En algun moment o altre a tothom li va semblar veure la Nola en algun lloc. En una botiga d’una ciutat veïna, en una parada d’autobús o a la barra d’un restaurant. Una setmana després de la seva desaparició, encara amb el dispositiu de recerca en marxa, la policia va haver de gestionar una pila de testimonis erronis. Al comtat de Cordridge, en un cinema van interrompre la projecció d’una pel·lícula perquè a un espectador li va semblar reconèixer la Nola Kellergan a la tercera fila. A prop de Manchester un pare de família que acompanyava la seva filla —rossa i de quinze anys— a la fira va acabar a comissaria perquè l’identifiquessin.

La recerca, malgrat la seva intensitat, estava resultant infructuosa: la mobilització dels habitants de la regió havia permès estendre-la a totes les ciutats del voltant d’Aurora, però no se n’havia trobat ni la més mínima pista. Havien vingut especialistes de l’FBI per optimitzar la feina de la policia, assenyalant els llocs que calia escorcollar de manera prioritària basant-se en l’experiència i en les estadístiques: cursos d’aigua, zones boscoses a tocar d’un aparcament o abocadors on es podrien escombraries nauseabundes. El cas els semblava tan complex que fins i tot van sol·licitar l’ajuda d’un mèdium que ja havia fet mèrits en dos casos d’assassinat a Oregon, però que en aquest no se’n va sortir.

Tot Aurora estava revolucionada, envaïda de curiosos i de periodistes. Al carrer principal, la comissaria de policia era un formiguer amb una intensa activitat: s’hi coordinava la recerca, s’hi centralitzava tota la informació i se’n feia un cribratge. Les línies telefòniques estaven saturades, el telèfon no parava de sonar, sovint per res, i cada trucada requeria llargues comprovacions. S’havien obert línies d’investigació a Vermont i a Massachusetts, on s’havien enviat equips de gossos. Sense cap resultat. La roda de premsa que oferien dos cops al dia l’intendent Pratt i el capità Rodik davant de la porta de la comissaria cada cop s’assemblava més a un reconeixement de la seva pròpia impotència.

Sense que ningú se n’adonés, Aurora era objecte d’una estreta vigilància: dissimulats entre els periodistes vinguts de tot l’estat per cobrir la notícia, agents federals observaven els voltants de casa dels Kellergan i els havien punxat el telèfon. Si era un segrest, el segrestador no trigaria a donar senyals de vida. Trucaria, o potser, per perversitat, fins i tot es barrejaria amb els curiosos que no paraven de desfilar per davant del número 245 de Terrace Avenue per deixar-hi missatges de suport. I si no era qüestió de cap rescat, sinó un maníac que s’havia acarnissat amb ella, com es temien alguns, se l’havia de neutralitzar com més aviat millor perquè no hi tornés.

La gent feia pinya: els homes havien perdut el compte de les hores que s’havien passat pentinant parcel·les senceres de prats i de bosc o inspeccionant els marges dels cursos d’aigua. En Robert Quinn es va agafar dos dies de festa per participar en la recerca. L’Erne Pinkas, amb l’autorització del seu encarregat, plegava de la fàbrica una hora abans per poder-se afegir als equips a última hora de la tarda i fins que es feia de nit. A la cuina del Clark’s, la Tamara Quinn, l’Amy Pratt i unes quantes voluntàries més preparaven menjar per als homes. No parlaven d’altra cosa que del cas:

—Tinc notícies —repetia la Tamara Quinn—. Tinc notícies importants!

—Ah sí? Què? Explica! —s’esgargamellava l’auditori mentre escampava mantega pel pa de motllo per fer entrepans.

—No us ho puc dir… És molt seriós.

Cadascú es feia la seva història particular: feia temps que la gent sospitava que al número 245 de Terrace Avenue hi passaven coses estranyes, i no era casualitat que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora. La mare Philips, que tenia un fill que anava a classe amb la Nola, explicava que segons semblava un dia, a l’hora del pati, un alumne li havia aixecat el polo a la Nola per fer-li una broma i tothom havia vist que tenia el cos marcat. La mare Hattaway va explicar que la seva filla Nancy era molt amiga de la Nola i que havien estat passant coses molt estranyes tot l’estiu, sobretot quan la Nola va desaparèixer una setmana sencera i la porta de casa dels Kellergan va estar tancada per a les visites. «I aquella música!», va afegir la senyora Hattaway. «Cada dia senties aquella música tan fortíssima al garatge i pensaves: quina necessitat hi ha de deixar sord tot el barri, carai? M’hauria hagut de queixar del soroll, però no gosava. No deixava de ser el reverend…».

