Ballava a la platja. Jugava amb les onades i corria per la sorra amb els cabells voleiant al vent. Reia. Era tan feliç de viure. Des de la terrassa de l’hotel, en Harry se la va mirar un moment i en acabat es va tornar a submergir en els papers que cobrien la taula on estava instal·lat. Escrivia ràpid, i bé. Des que eren allà que ja havia escrit unes quantes desenes de pàgines, avançava a un ritme frenètic. Era gràcies a ella. La Nola, la seva estimada Nola, la seva vida, la seva inspiració. N-O-L-A. Per fi estava escrivint la seva gran novel·la. Una novel·la d’amor.

—Harry —va cridar ella—, fes una pausa! Vine a banyar-te!

Ell es va permetre interrompre la feina, va pujar a l’habitació, va desar els fulls a la cartera i es va posar el vestit de bany. La va anar a trobar a la platja i van començar a caminar per la vora del mar per allunyar-se de l’hotel, de la terrassa, dels altres clients i dels banyistes. Van travessar una barrera de roques i van arribar a una caleta aïllada. Allà podien estimar-se.

—Abraça’m, Harry, amor meu —li va dir ella quan van estar protegits de les mirades.

Ell la va abraçar i ella se li va penjar al coll molt fort. Aleshores es van ficar al mar i van jugar a esquitxar-se. En acabat es van posar al sol, estirats sobre les grans tovalloles blanques de l’hotel. Ella va posar el cap sobre el tors d’ell.

—T’estimo, Harry… T’estimo com no he estimat mai ningú.

Es van fer un somriure.

—Són les vacances més boniques de la meva vida —va dir en Harry.

A la Nola se li va il·luminar el rostre.

—Fem fotos! Fem fotos, així no ho oblidarem mai! Has agafat la càmera?

Ell es va treure la càmera de la bossa i l’hi va donar. Ella se li va aferrar molt fort, va estirar el braç apuntant l’objectiu cap a ells i va fer una foto. Just abans de prémer el disparador ella va girar el cap i li va fer un petó molt llarg a la galta. Tots dos van riure.

—Em sembla que serà bona, aquesta foto —va dir ella—. Sobretot guarda-la per sempre.

—Per sempre. Aquesta foto no se separarà mai de mi.

Feia quatre dies que eren allà.

Dues setmanes abans

Era el dissabte 19 de juliol, el dia del tradicional ball d’estiu. Per tercer any consecutiu el ball no tindria lloc a Aurora, sinó al club de camp de Montburry, l’únic lloc digne d’acollir un esdeveniment com aquell, segons l’Amy Pratt, que des que n’havia agafat les regnes s’havia proposat fer-ne una vetllada de categoria. Havia desterrat el gimnàs, havia prohibit els bufets en benefici dels sopars amb seients assignats, havia decretat la corbata obligatòria per als homes i instaurat una rifa entre el final del sopar i el principi del ball per animar l’ambient.

Mesos abans del ball ja es podia veure l’Amy Pratt anant amunt i avall per tota la ciutat venent a preu d’or els números de la rifa, que ningú gosava negar-se a comprar per por que els toqués un mal lloc el dia del ball. Segons deien alguns, els sucosos beneficis de les vendes anaven a parar directament a la seva butxaca, però ningú no s’atrevia a parlar-ne obertament: no convenia gens quedar malament amb ella. Deien que un any s’havia descuidat expressament d’assignar un lloc a una dona amb qui s’havia barallat. Quan va arribar l’hora de sopar, la pobra es va trobar sola, dreta enmig de la sala.

Al principi en Harry no hi pensava anar. Tot i que ja feia setmanes que havia comprat l’entrada, no estava d’humor per sortir: la Nola encara era a la clínica i ell estava trist. Volia estar sol. Però el mateix dia al matí l’Amy Pratt va anar a picar a la seva porta: feia dos dies que no el veia per la ciutat, ja no apareixia pel Clark’s. Volia assegurar-se que no la deixaria plantada. En Harry havia d’anar al ball per força, l’Amy Pratt ja havia dit a tothom que hi seria. Per primer cop una gran estrella de Nova York assistiria a la seva festa i, no se sap mai, potser l’any següent, en Harry hi tornaria amb el bo i millor del show-business. I al cap d’uns quants anys tot Hollywood i tot Broadway anirien a Nou Hampshire per assistir al que ja seria un dels actes socials més importants de la costa est.

