El dissabte 28 de juny al matí em va trucar en Roy Barnaski.

—Estimat Goldman —em va dir—, que no saps a quin dia serem, dilluns?

—30 de juny.

—30 de juny. Ostres! És increïble com passa el temps. Il tempo è passato, Goldman. I què passa, el 30 de juny?

—Que és el dia nacional de la gasosa amb gelat de nata —vaig respondre—. Acabo de llegir un article sobre això.

—El 30 de juny se t’acaba el termini, Goldman! Això és el que passa aquest dia. Acabo de parlar amb en Douglas Claren, el teu agent. Està que s’enfila per les parets. Diu que ja no et truca perquè no pot amb tu. «En Goldman és un cavall desbocat», m’ha dit. Nosaltres hem intentat allargar-te una mà caritativa, trobar una sortida, però tu t’estimes més galopar sense cap objectiu i estavellar-te directe contra la paret.

—Una mà caritativa? Però si vols que m’inventi una mena de novel·la eròtica sobre la Nola Kellergan!

—Estàs agafant el rave per les fulles, Marcus. Jo el que vull és entretenir el públic. Que tinguin ganes de comprar llibres. La gent cada dia compra menys llibres, tret que hi trobi històries espantoses que alimentin les seves pròpies pulsions infames.

—No penso fer un llibre escombraria només per salvar la meva carrera.

—Com vulguis. Doncs el 30 de juny les coses aniran així: la Marisa, la meva secretària, ja la coneixes, vindrà al meu despatx per a la reunió de dos quarts d’onze. Cada dilluns a dos quarts d’onze repassem els venciments més importants de la setmana. Em dirà: «En Marcus Goldman tenia fins avui per entregar-li el nou original. No hem rebut res». Jo faré que sí amb el cap tot seriós, probablement deixaré que vagi passant el dia per ajornar el meu dolorós deure, i aleshores cap a dos quarts de sis, amb tota la pena del meu cor, trucaré a en Richardson, el cap del departament jurídic, per informar-lo de la situació. Li diré que emprengui accions legals de manera immediata en contra teva per incompliment de les clàusules contractuals i que et reclami danys i perjudicis per un valor de deu milions de dòlars.

—Deu milions de dòlars? No siguis ridícul, Barnaski.

—Tens raó. Quinze milions!

—Ets un imbècil, Barnaski.

—Precisament aquí és on t’equivoques, Goldman: l’imbècil ets tu! Tu vols jugar al pati dels grans, però no et dóna la gana de respectar les regles. Tu vols ser a primera divisió, però no et dóna la gana de jugar els partits de play off, i les coses no van així. I saps què? Que amb els diners que tregui del plet podré pagar generosament a un jove escriptor desbordant d’ambició perquè expliqui la història d’en Marcus Goldman, o com un paio prometedor però ple de bons sentiments va sabotejar la seva pròpia carrera i el seu futur. Vindrà a entrevistar-te a la barraca decrèpita de Florida on viuràs tancat i borratxo de whisky des de les deu del matí per deixar de pensar en el passat. Fins aviat, Goldman. Ja ens veurem als tribunals.

I va penjar.

Poc després d’aquesta edificant trucada me’n vaig anar al Clark’s a dinar. Per casualitat vaig ensopegar amb els Quinn versió 2008. La Tamara era a la barra esbroncant la filla perquè feia les coses així en lloc de fer-les aixà. En Robert, en canvi, estava amagat en un racó, assegut en una banqueta, menjant-se uns ous remenats i llegint la secció d’esports del Concord Herald. Em vaig asseure al costat de la Tamara, vaig obrir el diari per una pàgina a l’atzar i vaig fer veure que llegia molt concentrat per poder sentir millor com rondinava i es queixava que la cuina es veia bruta, que el servei no era prou ràpid, que el cafè estava fred, que les ampolles de xarop d’auró estaven enganxifoses, que les sucreres eren buides, que les taules tenien taques de greix, que hi feia massa calor, allà a dins, que les torrades no estaven bones i el plat que li havien posat no valia res, que dos dòlars per un cafè era un robatori, que no li hauria deixat mai el restaurant si hagués sabut que el convertiria en un tuguri de segona fila. Amb les aspiracions que tenia ella per al seu negoci! Si a la seva època hi venia gent de tot l’estat, per les seves hamburgueses, que segons deien eren les millors de tota la zona. Quan es va adonar que jo tenia parada l’orella em va fer una mirada de menyspreu i va saltar:

—Ei, vostè, jove. Es pot saber què escolta?