Dilluns 8 de setembre del 1975

Era pels volts del migdia.

En Harry era a Goose Cove esperant. No parava de donar voltes a les mateixes preguntes una vegada i una altra: què havia passat? Què havia passat? Feia una setmana que vivia enclaustrat a casa, esperant. Dormia al sofà de la sala d’estar atent al més mínim soroll. Ja no menjava. Tenia la sensació que s’estava tornant boig: on podia ser la Nola? Com podia ser que la policia no en trobés cap rastre? Com més voltes hi donava, més l’assaltava una única idea: i si la Nola hagués esborrat les pistes expressament? I si hagués fingit l’agressió? Suc de color vermell a la cara i crits per fer creure que era un segrest: mentre la policia buscava per la zona d’Aurora, ella tenia via lliure per fugir ben lluny, per anar fins a l’altra punta del Canadà. Potser aviat fins i tot la donarien per morta i tothom deixaria de buscar-la. I si la Nola havia preparat tota aquella posada en escena perquè poguessin viure tranquils tots dos per sempre? Si fos així, per què no s’havia presentat a la cita al motel? Potser la policia havia arribat massa ràpid? Havia hagut d’amagar-se al bosc? I què havia passat a casa de la Deborah Cooper? Hi havia cap relació, entre totes dues coses, o tot plegat no era més que una pura coincidència? Si no l’havien segrestat, per què no li donava senyals de vida? Per què no havia anat a refugiar-se allà, a Goose Cove? Intentava pensar: on podia ser? En algun lloc que només coneguessin ells dos. Martha’s Vineyard? Era massa lluny. La capsa de llauna de la cuina li va recordar la seva escapada a Maine del principi de tot de la seva relació. I si s’havia amagat a Rockland? Va ser tenir la idea, agafar les claus del cotxe i sortir disparat. A l’obrir la porta va trobar-se la Jenny de cara, a punt de trucar al timbre. Venia a veure si anava tot bé: feia dies que no el veia i estava amoïnada. Li va trobar molt mara cara, s’havia aprimat. Portava la mateixa roba que li havia vist al Clark’s feia una setmana.

—Harry, què et passa? —li va preguntar.

—Estic esperant.

—Esperant què?

—La Nola.

La Jenny no ho va entendre. Va dir:

—Ai sí, fa esgarrifar! Està tothom consternat. Ja ha passat una setmana i no se n’ha trobat ni el més mínim indici. Ni el més mínim rastre. Harry…, fas mala cara, estic preocupada. Vols dir que menges, últimament? Vaig a preparar-te un bany i alguna cosa per menjar.

No tenia temps per estar per ella. Havia de trobar el lloc on s’amagava la Nola. La va apartar una mica bruscament, va baixar els quatre graons de fusta que duien al terra de grava de l’aparcament i va pujar al cotxe.

—No vull res —es va limitar a dir per la finestra oberta—. Estic molt enfeinat, no vull que em molestin.

—Enfeinat fent què? —va insistir la Jenny desil·lusionada.

—Esperant.

Va arrencar i va desaparèixer darrere una filera de pins. La Jenny es va asseure a les escales del porxo i es va posar a plorar. Com més l’estimava més desgraciada se sentia.

En aquell moment en Travis Dawn entrava al Clark’s amb les seves roses a la mà. Feia dies que no la veia. Des de la desaparició. S’havia passat tot el matí al bosc amb els equips de recerca; i en acabat, al pujar al cotxe patrulla, havia vist les flors a terra. Estaven una mica seques i es cargolaven fent formes estranyes, però li havien agafat ganes de portar el ram a la Jenny just en aquell moment. Com si la vida fos massa curta. Es va escapar una estona per anar a veure-la al Clark’s, però no hi era.

Es va asseure a la barra i la Tamara Quinn va anar de seguida cap allà, com feia sempre aquells dies cada cop que veia un uniforme.

