A principis del mes d’agost del 2008, en vista dels nous elements desvelats per la investigació, l’oficina del fiscal de Nou Hampshire va presentar al jutge encarregat del cas un nou informe que concloïa que en Luther Caleb era l’assassí de la Deborah Cooper i de la Nola Kellergan, que havia segrestat, colpejat fins a la mort i enterrat a Goose Cove. Arran d’aquest informe el jutge va convocar en Harry a una compareixença urgent, en el transcurs de la qual va retirar definitivament les acusacions que pesaven sobre ell. Aquest nou gir donava al cas un aire de superserial de l’estiu: en Harry Quebert, l’estrella perseguida pel seu passat i caiguda en desgràcia, ara, després d’haver-se enfrontat a la pena de mort i de veure com s’arruïnava la seva carrera, quedava finalment exculpat.

En Luther Caleb va tenir una sòrdida notorietat pòstuma que va comportar que la seva vida fos exhibida als diaris i el seu nom quedés inscrit al panteó dels grans criminals de la història d’Amèrica. Aviat l’atenció general es va focalitzar només en ell. Van burxar en la seva vida, els setmanaris il·lustrats explicaven la seva història personal amb profusió de fotografies provinents d’arxius comprats a persones del seu cercle: els anys feliços a Portland, el seu talent per a la pintura, la pallissa, la baixada als inferns. La seva necessitat de pintar dones despullades tenia el públic entusiasmat. Per complementar aquella informació hi aportaven entrevistes a psiquiatres: era una patologia coneguda? Podria haver estat el preludi dels tràgics esdeveniments que es produirien després? Una filtració policial va permetre la publicació d’imatges del quadre que s’havia trobat a casa de l’Elijah Stern i va propiciar tota mena d’especulacions sense cap mena de fonament: tothom es preguntava per què l’Stern, un home poderós i respectat, havia avalat aquelles sessions de pintura amb una noia de quinze anys despullada.

El fiscal era el centre de moltes mirades de desaprovació. Hi havia qui l’acusava d’haver actuat de manera irreflexiva i d’haver precipitat el fiasco Quebert. Alguns van arribar a dir que firmant aquell famós informe del mes d’agost el fiscal havia firmat el final de la seva carrera. En certa manera el va salvar en Gahalowood, que, en qualitat de responsable policial de la investigació, va assumir plenament les seves responsabilitats convocant una conferència de premsa per explicar que havia sigut ell, qui havia arrestat en Harry Quebert, però també qui l’havia fet posar en llibertat, i que això no era ni una paradoxa ni una equivocació, sinó la prova que la justícia funcionava correctament. «No hem tancat ningú a la presó per error», va declarar a la munió de periodistes que hi havien acudit. «Teníem sospites i les hem dissipat. Hem actuat amb coherència tant en un cas com en l’altre. És el que ha de fer la policia». I per explicar per què havien calgut tants anys per identificar el culpable, va explicar la seva teoria de les circumvolucions: la Nola era l’element central al voltant del qual gravitaven molts altres elements. Havien hagut d’aïllar-los tots, fins a l’últim, per trobar l’assassí. Però aquesta feina s’havia pogut fer gràcies a la troballa del cos. «Vostès diuen que hem trigat trenta-tres anys a resoldre aquest assassinat», va recordar al seu auditori, «però de fet només hem trigat dos mesos. Abans no hi havia ni cos, ni assassinat. Només una noia desapareguda».

Qui menys entenia aquella situació era en Benjamin Roth. Una tarda que me’l vaig trobar per casualitat a la secció de cosmètica d’un gran centre comercial de Concord em va dir:

—És increïble, ahir vaig anar a veure en Harry al seu motel: sembla que no li faci ni fred ni calor, que li hagin retirat els càrrecs.

—Està trist —li vaig explicar.

—Trist? Guanyem i ell està trist?

—Està trist perquè la Nola és morta.

—Però si fa trenta anys, que és morta.

—Però ara és morta de debò.

—No entenc què vols dir, Goldman.

—Ja m’ho penso.