Jo vaig fer cara de no haver trencat mai cap plat i em vaig girar cap a ella:

—Jo? Però si no estava escoltant, senyora.

—I tant, que estava escoltant. Si no, com és que m’ha respost? D’on és?

—De Nova York.

De seguida es va dulcificar, com si la paraula Nova York tingués un efecte calmant, i amb veu melosa em va preguntar:

—I què hi fa, a Aurora, un jove de Nova York tan ben plantat?

—Estic escrivint un llibre.

Li va canviar la cara de cop i va començar a bramar:

—Un llibre? És escriptor? Odio els escriptors! Són tots una colla de dropos, d’inútils i de mentiders. De què viu, vostè? De les subvencions de l’Estat? La que porta el restaurant és la meva filla, i no es pensi que li fiarà! Així que si no pot pagar, foti el camp. Foti el camp abans no avisi la policia. El cap de la policia és el meu gendre.

La Jenny, darrere la barra, feia cara de no saber on posar-se.

—Mare, és en Marcus Goldman. És un escriptor famós.

La mare Quinn es va ennuegar amb el cafè.

—No fumis! Vostè és el fill de puta aquell que tot el dia anava enganxat a les faldilles d’en Quebert?

—Sí senyora.

—Ha crescut molt, des d’aleshores… No s’ha fet pas lleig, trobo. Vol saber què en penso, jo, d’en Quebert?

—No, gràcies.

—És igual. L’hi diré igualment: jo crec que és un fill de puta rematat i que es mereix acabar a la cadira elèctrica!

—Mare! —va protestar la Jenny.

—És la veritat!

—Ja prou.

—Tu calla, nena, que estic parlant jo. Prengui nota del que li diré, escriptor de pa sucat amb oli. Si té un mínim de decència, escrigui la veritat sobre en Harry Quebert: és el porc més gran que hi ha hagut mai, és un pervertit, un malparit i un assassí. Va matar la pobreta Nola, la mare Cooper i en certa manera també la meva Jenny.

La Jenny va fugir cap a la cuina, jo diria que plorant. Asseguda a la seva cadira de bar, dreta com si s’hagués empassat un pal d’escombra, els ulls brillants de ràbia i apuntant-me amb un dit, la Tamara Quinn em va explicar els motius de la seva ira i com en Harry Quebert havia deshonrat el seu nom. L’incident que em va explicar es va produir el diumenge 13 de juliol del 1975, una data que hauria hagut de ser memorable per a la família Quinn, que aquell dia, a partir de les dotze del migdia (com indicava la targeta d’invitació que havien rebut una desena escassa de convidats), organitzava una garden-party a la gespa acabada de tallar del seu jardí.

13 de juliol del 1975

Era un gran esdeveniment i la Tamara Quinn no s’havia estat de res: envelat muntat al jardí, coberteria de plata i estovalles blanques a taula, i per dinar un bufet encarregat al millor càtering de Concord i consistent en canapès de peix, viandes fredes, entremesos variats i plates de marisc i d’ensalada russa. Hi hauria un cambrer amb molt bones referències servint begudes fresques i vi italià. Havia de ser tot perfecte. Aquell dinar seria un acte social de primera categoria: la Jenny presentaria oficialment el seu nou nòvio a uns quants membres preeminents de l’alta societat d’Aurora.

Faltaven deu minuts per a les dotze. La Tamara contemplava orgullosa el parament del jardí: estava tot a punt. Esperaria fins a l’últim moment per treure els plats, per la calor. Com es delectarien tots amb les vieires, les cloïsses i les cues de llamàntol escoltant al mateix temps la brillant conversa d’en Harry Quebert, amb la seva Jenny, esplèndida, de bracet. Tot plegat fregava la grandiositat, i la Tamara es va estremir de plaer imaginant-se l’escena. Va tornar a mirar-se encantada els preparatius i va repassar una última vegada la distribució de la taula, que duia apuntada en un full de paper i que intentava aprendre’s de memòria. Estava tot perfecte. Ja només faltaven els convidats.