—Oi que vindrà, aquest vespre, Harry? Hi serà, oi? —li va implorar remenant el cul davant la seva porta.

L’hi va suplicar tant que en Harry li va haver de prometre que hi aniria, més que res perquè no sabia dir que no, i fins i tot va deixar que li encolomés números de la rifa per cinquanta dòlars.

Al cap d’una estona en Harry va anar a veure la Nola a la clínica. Pel camí, en una botiga de Montburry, va comprar més discos d’òpera. No se’n podia estar, sabia que la música la feia tan feliç! Però gastava massa, i ja no s’ho podia permetre. No volia ni imaginar-se l’estat del seu compte bancari. S’estimava més no saber ni el saldo. Tots els seus estalvis s’estaven esfumant, i a aquell ritme aviat no en tindria prou per pagar la casa fins a finals d’estiu.

A la clínica van estar passejant pel jardí i, un cop van ser entre els arbres, protegits de les mirades, la Nola el va abraçar.

—Harry, vull marxar.

—Els metges diuen que d’aquí a uns quants dies ja podràs sortir d’aquí.

—No m’entens: vull marxar d’Aurora. Amb tu. Aquí mai serem feliços.

Ell va respondre:

—Algun dia.

—Algun dia què?

—Algun dia marxarem.

Se li va il·luminar el rostre.

—De debò? Harry, de debò? Em duràs lluny d’aquí?

—Ben lluny. I serem feliços.

—Sí! Molt feliços!

Ella el va abraçar molt fort. Cada cop que se li acostava, ell sentia una esgarrifança que li recorria tot el cos.

—Aquesta nit hi ha el ball —va dir ella.

—Sí.

—Hi aniràs?

—No ho sé. Li he promès a l’Amy Pratt que hi aniria, però no estic d’humor.

—Va, vés-hi, sisplau! A mi m’encantaria anar-hi. Sempre he somiat que algun dia algú em portés a aquest ball. Però no hi aniré mai… La mare no vol.

—I què hi faré, allà tot sol?

—No estaràs sol, Harry. Jo també hi seré, dins del teu cap. Ballarem plegats! Passi el que passi, sempre seré dins del teu cap!

Al sentir-li dir allò es va enfadar:

—Què vol dir, «passi el que passi»? Què vol dir, això, eh?

—No res, Harry, amor meu, no t’enfadis. Només volia dir que t’estimaré sempre.

Així doncs, per l’amor que sentia per la Nola, va anar al ball; sense gens de ganes i tot sol. Així que hi va posar els peus se’n va penedir: estava incòmode, entre tanta gent. Per dissimular, es va instal·lar al bar i va demanar uns quants martinis mentre mirava com anaven arribant els convidats. La sala s’anava omplint ràpidament i el xivarri de les converses augmentava de volum. Estava convençut que totes les mirades estaven clavades en ell, com si tothom sabés que estava enamorat d’una noia de quinze anys. Va sentir que li rodava el cap i se’n va anar als serveis, es va remullar la cara, es va tancar en un dels lavabos i es va asseure a la tassa del vàter per asserenar-se. Va respirar fondo: no ho podia saber ningú, allò de la Nola. Sempre havien sigut molt prudents i discrets. No hi havia cap motiu per amoïnar-se. Sobretot, havia de ser natural. Finalment es va tranquil·litzar i va sentir que se li desfeia el nus que tenia a l’estómac. Aleshores va obrir la porta del lavabo i va ser en aquell moment quan va descobrir la pintada feta amb pintallavis al mirall:

Follador de criatures

El va envair el pànic. Qui més hi havia? Va cridar, va mirar al seu voltant i va empènyer les portes de tots els lavabos. Ningú. Estaven tots deserts. Es va afanyar a agafar una tovallola, la va xopar d’aigua i va esborrar la pintada, que va quedar convertida en una llarga reguera llardosa i vermella que travessava el mirall. En acabat va fugir del lavabo per por que el trobessin allà dins. Marejat i malalt, amb el front amarat de suor i sentint-se el pols a les temples, va tornar a la festa com si no hagués passat res. Qui ho sabia, allò de la Nola i ell?

