El dia que vam anar a Portland, Maine, a visitar la Sylla Caleb Mitchell, la germana d’en Luther, feia un temps esplèndid. Era el divendres 18 de juliol del 2008. La família Mitchell vivia en una casa molt maca d’un barri residencial, a prop del turó sobre el qual es perfila el centre de la ciutat. La Sylla ens va rebre a la cuina. Quan hi vam arribar el cafè fumejava ja en dues tasses idèntiques que hi havia damunt la taula, al costat d’una pila d’àlbums de fotos.

En Gahalowood havia aconseguit posar-s’hi en contacte el dia abans. Durant el viatge entre Concord i Portland em va explicar que quan hi va parlar per telèfon li va semblar que ja s’esperava aquella trucada.

—M’hi vaig presentar com a policia, li vaig dir que estava investigant els assassinats de la Deborah Cooper i la Nola Kellergan i que necessitava veure-la per fer-li un parell de preguntes. En general la gent es posa nerviosa, quan senten les paraules «policia estatal»: comencen a fer preguntes, volen saber què passa i què té a veure amb ells. I en canvi la Sylla Mitchell es va limitar a dir-me: «Vingui demà quan vulgui, seré a casa. És important que parlem».

A la cuina, es va asseure davant nostre. Era una dona guapa, d’uns cinquanta anys ben portats, d’aire sofisticat i mare de dos fills. També hi havia el marit, que es va quedar dret, una mica apartat, com si tingués por de ser inoportú.

—I doncs? —va preguntar—. És veritat, tot això?

—El què, tot això? —va fer en Gahalowood.

—El que he llegit als diaris… Totes aquestes coses terribles sobre aquella pobra noia d’Aurora.

—Sí. La premsa ho ha tergiversat tot una mica, però els fets són verídics. Senyora Mitchell, ahir no em va semblar que la sorprengués gaire la meva trucada…

Se li va enfosquir el rostre.

—Com ja li vaig explicar ahir per telèfon —va dir—, no hi sortien noms, al diari, però jo ja vaig veure que E. S. era Elijah Stern. I que el seu xofer era en Luther. —Va treure un retall de diari i el va llegir en veu alta, com intentant entendre el que no entenia—: «E. S., un dels homes més rics de Nou Hampshire, enviava el seu xofer a buscar la Nola al centre perquè l’hi portés a casa seva, a Concord. Trenta-tres anys més tard, una amiga de la Nola, que en aquella època encara era una nena, explicarà que un dia va presenciar una cita amb el xofer i que la Nola va marxar com si anés a l’escorxador. Aquesta jove testimoni descriurà el xofer com un home espantós, corpulent i amb la cara deformada». Amb aquesta descripció només pot ser el meu germà.

Va callar i ens va mirar. Esperava una resposta i en Gahalowood va posar les seves cartes al descobert.

—Hem trobat un quadre de la Nola Kellergan, més o menys despullada, a casa de l’Elijah Stern —va dir—. Segons ell, va ser el seu germà, qui el va pintar. Tot sembla indicar que la Nola hauria acceptat deixar-se pintar a canvi de diners. En Luther anava a buscar-la a Aurora i se l’enduia a Concord, a casa de l’Stern. No sabem què hi passava, allà, ben bé, però el que està clar és que en Luther va pintar un quadre de la Nola.

—Pintava molt! —va exclamar la Sylla—. Tenia molt de talent, hauria pogut arribar lluny. Que potser…? Que potser sospiten que hauria pogut matar aquesta noia?

—Diríem que figura a la llista de sospitosos —va respondre en Gahalowood.

A la Sylla li va lliscar una llàgrima galta avall.

—Sap què, sergent? Me’n recordo del dia que va morir. Era un divendres de finals de setembre. Jo acabava de fer vint-i-un anys. Va trucar la policia i ens va anunciar que en Luther havia mort en un accident de cotxe. Me’n recordo com si fos ara: el telèfon que sona, la mare que el despenja. El meu pare i jo som al costat. La mare respon i de seguida ens xiuxiueja: «És la policia». Escolta atentament i diu: «Entesos». No oblidaré mai aquell moment. A l’altra banda del telèfon, un agent de la policia li acabava d’anunciar la mort del seu fill. Li devia dir alguna cosa com ara: «Senyora, tinc el penós deure d’anunciar-li que el seu fill ha mort en un accident de cotxe». I ella respon: «Entesos». I en acabat penja, ens mira i diu: «És mort».