—En fi, deixem-ho estar. De fet he anat a veure’l per dir-li que comenci a pensar què fa amb la casa: he parlat amb els paios de l’assegurança: es faran càrrec de tot, però ell ha de buscar-se un arquitecte i decidir què vol fer. M’ha semblat que tant se li’n donava. L’únic que ha sigut capaç de dir-me ha sigut: «Porta-m’hi». I hi hem anat. Sabies que la casa encara és plena de trastos? Ho ha deixat tot: fins i tot mobles i objectes que encara estan intactes… Diu que no necessita res. Ens hi vam estar més d’una hora, allà a dins. Prou per fer-me malbé unes sabates de 600 dòlars. Jo li anava assenyalant tot el que podia aprofitar, la majoria mobles antics. Li vaig proposar tirar a terra una paret per fer la sala més gran i també li vaig recordar que podíem demandar l’Estat per danys morals a causa de tota aquesta història, que podíem aspirar a una bona picossada. Però ell no es va immutar. Li vaig proposar buscar una empresa de mudances perquè s’emportés tot el que estava intacte i ho posés en un guardamobles, li vaig dir que fins ara havia estat de sort perquè de moment no havia plogut ni li havien entrat a robar, però em va dir que no valia la pena. Em va arribar a dir que no tenia importància, si li entraven a robar, que així almenys els mobles li farien profit a algú. Tu entens alguna cosa, de tot plegat, Goldman?

—Sí. La casa ja no li serveix per a res.

—Com que per a res? I per què?

—Perquè ja no té ningú a qui esperar.

—Esperar? Qui ha d’esperar?

—La Nola.

—Però si la Nola és morta!

—Precisament per això.

En Roth es va arronsar d’espatlles.

—En el fons —em va dir—, tenia raó jo des del principi. Aquesta nena Kellergan era una porca. Es va tirar tota la ciutat, en Harry només va ser l’ase dels cops, un romàntic sentimental i una mica il·lús que es va cavar la seva pròpia fossa escrivint-li paraules d’amor; per ser exactes, un llibre sencer.

Va deixar anar una rialla pastosa.

S’havia passat. Amb un gest ràpid el vaig agafar pel coll de la camisa amb una sola mà i el vaig esclafar contra la paret, cosa que va fer caure uns flascons de perfum que es van esmicolar al tocar a terra, i aleshores li vaig clavar l’avantbraç que em quedava lliure al coll.

—La Nola li va canviar la vida, a en Harry! —vaig cridar—. Es va sacrificar per ell! Et prohibeixo que vagis dient a tothom que era una porca!

Va intentar alliberar-se, però no podia fer res. Jo sentia la seva veueta escanyada que s’ofegava. Ens va envoltar tot de gent, van venir corrents uns guardes de seguretat i el vaig deixar anar. Estava tot descamisat i vermell com un tomàquet. Va balbucejar:

—Ets… Ets boig, Goldman! Ets boig! Tan boig com en Quebert! Sabies que et puc denunciar?

—Fes el que et doni la gana, Roth!

Se’n va anar, furiós, i quan ja va ser lluny va cridar:

—Vas ser tu, qui vas dir que era una porca, Goldman! Ho deia als teus papers, no? Tot això és culpa teva!

Precisament el que jo volia era que el meu llibre arreglés el desastre que havia provocat la difusió d’aquelles pàgines. Faltava un mes i mig per a la publicació oficial, i en Roy Barnaski estava sobreexcitat: em trucava unes quantes vegades al dia per compartir amb mi la seva excitació.

—Va tot sobre rodes! —es va exclamar en una d’aquelles converses—. Un timing perfecte! L’informe del fiscal que surt precisament ara, tot aquest rebombori…, tot plegat és una mena de cop de sort increïble, perquè d’aquí a tres mesos hi ha les presidencials, i ningú hauria tingut ni el més mínim interès en el teu llibre ni en tota aquesta història. Sabies que la informació és un flux il·limitat en un espai limitat? El volum d’informació és exponencial, però el temps que hi dedica cadascú és restringit i inextensible. El comú dels mortals hi dedica…, què, una hora diària? Vint minuts de diari gratuït al metro al matí, mitja hora per internet a l’oficina i un quart d’hora de CNN a la nit abans d’anar-se’n a dormir. I per omplir aquest espai de temps, hi ha una matèria infinita! Al món no paren de passar coses fastigoses, però no se’n parla perquè no hi ha temps. No es pot parlar de la Nola Kellergan i del Sudan, no hi ha prou temps, m’entens? Què dura l’atenció?: quinze minuts de CNN cada nit. En acabat la gent vol veure la seva sèrie de televisió. La vida és una qüestió de prioritats.