A la sala ja havien anunciat el sopar i els invitats anaven cap a les taules. Es va pensar que es tornava boig. Una mà li va engrapar l’espatlla. Va fer un bot. Era l’Amy Pratt. En Harry no parava de suar.

—Va tot bé, Harry? —li va preguntar.

—Sí… Sí… És que tinc una mica de calor.

—A vostè li toca la taula d’honor. Vingui, és allà.

El va acompanyar fins a una gran taula tota plena de flors on ja hi havia assegut un home d’uns quaranta anys amb cara d’estar-se avorrint com una ostra.

—Harry Quebert —va anunciar l’Amy Pratt amb to solemne—, permeti’m que li presenti l’Elijah Stern, que finança generosament aquest ball. Si no fos per ell no podríem tenir les entrades tan barates. A més a més també és el propietari de la casa de Goose Cove on viu vostè.

L’Elijah Stern va allargar-li la mà amb un somriure i en Harry va fer una rialla:

—Així vostè és l’amo de casa meva, senyor Stern?

—Digui’m Elijah. Molt de gust de coneixe’l.

Després del plat principal els dos homes van sortir a fumar un cigarret i a estirar les cames per la gespa del club de camp.

—Li agrada la casa? —va preguntar l’Stern.

—Moltíssim. És fantàstica.

Mentre la punta del cigarret s’encenia amb cada pipada, l’Elijah Stern li va explicar, nostàlgic, que Goose Cove havia sigut la casa d’estiueig de la família durant anys: l’havia fet construir el seu pare perquè la seva mare tenia uns atacs de migranya terribles i segons el metge li convenia la brisa marina.

—Quan el meu pare va veure aquella parcel·la a la vora del mar se’n va enamorar a l’instant. La va comprar sense pensar-s’ho dos cops i hi va fer construir una casa. Va ser ell qui va dissenyar els plànols. A mi m’encantava, aquell lloc. Hi vam passar molts bons estius. Però va passar el temps, va morir el meu pare, la meva mare es va instal·lar a Califòrnia i ja no se’n va ocupar ningú, de Goose Cove. A mi m’encanta, aquella casa, fins i tot la vaig reformar fa uns quants anys. Però no estic casat, no tinc fills i mai he pogut aprofitar-la; i a més a més és massa gran per a mi. Per això vaig buscar una agència que la posés a lloguer. No podia suportar la idea que estigués deshabitada i abandonada. Estic content que hi visqui una persona com vostè.

L’Stern li va explicar que de petit, a Aurora, havia viscut els seus primers balls i els seus primers amors, i que sempre hi tornava un cop a l’any, pel ball, precisament, per recordar aquells temps.

Van encendre un altre cigarret i es van asseure en un banc de pedra.

—I així què està escrivint, en aquest moment, Harry?

—Una novel·la d’amor… Almenys és el que intento. Miri, aquí tothom es pensa que sóc un gran escriptor, però tot plegat és una mena de malentès.

En Harry sabia que a l’Stern no se’l podia enganyar fàcilment. L’altre es va limitar a respondre:

—La gent d’aquí s’impressiona fàcilment. Només cal veure el tomb tan lamentable que ha fet aquest ball. Així diu que és una novel·la d’amor?

—Sí.

—Per on va?

—Encara pel principi. Si li haig de ser sincer, no aconsegueixo escriure.

—Deu ser bastant emprenyador, per a un escriptor. Té problemes?

—Podríem dir que sí.

—Està enamorat?

—Per què m’ho pregunta?

—Per curiositat. Em preguntava si un ha d’estar enamorat, per escriure novel·les d’amor. Sigui com sigui, admiro molt els escriptors. Potser perquè a mi també m’hauria agradat ser escriptor. O artista, en general. Sento un amor incondicional per la pintura. Però per desgràcia no tinc gens de talent artístic. Com es titula el seu llibre?

—Encara no ho sé.

—I quina mena d’història és?

—La història d’un amor prohibit.

—Sembla molt interessant —es va entusiasmar l’Stern—. Ens haurem de tornar a veure més endavant.

