La vida de després de la Nola ja no era vida. Tothom diu que Aurora, durant els mesos posteriors a la desaparició, va anar caient lentament en la depressió i en la por d’un nou segrest.

Va arribar la tardor i els arbres es van omplir de color. Però la canalla no va tenir ocasió de llançar-se sobre les immenses piles de fulles seques que s’acumulaven a les vores de les avingudes: els pares, angoixats, no els treien l’ull de sobre. Ara esperaven amb ells l’autobús escolar i a l’hora de la tornada feien guàrdia al carrer. A partir de quarts de quatre de la tarda les voreres eren una rastellera de mares, una davant de cada casa, formant una tanca humana en les avingudes desertes, sentinelles impassibles esperant alerta que arribés la seva prole.

Els nens ja no tenien permís per anar sols enlloc. Aquells bons temps en què els carrers eren plens de criatures alegres i cridaneres havien quedat enrere: no hi havia partits d’hoquei amb patins de rodes davant dels garatges, ni concursos de saltar a corda, ni xarranques gegants dibuixades amb guix sobre l’asfalt. La vorera del carrer principal, davant de la botiga de la família Hendorf, on podies comprar un grapat de caramels per menys de cinc centaus, ja no estava sembrada de bicicletes. No va trigar a planar damunt dels carrers aquell silenci inquietant de les ciutats fantasma.

Les cases estaven tancades amb pany i forrellat, i quan es feia fosc, pares i marits, organitzats en un sometent, patrullaven pels carrers per protegir el seu barri i les seves famílies. La majoria anaven armats amb un garrot, i alguns amb l’escopeta de caça. Deien que, si calia, no dubtarien a disparar.

S’havia trencat la confiança. La gent de pas, representants i camioners, era mal rebuda i vigilada constantment. Però el pitjor era la desconfiança entre els seus habitants. Veïns que feia vint-i-cinc anys que eren amics ara s’espiaven mútuament. Tothom es preguntava què feia l’altre el 30 d’agost del 1975 a última hora de la tarda.

Els cotxes de la policia i de l’oficina del xèrif no paraven de voltar per tota la ciutat. Si no hi havia policia, la gent no estava tranquil·la. Si n’hi havia massa, feia por. Cada cop que el conegut Ford negre camuflat de la policia estatal aparcava davant del número 245 de Terrace Avenue, tothom es preguntava si devia ser el capità Rodik que portava alguna notícia. Durant dies, setmanes i mesos, la casa dels Kellergan va tenir les cortines tancades. En David Kellergan va deixar d’oficiar; se n’encarregava un pastor substitut enviat des de Manchester perquè St. James no es quedés sense servei litúrgic.

Després va arribar la boira de finals d’octubre. Uns núvols grisos, opacs i humits van envair tota la regió, i al cap de poc va començar a caure una pluja discontínua i gèlida. A Goose Cove, en Harry es consumia, sol. Feia dos mesos que no se’l veia per enlloc. Es passava el dia tancat a l’estudi, treballant amb la seva màquina d’escriure, absorbit per la pila de pàgines manuscrites, que rellegia i tornava a picar minuciosament. Es llevava d’hora i es preparava a consciència: s’afaitava ben arran i es vestia bé, tot i que sabia que no sortiria de casa ni veuria ningú. S’asseia davant la seva taula i començava a treballar. Les poquíssimes interrupcions eren només per omplir la cafetera. La resta del temps se’l passava transcrivint, rellegint, corregint, estripant i tornant a començar.

L’única persona que destorbava la seva solitud era la Jenny. L’anava a veure cada dia després de plegar, preocupada perquè veia que s’anava apagant lentament. Solia arribar cap a les sis de la tarda. Només amb les quatre passes que havia de fer des del cotxe fins al porxo quedava xopa de pluja. Duia una panera plena a vessar de provisions espigolades del Clark’s: entrepans de pollastre, ous amb maionesa, pasta amb formatge o amb crema de llet, que conservava calenta i fumejant en un plat de metall, o pastes farcides que havia amagat dels clients per estar segura que en quedarien per a ell. Trucava a la porta.