—Què havia passat? —va preguntar en Gahalowood.

—Una caiguda de vint metres des d’un penya-segat de la costa de Sagamore, Massachusetts. Diuen que anava borratxo. És una carretera molt sinuosa i no està il·luminada, a la nit.

—Quina edat tenia?

—Trenta anys… Tenia trenta anys. El meu germà era un bon home, però… Mirin, estic contenta que siguin aquí. Em sembla que els haig d’explicar una cosa que ja hauríem hagut d’explicar fa trenta-tres anys.

I amb veu tremolosa la Sylla ens va explicar una escena que havia tingut lloc unes tres setmanes abans de l’accident. Va ser el dissabte 30 d’agost del 1975.

30 d’agost del 1975, Portland, Maine

Aquell dia la família Caleb tenia previst anar a sopar al Horse Shoe, el restaurant preferit de la Sylla, per celebrar el seu vint-i-unè aniversari. Havia nascut un 1 de setembre. En Jay Caleb, el pare, li havia preparat la sorpresa de reservar la sala privada del primer pis. Havia convidat tots els seus amics i uns quants familiars, una trentena de persones en total, incloent-hi en Luther.

Els Caleb —en Jay, la Nadia, que era la mare, i la Sylla— van arribar al restaurant a les sis de la tarda. Els convidats els estaven esperant ja a la sala, i quan hi va entrar la Sylla van començar tots a felicitar-la. Va començar la festa: hi havia música i xampany. En Luther encara no havia arribat. Al principi el pare es va pensar que devia haver trobat algun contratemps a la carretera. Però a dos quarts de vuit, quan van servir el sopar, el seu fill encara no havia arribat. No solia arribar mai tard, i en Jay va començar a amoïnar-se per la seva absència. Va intentar trucar-li al telèfon de l’habitació on vivia, en unes dependències de la finca de l’Stern, però no va respondre ningú.

En Luther es va perdre el sopar, el pastís i el ball. A la una de la matinada els Caleb van tornar a casa seva silenciosos i amoïnats: molt amoïnats. En Luther no s’hauria perdut per res del món l’aniversari de la seva germana. A casa, en Jay va engegar la ràdio de la sala d’estar en un gest mecànic. Els informatius parlaven d’una operació policial de gran envergadura a Aurora a causa de la desaparició d’una noia de quinze anys. El nom d’Aurora els resultava familiar. En Luther deia que hi anava sovint per cuidar els rosers d’una casa preciosa que tenia l’Elijah Stern a la vora del mar. En Jay Caleb va pensar que era una coincidència. Va escoltar atentament la resta del butlletí i en acabat els d’unes quantes emissores més, per saber si hi havia hagut algun accident de trànsit a la zona, però no van esmentar cap incident d’aquella mena. Preocupat, es va passar gran part de la nit despert sense saber si havia d’avisar la policia, quedar-se a casa esperant o fer el trajecte de carretera fins a Concord. Al final es va quedar adormit al sofà de la sala d’estar.

L’endemà a primera hora del matí, encara sense notícies, va trucar a l’Elijah Stern per saber si havia vist el seu fill.

—En Luther? —va fer l’Stern—. No hi és. S’ha agafat vacances. No n’hi ha dit res?

Tota aquella història era molt estranya. Per què devia marxar sense avisar-los?

En Jay Caleb estava tan nerviós que no es podia limitar a esperar, així que va decidir sortir a buscar el seu fill.

Només de recordar-ho la Sylla Mitchell es va posar a tremolar. Es va aixecar de la cadira d’una revolada i va començar a fer més cafè.

