CARTA AL MIA

Barcelona, 28 d’agost de 2005

Estimat Mia,

És cert que és escrivint que expresso profundament el que sento, i potser ara necessito que em sentis tu. Tornar a Barcelona comprèn la part emocional més important, pel fet de retrobar-me amb els meus pares, amb els bons amics. Retrobar-me jo, i sentir-me intensament en la meva ciutat, que sempre he estimat i alhora és aquí on més mal m’he fet i on també més he patit. Però moltes coses han canviat. Crec que he pogut assegurar-me bé abans de voler tancar algunes portes, i les he tancat.

Deixo enrere la part del passat angoixant, sinistre i trist. En canvi, guardo sense clau tot allò que m’ha fet feliç al llarg de la meva vida. Em queda molt camí, però si d’alguna cosa estic segura és que puc sentir la dolça cançó que alleugereix el meu cor, ja que parla de glòria, de simplicitat i de felicitat d’una pau sense victòria. Diu la cançó també que la bondat és la nostra vida, que de la ira i l’enveja ja no en queda res quan arriba la mort… El món sencer és aquí i la vida és plena de coses sorprenents.

Necessito que sàpigues que, per mi, la meva mare és la meva vida; una dona que mai no s’ha plegat de braços davant el meu problema, que mai no ha tirat la tovallola. Li dec aquesta vida. Et pot semblar que el meu pare és un home més tancat, i desitjo que sàpigues que és un home especial, d’una gran sensibilitat, però sobretot un home amb un gran cor i molt generós. Crec que, en el fons, en moltes coses ens assemblem, en algun defecte també.

Ara és un home que s’ha fet gran i que, des d’un egoisme comprensible, el que necessita és viure tranquil per seguir fent el que més li agrada a la vida: pintar, i això és bo, ja que gràcies a ell jo m’he pogut curar.

Fa anys no m’haurien pogut ajudar com ho estant fent ara, ja que la vida d’un artista no és tan fàcil com molta gent pensa. He viscut en un ambient on els diners no han caigut del cel, però en el qual les qualitats humanes sempre han estat a l’ordre del dia. Puc apreciar i respectar els molts sacrificis que han fet per treure’m d’una mort anunciada. Perquè m’estimen.

El meu pare és una persona que es guarda les energies per seguir pintant, i això és admirable a la seva edat.

Estimat Josep Maria, jo ja no puc fallar, ni per a ells, ni per a mi, i desitjo seguir aprofitant aquesta oportunitat única que tots m’heu donat.

Evidentment, tu segueixes sent el meu punt de referència, com un canvi de marxes, sembla que en guies la velocitat. Sempre he sigut d’extrems, i a poc a poc trobo l’equilibri. Tinc neguits i temors, penso que és bo tenir-los. Sé que no tot és fàcil i sé on són els perills del meu caràcter. Ets un home molt intel·ligent, i alhora sento la teva sensibilitat, que admiro i comparteixo. És per això que t’escric de tant en tant, per compartir en la complicitat d’una carta el que sento, i que de vegades se’m fa difícil d’expressar amb la veu, per motius de temps, d’espai o senzillament per aquest costat meu silenciós quant a la meva intimitat. Parlar no m’ha costat mai, però expressar i deixar-me sentir, feia molts anys que no em passava.

Agraïda estic a la vida, però sobretot estic agraïda a les persones que em rodegen. Em vénen molts noms: Tere, Lili, Rafa, Pancho, Cerni… tu.

Desitjo que em segueixis indicant el camí, desitjo que ara em puguis sentir en aquesta experiència seriosa que, de veritat, m’ha canviat la vida.

Sempre he sigut una persona optimista, valenta i generosa, però també intransigent, confiada amb tot allò dolent i desconfiada amb tot allò bo. Reconèixer en veu alta la meva vulnerabilitat és un gran pas per al meu orgull.

Necessito seguir superant moltes barreres que, tal vegada, no he assumit. He tancat portes, però queden coses. L’esperança de negativitzar un dia la meva malaltia no m’abandonarà mai. Però no creguis que torno a Prato Raso per això. És bo tenir fe, però d’espiritualitat no es viu, sinó que és de realitat que es respira.

Gràcies, Mia, i gràcies, Liliana, una gran dona que no deixaré d’estimar i d’admirar.

Una forta abraçada.

Giovanna