La Tamara havia convidat quatre amigues seves i els seus marits. Hi havia rumiat moltíssim, en el nombre de convidats. Era una decisió difícil: si feia curt la festa podia semblar un fracàs, i si es passava el seu exquisit dinar campestre podia acabar semblant una verbena. Finalment va decidir recórrer a les que alimentarien la ciutat amb els rumors més exagerats, a les que farien que aviat tothom digués que la Tamara Quinn es dedicava a organitzar actes molt elegants i selectes, ara que el seu futur gendre era una estrella de les lletres americanes. Així doncs, va convidar-hi l’Amy Pratt, perquè era l’organitzadora del ball d’estiu, la Belle Carlton, que es considerava una guru del bon gust perquè el seu marit es canviava de cotxe cada any, la Cindy Tirsten, que portava uns quants clubs femenins, i la Donna Mitchell, una pesada que parlava més del compte i que es passava tota l’estona presumint dels èxits dels seus fills. La Tamara ja es veia deixant-les totes amb la boca oberta. Així que havien rebut la invitació s’havien afanyat a trucar-li per preguntar-li el motiu de la celebració. Però ella havia aconseguit mantenir la intriga mostrant-se hàbilment evasiva: «Us haig d’anunciar una gran notícia». Es moria de ganes de veure la cara que farien totes quan veiessin la seva Jenny i el gran Quebert junts, per a tota la vida. Aviat la família Quinn seria el centre de totes les converses i l’enveja de tothom.

La Tamara, massa enfeinada amb el dinar, era una de les poquíssimes habitants de la ciutat que no havia corregut a congregar-se davant de casa dels Kellergan. Havia sabut la notícia a primera hora del matí, com tothom, i de seguida va tenir por que no li esguerrés la seva festa al jardí: La Nola havia intentat matar-se. Però gràcies a Déu la pobra noia havia fracassat estrepitosament i la Tamara podia sentir-se doblement afortunada: en primer lloc perquè si la Nola fos morta haurien hagut d’anul·lar la festa; no hauria sigut correcte celebrar una festa en unes circumstàncies com aquelles. I en segon lloc perquè havia sigut una benedicció que hagués passat en diumenge i no en dissabte, perquè si la Nola hagués intentat suïcidar-se un dissabte l’haurien hagut de substituir al Clark’s i hauria sigut un enrenou. Decididament la Nola havia sigut molt bona nena, fent les seves coses un diumenge al matí. I sobretot fallant.

Satisfeta de com havien quedat les coses a fora, la Tamara va entrar a dins a controlar com anava tot. Va trobar la Jenny al seu lloc, a l’entrada, preparada per rebre els invitats. Qui sí que va haver d’escridassar amb ganes va ser el pobre Bobbo, que ja duia la camisa i la corbata però encara no s’havia posat els pantalons, perquè el diumenge era el dia que el deixaven llegir el diari en calçotets a la galeria: li agradava quan el corrent d’aire li ballava per sota dels calçotets i el refrescava per dins, sobretot les parts piloses; era molt agradable.

—S’ha acabat, això d’anar completament despullat! —el va renyar la seva dona—. Què? Quan el gran Harry Quebert sigui el nostre gendre també et passejaràs en calçotets?

—Saps què? —va replicar en Bobbo—. Jo crec que no és com ens pensem que és. En el fons és un noi la mar de senzill. Li agraden els motors de cotxe i la cervesa molt freda, i em sembla que no li sabria gens de greu veure’m amb l’uniforme dels diumenges. Ja l’hi preguntaré…

—Tu no li preguntaràs res de res! Te’n guardaràs prou, de dir cap disbarat durant tot el dinar! Mira, és molt senzill: no et vull ni sentir. Bobbo, rei, si fos legal, et cosiria els llavis perquè no poguessis parlar mai més: cada cop que obres la boca és per dir una bestiesa. A partir d’ara, el diumenge, camisa i pantalons. I punt. S’ha acabat, això de veure’t voltar per casa en calces. Ara som persones importants.

Mentre parlava es va adonar que el seu marit havia gargotejat unes quantes ratlles en una postal que tenia al davant, a la tauleta de la sala d’estar.

—Què és això? —va remugar.

—No res.

—Ensenya-m’ho!

—No —s’hi va resistir ell engrapant la postal.

—Bobbo, vull veure-ho.

—És correspondència privada.