—Aquell dia —ens va dir—, mentre el meu pare anava cap a Concord i la meva mare es quedava a casa per si apareixia en Luther, jo me’n vaig anar a passar el dia amb unes amigues. Vaig tornar a casa que ja era tard. Els meus pares eren a la sala d’estar, parlant, i vaig sentir que el meu pare deia a la meva mare: «Em sembla que en Luther ha fet una bestiesa molt gran». Vaig preguntar què passava i em va manar que no digués a ningú que en Luther havia desaparegut, i encara menys a la policia. Va dir que ja s’encarregaria de buscar-lo ell pel seu compte. El va buscar en va durant més de tres setmanes. Fins que va passar allò de l’accident.

Va ofegar un sanglot.

—Què va passar, senyora Mitchell? —va preguntar en Gahalowood amb molta consideració—. Com és que el seu pare es pensava que en Luther havia fet una bestiesa? Per què no volia trucar a la policia?

—És complicat, sergent. És tot molt complicat…

Va obrir els àlbums de fotos i ens va parlar de la família Caleb: d’en Jay, un pare afectuós, i de la Nadia, la mare, una antiga miss Maine que havia inculcat el gust per l’estètica als seus fills. En Luther era el gran, tenia nou anys més que ella. Havien nascut tots dos a Portland.

Ens va ensenyar fotografies de la seva infantesa. La casa familiar, les vacances a Colorado i l’immens magatzem de l’empresa del pare, on en Luther s’havia passat estius sencers. Una sèrie de fotos ens va mostrar la família a Yosemite l’any 1963. En Luther amb divuit anys, un jove guapo, prim i elegant. En acabat anem a parar a una fotografia de la tardor del 1974: els vint anys de la Sylla. Els personatges han envellit. En Jay, l’orgullós pare de família, ja llueix la panxa de la seixantena. La mare ja no pot lluitar contra les arrugues de la cara. En Luther té gairebé trenta anys: té el rostre deformat.

La Sylla es va mirar una bona estona aquella imatge.

—Abans que passés allò, érem una família que feia goig —va dir—. Abans érem molt feliços.

—Abans que passés què? —va preguntar en Gahalowood.

Ella se’l va mirar com si fos la cosa més evident del món.

—Abans de l’agressió.

—L’agressió? —va repetir en Gahalowood—. No sé de què em parla.

La Sylla va posar de costat les dues fotografies del seu germà.

—Va passar durant la tardor de després de les vacances a Yosemite. Miri aquesta foto… Miri que guapo que era. En Luther era un noi molt especial, sap? Adorava l’art, tenia un do per a la pintura. Havia acabat l’institut i l’acabaven d’admetre a l’escola de belles arts de Portland. Tothom deia que podia arribar a ser un gran pintor, que tenia un do. Era un noi feliç. Però també era el principi de la guerra del Vietnam, i havia d’anar a fer el servei militar. Deia que quan tornés faria belles arts i es casaria. Ja tenia nòvia. Eleanore Smith, es deia. Una noia de l’institut. Vaja, que era un noi feliç. Abans d’aquella nit de setembre del 1964.

—Què va passar, aquella nit?

—Ha sentit a parlar mai de la banda dels field goals, sergent?

—La banda dels field goals? No, mai.

—És el sobrenom que va posar la policia a una colla de salvatges que en aquella època corria per la zona fent barbaritats.

Setembre del 1964

Era pels volts de les deu de la nit. En Luther havia passat el vespre a casa de l’Eleanore i tornava a peu a casa dels seus pares. L’endemà havia de marxar a un centre de l’exèrcit. L’Eleanore i ell tot just acabaven de decidir que es casarien així que tornés: s’havien jurat fidelitat i havien fet l’amor per primer cop al llit de criatura de l’Eleanore, mentre la mare els feia unes cookies a la cuina.

Al marxar de casa dels Smith en Luther va girar unes quantes vegades el cap per mirar enrere. Sota el porxo, a la llum dels fanals, va veure l’Eleanore que plorava i li feia adéu amb la mà. Ara ja anava per Lincoln Road: una carretera poc freqüentada i mal il·luminada, a aquella hora, però era el camí més curt per tornar a casa. Encara li quedaven tres milles. El va avançar un primer cotxe. El feix de llum dels fars va il·luminar un bon tros de carretera. Poc després va arribar un segon vehicle a molta velocitat. Els seus ocupants, visiblement excitats, van començar a fer-li crits per la finestra per espantar-lo. En Luther va continuar com si res i el cotxe es va aturar de cop al mig de la carretera, unes desenes de metres davant seu. Ell va continuar avançant: què havia de fer, si no? Travessar la carretera? Quan va passar per davant del cotxe el conductor li va preguntar:

—Ei, tu! Ets d’aquí?