—Ets un cínic, Roy —li vaig respondre.

—Prou, per l’amor de Déu! Para ja d’acusar-me de tots els mals! Jo em limito a tocar de peus a terra. Tu ets un innocent caçador de papallones, un somiador que es dedica a recórrer l’estepa buscant la inspiració. Però encara que escrivissis un gran llibre sobre el Sudan, no te’l publicaria. Perquè tant se li’n fot, a la gent! Tant se li’n fot! Pots pensar que sóc un malparit, si vols, però l’únic que faig és respondre a la demanda. Tothom se’n renta les mans, amb això del Sudan, és així. Avui del que es parla a tot arreu és d’en Harry Quebert i de la Nola Kellergan, i ho hem d’aprofitar: d’aquí a dos mesos parlaran del nou president i el teu llibre haurà deixat d’existir. Però n’haurem venut tants que tu estaràs vivint a cos de rei a la teva nova casa de les Bahames.

No es podia negar: en Barnaski tenia un do per ocupar l’espai mediàtic. Tothom parlava ja del llibre, i com més se’n parlava més intensificava ell les campanyes publicitàries perquè se’n parlés encara més. El cas Harry Quebert, el llibre del milió de dòlars, com el presentava la premsa. I és que em vaig adonar que la quantitat astronòmica que m’havia ofert, i sobre la qual s’havia esplaiat a gust a tots els mitjans, era de fet una inversió publicitària: en lloc de gastar-se aquests diners en la promoció o en pòsters, els havia fet servir per atiar l’interès general. De fet no se’n va amagar, quan l’hi vaig preguntar; és més, em va explicar la seva teoria al respecte: segons ell, les regles comercials s’havien capgirat completament amb l’arribada d’internet i de les xarxes socials.

—Tu pensa, Marcus, el que costa només un punt de publicitat al metro de Nova York. Una fortuna. Pagues molts diners per un cartell que té una vida limitada i que només veuran un nombre limitat de persones: han de ser persones que siguin a Nova York i que agafin aquesta línia de metro en aquesta parada en concret en un espai de temps determinat. En canvi ara n’hi ha prou de suscitar interès de la manera que sigui, de crear el buzz, com en diuen, de fer que es parli de tu, d’esperar que la gent parli de tu a les xarxes socials: llavors accedeixes a un espai publicitari gratuït i il·limitat. Hi ha gent arreu del món que sense adonar-se’n s’encarrega de fer-te publicitat a escala planetària. No és bestial? Els usuaris de Facebook són simples homes anunci que treballen gratis. Seria absurd no aprofitar-se’n.

—És el que has fet tu, oi?

—Ficant-te a la butxaca un milió de dòlars? Sí. Tu paga a un paio un salari tipus NBA o International Hockey League perquè escrigui un llibre i pots estar segur que en parlarà tothom.

A Nova York, a la seu de Schmid & Hanson, la tensió havia arribat al seu punt àlgid. Havien mobilitzat equips sencers per assegurar la producció i el seguiment del llibre. Vaig rebre per missatger un aparell de teleconferència que em permetia participar en tota mena de reunions que se celebraven a Manhattan des de la meva suite del Regent’s. Reunions amb l’equip de màrqueting encarregat de la promoció del llibre, reunions amb l’equip de disseny encarregat de fer la coberta del llibre, reunions amb l’equip jurídic encarregat d’estudiar tots els aspectes legals relacionats amb el llibre, i per acabar reunions amb un equip d’escriptors fantasma que en Barnaski feia servir amb alguns dels seus autors cèlebres, i que em volia encolomar tant sí com no.