A dos quarts de nou, després de les postres, l’Amy Pratt va anunciar que es faria el sorteig dels lots de la rifa, amb animació a càrrec del seu marit, com cada any. L’intendent Pratt, amb el micròfon gairebé ficat a la boca, va anar cantant els lots. Els premis, la majoria gentilesa dels comerços locals, eren més aviat de gamma baixa, excepte el primer, el sorteig del qual va suscitar una gran expectació: es tractava d’una setmana en un hotel de luxe de Martha’s Vineyard, amb tot pagat per a dues persones.

—Atenció, sisplau —es va esgargamellar l’intendent—. El guanyador del premi és… Atenció… El número 1385!

Es va fer un breu silenci: aleshores en Harry es va adonar que era un dels seus números i es va posar dret molt desconcertat. Immediatament va rebre una salva d’aplaudiments i molts invitats se li van tirar al damunt per felicitar-lo. Fins que no es va acabar la festa els convidats no van tenir ulls més que per a ell: era el centre del món. Però ell no tenia ulls per a ningú, perquè el centre del seu món dormia en una petita habitació d’hospital a quinze milles d’allà.

Quan en Harry marxava del ball, cap a les dues de la matinada, va coincidir amb l’Elijah Stern al guarda-roba, també a punt de marxar.

—Primer premi de la rifa —va somriure l’Stern—. Es pot dir que és un home de sort.

—Sí… I això que els números els he comprat pels pèls.

—Necessita que el porti a casa? —va preguntar l’Stern.

—Gràcies, Elijah, però tinc aquí el cotxe.

Van anar plegats cap a l’aparcament. Esperant l’Stern hi havia una berlina negra, i al davant un home fumant un cigarret. L’Stern el va assenyalar i va dir:

—Harry, m’agradaria presentar-li el meu home de confiança. És una persona realment extraordinària. Per cert, si vostè no hi té cap inconvenient, l’enviaré a Goose Cove perquè es cuidi dels rosers. D’aquí a poc serà l’època de podar-los i és un jardiner amb molt de talent, no com aquells inútils que envia l’agència de lloguer i que l’estiu passat em van matar totes les plantes.

—Només faltaria. És casa seva.

A l’anar-se acostant a aquell home en Harry es va adonar que tenia un aspecte esfereïdor: se li veia un cos cepat i musculós, però tenia tota la cara marcada i desfigurada. Es van saludar amb una encaixada de mans.

—Em dic Harry Quebert —va dir en Harry.

—Bona nit, fenyor Quebert —va respondre aquell home, que tenia una manera dolorosa i molt irregular d’articular els sons—. Xo em dic Luther Caleb.

L’endemà del ball tot Aurora era pres d’una gran excitació: amb qui aniria en Harry Quebert a Martha’s Vineyard? Allà no se li coneixia cap dona. Devia tenir alguna bona amiga a Nova York? Potser una estrella de cine. O potser hi portaria alguna noia d’Aurora? Hi tenia alguna conquesta, ell que era tan discret? Se’n parlaria a les revistes de famosos?

L’únic que no hi pensava gens, en aquell viatge, era el mateix Harry. Aquell dilluns 21 de juliol al matí era a casa seva fet un feix de nervis: qui sabia allò d’ell i la Nola? Qui l’havia seguit fins al lavabo? Qui havia tingut l’audàcia d’empastifar el mirall amb aquella inscripció infame? Pintallavis: havia de ser una dona. Però qui? Per tenir el cap ocupat es va asseure a l’escriptori i va decidir endreçar els papers: va ser aleshores quan es va adonar que n’hi faltava un. Un paper sobre la Nola, escrit el dia que havia intentat suïcidar-se. Se’n recordava perfectament, l’havia deixat allà. Sí que feia una setmana que havia deixat que els esborranys s’anessin acumulant de qualsevol manera damunt la taula, però sempre els numerava seguint un codi cronològic molt precís per poder-los classificar més endavant. Ara que els havia endreçat s’adonava que n’hi faltava un. Era un full important, se’n recordava perfectament. Va tornar a ordenar-los dues vegades, va buidar la carpeta: el full no hi era. Era impossible. Sempre repassava la taula quan marxava del Clark’s per assegurar-se que no es deixava res. A Goose Cove només treballava a l’estudi, i si mai s’instal·lava a la terrassa de seguida deixava tot el que havia escrit a l’escriptori. Era impossible que l’hagués perdut, però on era? Després de regirar en va tota la casa va començar a pensar que potser hi havia entrat algú buscant proves comprometedores. Era la mateixa persona que havia escrit allò al mirall dels lavabos la nit del ball? Només de pensar-hi li va agafar tant de mal de panxa que fins i tot li van venir ganes de vomitar.

