CARTA A JOSEP MARIA FÀBREGAS

Canyamars, 20 de setembre de 2006

Estimat Josep Maria,

Medito sobre aquests moments que em duen la pau.

Hi ha moments en què en lloc de silenci se m’apareix un buit farcit de foscor.

Em demano quins nous significats haurien d’esbrinar els meus ulls.

Quina seria la interpretació correcta, després d’aquesta pèrdua inesperada del meu pare? Per molt que m’ho pregunto, per molt que m’interrogo, només puc constatar una evidència trista i dolorosa que aclapara molts moments del dia i de la nit.

T’escric avui perquè ahir al vespre vaig venir a Canyamars a veure la posta de sol, a buscar la pau en el silenci dels arbres, entremig dels colors daurats que anuncia la tardor i que tant agradaven al meu pare. Un home que sempre m’ha estimat i de qui jo, encara amb un dolor impossible d’expressar amb paraules, sento la mà estrenyent la meva mentre deixava de respirar.

Lúcid fins als últims instants, aferrat a la vida, no volia tancar els ulls perquè sabia que no els tornaria a obrir.

El capvespre d’aquell dia no l’oblidaré mai, el dolor sentit i la gratitud de saber que ell s’obria camí dins meu, la idea que, sense saber-ho, ell era el refugi que sempre havia estat buscant. El sol declinava i lluità fins a l’últim alè. Era el crepuscle, llustrejava, hi havia una fiblada d’argent a l’aire i jo vaig pensar en la immortalitat.

No sabia quant feia que no se sentia tan bé.

Ell ara és mort dins de l’esfera del rellotge, però encara és viu a l’espai original, dins del meu cor clar i vacil·lant de ser.

Era un home tan sensible a la poesia de les realitats més humils i quotidianes, tal com va escriure Marià Manent.

Ha tingut el do de veure resplendir lleument, veladament, l’ànima de les coses, de les coses més pròximes a l’home. El seu misteri l’ha fet entrar en l’espai meravellós de tots nosaltres, que tant l’estimàvem.

Tinc moltes paraules per donar gràcies a molta gent que m’han fet i segueixen fent-me costat.

Una insinuació al silenci, el respecte de resumir amb una mirada la virginal absència escampada en aquesta soledat de la meva mare.

Una forta abraçada per a tu, Mia.

Giovanna