Reunió telefònica n. 2. Amb els escriptors fantasma

—El llibre ha d’estar tancat d’aquí a dues setmanes, Marcus —em va repetir en Barnaski per desena vegada—. Llavors ens quedaran deu dies per corregir i una setmana per imprimir. Això vol dir que a mitjans de setembre bombardegem tot el país. Hi arribaràs a temps?

—Sí, Roy.

—Si cal, venim ara mateix —va cridar des del fons el cap dels escriptors fantasma, que es deia François Lancaster—. Agafem el primer avió que surti cap a Concord i demà som aquí per ajudar-lo.

Sentia tots els altres cridant que sí, que l’endemà mateix serien allà i seria fantàstic.

—El que seria fantàstic és que em deixéssiu treballar —vaig respondre—. Penso escriure el llibre tot sol.

—Si són boníssims! —va insistir en Barnaski—. Ni tu mateix notaràs la diferència!

—Això, ni vostè mateix notarà la diferència —va repetir en François—. Per què vol treballar si pot evitar-ho?

—No patiu, compliré el termini.

Reunió telefònica n. 4. Amb l’equip de màrqueting

—Senyor Goldman —em va dir la Sandra de màrqueting—, necessitaríem fotos seves escrivint el llibre, fotos d’arxiu amb en Harry i fotos d’Aurora. I també les notes que ha fet servir per redactar el llibre.

—Sí, totes les notes! —va reblar en Barnaski.

—Ah sí?… I per què? —vaig preguntar.

—Ens agradaria publicar un llibre sobre el seu llibre —em va explicar la Sandra—. Com una mena de diari de bord profusament il·lustrat. Tindrà molt d’èxit, tothom que hagi comprat el llibre voldrà llegir el diari del llibre, i a l’inrevés. Ja ho veurà.

Vaig sospirar:

—I no li sembla que en aquest moment tinc altra feina, que preparar un llibre sobre el llibre que encara no he acabat?

—Que encara no l’has acabat? —va bramular en Barnaski, histèric—. Ara mateix t’envio els escriptors fantasma!

—No m’enviïs ningú! Per l’amor de Déu, deixeu-me acabar el llibre en pau!

Reunió telefònica n. 6. Amb els escriptors fantasma

—Hem posat que, en el moment d’enterrar la nena, en Caleb plora —em va anunciar en François Lancaster.

—Què vol dir, «hem posat»?

—Això, que quan enterra la nena plora. Les llàgrimes cauen dins la tomba. Estoven la terra. És una escena preciosa, ja ho veurà.

—Me cago en la mare que els va parir! Quan els he demanat jo que escriguin una escena preciosa sobre en Caleb enterrant la Nola?

—Ja… No… Però és que el senyor Barnaski em va dir…

—En Barnaski? Roy, escolta, ets aquí? Hi ets o no?

—Mmm. Sí, Marcus, sí que hi sóc…

—Es pot saber què vol dir, tot això?

—No t’esveris, Marcus. No puc córrer el risc que el llibre no estigui acabat a temps. Per això els he demanat que vagin fent per si de cas. És una simple precaució. Si els seus textos no t’agraden, no els farem servir. Però imagina’t que no acabes a temps! Això serà el nostre bot salvavides!

Reunió telefònica n. 10. Amb l’equip jurídic

—Hola, senyor Goldman, sóc en Richardson, del departament jurídic. Ens ho hem mirat tot i ho veiem molt clar: pot esmentar noms propis, al seu llibre. Stern, Pratt, Caleb… Tot el que diu surt a l’informe del fiscal, que surt a tots els mitjans. Estem blindats, no correm cap risc. No hi ha res inventat, ni cap difamació, només hi ha els fets.

—Diuen que hi pots afegir escenes de sexe i d’orgies en forma de fantasma o de somni —va afegir en Barnaski—. Oi que sí, Richardson?

—Per descomptat. Ja l’hi havia dit. El seu personatge pot somiar que té relacions sexuals, així podrà posar-hi sexe, en el llibre, sense arriscar-se a anar a judici.

—Sí, una mica més de sexe, Marcus —hi va tornar en Barnaski—. En François em deia l’altre dia que el llibre és molt bo però que llàstima que li falta una mica de marro. Ella té quinze anys i en Quebert en té trenta llargs, en aquella època! Posa-hi una mica de pebre! Caliente, com diuen a Mèxic.