—Sí —va respondre en Luther.

Va rebre una esquitxada de cervesa en plena cara.

—Els de Maine sou tots uns ignorants! —va bramar el conductor.

Els passatgers van començar a cridar. En total eren quatre, però enmig de la foscor en Luther no els podia veure al cara. Intuïa que eren joves, d’entre vint-i-cinc i trenta anys, i que anaven borratxos i eren molt agressius. Va continuar el seu camí amb el cor a mil per hora, molt espantat. Ell no era de buscar brega i no volia problemes.

—Ei! —el va interpel·lar un altre cop el conductor—. Es pot saber on vas, tros d’ignorant?

En Luther no va respondre i va accelerar el pas.

—Vine aquí! Vine aquí, que t’ensenyarem com fem passar per l’adreçador els merdosos com tu.

En Luther va sentir que s’obrien les portes del cotxe i que el conductor cridava:

—Senyors, s’obre la caça de l’ignorant! 100 dòlars a qui el pesqui.

Va començar a córrer com un desesperat esperant que passés algun altre cotxe. Però no va arribar ningú per salvar-lo. Un dels seus perseguidors el va atrapar i el va llançar a terra mentre cridava als altres:

—Ja el tinc! Ja el tinc! Els 100 dòlars són meus!

Van abraonar-se tots sobre en Luther i li van clavar una pallissa. Mentre jeia a terra, un dels agressors va cridar:

—Qui vol fer un partit de futbol? Proposo uns quants field goals^[2]!

Els altres van començar a cridar entusiasmats i, per torns, li van anar etzibant uns cops de peu a la cara d’una violència inaudita, com si xutessin una pilota. Un cop acabada la tanda, el van donar per mort i el van deixar al voral de la carretera. Al cap de quaranta minuts un motorista se’l va trobar i va trucar a emergències.

—Després d’uns quants dies en coma, en Luther es va despertar amb la cara completament trencada —ens va explicar la Sylla—. Va passar per unes quantes operacions de cirurgia reconstructiva, però no n’hi va haver cap que aconseguís tornar-li el seu aspecte. S’hi va estar dos mesos, a l’hospital. En va sortir condemnat a viure amb la cara torta i amb dificultats per parlar. No cal dir que no hi va haver Vietnam; ni res més. Es passava tot el sant dia prostrat a casa, ja no pintava, ja no tenia projectes. Al cap de sis mesos l’Eleanore va trencar el prometatge. Fins i tot va marxar de Portland. Com se li podia retreure? Tenia divuit anys i molt poques ganes de sacrificar la vida per cuidar en Luther, que s’havia convertit en una ombra que anava arrossegant tot el seu dolor. Ja no era el mateix.

—I els agressors? —va preguntar en Gahalowood.

—No els van trobar mai. Es veu que la mateixa banda ja havia actuat altres vegades a la zona. I cada vegada s’havien esplaiat de valent amb la tanda de field goals. Però l’agressió d’en Luther va ser la més greu de totes les que van cometre: una mica més i el maten. En va parlar tota la premsa, la policia anava de corcoll buscant-los. Després d’allò ja no van donar mai més motius perquè es tornés a parlar d’ells. Devien tenir por que els enxampessin.

—Què li va passar, al seu germà, després d’això?

—Durant els dos anys següents va viure com una ànima en pena a casa dels pares. Era un fantasma. No feia res. El meu pare es quedava fins molt tard al magatzem, i la meva mare buscava excuses per passar-se el dia fora de casa. Van ser dos anys molt durs de suportar. Després, un dia de l’any 1966, van trucar a la porta.

