amb el pressupost de sortides de l’institut i que van deixar tots els alumnes de tots els cursos sense cap mena d’activitat durant tot el curs següent.

A l’acabar l’institut, carregat de bones notes, de diplomes al mèrit i de cartes de recomanació, va arribar el moment fatídic de triar universitat. Una tarda em vaig trobar a la meva habitació, estirat al llit, amb tres cartes d’admissió al davant: una de Harvard, una altra de Yale i una tercera de Burrows, una petita universitat desconeguda de Massachusetts, i no vaig dubtar gens: volia Burrows. Anar a una gran universitat comportava el risc de perdre la meva etiqueta de Fantàstic. Harvard o Yale era posar el llistó massa alt: no tenia gens de ganes d’afrontar les elits insaciables vingudes de tots els racons del país i que parasitarien els taulers d’honor. Els taulers d’honor de Burrows em semblaven molt més assequibles. El Fantàstic no es volia cremar les ales. El Fantàstic volia continuar sent el Fantàstic. Burrows era perfecte: un campus modest on tindria la certesa de brillar. No em va costar gens convèncer els meus pares que el departament de lletres de Burrows era superior en tots els aspectes al de Harvard i Yale, i així va ser com la tardor del 1998 vaig marxar de Montclair per desembarcar en aquesta petita ciutat industrial de Massachusetts on coneixeria en Harry Quebert.

A primera hora del vespre, quan encara era a la terrassa mirant àlbums i donant voltes i més voltes als records, vaig rebre una trucada d’en Douglas, fet pols.

—Hòstia, Marcus! No em puc creure que te n’hagis anat a Nou Hampshire sense avisar-me! M’estan trucant periodistes per preguntar-me què hi fas, allà dalt, i jo ni n’estava al cas! He hagut d’engegar la tele per saber-ho. Torna a Nova York. Torna ara que encara hi ets a temps. Aquesta història et superarà completament! Fot el camp d’aquest poble de mala mort demà mateix a primera hora i torna a Nova York. En Quebert té un advocat boníssim. Deixa’l que faci la seva feina i tu concentra’t en el teu llibre. Has d’entregar l’original a en Barnaski d’aquí a quinze dies.

—En Harry necessita un amic al seu costat —li vaig dir.

Després d’un moment de silenci, com si fins aquell moment no s’hagués adonat d’una cosa que li havia passat per alt durant mesos, en Douglas va murmurar:

—No tens llibre, oi? Som a dues setmanes del termini que et va posar en Barnaski i no has sigut capaç d’escriure aquest coi de llibre! Oi que no, Marc? Has anat a ajudar un amic o més aviat has fugit de Nova York?

—Calla ja, Doug.

Es va fer un altre llarg silenci.

—Marc, digue’m que tens una idea al cap. Digue’m que tens un pla i que hi ha una bona raó per ser a Nou Hampshire.

—Una bona raó? Que no és prou bona raó, l’amistat?

—Però per l’amor de Déu, què li deus, a en Harry, per anar fins allà dalt?

—Tot, absolutament tot.

—Què vols dir, tot?

—És complicat, Douglas.

—Hòstia, Marcus, es pot saber què estàs intentant dir-me?

—Doug, hi ha un episodi de la meva vida que no t’he explicat mai… Jo hauria pogut acabar malament, quan vaig sortir de l’institut. I llavors vaig conèixer en Harry… En certa manera em va salvar la vida. Estic en deute amb ell… Sense ell no hauria arribat mai a ser l’escriptor que sóc. Tot això va passar a Burrows, Massachusetts, l’any 1998. L’hi dec tot.