—Oh, el senyor ara escriu correspondència privada. Et dic que me l’ensenyis! En aquesta casa mano jo, t’ha quedat clar d’una punyetera vegada?

I li va arrencar de les mans la postal que intentava dissimular sota el diari. S’hi veia un cadellet. Amb to burleta va llegir en veu alta:

—Què és aquest nyap? —va cridar la Tamara.

—Una postal per a la Nola. Ara aniré a comprar-li unes llaminadures i les hi posaré. Li agradarà, no trobes?

—No siguis ridícul, Bobbo! Aquesta postal amb aquest gosset és ridícula, el que hi has escrit és ridícul. «Esperem tornar-te a veure al Clark’s d’aquí a poc»? Però si acaba d’intentar matar-se: tu et penses que deu tenir gaires ganes de tornar a servir cafès? I els caramels? Què vols que en faci, dels caramels?

—Que se’ls mengi, jo crec que li agradarà. Ho veus? Sempre te m’ho carregues tot! Per això no t’ho volia ensenyar.

—Para de fer el ploricó, Bobbo —va desesperar-se la Tamara estripant la postal en quatre trossos—. Li enviaré flors, flors ben elegants d’una bona floristeria de Montburry, i no caramels de supermercat. I li escriuré jo, en una targeta blanca. Li escriuré amb molt bona lletra: «La família Quinn i Harry Quebert et desitgen una ràpida recuperació». I ara vés a posar-te els pantalons, que no trigaran a arribar els meus convidats.

La Donna Mitchell i el seu marit van trucar a la porta a les dotze en punt, seguits de molt a prop per l’Amy i l’intendent Pratt. La Tamara va manar al cambrer que portés el còctel de benvinguda i se’l van prendre al jardí. Aleshores l’intendent Pratt va explicar que el telèfon l’havia tret del llit.

—La nena Kellergan ha intentat prendre’s una pila de pastilles. Jo crec que s’ha pres tot el que ha trobat, incloent-hi somnífers. Però res greu. Se l’han endut a l’hospital de Montburry per fer-li un rentat d’estómac. Ha sigut el reverend qui l’ha trobat, al lavabo. Ell diu que tenia febre i que s’ha equivocat de medicament. Jo el que crec és que… L’important és que la nena estigui bé.

—Sort que ha passat aquest matí i no ara al migdia —va dir la Tamara—. Hauria sigut una llàstima que no haguessis pogut venir.

—Ara que ho dius, què és això tan important que ens vols anunciar? —va preguntar la Donna, que ja no podia esperar més.

La Tamara va fer un somriure d’orella a orella i va respondre que s’estimava més esperar que hi fossin tots els convidats per anunciar-ho. Al cap de poc van arribar els Tirsten, i a les dotze i vint el matrimoni Carlton, que va justificar el retard per un problema de la direcció del seu nou cotxe. Ara ja hi era tothom. Tothom menys en Harry Quebert. La Tamara va proposar prendre un segon còctel de benvinguda.

—Qui esperem? —va preguntar la Donna.

—Ja ho veureu —va respondre la Tamara.

La Jenny va somriure; seria un dia magnífic.

Les dotze i quaranta minuts i en Harry encara no havia arribat. Van servir un tercer còctel de benvinguda. I en acabat un quart, a les dotze i cinquanta-vuit minuts.

—Un altre còctel de benvinguda? —es va queixar l’Amy Pratt.

—És que sou molt benvinguts! —va declarar la Tamara, que començava a patir molt seriosament pel retard del seu invitat estrella.

El sol picava amb ganes. Els caps començaven a rodar una mica.

—Tinc gana —va dir finalment en Bobbo, que es va endur un clatellot dels bons.

Un quart de dues i ni rastre d’en Harry. La Tamara tenia un nus a l’estómac.

—Ens hi vam pansir —em va confessar la Tamara a la barra del Clark’s—. Mare de Déu, si ens hi vam pansir! I feia una calor que et mories. Tothom suant la cansalada…

—No havia passat mai tanta set! —va cridar en Robert, intentant afegir-se a la conversa.

—Tu calla! Que jo sàpiga, és a mi a qui han preguntat. Als grans escriptors com el senyor Goldman no els interessen els burros com tu.

Li va llançar una forquilla i tot seguit es va tornar a girar cap a mi i em va dir:

—Resumint, que vam estar esperant fins a dos quarts de dues de la tarda.