1966

Abans de treure el forrellat de la porta va dubtar un moment: no podia suportar que el miressin. Però estava sol a casa i potser era alguna cosa important. Va obrir i es va trobar al davant un home d’uns trenta anys molt elegant.

—Hola —va dir l’home—. Em sap greu presentar-me d’aquesta manera, però se m’ha espatllat el cotxe a cinquanta metres d’aquí. No deus pas saber una mica de mecànica, per casualitat?

—Depèn —va respondre en Luther.

—No és res greu, només una roda punxada. Però no hi ha manera de fer anar el gat.

En Luther es va avenir a fer-hi un cop d’ull. El cotxe era un cupè de luxe, aparcat al voral de la carretera, a cent metres de la casa. Un clau havia foradat la roda dreta del davant. El gat estava mal engreixat i s’encallava. Tot i així en Luther va aconseguir fer-lo anar i canviar la roda.

—Carai, impressionant! —va dir l’home—. Sort n’he tingut de tu. A què et dediques? Ets mecànic?

—A ref. Abanf pintava, però vaix tenir un acfident.

—I com et guanyes la vida?

—No me la guanyo paf.

L’home se’l va mirar i li va allargar la mà.

—Em dic Elijah Stern. Gràcies, te’n dec una.

—Luther Caleb.

—Encantat, Luther.

Es van mirar un moment. Finalment l’Stern va fer la pregunta que el rosegava des que en Luther li havia obert la porta de casa seva.

—Què t’ha passat, a la cara? —li va preguntar.

—N’ha fentit a parlar, de la banda delf field goalf?

—No.

—Una xent que cometien agrefionf per guft. Feien fervir el cap de lef fevef víctimef com fi fof una pilota.

—Quin horror…, ho sento molt.

En Luther, fatalista, va arronsar-se d’espatlles.

—Tu no claudiquis! —va cridar-li l’Stern amb cordialitat—. Si la vida et dóna cops baixos, rebel·la-t’hi! Què et semblaria, tenir un ofici? Estic buscant una persona que s’ocupi dels meus cotxes i em faci de xofer. M’agrades. Si et tempta l’oferta, et contracto.

Al cap d’una setmana en Luther s’instal·lava a Concord, a les habitacions de servei de la immensa finca propietat de la família Stern.

La Sylla creia que per al seu germà el fet de trobar l’Stern havia sigut providencial.

—Gràcies a l’Stern, en Luther va tornar a ser una persona —ens va dir—. Tenia una feina, un sou. La seva vida tornava a tenir una mica de sentit. Però el més important és que va tornar a pintar. L’Stern i ell s’entenien molt bé: en Luther era el seu xofer, però també el seu home de confiança, gairebé un amic, diria jo. L’Stern acabava de fer-se càrrec dels negocis del seu pare i vivia tot sol en aquella mansió massa gran per a ell. Jo crec que estava content de tenir la companyia d’en Luther. Tenien una relació estreta. En Luth va treballar per a ell durant els nou anys següents. Fins que va morir.

—Senyora Mitchell —va preguntar en Gahalowood—. Quina relació hi tenia, amb el seu germà?

Va somriure:

—Era una persona molt especial. Era tan sensible! Li agradaven les flors, li agradava l’art. No hauria hagut de marxar d’aquest món com un vulgar xofer de limusina. No és que tingui res contra els xofers, ja m’entén, però en Luth era una persona diferent! Molts diumenges venia a dinar a casa. Arribava al matí, passava el dia amb nosaltres i al vespre se’n tornava a Concord. A mi m’encantaven, aquells diumenges, sobretot quan es posava a pintar a la seva antiga habitació convertida en taller. Tenia moltíssim talent. Així que es posava a dibuixar, desprenia una bellesa increïble. Jo em posava darrere seu, m’asseia en una cadira, i mirava com treballava. Mirava aquells traços que primer semblaven dibuixar formes caòtiques i en acabat s’ajuntaven formant escenes d’un realisme bestial. Al principi semblava que tot plegat no tingués ni solta ni volta, però després, de cop i volta, sorgia una imatge d’allà enmig i cadascun del traços que havia fet adquiria sentit. Era un moment absolutament extraordinari. Jo li deia que no parés de dibuixar, que es tornés a plantejar fer belles arts, que havia d’exposar les seves teles. Però ell ja no en tenia ganes, per culpa de la seva cara, de la seva dicció. Per culpa de tot. Abans de l’agressió deia que pintava perquè ho portava a dins. Quan s’hi va tornar a posar deia que pintava per no estar tan sol.