—Com va la recerca? —li va preguntar amb posat de mare patidora.

—No trobem res, senyora Quinn. Res de res.

La Tamara va sospirar i es va fixar en la cara de cansat del jove policia.

—Ja has dinat, fill?

—Mmm… No, senyora Quinn. De fet venia a veure la Jenny.

—Ha sortit un moment.

Li va servir un got de te gelat i li va posar al davant unes estovalles de paper i coberts. Al veure les flors li va preguntar:

—Són per a ella?

—Sí, senyora Quinn. Volia saber si estava bé. Amb tot el que està passant aquests dies…

—No crec que trigui gaire. Li he demanat que torni abans del servei del migdia, però ja fa tard. Aquell home la farà parar boja.

—Quin home? —li va preguntar en Travis després de notar com se li encongia el cor.

—En Harry Quebert.

—En Harry Quebert?

—Estic segura que ha anat a casa d’ell. No entenc aquesta dèria d’intentar complaure aquell malparit… Però deixem-ho estar, no t’ho hauria d’haver dit, això. El plat del dia és bacallà amb patates fregides…

—Perfecte, senyora Quinn. Gràcies.

La Tamara li va posar una mà a l’espatlla en un gest amistós.

—Ets un bon noi, Travis. M’agradaria molt que la meva Jenny estigués amb una persona com tu.

Se’n va anar a la cuina i en Travis va fer uns quants glops de te fred. Estava trist.

Al cap de pocs minuts va arribar la Jenny; s’havia tornat a maquillar a corre-cuita perquè no es notés que havia plorat. Va passar darrere la barra, es va lligar el davantal i aleshores va veure en Travis. Ell li va fer un somriure i li va allargar el ram de flors marcides.

—No fan gaire bona cara —es va disculpar—, és que ja fa dies que te les vull donar. He pensat que el que comptava era la intenció.

—Gràcies, Travis.

—Són roses silvestres. Conec un lloc a prop de Montburry que se n’hi fan a centenars. Si vols, un dia t’hi porto. Va tot bé, Jenny? No fas gaire bona cara…

—Vaig tirant…

—És aquesta història tan horrible, que et té disgustada, oi? Tens por? No pateixis, que ara hi ha policia pertot arreu. I a més estic segur que trobarem la Nola.

—No tinc por. És per una altra cosa.

—Quina cosa?

—No és res.

—És per culpa d’en Harry Quebert? La teva mare m’ha dit que t’agrada molt.

—Pot ser. Deixa-ho córrer, Travis, no té cap importància. Me n’haig… Me n’haig d’anar a la cuina. Faig tard i la meva mare tornarà a posar el crit al cel.

La Jenny va desaparèixer darrere la porta batent i va trobar-se la seva mare preparant uns plats.

—Tornes a fer tard, Jenny! Amb la gentada que hi ha, i estic jo tota sola.

—Perdona, mare.

La Tamara li va allargar un plat de bacallà i patates fregides.

—Porta-ho a en Travis, corre.

—Sí, mare.

—Trobo que és molt bon noi.

—Ja ho sé…

—Convida’l a dinar a casa diumenge.

—A dinar a casa? No, mare. No vull. No m’agrada gens. I a més es faria il·lusions, i no estaria bé per part meva.

—No em repliquis! No vas tenir tantes manies, quan no tenies amb qui anar al ball i va venir ell a oferir-se’t. Es veu d’una hora lluny que li agrades molt, i podria ser un bon marit. Oblida’t d’en Quebert, per l’amor de Déu! No el tindràs mai, en Quebert! Fica-t’ho al cap d’una vegada! En Quebert no és un home com Déu mana! Ja és hora que busquis un home, i considera’t afortunada que un noi guapo et festegi encara que et passis tot el dia amb el davantal posat!

—Mare!

La Tamara va fer una veu aguda i ridícula per imitar el somiqueig d’una criatura:

—Mare! Mare! Fes el favor de parar de fer el ploricó! Estàs a punt de fer vint-i-cinc anys! Et vols quedar per vestir sants? Totes les teves companyes de classe són casades, ja! I tu? Eh? Tu eres la reina de l’institut. Què t’ha passat, per l’amor de Déu? M’has decebut, filla. La mare està molt decebuda amb tu. Diumenge dinarem amb en Travis i punt. Ara li portes el plat i l’invites. I en acabat passa la baieta per les taules del fons, que estan fetes un fàstic. A veure si així un altre dia arribes a l’hora.