Aquell mateix dia, la Nola va poder sortir de la clínica de Charlotte’s Hill. Així que va tornar a Aurora la primera preocupació que va tenir va ser anar a veure en Harry. A última hora de la tarda es va presentar a Goose Cove: ell era a la platja, amb la capsa de llauna. Així que el va veure, se li va llançar als braços. Ell la va alçar enlaire i la va fer giravoltar.

—Oh, Harry, Harry, amor meu! Com trobava faltar ser aquí amb tu!

Ell la va estrènyer amb totes les seves forces.

—Nola! Nola, amor meu…

—Com estàs, Harry? La Nancy m’ha dit que et va tocar el primer premi de la rifa.

—Sí! T’ho imagines?

—Vacances per a dues persones a Martha’s Vineyard! I per quan és?

—Les dates són lliures. Només haig de trucar a l’hotel quan em vagi bé i fer la reserva.

—M’hi portaràs? Oh, Harry, porta’m a algun lloc on puguem ser feliços sense amagar-nos!

Ell no va dir res i van fer unes quantes passes per la platja. Van mirar com les onades acabaven el seu viatge a la sorra.

—D’on vénen les onades? —va preguntar la Nola.

—De lluny —va respondre en Harry—. Vénen de lluny per veure la riba de la gran Amèrica i morir.

Se la va mirar fixament i de cop i volta li va agafar la cara en un rampell.

—Per l’amor de Déu, Nola! Com es pot desitjar morir?

—No és que desitgis morir —va dir la Nola—. És que ja no pots viure.

—Però tu te’n recordes d’aquell dia a la platja, després de l’espectacle, quan em vas dir que no patís, que et tenia a tu? Com penses cuidar-te de mi si et mates?

—Ja ho sé, Harry. Perdona’m, et demano perdó.

I en aquella mateixa platja on s’havien conegut i s’havien enamorat a primera vista la Nola es va agenollar perquè ell la perdonés. Li va tornar a dir:

—Porta-m’hi, Harry. Porta’m a Martha’s Vineyard amb tu. Porta-m’hi i estimem-nos per sempre.

En l’eufòria del moment ell l’hi va prometre. Però al cap d’una estona, quan ella se’n va tornar a casa seva i en Harry es va quedar mirant com s’allunyava pel camí de Goose Cove, es va adonar que no se la podia endur. Era impossible. Ja hi havia algú que sabia allò seu. Si marxaven junts tota la ciutat ho sabria. Era la presó segura. No se la podia endur, i si l’hi tornava a demanar rebutjaria aquell viatge prohibit. El rebutjaria fins a l’eternitat.

L’endemà va tornar al Clark’s per primer cop en molt de temps. Com de costum, la Jenny estava de servei. Quan va veure entrar en Harry se li van il·luminar els ulls: havia tornat. Era pel ball? S’havia posat gelós de veure-la amb en Travis? Se la volia endur a Martha’s Vineyard? Si marxava sense ella, era que no l’estimava. Aquesta pregunta la rosegava tant per dins que, abans i tot de prendre-li nota de la comanda, li va deixar anar tal com raja:

—Qui t’emportaràs a Martha’s Vineyard, Harry?

—No en tinc ni idea —va fer ell—. Potser ningú. Potser aprofitaré per avançar amb el llibre.

Ella va arrufar les celles:

—Un viatge tan bonic tot sol? Seria una llàstima.

Secretament esperava que ell li digués: «Tens raó, Jenny, amor meu, marxem plegats per abraçar-nos a la posta de sol». Però tot el que va dir va ser:

—Un cafè, sisplau.

I Jenny, l’esclava, va obeir. En aquell moment la Tamara Quinn va sortir del despatx de la rebotiga, on feia la comptabilitat. Quan va veure en Harry assegut a la seva taula habitual va córrer cap allà i li va dir sense ni tan sols saludar-lo, plena de ràbia i amargor:

—Estic repassant la comptabilitat. Ja no donem crèdit, senyor Quebert.