Ell saltava de la cadira. Nola! Nola, amor meu! Corria cap a la porta. Era allà, davant seu, radiant, esplèndida. S’abraçaven tots dos, ell l’agafava entre els seus braços, la feia voleiar al seu voltant, al voltant del món, i es besaven. Nola! Nola! Nola! Es tornaven a besar i ballaven. Era l’estiu, el cel tenia aquella llum brillant del capvespre, sobre el seu cap un estol de gavines que cantaven com rossinyols, ella somreia, ella reia, la seva cara semblava un sol. Era allà, la podia estrènyer contra el seu cos, tocar-li la pell, acaronar-li el rostre, sentir el seu perfum, jugar amb els seus cabells. Era allà, era viva. Eren vius. «Però on t’havies ficat?», li preguntava ell posant les mans al damunt de les seves. «T’estava esperant! Tenia tanta por! Tothom deia que t’havia passat alguna cosa greu! Diuen que la mare Cooper et va veure plena de sang per Side Creek! Hi havia policia pertot arreu! Van rastrejar tot el bosc! Em pensava que t’havia passat alguna desgràcia i m’estava tornant boig de no saber què era». Ella, estrenyent-lo molt fort, aferrada a ell, el tranquil·litzava: «No t’amoïnis, Harry, amor meu! No em passa res, sóc aquí. Sóc aquí! Estem junts, per sempre! Ja has menjat? Deus tenir gana! Has menjat alguna cosa?».

—Ja has menjat? Harry? Harry? Estàs bé? —preguntava la Jenny al fantasma lívid i demacrat que li havia obert la porta.

La veu d’ella el tornava a la realitat. Feia un dia gris i fred, queia una pluja torrencial i eixordadora. Faltava poc per l’hivern. Les gavines se n’havien anat feia temps.

—Jenny? —deia tot atordit—. Ets tu?

—Sí, sóc jo. T’he portat menjar, Harry. T’has d’alimentar, no estàs bé. No estàs gens bé.

Ell se la mirava; estava tota xopa i tremolosa. La feia entrar. La Jenny s’hi estava només un moment. El temps just de deixar el cistell a la cuina i recollir els plats del dia anterior. Quan veia que amb prou feines els havia tocat, el renyava una mica:

—Harry, has de menjar!

—De vegades me n’oblido —feia ell.

—Però com pot oblidar-se algú d’alimentar-se?

—És per culpa d’aquest llibre que estic escrivint…, hi estic tan ficat que m’oblido de tot.

—Deu ser un llibre molt bonic —deia ella.

—Molt bonic.

La Jenny no entenia com algú podia acabar en aquell estat per un llibre. Cada dia tenia l’esperança que li demanaria que es quedés a sopar amb ell. Sempre feia racions per a dues persones, però ell no se n’adonava. Es passava uns quants minuts allà, dreta, entre la cuina i el menjador, sense saber què dir. Ell sempre dubtava si dir-li que s’hi quedés una estona, però al final no gosava, per no donar-li falses esperances. Sabia que no tornaria a estimar mai més. Quan el silenci es tornava incòmode, li donava les gràcies i li obria la porta per invitar-la a marxar.

La Jenny tornava a casa seva decebuda i amoïnada. El seu pare li feia una tassa de xocolata calenta amb un núvol de caramel fos a dins i encenia la llar de foc de la sala d’estar. S’asseien tots dos al sofà, mirant el foc, i la Jenny explicava al seu pare que en Harry s’estava consumint de mica en mica.

—Per què està tan trist? —preguntava la Jenny—. Sembla que s’estigui morint.

—No ho sé —responia en Robert Quinn.

Li feia por sortir. Les poquíssimes vegades que marxava de Goose Cove, al tornar es trobava una d’aquelles cartes horribles. Algú l’espiava. Algú li volia mal. Algú espiava les seves absències i li deixava un sobre petit enganxat al marc de la porta. A dintre, sempre el mateix text:

Qui? Qui li volia mal? Qui sabia allò seu amb la Nola i ara li volia fer mal? El feia posar malalt. Cada cop que trobava una carta sentia que li pujava la febre. Tenia mals de cap, tenia crisis d’angoixa. De vegades li venia mareig i insomni. Tenia por que l’acusessin d’haver fet mal a la Nola. Com podria provar la seva innocència? Aleshores començava a imaginar-se els pitjors escenaris possibles: l’horror d’una zona d’alta seguretat d’una presó federal fins al final dels seus dies, potser la cadira elèctrica o la cambra de gas. De mica en mica va anar agafant pànic a la policia: així que veia un uniforme o un cotxe de la policia, entrava en un estat de nerviosisme extrem. Un dia, sortint del supermercat, va veure una patrulla de la policia estatal aturada a l’aparcament, amb un agent a dins que el seguia amb la mirada. Va intentar mantenir la calma mentre accelerava el pas per anar cap al cotxe, amb la compra sota el braç. Però de cop i volta va sentir que el cridaven. Era el policia. Va fer veure que no ho sentia. Va sentir el soroll d’una porta de cotxe darrere seu: el policia havia sortit del cotxe. Va sentir les seves passes, el dring del cinturó carregat amb les manilles, l’arma i la porra. Quan va arribar al cotxe va llançar la compra a dins del maleter per fugir més ràpidament. Tremolava, estava tot suat, no hi veia bé: tenia un atac de pànic. «Sobretot no perdis la calma, es deia, puja al cotxe i desapareix. No tornis a Goose Cove». Però no va tenir temps de fer res: va notar una mà contundent a l’espatlla.