Dimecres 10 de setembre del 1975

—Sap què, doctor? Hi ha aquell policia tan simpàtic que la festeja. Li he dit que el convidés a dinar el diumenge. Ella no volia, però l’hi he obligat.

—I per què l’hi ha obligat, senyora Quinn?

La Tamara es va arronsar d’espatlles i va deixar caure tot el pes del cap damunt el braç del divan. Es va prendre una estona per rumiar.

—Perquè… Perquè no vull que acabi sola.

—Així doncs, li fa por que la seva filla es trobi sola fins al dia que es mori.

—Sí! Exacte! Fins al dia que es mori!

—A vostè també li fa por la solitud?

—Sí.

—Què li inspira?

—La solitud és la mort.

—Té por de morir?

—Em terroritza la mort, doctor.

Diumenge 14 de setembre del 1975

En Travis entomava el bombardeig de preguntes a la taula dels Quinn. La Tamara ho volia saber tot de la investigació, que no avançava de cap manera. En Robert també tenia un parell d’anècdotes per explicar, però cada cop que obria la boca la seva dona el renyava dient-li: «Calla, Bobbo. Que no et convé pel càncer». La Jenny semblava molt deprimida i amb prou feines va tocar el dinar. La que portava la veu cantant era la mare. Quan va arribar l’hora de servir el pastís de poma, fins i tot es va atrevir a preguntar:

—Així, Travis, teniu alguna llista de sospitosos?

—No ben bé. Haig de reconèixer que de moment estem una mica encallats. Sembla mentida, no trobem ni la més mínima pista.

—En Harry Quebert és sospitós? —va preguntar la Tamara.

—Mare! —va exclamar la Jenny, indignada.

—Què passa? Que ja no es poden fer preguntes, en aquesta casa? Si l’anomeno a ell és perquè tinc raons de pes: és un pervertit, Travis. Un pervertit! No m’estranyaria gens que estigués implicat en la desaparició d’aquesta nena.

—Això que diu és molt greu, senyora Quinn —li va respondre en Travis—. Aquestes coses no es poden dir sense proves.

—I en tenia, de proves! —va cridar, vermella de ràbia—. En tenia! No t’ho creuràs: tenia a la caixa forta del restaurant un text molt comprometedor escrit de la seva pròpia mà! L’única que té la clau sóc jo! I saps on la guardo, la clau? Penjada al coll! No me la trec mai! Mai! Doncs l’altre dia vaig anar a buscar aquell coi de paper per donar-lo a l’intendent Pratt i resulta que havia desaparegut! Ja no hi era, a la caixa forta! Com és possible? Ja em diràs tu. És bruixeria!

—Potser el vas desar en algun altre lloc —va suggerir la Jenny.

—Calla, filla. No estic pas tan sonada, no? Bobbo, estic sonada?

En Robert va brandar el cap en un gest que no volia dir ni que sí ni que no, cosa que encara va irritar més la seva dona.

—Escolta, Bobbo, es pot saber per què no contestes, quan et faig una pregunta?

—Pel càncer —va fer ell finalment.

—Doncs et quedes sense pastís. Ho ha dit el metge: les postres et podrien matar a l’acte.

—No vaig pas sentir que ho digués, això, el metge! —va protestar en Robert.

—Ho veus? El càncer ja t’està deixant sord. Dos mesos i aniràs a fer companyia als angelets, pobrissó meu.

En Travis va intentar rebaixar la tensió reprenent el fil de la conversa.

—De tota manera, si no en té proves, això no va enlloc —va concloure—. Una investigació policial és una cosa molt precisa i científica. Cregui’m, sé el que em dic: vaig ser el primer de la meva promoció a l’acadèmia de policia.

Només de pensar que no sabia on havia anat a parar aquell tros de paper que hauria pogut portar en Harry a la perdició, la Tamara s’estirava els cabells.

Per tranquil·litzar-se va agafar la pala de servir el pastís i va tallar-ne uns quants trossos bèl·licament, mentre en Bobbo somicava perquè no tenia gens de ganes de morir-se.