—Me’n faig càrrec —va respondre en Harry, que volia evitar un escàndol—. Em sap molt de greu, això de la invitació de diumenge passat… Em va…

—No m’interessen gens les seves excuses. Ja vaig rebre les flors, que van acabar a les escombraries. Li prego que pagui el seu deute abans que s’acabi la setmana.

—No pateixi. Doni’m la factura i l’hi pagaré immediatament.

Quan en Harry va veure la nota detallada que li va portar la Tamara una mica més i s’ofega. Més de cinc-cents dòlars. No s’hi havia mirat gens: cinc-cents dòlars en menjar i beguda, cinc-cents dòlars llençats per la finestra només per estar amb la Nola. Per acabar-ho d’adobar, l’endemà al matí s’hi va afegir una carta de l’agència de lloguer de la casa. Ja havia pagat la meitat de l’estada a Goose Cove, és a dir fins a finals de juliol. La carta l’informava que encara hi havia mil dòlars pendents de pagament si volia gaudir de la casa fins al setembre, i que, tal com havien quedat, li passarien el càrrec directament al seu compte. Però no els tenia, aquells mil dòlars. Pràcticament no li quedava res. El deute del Clark’s el deixava a la misèria. Ja no es podia permetre llogar una casa com aquella. No s’hi podia quedar. Què havia de fer? Trucar a l’Elijah Stern i explicar-li la situació? Però de què li serviria? No havia escrit la gran novel·la que esperava escriure, no era més que un frau.

Després de prendre’s un temps de reflexió, va telefonar a l’hotel de Martha’s Vineyard: faria el següent: renunciaria a la casa. Acabaria amb aquella comèdia d’una vegada. Marxaria una setmana amb la Nola per poder viure el seu amor per última vegada i en acabat desapareixeria. A la recepció de l’hotel li van dir que els quedava una habitació lliure per a la setmana del 28 de juliol al 2 d’agost. Allò era el que havia de fer: estimar la Nola una última vegada i en acabat marxar d’aquella ciutat per sempre.

Un cop feta la reserva va trucar a l’agència de lloguer de la casa. Els va explicar que havia rebut la seva carta però que per un seguit de desgraciades circumstàncies ja no es podia permetre pagar Goose Cove. Va demanar la dissolució del contracte a partir del dia 1 d’agost i, adduint raons pràctiques, va aconseguir convèncer l’empleat que li permetés disposar de la casa fins al dilluns 4 d’agost, data en què tornaria les claus directament a l’oficina de Boston, de camí cap a Nova York. Mentre parlava per telèfon se li va trencar la veu: així era com s’acabava l’aventura del pretesament gran escriptor Harry Quebert, incapaç d’escriure ni tres ratlles de la grandíssima obra mestra a la qual aspirava. A punt de perdre els papers, va penjar dient:

—Perfecte, quedem que passaré per la seva agència a deixar-li les claus de Goose Cove el dilluns 4 d’agost de camí cap a Nova York.

Així que va penjar el telèfon va sentir una veu escanyada a la seva esquena i va fer un bot de l’ensurt.

—Que te’n vas, Harry? Què passa?

—Nola… Tinc problemes.

Va córrer cap a ell.

—Problemes? Quins problemes? No pots anar-te’n! Harry, no pots anar-te’n! Si te’n vas em moriré.

—No! No ho diguis mai més, això!

La Nola va caure de genolls.

—No te’n vagis, Harry! Per l’amor de Déu! Sense tu no sóc res!

En Harry es va deixar caure a terra al seu costat.

—Nola… T’haig de dir una cosa… He mentit des del primer dia. No sóc cap escriptor famós… He mentit! He mentit en tot! Sobre mi, sobre la meva carrera! M’he quedat sense diners! No em queda res! No em puc permetre quedar-me més temps en aquesta casa! No em puc quedar a Aurora.

—Ja trobarem alguna solució! Estic seguríssima que seràs un escriptor famós. Guanyaràs molts diners! El teu primer llibre era boníssim, i el que estàs escrivint ara amb tanta passió serà un gran èxit, n’estic segura! No m’equivoco mai!

—Aquest llibre, Nola, només explica coses horribles. Només són paraules horribles.

—Quines paraules horribles?

—Paraules sobre tu que no hauria d’escriure. Però és per culpa del que sento per tu.

—I què sents, Harry?

—Amor. T’estimo tantíssim!