No sabia lluitar, no havia lluitat mai. Què havia de fer? Clavar-li una empenta i mentrestant pujar corrents al cotxe i fugir? Pegar-li? Prendre-li l’arma i abatre’l? Va fer mitja volta disposat a tot. Llavors el policia li va allargar un bitllet de vint dòlars:

—Li ha caigut de la butxaca. L’he cridat però no m’ha sentit. Es troba bé? Està molt pàl·lid…

—Sí, sí, estic bé —va respondre en Harry—. Anava distret rumiant i… En fi, moltes gràcies… Me n’haig… Me n’haig d’anar.

El policia li va fer un gest simpàtic amb la mà i va tornar cap al seu cotxe. En Harry estava tremolant.

Després d’allò es va apuntar a un curs de boxa. Entrenava assíduament. Al final va decidir anar a veure algú. Després de buscar informació va posar-se en contacte amb el doctor Roger Ashcroft, de Concord, que pel que es veia era un dels millors psiquiatres de la zona. Van quedar que farien una sessió setmanal, els dimecres al matí de les 10.40 a les 11.30. Al doctor Ashcroft no li va parlar de les cartes, però sí de la Nola. Sense esmentar-la. Però per primer cop va poder explicar la Nola a algú. Li va anar molt bé. L’Ashcroft se l’escoltava amb atenció des de la seva butaca encoixinada, fent tamborinejar els dits sobre la carpeta cada cop que s’aventurava a fer una interpretació.

—Em sembla que veig morts —li va explicar en Harry.

—Així la seva amiga és morta? —va deduir l’Ashcroft.

—No ho sé… És això el que m’està tornant boig.

—Jo no crec que sigui boig, senyor Quebert.

—De vegades me’n vaig a la platja i crido el seu nom. Quan ja no em queden forces per cridar, m’assec a la sorra i ploro.

—Jo crec que està en un procés de dol. Hi ha la seva part racional, lúcida, conscient, que es baralla amb una altra part de vostè que en canvi es nega a acceptar una cosa que troba inacceptable. Quan la realitat és massa insuportable, intentem alterar-la. Potser li podria receptar tranquil·litzants que l’ajudessin a relaxar-se.

—No, això sí que no. Haig de ser capaç de concentrar-me en el llibre.

—Parli’m d’aquest llibre, senyor Quebert.

—És una història d’amor meravellosa.

—De què parla aquesta història?

—D’un amor entre dues persones que mai serà possible.

—És la història de vostè i la seva amiga?

—Sí. Odio els llibres.

—Per què?

—Em fan mal.

—És l’hora. Continuarem la setmana que bé.

—Molt bé. Gràcies, doctor.

Un dia, a la sala d’espera, es va trobar amb la Tamara Quinn que sortia de la consulta.

Va acabar l’original a mitjans de novembre, una tarda tan fosca que no sabies si era de dia o de nit. Va apilar bé el gruixut feix de papers i va rellegir atentament el títol en majúscules de la portada:

De cop i volta va sentir la necessitat de parlar-ne amb algú i va sortir cap al Clark’s buscant la Jenny.

—Ja he acabat el llibre —li va dir en un atac d’eufòria—. Vaig venir a Aurora a escriure un llibre, i ja està. Ja l’he acabat. Acabat! Acabat!

—És fantàstic —li va respondre la Jenny—. Estic segura que és un gran llibre. I ara què faràs?

—Me’n vaig a Nova York una temporada. Per oferir-lo a uns quants editors.

Va presentar una còpia de l’original a cinc de les grans editorials de Nova York. Quan encara no havia passat ni un mes, totes cinc ja s’havien posat en contacte amb ell, convençudes que tenien una obra mestra i licitant per comprar-ne els drets. Era el principi d’una nova vida. Va contractar un advocat i un agent. Pocs dies abans de Nadal va firmar finalment un sensacional contracte de 100.000 dòlars amb una de les cinc. Havia iniciat el camí cap a la glòria.