La Tamara tenia l’esperança que se li hagués espatllat el cotxe, o fins i tot que hagués tingut un accident. Qualsevol cosa mentre no fos que l’havia deixat plantada. Amb l’excusa que tenia feina a la cuina va anar a trucar a Goose Cove unes quantes vegades, però sense resposta. Aleshores va posar les notícies de la ràdio, però no hi havia cap accident digne de menció i aquell dia no havia mort cap escriptor famós a Nou Hampshire. En dues ocasions va sentir un cotxe davant de casa i el cor li va fer un salt cada vegada: era ell! Però no, eren els imbècils dels veïns.

Els convidats ja no podien més: morts de calor, finalment s’havien posat sota l’envelat buscant una mica de fresca. Asseguts cadascú al seu lloc, s’avorrien enmig d’un silenci sepulcral.

—Espero que sigui una gran notícia —va dir finalment la Donna.

—Si em prenc un altre còctel d’aquests em sembla que vomitaré —va declarar l’Amy.

Finalment la Tamara va demanar al cambrer que servís els plats al bufet i va proposar als seus invitats que comencessin a dinar.

A les dues ja feia estona que dinaven i encara no hi havia notícies d’en Harry. La Jenny, amb un nus a l’estómac, era incapaç de menjar res. Prou feina tenia per no posar-se a plorar a llàgrima viva davant de tothom. En canvi la Tamara tremolava de ràbia: dues hores de retard; ja no vindria. Com dimoni havia pogut fer-li una mala passada com aquella? Des de quan un senyor es comportava d’aquella manera? I, per si no n’hi hagués prou, la Donna va començar a preguntar amb insistència quina era aquella notícia tan important que els havia d’anunciar. La Tamara callava. El pobre Bobbo, intentant salvar la situació i l’honor de la seva dona, es va posar dret tot solemne, va alçar la copa i va declarar orgullós davant de tots els seus invitats:

—Benvolguts amics, us volíem anunciar que tenim tele nova.

Es va fer un llarg silenci de perplexitat. La Tamara, incapaç de suportar el ridícul, es va aixecar també i va anunciar:

—En Robert té un càncer. S’està morint.

Va ser una sotragada per a tots els convidats, incloent-hi en Bobbo, que no sabia que s’estigués morint, i que es preguntava quan devia haver trucat el metge a casa seva i com era que la seva dona no n’hi havia dit res. De cop i volta es va posar a plorar, perquè trobaria a faltar la vida. La família, la seva filla, la seva petita ciutat: ho trobaria tot a faltar. Tothom el va abraçar prometent-li que l’anirien a veure a l’hospital fins al darrer sospir i que no l’oblidarien mai.

Si en Harry no s’havia presentat a la festa que havia organitzat la Tamara Quinn al seu jardí era perquè estava vetllant la Nola. Així que en Pinkas li va donar la notícia es va plantar a l’hospital de Montburry on havien ingressat la Nola. Es va passar hores a l’aparcament, assegut al volant, sense saber què fer. Se sentia culpable. Si la Nola havia desitjat morir-se era per culpa seva. Només de pensar-hi li venien ganes de matar-se ell també. Es va deixar endur per les emocions: ara s’adonava de la magnitud del que sentia per ella. I maleïa l’amor; mentre la tenia al seu costat era capaç de convence’s que no hi havia cap sentiment profund entre tots dos i que l’havia d’apartar de la seva vida, però ara que sabia que l’hauria pogut perdre ja no s’imaginava la vida sense ella. Nola, Nola estimada. N-O-L-A. L’estimava tant.

A les cinc es va decidir per fi a entrar a l’hospital. Tenia l’esperança de no trobar-se amb ningú, però al vestíbul principal va ensopegar amb en David Kellergan, que tenia els ulls vermells de tant plorar.

—Reverend… M’han dit això de la Nola. Em sap molt de greu.

—Gràcies per venir a expressar-li el seu afecte, Harry. Segur que sentirà dir que la Nola ha intentat suïcidar-se: no és més que una desafortunada mentida. Tenia mal de cap i s’ha equivocat de medicament. És molt despistada, com totes les criatures.

—És clar —va respondre en Harry—. Maleïts medicaments. En quina habitació està la Nola? M’agradaria saludar-la.

