CARTA A LA LUISA

Horta, 20 de juny de 2007

Estimada mamà,

De vegades és com tenir una pedreta a la boca de l’estómac, que, amb el simple batec del cor, saltironeja i produeix així una sensació d’angoixa constant. Hi ha dies que la pedreta sacseja les emocions, i dies que les escalfa. Que sóc patidora, ho sabem totes dues, inquieta, neguitosa, impacient i emprenedora, i diligent també. Tant tu com jo necessitem aquest contacte diari que no hem deixat de tenir en aquest últim any, que ens uneix en el dia a dia per sentir-nos acompanyades l’una de l’altra, i amb orgull porto dins meu un sentiment d’unitat complet amb tu. Has sigut sempre i segueixes sent aquella llum que dóna calidesa al meu fred, aquella mà segura que m’indica la meva fortalesa, aquella veu que subtilment em recorda els meus límits, aquell amor del qual mai no he dubtat i que sempre m’omplirà. Vull dir-te que en aquestes últimes setmanes l’entusiasme d’una feina més que gratificant per a mi, la fragilitat de la salut i les preocupacions del cor i de la vida de cada dia m’han fet plorar molt. Pel fet de ser també orgullosa i conseqüent amb els meus actes, m’adono cada dia més que el més important potser està fet; l’addicció a la droga, l’he superada. El que em costa més d’assumir encara són els records inevitables de la temporada als inferns. Els perquès no m’interessen, però no puc evitar sentir vergonya, tristesa i ràbia d’haver sigut una addicta durant tants anys. Sé que ho comprens perquè m’he perdut moltes coses, entre elles les vostres inquietuds i els vostres sentiments, i aquest buit de la mort del papà, amb qui havia de compartir encara tantes coses. Però aquests passos pels records grisos, nostàlgics i brillants del passat m’enforteixen, ja que sé el que no vull tornar a ser. El preu per drogar-me l’he pagat amb la meva salut, amb la justícia… amb allò que de tant en tant també fa que la pedreta remogui tot tipus d’emocions contradictòries, sempre a la boca de l’estómac. El viatge que vaig emprendre fa tres anys no s’acabarà mai, i encara no he tancat aquest diari d’un viatge i aquesta experiència a través del Brasil i de l’Ayahuasca que m’han tornat a la vida. Però tu saps que necessito retrobar certa pau per seguir-ho plasmant damunt del paper i sé que confies en mi. Hi ha moltes persones a qui donar les gràcies per haver-me ajudat és poc. Però tu ets qui més es mereix tota la gratitud del món, ja que has fet sempre possibles els passos que he fet. Tornar a Horta, tornar a casa, ha sigut un salpebrar els meus sentiments, encaixar aquest costat meu també solitari, i rebre un constant centelleig d’emocions a través del jardí, dels objectes de casa, dels gestos de tots, de la gran absència del papà. Alhora que se’m removien per dins grans enigmes i profunds sentiments des de la distància, cada dia he sentit també el teu dolor, que comparteixo, comprenc i acompanyo. Tinc tantes coses per dir-te. Que ens espera un estiu diferent, que espero estar sempre a l’altura de les teves necessitats, que tu saps molt bé com sóc i jo com ets tu, i que sóc molt feliç de tenir-te un temps molt a prop meu. Et desitjo, estimada mamà, un feliç dia de Sant Lluís i moltes felicitats pel teu aniversari. T’estimo.

Giovanna