—Estàs com una cabra, Roy! —vaig exclamar.

—Ho estàs espatllant tot, Goldman —va sospirar en Barnaski—. La gent s’avorreix, amb les històries de gatetes maules.

Reunió telefònica n. 12. Amb en Roy Barnaski

—Hola, Roy.

—Com que Roy?

—Mare?

—Markie?

—Mare?

—Markie? Ets tu? Qui és aquest Roy?

—Merda, m’he confós de número.

—Que t’has confós de número? Truca a sa mare i diu «merda» i que s’ha confós de número!

—No volia dir això, mare. Només és que havia de trucar a en Roy Barnaski i he marcat el vostre número mecànicament. En aquest moment tinc el cap en una altra banda.

—Truca a sa mare perquè té el cap en una altra banda… Cada cop ho arregles més. Portes una persona al món, i què reps, a canvi? Res.

—Perdona, mare. Records al pare. Ja et trucaré.

—Espera!

—Què?

—Així no tens ni un minut per a la teva pobra mare? Una mare que t’ha fet un home tan guapo i un escriptor tan bo no es mereix que li dediquis uns quants segons del teu temps? Te’n recordes, del petit Jeremy Johnson?

—D’en Jeremy? Sí, anàvem junts a l’escola. Per què em parles d’ell?

—Se li havia mort la mare. Te’n recordes? T’imagines com li agradaria poder agafar el telèfon i parlar amb la seva marona estimada que al Cel sigui amb els angelets? No hi ha línia telefònica, amb el Cel, Markie, però per trucar a Montclair, sí! A veure si hi penses de tant en tant.

—En Jeremy Johnson? Però si no és morta, la seva mare! Era el que ens volia fer creure ell perquè la dona tenia les galtes plenes d’un borrissol que s’assemblava cruelment a una barba i tots els nens es burlaven d’ell. Per això deia que sa mare era morta i que aquella dona era la cangur.

—Què? Així la cangur barbuda dels Johnson era la mare?

—Sí, mare.

Vaig sentir que cridava el meu pare tota esverada: «Nelson, vine de seguida, sisplau. Aquesta sí que és bona: aquella dona amb barba de cals Johnson era la mare! I tu ho sabies? I com és que no me n’havies dit res?».

—Mare, ara haig de penjar. Tinc una cita telefònica.

—Què vol dir «una cita telefònica»?

—És una cita per parlar per telèfon.

—I per què no quedem tu i jo per parlar per telèfon?

—Les cites telefòniques són de feina, mare.

—I qui és aquest Roy, fill? És aquell home despullat que tens amagat a l’habitació? A mi m’ho pots explicar tot, estic preparada per sentir el que sigui. Per què vols tenir cites telefòniques amb aquest porc?

—En Roy és el meu editor, mare. Ja el coneixes, el vas veure a Nova York.

—Mira, Markie, he parlat dels teus problemes sexuals amb el rabí. Diu que…

—Ja prou, mare. Penjo. Records al pare.

Reunió telefònica n. 13. Amb l’equip de disseny

Van fer un brainstorming per triar la coberta del llibre.

—Podria ser una foto teva —va suggerir l’Steven, el cap del departament de disseny.

—O una foto de la Nola —va proposar algú altre.

—Una foto d’en Caleb també hi quedaria bé, no? —va preguntar un tercer a tothom en general.

—I si hi poséssim una foto del bosc? —va afegir un ajudant de disseny.

—Sí, alguna cosa fosca i angoixant, això no estaria malament —va fer en Barnaski.

—I alguna cosa més sòbria? —vaig suggerir jo finalment—. Una imatge d’Aurora i en primer pla, com si fossin ombres xineses, dues siluetes inidentificables però que fan pensar que es tracta d’en Harry i la Nola caminant de costat per la carretera número 1.

—Vigilem amb les coses sòbries —va dir l’Steven—. Les coses sòbries avorreixen. I les coses que avorreixen no fan vendre.

Reunió telefònica n. 21. Amb els equips jurídics, de disseny i de màrqueting

Vaig sentir la veu d’en Richardson, del departament jurídic:

—Vol dònuts?