—És molt amable per part seva, però és que de moment no li convé rebre visites. No convé cansar-la, m’entén?

Però el reverend Kellergan duia un llibret perquè el poguessin firmar les visites. Després d’escriure-hi «Que et recuperis aviat. H. L. Quebert», en Harry va fer veure que se n’anava i va anar a amagar-se al Chevrolet. Va esperar una altra hora i, quan va veure que el reverend Kellergan travessava l’aparcament per anar cap al seu cotxe, va tornar a entrar discretament a l’edifici central de l’hospital i va preguntar per l’habitació de la Nola. Habitació 26, segona planta. Va picar a la porta amb el cor que li anava a mil per hora. Res. Va obrir la porta a poc a poc. La Nola estava sola, asseguda a l’espona del llit. Va girar el cap i el va veure; per un moment se li van il·luminar els ulls, però de seguida se li va enfosquir el rostre.

—Deixa’m en pau, Harry… Deixa’m en pau o aviso les infermeres.

—Nola, no puc deixar-te…

—T’has portat molt malament amb mi, Harry. No et vull veure. Em fa molta pena quan et veig. Per culpa teva volia morir-me.

—Perdona’m, Nola…

—Només et perdonaré si em vols. Si no, deixa’m en pau.

El va mirar als ulls. Ell feia tanta cara de pena i de culpabilitat que ella no va poder evitar somriure-li.

—Oh, Harry, amor meu, no facis aquesta cara de gos abandonat. Em promets que no et portaràs malament amb mi mai més?

—T’ho prometo.

—Demana’m perdó per tots els dies que m’has deixat sola davant la teva porta sense obrir-me mai.

—Et demano perdó, Nola.

—Fes-ho bé. Agenolla’t. Agenolla’t i demana’m perdó.

Es va agenollar sense pensar i li va posar el cap sobre els genolls nus. Ella es va inclinar i li va acariciar la cara.

—Aixeca’t, Harry. Estreny-me ben fort, amor meu. T’estimo. T’estimo des del dia que et vaig veure. Vull ser la teva dona per sempre.

Mentre en Harry i la Nola es retrobaven en aquella petita habitació d’hospital, a Aurora, on la garden-party ja feia hores que s’havia acabat, la Jenny, tancada a la seva habitació, plorava de vergonya i de pena. En Robert havia intentant entrar-hi per consolar-la, però ella es negava a obrir la porta. La Tamara, en canvi, acabava de marxar feta una fúria cap a casa d’en Harry buscant una explicació. Si hagués trigat una mica més a sortir hauria coincidit amb el visitant que va trucar a la porta quan encara no feia ni deu minuts que havia marxat. Va ser en Robert qui va obrir la porta i va trobar-se al davant en Travis Dawn amb els ulls tancats i en uniforme de gala, que li oferia un ram de roses i li recitava d’una tirada:

—Jenny, vols venir amb mi al ball d’estiu, sisplau gràcies?

En Robert va esclafir a riure.

—Hola, Travis, que potser vols parlar amb la Jenny?

En Travis va obrir els ulls de bat a bat i va ofegar un crit.

—Senyor Quinn? Em…, em sap greu. Sóc un desastre. Només volia… Vaja, que si li semblaria bé que portés la seva filla al ball d’estiu. Si ella hi està d’acord, evidentment. És clar que potser ja té algú altre. Està sortint amb algú, oi que sí? Ho sabia! Seré imbècil!

En Robert li va donar un copet amistós a l’espatlla.

—Vine, noi, no podies ser més oportú.

Es va endur el jove policia cap a la cuina i va treure una cervesa de la nevera.

—Gràcies —va dir en Travis mentre deixava les flors damunt del taulell.

—No, si és per a mi. Tu necessites alguna cosa bastant més forta.

En Robert va agafar una ampolla de whisky i n’hi va servir un got doble amb uns quants glaçons.

—Beu-t’ho d’una tirada, va.

En Travis va obeir. En Robert va continuar:

—Noi, se’t veu molt nerviós. Relaxa’t una mica. A les noies no els agraden els nois nerviosos. Creu-me, sé el que em dic.

—Només m’agafa la timidesa quan veig la Jenny; em bloquejo. No sé què m’agafa.

—Això és l’amor, fillet.

—Vostè creu?

—Està claríssim.