Dimecres 17 de setembre del 1975

La Tamara Quinn buscava obsessivament el paper que havia perdut. S’havia passat dos dies regirant tota la casa, el cotxe i fins i tot el garatge, on no posava mai els peus. Però res. Aquell matí, després de posar en marxa el primer servei d’esmorzars del Clark’s, es va tancar al despatx i va buidar tot el contingut de la caixa forta a terra: ningú tenia accés a la caixa forta, era impossible que el full hagués desaparegut. Havia de ser allà. Va revisar tot el que hi havia, però res. Indignada, va tornar a endreçar-ho tot. En aquell moment la Jenny va picar a la porta i va ficar el cap per l’escletxa. Va veure sa mare ficada dins d’aquella immensa boca d’acer.

—Mare? Què fas?

—Tinc feina.

—Va, mare! No em diguis que encara busques aquell maleït tros de paper!

—Tu fes el favor de no ficar-te on no et demanen, filla. Quina hora és?

La Jenny es va mirar el rellotge.

—Gairebé dos quarts de nou —va dir.

—Ostres, ostres, ostres! Ja faig tard.

—Tard a on?

—Tinc una cita.

—Una cita? Però si aquest matí vénen a portar la beguda. Dimecres passat ja em…

—Oi que ja ets una nena gran? —la va interrompre secament la seva mare—. Tens dos braços i saps on hi ha el magatzem. No cal haver anat a Harvard per apilar caixes d’ampolles de Coca Cola les unes sobre les altres: estic segura que te’n sortiràs la mar de bé. I no facis carona de pena al repartidor perquè t’ho faci ell! Ja és hora que t’arromanguis!

Sense ni tan sols mirar la seva filla, la Tamara va agafar les claus del cotxe i va marxar. Mitja hora després un imponent camió va aparcar darrere del Clark’s: el repartidor va deixar un pesant palet carregat de caixes de Coca Cola davant l’entrada de servei.

—Necessita ajuda? —va preguntar a la Jenny després que li signés l’albarà.

—No, gràcies. La meva mare vol que m’espavili tota sola.

—Com vulgui. Passi-ho bé, doncs.

El camió va marxar i la Jenny va començar a carretejar aquelles caixes tan pesants una a una cap al magatzem. Tenia ganes de plorar. En aquell moment la va veure en Travis, que passava per allà davant amb el seu cotxe patrulla. De seguida va aparcar i va baixar del cotxe.

—Vols un cop de mà? —es va oferir.

La Jenny es va arronsar d’espatlles.

—No cal. Deus tenir feia —va respondre sense deixar el que estava fent.

En Travis va agafar una caixa i va intentar donar-li conversa.

—Diuen que la recepta de la Coca-Cola és secreta i que la tenen guardada en una caixa forta a Atlanta.

—No ho sabia.

Va seguir la Jenny fins al magatzem i van apilar una sobre l’altra les dues caixes que portaven. Com que la Jenny no deia res, en Travis va continuar amb la seva explicació:

—Es veu que també ajuda a aixecar la moral dels soldats i que des de la Segona Guerra Mundial n’envien caixes a les tropes destinades a l’estranger. Ho vaig llegir en un llibre sobre la Coca-Cola. Mira, me’l vaig llegir no sé per què. També llegeixo llibres més seriosos.

Van tornar a sortir a l’aparcament. La Jenny se’l va mirar de fit a fit.

—Travis…

—Digues, Jenny.

—Abraça’m fort. Agafa’m entre els teus braços i abraça’m molt fort! Em trobo tan sola! Em sento tan desgraciada! És com si tingués el fred ficat a dins.

Ell la va agafar entre els braços i la va estrènyer tan fort com va poder.

—La meva filla comença a fer preguntes, doctor. Fa un moment m’ha preguntat on vaig cada dimecres.

—I vostè què li ha dit?

—Que se n’anés a fer punyetes! Que fes el favor d’anar a rebre els palets de Coca-cola! No n’ha de fer res, d’on vaig i on deixo d’anar!

—Per com parla intueixo que està molt enfadada.

—Doncs sí! Sí senyor! Com vol que no estigui enfadada, doctor Ashcroft?

—Enfadada amb qui?