—Podríem veure algun dels seus quadres? —va preguntar en Gahalowood.

—Sí, és clar. El meu pare va reunir una mena de col·lecció amb totes les teles que va deixar a Portland i les que vam agafar de l’habitació d’en Luther a casa de l’Stern quan va morir. Deia que un dia les podríem donar a un museu, que potser tindrien èxit. Però es va limitar a desar els records en unes caixes que tinc guardades a casa des que els meus pares van morir.

La Sylla ens va portar al soterrani, on tenia un traster ple fins dalt de grans caixes de fusta. Hi havia uns quants quadres grans que sobresortien, i tot d’esbossos i dibuixos amuntegats entre els marcs. N’hi havia una quantitat impressionant.

—Està molt desendreçat —es va excusar—. Són records amuntegats de qualsevol manera. No em veig amb cor de llençar res.

Remenant entre els quadres en Gahalowood va trobar una tela que representava una noia rossa.

—És l’Eleanore —va explicar la Sylla—. Aquestes teles són d’abans de l’agressió. Li agradava pintar-la. Deia que es podria passar la vida pintant-la.

L’Eleanore era una noia rossa preciosa. Detall intrigant: s’assemblava moltíssim a la Nola. Hi havia molts retrats d’altres dones, totes rosses; i totes les dates eren dels anys posteriors a l’agressió.

—Qui són les dones d’aquests quadres? —va preguntar en Gahalowood.

—No ho sé —va respondre la Sylla—. Deuen ser sorgides de la imaginació d’en Luther.

En aquell moment vam ensopegar amb una sèrie d’esbossos al carbonet. En un em va semblar reconèixer l’interior del Clark’s, amb una noia a la barra molt guapa però trista. La semblança amb la Jenny era impressionant, però ho vaig atribuir a una coincidència. Fins que vaig girar el dibuix i hi vaig trobar escrit això: «Jenny Quinn, 1974». Aleshores vaig preguntar:

—D’on li venia, al seu germà, aquesta obsessió per pintar dones rosses?

—No en tinc ni idea —va dir la Sylla—. Realment…

Llavors en Gahalowood se la va mirar molt seriós però amb tendresa i li va dir:

—Senyora Mitchell, ja és hora que ens expliqui per què el 31 d’agost del 1975 el seu pare li va dir que es temia que en Luther hagués fet «una bestiesa».

La Sylla fer que sí.

31 d’agost del 1975

A les nou del matí en Jay Caleb va penjar el telèfon convençut que hi havia alguna cosa que no lligava. L’Elijah Stern li acabava de dir que en Luther s’havia agafat vacances durant una temporada indeterminada.

—Diu que busca en Luther? —s’havia estranyat l’Stern—. Aquí no hi és pas. Em pensava que vostè ho sabia.

—Que no hi és? I on és? L’esperàvem ahir per l’aniversari de la seva germana, però no va venir. Estic molt amoïnat. Què li va dir, exactament?

—Em va dir que segurament hauria de deixar de treballar per a mi. Això va ser divendres.

—Que hauria de deixar de treballar per a vostè? Però per què?

—No ho sé. Em pensava que vostè sí que ho sabia.

Així que va penjar el telèfon en Jay el va tornar a agafar per avisar la policia. Però es va aturar a mitges. Tenia un estrany pressentiment. La Nadia, la seva dona, va irrompre al despatx.

—Què t’ha dit, l’Stern? —va preguntar.

—Que en Luther va plegar divendres passat.

—Que va plegar? Què vol dir, que va plegar?

En Jay va sospirar. La nit d’insomni li començava a passar factura.

—No ho sé —va dir—. No entenc res del que està passant. Res de res… Haig d’anar a buscar-lo.

—A buscar-lo a on?