Jo vaig respondre:

—Eh? Qui? Jo? No.

—No, si no parla amb vostè —em va dir l’Steven del departament de disseny—. L’hi deia a la Sandra de màrqueting.

En Barnaski va començar a impacientar-se:

—I si paréssim d’endrapar i d’interrompre la conversa oferint-nos tassetes de cafè ben calentó i pastetes? A què hem vingut: a jugar a fireta o a fer best-sellers?

Mentre el meu llibre avançava a tota marxa, la investigació sobre l’assassinat de l’intendent Pratt estava encallada. En Gahalowood havia requisat uns quants investigadors de la brigada criminal, però no feien cap progrés. No hi havia cap pista ni cap rastre explotable. Vam tenir una llarga conversa sobre el tema en un bar de camioners de la sortida de la ciutat, on en Gahalowood anava sovint a refugiar-se i a jugar al billar.

—És el meu cau —em van dir mentre m’allargava un tac per començar una partida—. Últimament vinc molt per aquí.

—No deu haver sigut fàcil, oi?

—Ara ja ha passat. Almenys hem aconseguit arreglar això del cas Kellergan, que ja és molt. Encara que hem armat un merder més gran del que em pensava. El que té més mala peça al teler és el fiscal, com sempre. Perquè és un càrrec electe.

—I vostè?

—El governador està content i el cap de la policia també: per tant tots contents. A part d’això, els que remenen les cireres estan plantejant-se obrir una unitat de casos no resolts i els agradaria que jo hi fos.

—Casos no resolts? I no és molt frustrant no tenir ni criminal ni víctima? En el fons només són històries de morts.

—Són històries de vius. En el cas de la Nola Kellergan, el pare té tot el dret de saber què li va passar a la seva filla, i en Quebert ha estat a punt d’haver de respondre davant d’un tribunal per error. La justícia ha de poder acabar la feina, encara que sigui anys després dels fets.

—I en Caleb? —vaig preguntar.

—Jo crec que era un individu que va perdre l’oremus. Miri, en aquesta mena de casos, o som davant d’un assassí en sèrie, i durant els dos anys anteriors i posteriors no hi va haver cap cas semblant al de la Nola en tota la regió, o es tracta d’un rampell de bogeria.

Vaig assentir.

—L’únic punt que m’empipa —va dir en Gahalowood— és en Pratt. Qui el va matar? I per què? Encara queda una incògnita, en aquesta equació, i em temo molt que no aconseguirem resoldre-la mai.

—Encara està pensant en l’Stern?

—Només tinc sospites. Ja li vaig explicar la meva teoria que hi ha zones fosques, en la seva relació amb en Luther. Quin vincle tenien? I per què l’Stern no va esmentar la desaparició del cotxe? Està clar que hi ha alguna cosa estranya. I si hi estigués involucrat de lluny? Podria ser.

—No l’hi ha preguntat? —vaig fer.

—Sí. M’ha rebut dos cops, molt amablement. Diu que se sent millor des que em va explicar allò del quadre. M’ha dit que de vegades donava permís a en Luther perquè li agafés el Chevrolet Monte Carlo negre, perquè el seu Mustang no anava bé. Ignoro si deu ser cert, però la veritat és que l’explicació s’aguanta. Tot s’aguanta perfectament. Fa deu dies que burxo en la vida de l’Stern i no trobo res. També he parlat amb la Syla Mitchell, li he preguntat què se’n va fer, del Mustang del seu germà, i diu que no en té ni idea. Aquest cotxe ha desaparegut. No tinc res contra l’Stern, res que pugui fer pensar que estigui implicat en el cas.

—Com és que un home com l’Stern es deixava dominar completament pel seu xofer? Cedia als seus capricis, li posava un cotxe a la seva disposició… Hi ha alguna cosa que no em quadra.

—A mi tampoc, escriptor. A mi tampoc.

Vaig col·locar les boles sobre el feltre.

—Si tot va bé tindré el llibre acabat d’aquí a dues setmanes —vaig dir.

—Tan aviat? Sí que l’ha escrit ràpid.

—No s’ho pensi. Potser sentirà dir que és un llibre escrit en dos mesos, però jo he necessitat dos anys.

