CARTA A JOSEP MARIA FÀBREGAS

Prato Raso, 12 de juliol de 2005

Estimat Josep Maria,

Sé que entendràs que hagi volgut esperar un temps abans d’escriure’t de nou d’ençà de l’última carta. Els dies passen per a mi a gran velocitat, gairebé massa. Se’m fan curts, alhora que en gaudeixo també les nits, aprofitant aquells instants que també m’agrada compartir amb els altres, allargant la llum amb la calidesa de les espelmes. La pau que regna aquí. Mirar els milers d’estrelles que omplen el cel, solitàries, i esperant la lluna plena per tornar a gaudir d’un espectacle de llum al voltant d’un foc ple d’espurnes. Resulta tranquil·litzador recuperar el son i reposar la ment, encara que poques hores, ja que sóc de dormir poc.

He estat molt al meu aire, implicada en les coses de «la casa», però un pèl distant del grup. Ho necessitava després de tants mesos de viure en comunitat. Però no ha passat dia que no hi hagi dedicat un moment, així com aquelles estones compartides amb els que formem el grup.

L’arribada de la Judit només ha fet que aportar ajuda, sobretot en una etapa tan important com aquesta.

Després d’un temps de silenci, de reflexió, d’observar i escoltar, obro de nou les portes a les decisions. Molta meditació i passejar en solitari m’han tornat a l’ordre d’un munt de coses.

Tinc les emocions molt a flor de pell. Dies i dies d’introspecció i un últim treball de cabana m’han deixat esgotada físicament i psíquicament.

És important buscar i trobar l’equilibri, fer-se amb les hores, retrobar uns costums propis de cadascú, preservar la pròpia intimitat. He sortit una mica de la confusió, sento que no he acabat, que em queden moltes coses, que vull seguir treballant, descobrint…

Necessito una mica més de temps per seguir en aquesta recerca de la vida, ara mateix no desitjo marxar.

També tinc moltes ganes de veure’t, i és per això que t’espero aquí per poder compartir amb tu una Giovanna canviada, renovada, que últimament s’havia posat l’armadura i tot just ara comença a desprendre-se’n!

Estimat Mia, la Judit és una gran professional i crec que ara hi mantinc una bona relació. Les dues som sinceres. La Lili necessita descansar, la seva fortalesa també té límits. Es passen dies de penúria, dies de molta calor i humitat, que ens condicionen la vida diària.

I allò que escau sempre i que no puc entendre, però tolero amb paciència i serenitat. «El rotllo hippy» és la frase clau! I que em fa somriure, aquí encaixa. Em tira la forta nostàlgia cap als meus pares, és el que em fa dubtar. Però, ¿quinze dies o un mes de més potser seran suficients per tancar aquest procés?

Vaig començar a reconstruir la meva vida fa gairebé un any, i aquest temps ha sigut preciós per recuperar cada peça perduda d’aquest puzle que s’havia desfet en el meu cervell. Tot i que quedarà incomplet, a poc a poc vaig ordenant tot allò que es pot.

Molts petons,

Giovanna