Es va arronsar d’espatlles. No en tenia ni idea.

—Queda’t aquí —va manar a la Nadia— per si apareix. Jo t’aniré trucant cada hora.

Va agafar les claus de la camioneta i es va posar en marxa sense saber ni per on començar. Al final va decidir anar a Concord. No coneixia gaire la ciutat i la va recórrer tota a cegues. Se sentia perdut. Va passar unes quantes vegades per la comissaria de la policia: li venien ganes d’aturar-se i demanar ajuda, però a l’hora de la veritat sentia una cosa a dins que el feia canviar d’idea. Va acabar presentant-se a casa de l’Elijah Stern. Ell no hi era i un empleat del servei el va guiar fins a l’habitació del seu fill. En Jay tenia l’esperança que en Luther hagués deixat alguna nota, però no hi va trobar res. La cambra estava endreçada, no hi havia cap carta ni cap pista de per què havia marxat.

—Li va dir alguna cosa, en Luther? —va preguntar en Jay a l’empleat que l’havia acompanyat fins allà.

—No, aquests últims dies jo no hi era, però m’han dit que de moment en Luther ja no continuarà treballant aquí.

—Que de moment no continuarà treballant aquí? Però s’ha agafat vacances o ha plegat?

—Això no l’hi sé dir, senyor.

Tota aquella confusió al voltant d’en Luther era molt estranya. A aquelles altures en Jay ja estava convençut que havia hagut de passar alguna cosa greu, perquè el seu fill s’evaporés d’aquella manera. Va marxar de casa de l’Stern i va tornar a la ciutat. Es va aturar en un restaurant per trucar a la seva dona i menjar-se un entrepà ràpid. La Nadia el va informar que no n’havia tingut notícies. Mentre dinava va fer una ullada al diari: no parlaven de res més que d’aquell succés que havia tingut lloc a Aurora.

—Què és, tota aquesta història d’aquesta desaparició? —va preguntar a l’amo del restaurant.

—Un assumpte ben lleig… Va passar en un racó perdut de la mà de Déu que hi ha a una hora d’aquí: una pobra dona assassinada i una noia de quinze anys segrestada. Tots els cossos de policia l’estan buscant…

—Com s’hi va, a Aurora?

—Agafi la 101 en direcció est. Quan arribi al mar, agafi la 1 en direcció sud i ho trobarà al cap de poc.

Empès per un pressentiment, en Jay Caleb se’n va anar a Aurora. A la carretera número 1 es va haver d’aturar dos cops per culpa dels controls policials, i més endavant, al passar per davant de l’espès bosc de Side Creek, va poder constatar l’abast del dispositiu de recerca: desenes i desenes de vehicles d’emergència, policies pertot arreu, gossos i molt de moviment. Va anar fins al centre i, passat el port esportiu, es va aturar en un snack-bar ple de gom a gom que hi havia al carrer principal. Hi va entrar i es va asseure a la barra. Una noia rossa guapíssima li va servir cafè. Durant una fracció de segon li va fer l’efecte que la coneixia, tot i que era el primer cop a la vida que posava els peus allà. Se la va mirar, ella li va fer un somriure, i aleshores en Jay va veure el nom que duia a la targeta: Jenny. De cop i volta hi va caure: la dona d’aquell esbós en carbonet que havia fet en Luther i que tant li agradava, era ella! Se’n recordava perfectament, del que hi havia escrit al revers: «Jenny Quinn, 1974».

—Que el puc orientar? —li va preguntar la Jenny—. Sembla que estigui perdut.

—D’això… Quin horror, això que ha passat aquí.

—No me’n parli…! Encara no se sap què li ha passat, pobreta. És tan joveneta! Només té quinze anys. La conec molt, treballa aquí els dissabtes. Es diu Nola Kellergan.

—Com…? Com ha dit? —va balbucejar en Jay amb l’esperança que potser no ho havia sentit bé.

—Nola. Nola Kellergan.

Quan va tornar a sentir aquell nom va vacil·lar. Li van agafar ganes de vomitar. Havia de marxar d’allà. Lluny. Va deixar sis dòlars a la barra i va fugir.