Va somriure.

A finals d’agost del 2008, concedint-me fins i tot el luxe d’avançar-me una mica al termini, vaig acabar d’escriure El cas Harry Quebert, un llibre que dos mesos més tard tindria un èxit absolutament extraordinari.

Havia arribat l’hora de tornar a Nova York, on en Barnaski es disposava a llançar la promoció del llibre a cop de sessió de fotos i de trobades amb periodistes. Per un atzar del calendari vaig marxar de Concord el penúltim dia d’agost. Un cop a la carretera vaig desviar-me cap a Aurora per anar a veure en Harry al seu motel. El vaig trobar assegut davant la porta de la seva habitació, com sempre.

—Me’n torno a Nova York —li vaig dir.

—Aleshores això és un adéu per sempre.

—És un comiat temporal. Tornaré aviat. Me’n vaig a rehabilitar el teu nom, Harry. Dóna’m uns quants mesos i tornaràs a ser l’escriptor més respectat del país.

—Per què ho fas, això, Marcus?

—Perquè ets tu qui has fet de mi tot el que sóc.

—I què? Et penses que tens una mena de deute amb mi? Jo t’he convertit en escriptor, i com que ara als ulls de l’opinió pública es veu que jo ja no ho sóc, intentes tornar-me el que t’he donat?

—No, et defenso perquè sempre he cregut en tu. Sempre.

Li vaig allargar un sobre gruixut.

—Què és això? —va preguntar.

—El meu llibre.

—No me’l penso llegir.

—Vull la teva aprovació abans de publicar-lo. Aquest llibre és teu.

—No, Marcus. És teu. I aquest és el problema.

—Quin és el problema?

—Que crec que és un llibre magnífic.

—Doncs així on és el problema?

—És molt complicat, Marcus. Ja ho entendràs algun dia.

—Però què haig d’entendre, per l’amor de Déu? Vols parlar ja? Parla!

—Ja ho entendràs algun dia, Marcus.

Hi va haver un llarg silenci.

—I ara què penses fer? —vaig preguntar finalment.

—No em penso quedar aquí.

—A on, aquí? En aquest motel, a Nou Hampshire, a Amèrica?

—M’agradaria anar-me’n al paradís dels escriptors.

—El paradís dels escriptors? I això què és?

—El paradís dels escriptors és un lloc on tu decideixes reescriure la teva vida com hauries volgut viure-la. Perquè la força dels escriptors, Marcus, és que són ells, els que decideixen com s’acaba el llibre. Tenen el poder de fer viure o de fer morir, tenen el poder de canviar-ho tot. Els escriptors tenen a la punta dels dits una força que de vegades ni tan sols sospiten. En tenen prou de tancar els ulls per capgirar el curs d’una vida. Marcus, què hauria passat aquell 30 d’agost del 1975 si…?

—El passat no es pot canviar, Harry. No hi pensis.

—Com vols que no hi pensi?

Vaig deixar l’original damunt de la cadira que hi havia al seu costat i vaig fer el gest de marxar.

—De què parla el teu llibre? —em va preguntar aleshores.

—És la història d’un home que va estimar una noia. Ella tenia somnis per tots dos. Volia que visquessin junts, que ell arribés a ser un gran escriptor i professor d’universitat, i també un gos del color del sol. Però un dia aquesta noia va desaparèixer. No la van trobar mai. L’home es va quedar a casa esperant-la. Es va convertir en un gran escriptor, es va fer professor a la universitat, va tenir un gos del color del sol. Va fer exactament tot el que ella li havia demanat, i la va esperar. No va estimar mai ningú més. Va esperar fidelment que ella tornés. Però ella no va tornar mai.

—Perquè és morta!

—Sí. Però ara aquest home pot fer el seu dol.

—No, ja és massa tard! Ara ja té seixanta-set anys!

—Mai no és massa tard per tornar a estimar.

Li vaig fer un gest amistós amb la mà.

—Adéu, Harry. Ja et trucaré quan arribi a Nova York.

—No truquis. És millor.

Vaig baixar les escales exteriors que portaven a l’aparcament. Quan ja estava a punt de pujar al cotxe vaig sentir que em cridava des de la barana del primer pis.