—Doncs amb…, amb…, amb mi!

—Per què?

—Perquè l’he tornat a escridassar. És que quan tens fills vols que siguin les persones més felices del món, doctor. Però després la vida sempre s’acaba entravessant en el teu camí!

—Què vol dir?

—Es passa el dia demanant-me consell per a tot! La tinc sempre enganxada a la falda preguntant-me: «Mare, això com es fa? Mare, això on es guarda?». Que si mare això, que si mare allò; tot el sant dia: mare, mare. Però jo no hi seré sempre! Arribarà un dia que no la podré cuidar, m’entén? I només de pensar-hi m’agafa una cosa aquí a la panxa! Com si se m’encongís l’estómac! És un dolor físic que m’estronca la gana!

—Vol dir que pateix angoixa, senyora Quinn?

—Sí! Això mateix! Angoixa! Una angoixa terrible! Tu intentes fer-ho tot bé, donar el millor als teus fills! Però què faran, els nostres fills, quan nosaltres ja no hi siguem? Què faran, eh? I com ho sabem, que seran feliços i que no els passarà mai res? Com aquella pobra nena, doctor Ashcroft! La pobrissona Nola, vés a saber què li deu haver passat! On deu ser?

On devia ser? A Rockland no hi era. Ni a cap platja, ni a cap restaurant, ni a la botiga. Ni enlloc. Va trucar a l’hotel de Martha’s Vineyard per saber si algú del personal havia vist una noia rossa, però la recepcionista amb qui va parlar el va prendre per boig. Aleshores va esperar, cada dia i cada nit.

Va esperar tot dilluns.

Va esperar tot dimarts.

Va esperar tot dimecres.

Va esperar tot dijous.

Va esperar tot divendres.

Va esperar tot dissabte.

Va esperar tot diumenge.

Esperava amb tota la seva fe: tornaria. I marxarien plegats. Serien feliços. Ella era l’única persona que havia donat sentit a la seva vida. Ja podien cremar els llibres, les cases, la música i la humanitat: no li importava res mentre la Nola fos amb ell. L’estimava: estimar volia dir que ni la mort ni l’adversitat li feien cap por, mentre ella fos al seu costat. Per això l’esperava. I quan es feia de nit, jurava a les estrelles que l’esperaria sempre.

Mentre en Harry es resistia a perdre l’esperança, el capità Rodik no podia fer altra cosa que constatar el fracàs del dispositiu policial, tot i l’envergadura dels mitjans desplegats. Ja feia més de dues setmanes que regiraven cel i terra, per res. Durant una reunió amb l’FBI i l’intendent Pratt, en Rodik va fer aquesta amarga constatació:

—Els gossos no troben res, els homes no troben res. Jo crec que no la trobarem.

—Estic força d’acord amb vostè —va assentir el responsable de l’FBI—. En general, en aquesta mena de casos, o es troba la víctima de seguida, viva o morta, o hi ha alguna petició de rescat. I si no hi ha ni una cosa ni l’altra, aleshores el cas acaba engrossint les piles de desaparicions no resoltes que es van acumulant als nostres despatxos any rere any. Només la setmana passada, l’FBI va rebre cinc denúncies de desaparicions de criatures a tot el conjunt del país. No tenim ni temps de tractar-ho tot.

—Però què li pot haver passat, a aquesta nena? —va preguntar en Pratt, incapaç de resignar-se a llançar la tovallola—. I si s’hagués escapat de casa?

—Escapar-se? No. I com és que va ser vista espantada i plena de sang?

En Rodik es va arronsar d’espatlles, i l’home de l’FBI va proposar anar a prendre una cervesa.

L’endemà 18 de setembre a la tarda, després d’una última roda de premsa en comú, l’intendent Pratt i el capità Rodik van anunciar que es cancel·lava la recerca de la Nola Kellergan. El cas continuaria obert i en mans de la brigada criminal de la policia estatal. No tenien cap pista ni cap indici: en quinze dies no havien trobat ni rastre de la jove Nola Kellergan.

Uns quants voluntaris, encapçalats per l’intendent Pratt, van continuar buscant-la durant setmanes, fins a les fronteres de l’Estat. Però sense èxit. Era com si la Nola Kellergan s’hagués evaporat.