—Doncs converteix aquestes paraules en paraules boniques! Posa’t a treballar! Escriu paraules boniques!

Li va agafar la mà i el va fer seure a la terrassa. Li va portar papers, els quaderns i els bolígrafs. Va fer cafè, va posar un disc d’òpera i va obrir les finestres de la sala d’estar perquè la sentís millor. Sabia que la música l’ajudava a concentrar-se. Ell va asserenar-se dòcilment i va començar de cap i de nou. Va posar-se a escriure una novel·la d’amor, com si allò de la Nola i ell no fos impossible. Va escriure durant dues hores llargues, les paraules anaven sortint soles, les frases es dibuixaven perfectament, amb naturalitat, com si brollessin del bolígraf, que ballava pel paper. Per primer cop des que era allà, va tenir la impressió que veritablement estava naixent la seva novel·la.

Quan va aixecar els ulls del paper va veure que la Nola, asseguda en una butaca de vímet i una mica enretirada per no molestar, s’havia quedat adormida. Hi havia un sol esplèndid, feia molta calor. De cop i volta, amb la seva novel·la, amb la Nola, i amb aquella casa a la vora del mar, li va semblar que tenia una vida meravellosa. Fins i tot li va semblar que marxar d’Aurora tampoc era tan greu: acabaria la seva novel·la a Nova York, es convertiria en un gran escriptor i esperaria la Nola. En el fons marxar no significava perdre-la. Potser al contrari. Quan acabés l’institut podria anar a la universitat a Nova York. I estarien junts. Els anys passarien ràpid i el seu amor deixaria de ser un amor prohibit. Va despertar la Nola suaument. Ella li va fer un somriure i es va estirar.

—Has escrit bé?

—Molt bé.

—Fantàstic! Ho puc llegir?

—Aviat. T’ho prometo.

Un estol de gavines va passar volant per damunt de l’aigua.

—Posa-hi gavines! Posa-hi gavines, al teu llibre.

—N’hi haurà a cada pàgina, Nola. I si marxéssim uns quants dies a fer aquest viatge a Martha’s Vineyard? La setmana que ve hi ha una habitació lliure.

Ella es va entusiasmar:

—Sí! Marxem! Marxem junts!

—Però què els diràs, als teus pares?

—No pateixis, Harry, amor meu. Ja me n’ocupo jo, dels meus pares. Tu dedica’t només a escriure la teva obra mestra i a estimar-me. Així, et quedes?

—No, Nola. Haig de marxar a finals de mes perquè ja no puc pagar aquesta casa.

—A finals de mes? Però si és ja.

—Ja ho sé.

Se li van omplir els ulls de llàgrimes:

—No te’n vagis, Harry!

—No és pas tan lluny, Nova York. Vindràs a visitar-me. Ens escriurem. Ens telefonarem. I per què no pots anar allà a la universitat? Em vas dir que somiaves veure Nova York.

—La universitat? Però si falten tres anys! Tres anys sense tu, no podré, Harry! No ho aguantaré!

—No t’ho prenguis així, el temps passa ràpid. Quan estimes passa volant.

—No em deixis, Harry. No vull que Martha’s Vineyard sigui el nostre viatge de comiat.

—Nola, m’he quedat sense diners. No em puc quedar aquí.

—No, Harry, t’ho suplico. Ja trobarem alguna solució. Tu m’estimes?

—Sí.

—Doncs si ens estimem trobarem una solució. La gent que s’estima sempre troba la solució per poder continuar estimant-se. Almenys promet-me que hi pensaràs.

—T’ho prometo.

Al cap d’una setmana, la matinada del dilluns 28 de juliol del 1975, marxaven sense haver tornat a parlar mai d’aquella separació, que per a en Harry s’havia convertit en inevitable. Se sentia culpable per haver-se deixat portar per l’ambició i pels deliris de grandesa: com havia pogut ser tan ximple de pensar que podria escriure una gran novel·la en un estiu?

Es van trobar a les quatre de la matinada a l’aparcament del port esportiu. Aurora dormia. Encara era fosc. En Harry va conduir a bon ritme fins a Boston. Allà van esmorzar. Després van continuar gairebé d’una sola tirada fins a Falmouth, on van agafar el ferri. Van arribar a l’illa de Martha’s Vineyard a última hora del dia. Des d’aleshores que vivien com en un somni, en aquell magnífic hotel a la vora del mar. Es banyaven, passejaven i feien sopars íntims al gran menjador de l’hotel sense que ningú se’ls mirés ni els fes preguntes. A Martha’s Vineyard podien viure.