—Marcus, quin dia és avui?

—30 d’agost, Harry.

—I quina hora és?

—Gairebé les onze del matí.

—Només falten vuit hores, Marcus!

—Vuit hores per què?

—Perquè siguin les set de la tarda.

En un primer moment no hi vaig caure i li vaig preguntar:

—Què passa, a les set?

—Que tenim una cita, ella i jo, ja ho saps. Vindrà. Mira, Marcus! Mira on som! Som al paradís dels escriptors. N’hi ha prou d’escriure-ho perquè tot pugui canviar.

30 d’agost del 1975 al paradís dels escriptors

Va decidir anar resseguint la costa en lloc d’agafar la carretera número 1. Era més prudent. Estrenyent l’original sota el braç, va començar a córrer per damunt dels còdols i de la sorra. Ja era gairebé a l’altura de Goose Cove. Dues o tres milles més a peu i seria al motel. Es va mirar el rellotge: les sis tocades. Al cap de quaranta-cinc minuts arribaria a la seva cita. A les set, tal com havien quedat. Va continuar fins que va veure Side Creek Lane, i aleshores va considerar que havia arribat el moment de travessar la franja de bosc fins a la carretera. Va pujar des de la platja fins al bosc grimpant per les roques, en acabat va travessar amb molt de compte l’arbreda vigilant de no fer-se cap esgarrinxada ni estripar-se el preciós vestit vermell amb les bardisses. A través de la vegetació va veure a la llunyania una casa: a la cuina hi havia una dona fent un pastís de poma.

Va arribar a la carretera. Just abans que sortís del bosc, va passar un cotxe que anava bastant ràpid. Era en Luther Caleb, que tornava cap a Concord. La noia va continuar per la carretera un parell de milles més i de seguida va arribar al motel. Eren les set en punt. Va esmunyir-s’hi passant per l’aparcament i va agafar l’escala exterior. L’habitació número 8 era al primer pis. Va pujar els graons de quatre en quatre i va tamborinar a la porta.

Acabaven de trucar a la porta. Ell estava assegut al llit i va fer un salt per anar a obrir.

—Harry! Amor meu! —va exclamar ella al veure’l aparèixer a la porta.

Li va saltar al coll i el va omplir de petons. Ell la va alçar enlaire.

—Nola…, ets aquí. Has vingut! Has vingut!

Ella se’l va mirar estranyada.

—I és clar que he vingut, quines coses de dir!

—Em dec haver quedat adormit i he tingut un malson… Era en aquesta mateixa habitació esperant-te. T’esperava i tu no venies. I continuava esperant i esperant. I tu no venies mai.

Ella se li va aferrar.

—Quin malson tan horrible, Harry! Ja sóc aquí! Sóc aquí per sempre.

Es van abraçar molta estona. Ell li va donar les flors que havia posat en aigua a la pica.

—No has agafat res? —li va preguntar en Harry quan va veure que no duia equipatge.

—Res. Per ser més discreta. Ja comprarem tot el que necessitem pel camí. Però he agafat l’original.

—L’he estat buscant pertot arreu!

—L’havia agafat jo. Me l’he llegit… M’ha agradat tant, Harry. És una obra mestra!

Es van tornar a abraçar, i aleshores ella va dir:

—Marxem! Marxem ràpid! Marxem ara mateix.

—Ara mateix?

—Sí, vull ser lluny d’aquí. Sisplau, Harry, no em vull arriscar que ens trobin. Marxem ara mateix.

S’estava fent fosc. Era el 30 d’agost del 1975. Dues siluetes van escapolir-se del motel, van baixar ràpidament les escales que duien a l’aparcament i es van ficar en un Chevrolet Monte Carlo negre. Es va veure com el cotxe agafava la carretera número 1 en direcció nord. Avançava de pressa cap a l’horitzó. Al cap de poc ja no se’n podia distingir la forma: es va convertir primer en un punt negre i després en una taca minúscula. El minúscul punt de llum que dibuixaven els fars encara es va poder intuir uns quants segons més, i en acabat va desaparèixer del tot.

Se n’anaven cap a la vida.