Va tornar a Goose Cove el 23 de desembre, al volant d’un Chrysler Cordoba nou de trinca. Volia passar el Nadal a Aurora. Enganxada a la porta, una carta anònima que havien deixat feia dies. L’última que rebria.

Va dedicar tot l’endemà a preparar el sopar del vespre: va rostir un gall dindi immens, va saltejar mongeta tendra amb mantega, va fer patates rosses i va cuinar un pastís de xocolata amb nata. Al tocadiscos anava sonant Madame Butterfly. Va parar taula per a dos, a tocar de l’avet. No va veure en Robert Quinn, que l’observava des de darrere del vidre entelat i que aquell dia es va jurar que no li deixaria cap més carta.

Després de sopar, en Harry va demanar excuses al plat buit que tenia al davant i va anar un moment al seu estudi. En va tornar amb una gran caixa de cartró.

—Que és per a mi? —va exclamar la Nola.

—M’ha costat molt de trobar, però qui busca troba —va respondre en Harry deixant la caixa a terra.

La Nola es va agenollar davant de la caixa.

—Però què és? Què és? —repetia mentre obria la caixa, que no estava precintada. Va aparèixer un morro i tot seguit un caparró groc—. Un cadell! És un cadell! Un cadell del color del sol! Oh, Harry, amor meu! Gràcies! Gràcies!

Va treure el gosset de la caixa i el va agafar en braços. Era un labrador de dos mesos i mig encara no.

—Et diràs Storm! —va anunciar al gos—. Storm! Storm! És el gos que sempre havia somiat!

Va deixar el cadell a terra. L’animal va començar a explorar el seu nou entorn i a bordar, i la Nola es va llançar al coll d’en Harry.

—Gràcies, Harry, sóc tan feliç al teu costat. Però quina vergonya, jo no tinc cap regal per a tu.

—El meu regal és la teva felicitat, Nola.

La va estrènyer entre els braços, però li va semblar que li lliscava i al cap d’un moment ja no la sentia, ja no la veia. La va cridar, però ella ja no va respondre. Es va trobar sol, dret enmig del menjador, estrenyent-se els seus propis braços. Als seus peus, el cadell havia sortit de la caixa i jugava amb els cordons de les seves sabates.

Els orígens del mal va sortir a la llum el juny del 1976. De seguida va convertir-se en un gran èxit. Encomiat per la crítica, el prodigiós Harry Quebert, de trenta-cinc anys, ja era considerat l’escriptor més important de la seva generació.

Dues setmanes abans que sortís el llibre, conscient de l’impacte que suscitaria, l’editor d’en Harry va anar personalment a Aurora a buscar-lo:

—Vinga, Quebert, m’han dit que no vol venir a Nova York —li va dir l’editor.

—No vull marxar d’aquí —li va dir en Harry—. Estic esperant una persona.

—Que espera una persona? Però amb què em surt, ara? Tot Amèrica el vol. Està a punt de convertir-se en una gran estrella.

—No puc marxar, tinc un gos.

—Doncs que vingui amb nosaltres. Ja veurà com el malacostumarem: tindrà una mainadera, un cuiner, algú que el passegi, un perruquer… Va, vagi a fer la maleta i cap a la glòria, amic meu.

En Harry va marxar d’Aurora per fer una gira d’uns quants mesos per tot el país. Al cap de poc no es parlava d’altra cosa que d’ell i de la seva esbalaïdora novel·la. Des de la cuina del Clark’s o des de la seva habitació, la Jenny el seguia a través de la ràdio o de la televisió. Es comprava tots els diaris que parlaven d’ell, conservava religiosament tots els articles. Cada cop que veia el seu llibre en alguna botiga, se’l comprava. En tenia més de deu exemplars. Se’ls havia llegit tots deu. Sovint es preguntava si tornaria a buscar-la. Cada cop que passava el carter, se sorprenia a ella mateixa esperant una carta. Cada cop que sonava el telèfon, tenia l’esperança que fos ell.

Va esperar tot l’estiu. Cada cop que passava algun cotxe semblant al seu, el cor li feia un salt.

