CARTA AL MIA

Prato Raso, 26 de setembre de 2005

Mia,

Ja saps que m’agrada escriure, i saber que t’agrada llegir-me em dóna encara més d’entusiasme per seguir-ho fent. Hi ha moltes coses que hauria volgut dir a Barcelona abans de tornar cap al Brasil, però no corrien pressa. Ara, en la calma i la pau que regnen al meu voltant i de nou a la meva estimada cabana, puc acariciar tot allò que he sentit a casa, a Barcelona. La felicitat compartida amb tota la meva gent m’ha omplert els petits buits que m’havia deixat pel camí. També hi ha hagut aquells instants fràgils, com quan un cop de vent estripa l’aire i, tremolosa, he tocat amb la punta dels dits l’ombra de la solitud o la incertesa d’un futur encara poc sòlid. És potser aquest un punt d’angoixa del qual espero que podrem parlar quan vinguis.

T’he de dir que sóc la primera que ha rebut el premi de seguir guanyant la batalla sobre la malaltia. Tenia una certa por d’uns resultats «mediocres», però ara aquest 28 % corre com un boig per les meves venes i triomfa sobre totes les febleses.

És també el moment d’oferir-te aquest 28 % com un regal per celebrar el dia que et vaig conèixer.

Sigui el que sigui, les meves defenses han pujat molt en els últims quatre mesos! Puc afirmar que aquí existeix una força especial, tal vegada és màgia o creença, o potser aquesta fe que tinc en les coses, les persones, la naturalesa… i en Déu.

El meu «sí a la vida» escrit a l’agost defineix tot allò que sento.

El viatge de tornada al Brasil està ple de riures i somriures entre el Pancho i jo, i a mig camí completat per la companyia de la Liliana.

De nit, per la carretera que va de Rio Branco fins a Boca do Acre, al mig de la boira arrencada pels llums d’un cotxe a punt de desarticular-se, semblava realment que ens endinsaven en el túnel del temps per acabar no pas al centre de la selva, sinó al cul del món!

De petita somiava de ser Calamitie Jane i per moments retrobo l’emoció que sentia davant d’una pel·lícula del Far West.

No sé per què, aquesta terra de tons vermellosos, d’olor de fems cremats, entre el sol i el cel, dóna llibertat als somnis… Llàstima que la mà de l’home arribi sempre a tot arreu…

Aventurats pels rius de la vida d’un paisatge tan salvatge i tan esplèndid, arribàrem sans i plens d’humor a Mapiá, on fórem acollits amb calidesa pel Jordi, el Víctor, el Jaume i el Rafa.

I per si fos poc, en aquest viatge tan llarg seguiríem fins a Prato Raso, on una Lorena i un Cerni somrients i contents ens abraçarien.

La retrobada amb tothom era bonica. Tot i que el rotllo hippy segueix dempeus, l’absència de Liliana s’ha fet sentir.

El gust amarg dels fets passats s’ha endolcit i trobo que es respira molta harmonia, amb tot el pes de la paraula.

Faig el que puc, he caigut a la cuina per ajudar el Tano. Demà rellevo la Marta per oferir una classe de ioga fins que arribi el Pepote. Deixo pel final que avui m’he proposat deixar de fumar, i que, de moment, he pecat amb un parell de cigarretes… Un constipat que m’ofega m’ajuda a conscienciar-me que tinc bones raons per fer-ho, tot i que em sé molt vulnerable al desig d’encendre una cigarreta per pur plaer.

Un dia t’explicaré per què m’agrada encendre-la… El gest té fons, però ja no té sentit…

Seguiria escrivint-te, ja que ha plogut bastant i finalment ha refrescat, però l’ordre de preparar sopar per a tots em reclama i m’acomiado fins a un altre moment, no sense dir-te que, feliç, retrobo el que he vingut a cercar aquí.

Giovanna