—És veritat que té una filla fantàstica, senyor Quinn. Tan dolça, i tan intel·ligent, i tan guapa! Potser no l’hi hauria de dir, però de vegades passo per davant del Clark’s només per mirar-la pel finestral. La miro… La miro i noto com si m’esclatés el cor a dins del pit, com si m’ofegués l’uniforme. Deu ser amor, oi?

—Està claríssim.

—En aquell moment em vénen ganes de sortir del cotxe, entrar al Clark’s, preguntar-li com està i si li vindria de gust anar al cine quan plegui, potser. Però no m’hi atreveixo mai. Això també és amor?

—No, això és ser burro. És la millor manera de deixar escapar les noies que t’agraden. No siguis tímid, fill. Ets jove, guapo, tens totes les virtuts.

—Doncs què haig de fer, senyor Quinn?

En Robert li va tornar a posar un whisky.

—Ja l’hauria fet baixar, la Jenny, però ha tingut una tarda complicada. Si vols un consell, acaba’t això i torna-te’n a casa, treu-te l’uniforme i posa’t una camisa normal. Aleshores truca i li proposes a la Jenny anar a sopar a fora. Li dius que et ve de gust anar a menjar-te una hamburguesa a Montburry. Hi ha un restaurant que li encanta, ja te’n donaré l’adreça. Ja veuràs com no podies ser més oportú. I durant la nit, quan vegis que hi ha una atmosfera distesa, li proposes anar a passejar. Us asseieu en un banc, mireu les estrelles. Li ensenyes les constel·lacions…

—Les constel·lacions? —el va interrompre en Travis, desesperat—. Però si no me’n sé ni una!

—Doncs limita’t a ensenyar-li l’Óssa Major.

—L’Óssa Major? No la sé reconèixer, l’Óssa Major! Ostres, ara sí que estic ben fotut!

—Tu ensenya-li qualsevol puntet lluminós que vegis al cel i li poses un nom a l’atzar. Les dones sempre troben romàntic que un noi sàpiga astronomia. Això sí, intenta no confondre una estrella fugaç amb un avió. En acabat li demanes si vol ser la teva parella al ball d’estiu.

—Vostè creu que acceptarà?

—N’estic segur.

—Gràcies, senyor Quinn! Moltes gràcies.

Després d’enviar en Travis cap a casa, en Robert es va dedicar a intentar fer sortir la Jenny de la seva habitació. Es van posar a menjar gelat a la cuina.

—I ara amb qui hi aniré, al ball, pare? —va preguntar la Jenny desesperada—. Em quedaré tota sola i tothom se’n riurà de mi.

—No diguis animalades. Estic segur que hi ha una pila de nois que somien poder-t’hi portar.

La Jenny va engolir una cullerada enorme de gelat.

—Ja em diràs qui! —va lamentar-se amb la boca plena—. Perquè jo no en conec cap!

Just en aquell moment va sonar el telèfon. En Robert va deixar que despengés la seva filla i va sentir que deia: «Ah, hola, Travis. Ah, Sí?». «Sí, encantada». «D’aquí a mitja hora, perfecte. Fins ara». Va penjar i va córrer a explicar al seu pare que era el seu amic Travis que trucava per proposar-li que anessin a sopar a Montburry. En Robert va intentar fer cara de sorprès.

—Ho veus? —li va dir—. Ja t’ho deia jo, que no hi aniries pas sola, al ball.

En aquell mateix moment, a Goose Cove, la Tamara tafanejava per la casa deserta. S’havia passat molta estona picant a la porta sense obtenir resposta: si en Harry se li amagava, ja el trobaria ella. Però no hi havia ningú i va decidir procedir a una petita inspecció. Va començar per la sala d’estar, va seguir per les habitacions i finalment per l’estudi d’en Harry. Va tafanejar els papers que hi havia escampats per la taula de treball, fins que va trobar el que acabava d’escriure:

Nola, amor meu, Nola del meu cor. Què has fet? Per què et volies morir? Per culpa meva? T’estimo, t’estimo més que res en aquest món. No em deixis. Si tu mors jo també moro. L’únic que m’importa en aquesta vida, Nola, ets tu. Quatre lletres: N-O-L-A.

Esbalaïda, la Tamara es va guardar el full a la butxaca decidida a destruir en Harry Quebert.