Va esperar també tota la tardor. Quan s’obria la porta del Clark’s, es pensava que era ell que tornava a buscar-la. Era l’amor de la seva vida. I mentrestant, per tenir el pensament ocupat, recordava aquells gloriosos dies en què venia a treballar a la taula 17 del Clark’s. Allà, ben a prop seu, havia escrit aquella gran obra de la qual rellegia unes quantes pàgines cada nit. Si es volia quedar a viure a Aurora podria continuar anant-hi cada dia: ella continuaria servint taules només pel plaer de ser al seu costat. Tant se li’n donava, servir hamburgueses fins al final dels seus dies si podia existir al costat d’ell. Li tindria aquella taula reservada per sempre. I malgrat les recriminacions de la seva mare, va encomanar a càrrec seu una placa de metall que va fer collar a la taula 17 i on hi havia gravat:

El 13 d’octubre del 1976 va celebrar els vint-i-sis anys. En Harry era a Filadèlfia, ho havia llegit al diari. Des que havia marxat que no li havia donat senyals de vida. Aquella nit, a la sala d’estar de casa de la seva família i davant dels seus pares, en Travis Dawn, que ja feia un any que dinava a casa dels Quinn cada diumenge, va demanar la mà a la Jenny. I com que ja havia perdut totes les esperances, la Jenny va acceptar.

Juliol del 1985

Deu anys després dels fets, el temps s’havia endut el fantasma de la Nola i del seu segrest. Als carrers d’Aurora ja feia temps que la vida havia recuperat els seus dominis: les criatures tornaven a fer sorollosos partits d’hoquei amb els seus patins amb rodes, havien retornat els concursos de saltar a corda i les xarranques gegants ocupaven de nou les voreres. Al carrer principal les bicicletes s’atapeïen altre cop davant de la façana de la botiga de la família Hendorf, on un grapat de caramels costava ja gairebé un dòlar.

A Goose Cove, un matí de la segona setmana de juliol a última hora, en Harry, assegut a la terrassa, corregia les pàgines de la seva nova novel·la aprofitant la calor i el bon temps. Ajagut al seu costat, l’Storm dormia. Un estol de gavines va passar volant per sobre d’en Harry. Les va seguir amb la mirada, es van posar a la platja. Es va aixecar immediatament per anar cap a la cuina a buscar el pa sec que guardava en una capsa de llauna amb la inscripció «RECORD DE ROCKLAND, MAINE», i tot seguit va baixar a la platja per repartir-lo als ocells, amb l’Storm seguint-li el rastre amb penes i treballs per culpa de l’artrosi. Es va asseure sobre els còdols per observar els ocells i el gos es va asseure al seu costat. En Harry el va acaronar una bona estona.

—Pobrissó Storm, que es fa vell —li deia—. Et costa caminar, oi? És que ja no ets tan jove com abans… Me’n recordo del dia que et vaig anar a comprar, era just abans del Nadal del 1975… Eres només una boleta de pèl minúscula, més petita que els meus punys.

De cop i volta va sentir una veu que el cridava.

—Harry?

Un visitant el cridava des de la terrassa. En Harry va empetitir els ulls i va reconèixer l’Eric Rendall, el rector de la universitat de Burrows, Massachusetts. Havien congeniat feia un any en una conferència i des d’aleshores s’havien mantingut en contacte.

—Eric? Ets tu? —va fer en Harry.

—És clar que sóc jo.

—No et moguis, ara pujo.

Al cap de pocs segons en Harry, seguit penosament pel vell labrador, va reunir-se amb en Rendall a la terrassa.

—He intentat parlar amb tu per telèfon —li va explicar el rector per justificar la seva visita inesperada.

—No acostumo a agafar el telèfon —va somriure en Harry.

—És la teva nova novel·la? —li va preguntar en Rendall al veure els fulls escampats per la taula.

—Sí, ha de sortir aquesta tardor. Fa dos anys que hi treballo… Encara m’haig de rellegir les proves, però saps què crec? Que res del que pugui escriure serà mai com Els orígens del mal.

En Rendall es va mirar en Harry amb simpatia.

—En el fons —va dir—, els escriptors només escriuen un sol llibre a la vida.

En Harry va assentir amb el cap i va oferir cafè al seu visitant. Aleshores es van asseure al voltant de la taula i en Rendall li va explicar:

—Harry, m’he pres la llibertat de venir-te a veure perquè recordo que em vas dir que tenies ganes d’ensenyar a la universitat. I resulta que al departament de literatura de Burrows queda lliure una plaça de professor. Ja sé que no és Harvard, però som una universitat de qualitat. Si t’interessa la plaça, és tota teva.

En Harry es va girar cap al gos del color del sol i li va acariciar el clatell.

—Ho sents, Storm? —li va murmurar a l’orella—. Seré professor a la universitat.