Ja feia quatre dies que eren allà. Estirats damunt la sorra calenta, a la seva caleta, a recer del món, no pensaven en res més que en ells i en la felicitat d’estar junts. Ella jugava amb la càmera de fotografiar i ell pensava en el seu llibre.

La Nola havia dit a en Harry que els seus pares es pensaven que era a casa d’una amiga, però era mentida. S’havia escapat de casa sense avisar ningú: era massa difícil justificar una absència d’una setmana, així que va decidir marxar sense dir res. Va sortir de matinada per la finestra de la seva habitació. I mentre en Harry i ella jeien a la platja, a Aurora el reverend Kellergan es consumia d’angoixa. El dilluns al matí s’havia trobat l’habitació buida. No havia avisat la policia. Primer l’intent de suïcidi, i ara fugia de casa. Si avisava la policia ho sabria tothom. Es va donar set dies de marge per trobar-la. Set dies, com la setmana que havia fet Déu Nostre Senyor. Es passava el dia al cotxe pentinant tota la zona buscant seva filla. Es temia el pitjor. Al cap de set dies acudiria a les autoritats.

En Harry no sospitava res. Estava encegat per l’amor. I tampoc havia vist res el matí que havien sortit cap a Martha’s Vineyard, quan la Nola el va anar a trobar de matinada a l’aparcament del port esportiu i una silueta arraulida en la foscor els observava.

Van tornar a Aurora la tarda del diumenge 3 d’agost del 1975. Quan van passar la frontera entre Massachusetts i Nou Hampshire la Nola es va posar a plorar. Va dir a en Harry que no podia viure sense ell, que no podia anar-se’n, que un amor com el seu només passava un cop a la vida, i encara. Li suplicava: «No em deixis, Harry. No em deixis aquí». Li deia que aquells últims dies havia avançat tant en el llibre que no podia arriscar-se a perdre la inspiració. Li implorava: «Jo et cuidaré, tu només t’hauràs de concentrar a escriure. Estàs escrivint una novel·la magnífica, ara no ho pots espatllar tot». I tenia raó: ella era la seva musa, la seva inspiració, gràcies a ella podia escriure tan bé i tan ràpid. Però ja era massa tard; no li quedaven diners per pagar la casa. Havia de marxar.

Va deixar la Nola a uns quants portals de casa seva i es van fer un últim petó. Amb les galtes plenes de llàgrimes, ella se li aferrava per retenir-lo.

—Digue’m que demà encara seràs aquí!

—Nola, és que…

—Et portaré brioixos calents i faré cafè. Ho faré tot. Seré la teva dona i tu seràs un gran escriptor. Digue’m que hi seràs.

—Hi seré.

A ella se li va il·luminar el rostre.

—De debò?

—Hi seré. T’ho prometo.

—Una promesa és massa poc, Harry. Jura-ho, jura-ho pel nostre amor, que no em deixaràs.

—Ho juro, Nola.

Va mentir perquè era massa difícil. Així que la va veure girar la cantonada va afanyar-se a tornar a Goose Cove. Havia d’anar ràpid: no es volia arriscar que la Nola tornés i el sorprengués mentre fugia. Aquella nit ja seria a Boston. Un cop a casa ho va recollir tot a corre-cuita: va ficar les maletes al maleter i va llançar la resta de coses que s’havia d’endur al seient del darrere. En acabat va tancar els porticons, el gas, l’aigua i l’electricitat. Fugia, fugia de l’amor.

Va voler deixar-li una nota. Va gargotejar quatre ratlles: «Nola estimada, he hagut de marxar. T’escriuré. T’estimaré sempre», escrites de pressa i corrents en un tros de paper que va deixar enganxat al marc de la porta, però en acabat el va treure per por que el trobés algú altre. Era més segur no deixar cap nota. Va tancar la porta amb clau, va pujar al cotxe i va sortir disparat. Va fugir a tota velocitat. Adéu Goose Cove, adéu Nou Hampshire, adéu Nola.

S’havia acabat per sempre.