INTEGRACIÓ D’UN TREBALL

(ESCRIT DEDICAT ALS MEUS PARES)

Prato Raso, 14 d’octubre de 2005

De vegades el color, quan comença el dia…

Perquè, no obstant això, és un cant. El cant de la llum entorn de les coses i un cert buit que les envolta.

És el trajecte íntim que va dels ulls al pensament. La terra és plena de mirades fosques indiferents; de mil mirades alegres i profundes, com pous estrets foradant la terra. Mirades de sorpresa i aquelles dèbils, de les que odien sempre, amb un odi passiu i sense esperança. I davant d’aquests ulls que criden, jo sento també la consciencia d’un fracàs i respiro l’olor negra, l’olor vermella, l’olor seca, l’olor de sorra, absorbent, de foscor, on pesa el silenci, on una por llefiscosa passa per l’esquena, entra pels ulls i es queda a la gola.

Aleshores arriba la música, arriba calenta i dolorosa.

No es creix mai del tot. Sempre queda un tros de l’infant que portem a dins.

A vegades el cor, de cop, té pocs anys.

Entre el silenci i quatre crits d’algú que no es vol sentir, miro els arbres despullats amb infinites branques, com teranyines del cel. Hi ha instants molt estranys, freds, lúcids, com quan surt la claror de cada dia, com quan apareix el sol, tímid, de tons vermells, que entra lentament. I la llum que s’encén és blanca, com un pont de la vida i la mort. I de sobte en la terra i en el cel hi ha una resplendor blanca, especial, d’un blanc sinistre i lúcid com la mort, d’ulls oberts i cecs, de les entranyes dels arbres. I em sento sola al límit de la vida…

Però el cel és aquí i la terra també, i les coses tornen al seu color.

Això és una prova.

Però el dia desperta en els seus colors, siena, gris, verd de bronze. El matí es dibuixa entre tons negres i atapeïts, amarats de silenci. Tot és quietud i sento el tremolor de les gotes de pluja en les fulles enceses, transparents.

Per fi la presència de l’aigua, la seva olor, el seu cant que arrenca un estrany so de metall sota un cel gris blau.

I jo ara mateix m’agenollo per donar les gràcies a tots vosaltres, pares, germà, amics i metges… Perquè jo avui he començat a creure que és cert i em mereixo aquestes llàgrimes de joia que neixen d’unes paraules d’un blanc abismal, rebudes per internet, al meu correu:

CD4: 36 % +

Càrrega viral indetectable

És el silenci d’allò meravellós, gràcies per compatir-ho.