Així que el va veure arribar a casa, la Nadia es va adonar que el seu marit estava molt trasbalsat. Va córrer cap a ell i se li va llançar als braços.

—Mare de Déu, Jay, què passa?

—Fa tres setmanes en Luth i jo vam anar a pescar. Te’n recordes?

—Sí. Vau pescar unes perques amb una carn que no es podia ni menjar. Per què em parles d’allò, ara?

En Jay va explicar a la seva dona el que havia passat aquell dia. Era el diumenge 10 d’agost del 1975. En Luther havia arribat a Portland el dia abans a la nit: tenien pensat anar a pescar a la vora d’un petit llac l’endemà molt d’hora. Era un dia la mar d’agradable, els peixos picaven, havien trobat un lloc molt tranquil i no hi havia ningú que els molestés. Anaven bevent cervesa i parlant de la vida.

—T’haix de dir una cofa, pare —li va dir en Luther—. He conegut una dona ecftraordinària.

—De debò?

—De debò. Éf molt efpecial. N’eftic molt enamorat, i fapf què? Que m’eftima. M’ho ha dit. Algun dia te la prefentaré. Eftic fegur que t’encantarà.

En Jay va somriure.

—I té nom, aquesta noia?

—Nola, pare. Ef diu Nola Kellergan.

Després de rememorar aquell dia en Jay Caleb va explicar a la seva dona:

—Nola Kellergan és el nom de la noia que han segrestat a Aurora. Em sembla que en Luther ha fet una bestiesa molt gran.

En aquell moment la Sylla arribava a casa i va sentir les paraules del seu pare.

—Què vol dir, això? —va exclamar—. Què ha fet, en Luther?

El seu pare, després d’explicar-li la situació, li va dir que no en digués res a ningú. Ningú havia de relacionar en Luther amb la Nola. Després es va passar una setmana a fora buscant el seu fill: primer va escorcollar Maine, després tota la costa, des del Canadà fins a Massachusetts. Va mirar als racons apartats, llacs i cabanes, que li agradaven al seu fill. Pensava que potser s’havia amagat allà, mort de por, acorralat com una bèstia per tota la policia del país. No en va trobar ni rastre. Cada nit l’esperava, atent al més mínim soroll. Quan la policia va trucar per comunicar-li que era mort, gairebé va semblar que es treia un pes de sobre. Va exigir a la Nadia i a la Sylla que no en parlessin mai, d’aquella història, per no embrutar la memòria del seu fill.

Quan la Sylla va acabar el seu relat, en Gahalowood li va preguntar:

—Ens està dient que vostè creu que el seu germà va tenir alguna cosa a veure amb el segrest de la Nola?

—Diguem que es comportava d’una manera estranya, amb les dones… Li agradava pintar-les. Sobretot dones rosses. Jo sé que de vegades les dibuixava d’amagat, als lloc públics. No vaig entendre mai quina gràcia hi trobava… Per això crec que podria ser que hagués passat alguna cosa, amb aquella noia. El meu pare creia que a en Luther se li havia girat el cervell, que ella s’hi havia negat i ell l’havia matat. Quan va trucar la policia per dir-nos que s’havia matat, el meu pare va plorar moltíssim. I a través de les llàgrimes vaig sentir que ens deia: «Val més així, val més que sigui mort… Si l’arribo a trobar potser l’hauria matat jo mateix. Perquè no acabés a la cadira elèctrica».

En Gahalowood va fer que sí amb el cap. Encara va fer un altre cop d’ull ràpid a les coses d’en Luther i en va treure un quadern.

—És la lletra del seu germà?

—Sí, són indicacions per podar els rosers. També cuidava els rosers de casa de l’Stern. No sé per què, l’he guardat.

—Me’l puc emportar? —va preguntar en Gahalowood.

—Que si se’l pot emportar? Sí, és clar que sí. Però em temo que no deu tenir gaire interès, pel que fa al cas. Me l’he mirat: només és una guia de jardineria.

En Gahalowood va assentir.

—És que hauria de fer un peritatge grafològic de la lletra del seu germà, sap? —li va dir.